M’agrada viatjar i així com sempre porte el quadern de notes darrere, mai oblide la càmera de fotografiar. I és cert que el color és el que predomina en les instantànies que faig actualment, però hi ha imatges on el blanc i negre, per dret, mana. Algunes perquè mostren realitats “fosques” difícils de digerir, com el dolor, la incomprensió, la pobresa... altres perquè la mateixa estètica fotogràfica requereix el contrast blanc negre que a mi, personalment tant m’agrada. També estan les imatges que jo catalogue de perennes en el temps. Aquestes són les que he escollit per a esta sèrie en blanc o negre.
nº1-VOLCÀ POAS de Costa Rica:
Ja poden estar dormits o desperts,
els volcans sempre desprenen poder, magnetisme... màgia...
Per començar aquesta sèrie en blanc i negre, he dubtat entre mostrar un volcà o un desert i és que m’agrada molt veure i trepitjar volcans, i el mateix podria dir dels deserts. Allà on vaig el busque, a uns i a altres. No sé què tenen que m’hipnotitzen, m’atrauen.
Al final he escollit aquesta imatge del volcà Poas de Costa Rica a l’atzar, tal volta inconscientment per reivindicar la bellesa d'un país al que considere immerescudament un etern infravalorat i desconegut. I segurament el seus habitants ho prefereixen així. Ja m’ho deia Don Manuel quan hi vaig estar, era el dia que anàvem camí de Monteverde: Queremos turismo però lo queremos controlado , perquè el turisme massificat, on va fa estralls.
Considere que els volcans, son imatges perennes, no canvien. Un viatger de fa 50 anys o més...podria guardar a casa una foto similar, perquè així és la naturalesa viva, canviant però a un ritme tan lent que en una vida no ens dona temps d’apreciar el canvi que fa.
.JPG)
nº-2. L’arbre de la ceiba a Tikal (Guatemala)
Entenc que actualment siga considerat l’arbre nacional i que els maies el consideraren sagrat. Com no rendir homenatge a un arbre tan gran, tan alt, tan gros, tan robust...?
Mire la foto i veig que no fa justícia al que és. El recorde tan alt! I gros! Tanmateix sembla un simple arbre, fins i tot sembla de tronc prim, el que demostra , una vegada més, que no hem de fiar-nos ni del que veiem amb els nostres ulls. Aquest arbre és important, per aparença i per fets. És arbre històric i venerat, és arbre que els maies consideraven sagrat. Segons la creença maia els arbres de la ceiba o yaaxché, aquestos gegants, unien el món terrenal amb el cel de forma sobrenatural i mística. No és suficient raó per considerar-los especials? Els maies en sabien molt i si ells li donaven importància, per què no ho he de fer jo? Com no sóc entesa en religó maia, el valor que personalment li atorgue és l’estètic, la ceiba és realment un arbre bonic i imponent.
Estic segura que aquesta mateixa fotografia l’han feta mil vegades nombrosos viatgers, tan del passat com del present, per la qual cosa aquesta imatge entra a formar part de la sèrie “Com si el temps no passara...” perquè en any rere any, des del temps maies, la ceiba hi està.
.jpg)
nº3-Detall d’un mur al temple egipci EDFÚ
Sovint escoltem dir allò de: Aiii... si les parets parlaren! Doncs en aquest cas ho fan, en Egipte les parets parlen.
Els egipcis escrivien als murs els esdeveniments importants, també la vida social pròpia o la familiar. És per això que sempre he pensat que els murs dels seus temples, de la mateixa manera que les pintures que mantenen vius colors dins les tombes, són com llibres oberts. I com m’agraden els llibres, quan he estat front a murs plens de jeroglífics i escenes, m’he quedat mirant-los amb deteniment, inventant o deduint què ens voldrien contar amb ells. Els experts en el tema ja saben desxifrar-ho, i ho saben gràcies al filòleg fiancés Champollion i el seu estudi de la pedra rosseta descoberta l’any 1799.
Si, els murs dels temples són “llibres-testimonis”que romanen intactes per a que tothom sàpiga quina civilització més avançada hi havia en altres temps.
.jpg)
nº4- Les ghorfes de Tunísia
I allà on estiguen els antics habitants, avantpassats ja dels que viuen en l’actualitat, veuran com els edificis s’hi mantenen però no entendran què fan tants curiosos amunt i avall.
Les ghorfes són fortificacions del segle XVII fetes d’adob on el berbers guardaven el grà, a més a més, servien de vivenda, de lloc de comerç, lloc d’ensenyar o per celebrar festes en temps de pau i també lloc de refugi en època de guerra. Els berbers, en temps de migracions pagaven guàrdies per a que vigilaren les pertinències. Perquè hi guardaven el que era valuós per a ells: el blat, les llavors i les verdures. Cada família en tenia una. Actualment els edificis s’hi mantenen, tanmateix han perdut totes estes utilitats i les ghorfes que s’hi poden visitar s’han convertit en comerços destinats al turisme. L’estampa ha canviat amb el temps i els sacs de gra i llavors han estat substituïts per estores penjades a les portes.
Tanmateix aquesta fotografia es mereix estar en la sèrie perquè la construcció s’hi manté tal com era abans, quan estaven els avantpassats dels que hui hi tenen les seues botigues.
.jpg)
nº5- Roba estesa a un carrer venecià.
Quan viatge, a més a més de veure el que indica el llibre-guia, m’agrada observar la vida que s’hi viu, la que no està escrita, observar la gent que hi habita, analitzar les xicotetes coses , les simples, les quotidianes...
I perquè no parar l’atenció en la roba estesa? Esta imatge és de Venècia, però tinc altres fotografies molts semblants que són de Nàpols, Sicília o Portugal. També en tinc del meu poble a València, però són de fa temps. Ja fa anys que una ordenança municipal ho va prohibir i ja no s’hi veu roba estesa.
Aquesta imatge l’associe al passat, són costums que venen fent-se des de temps enrere i que no s’han abandonat. Simplement és aprofitar el sol i l’aire i estendre la roba, sense importar que s’està exposant part de la intimitat. Per què ha d’importar? És el que s’hi feia i s’hi fa. I això que la roba estesa d’una persona diu molt... Hi ha tradicions i costums que ni perjudiquen ni molesten, aquest és el cas, si tot el veïnat ho fa, no té per què importunar. Hi ha tradicions i costums que interessa conservar-les, és el cas d’alguns llocs turístics on la gent expressament va a fotografiar l’espectacle visual i simple de veure assecar la roba a l’aire.
*****
Com podeu veure, són imatges que malgrat ser actuals, molt bé podríem posar-li data del passat... perquè arreu del món, llocs propers i allunyats, hi ha racons, imatges, situacions.. que no canvien mai.
Amb aquest post, diguem-ne especial perquè trenca la línia dels posts habituals, compleisc el repte que em proposà Carme de la viajera incansable.
Amb aquest post, diguem-ne especial perquè trenca la línia dels posts habituals, compleisc el repte que em proposà Carme de la viajera incansable.
La resta de participants que han complit amb el repte i han publicat post al seu bloc de viatges apareixen al bloc de Viajes de Pumuki:
repte VIATGE EN BLANC i NEGRE
repte VIATGE EN BLANC i NEGRE
