Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LLOC ESPECIAL. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LLOC ESPECIAL. Mostrar tots els missatges

dimecres, 4 de juny del 2025

LA TOSCANA: Ferragost en SIENA

Trobem la ciutat de festa, amb tot a punt per al dia gran de Il Palio, la competició eqüestre entre barris, que és tan famosa.

Comencem el passeig per Siena en la fortezza medicea, una fortificació construïda al segle XVI que està envoltada d'un parc amb camins per camejar o pedalejar amb vistes a la ciutat. Sabem que hui no podrem veure Siena com cal. Hui és dia especial i per doble motiu. 

Primer per ser Ferragosto, és a dir 15 d’agost i segon, i més important, perquè demà se celebra la gran festa esperada i multitudinària de Il palio: la més important de Siena que té lloc dues vegades a l’any, una en el 2 de juliol i l’altra el 16 d’agost. Els orígens de la festa es remunten al segle  XVII, hi ha documents que ho acrediten. El Palio del 16 d’agost se’l coneix com el Palio de Assunta, commemorant la festa  cristiana de l’Assumpció de María.

Siena, té un centre històric envoltat de 7 quilometres de muralles defensives construïdes entre els segles XIII i XVI, període de màxim esplendor comercial de la ciutat. Les muralles segueixen l’orografia dels tres turos sobre les que es va assentar la ciutat.

Seguint el passeig, arribem davant de la basílica de Santo Domingo, construïda en el segle XII i ampliada al segle XIV. És famosa per altra santa: Santa Catalina, filòsofa i teòloga nascuda en Siena en 1347. És en esta església on va prendre els hàbits en 1363 quan tenia 15 anys i on s’hi conserven algunes relíquies com el cap, un dit polze i una corda que emprava per auto flagelar-s’hi.


Ens apropem al centre històric declarat patrimoni de la humanitat en 1995 per haver conservat l’estructura medieval. La festa del Palio també forma part del Patrimoni Unesco. Siena té moltes places i carrers, té molts monuments i palaus que visitar però en esta ocasió no pot ser...ens limitem a les dues grans places importants, la Piazza di campo i la del Duomo.


Anem per carrers sense cotxes. M’agrada la llibertat de no preocupar-me que m’atropellen. Hi ha molta gent. S’entén per la festa i perquè l’encís medieval es conserva des de l’antiguitat. És cert, la ciutat, només iniciant el passeig, ja fascina.


Els carrers estan vestits de festa, l’ambient carregat d’alegria, els colors inunden l’ambient. Il Palio atrau molts visitants però la festa la gaudeixen els sienesos que la viuen amb un fervor inusitat. És el que ens conta el guia, Lorenzo. Ell sap molt bé el que representa la festa perquè també hi participa amb una colla d’amics que formen part d’una contrada. Lorenzo ens conta que com no és sienes pot veure les coses objectivament. Ens parla de rivalitats, de com s’agafen molt a pit tot el que envolta la festa. Les banderes pròpies són intocables. I molt. Els molesta que els turistes se la posen per damunt jugant amb ella perquè no entenen el significat, no saben que és símbol d’identitat. Ens parla de l’espectacularitat de la carrera, d’emoció extrema. Ens parla de devoció, patiment i alegria, de  fraternitat entre els participants de la festa. És un plaer escoltar-lo.


Visitar Siena en estos dies és veure la ciutat engalanada amb les banderes de cada barri en les quals es divideixen cadascun dels 17 districtes de la ciutat. 



Les contrades són més que una ordenació territorial. Ve del passat i està associat als gremis de l’edat mitjana. Entre el veïnat s’ajudaven uns als altres, fins i tot es casaven entre ells.  Hui estan nerviosos. Cada contrada té esperança que el seu cavall guanyarà al dia següent. Guanyar és important i s’inverteix  molt per a aconseguir-ho. S’ha de tenir un bon cavall i un bon genet. Cada barri té una quadra per guardar l’animal que corre, i un vigilant que se la juga si al cavall li passa alguna cosa.

Els amics, amb la seua bandera corresponent, s’ajunten a prendre uns vins, uns refrescos o cerveses, i fan dinars i sopars... La festa del Palio són quatre dies intensos. El primer dia es fa el sorteig perquè dels 17 districtes només participen 10. Alguns genets no podran córrer malgrat estar tot l’any preparant-se. En estos tres dies es fan carreres d’entrenament pel mati i per la vesprada.

Ja hem arribat a la plaça del Campo. És una meravella. Bocabada. Te forma poligonal?. Em sembla una conxa. Primer mire els edificis que l’envolten. El Palazzo Pubblico construït entre 1284 i 1310 és un elegant imponent i majestuós edifici d’estil gòtic sienes seu de govern en el passat i també en l’actualitat. És l’ajuntament, a més a més hi és el museu cívic amb escultures, tapissos i pintures valuoses. I quina torre!


La torre del Mangia, és el símbol emblemàtic del poder cívic. És la tercera torre més alta d’Itàlia amb 87 metres d’altura o 102 si comptem el parallamps. Com m’agradaria pujar-hi! Hi ha 503 escalons, però les vistes deuran ser magnifiques.


Després mire el que hi ha provisionalment només per la festa: les grades, les banderes, arena en terra imprescindible per a que els cavalls puguen córrer millor i minimitzar els danys en les caigudes... Per cert...la Fonte Gaia ni es veu tapada darrere d’alguna grada.


Pense en demà, les campanes de la torre repicaran. Imagine el que haurà de suportar la gent de peu en mig de la plaça per sentir de prop l’emoció. Caldrà fer hores i hores de cua per poder aconseguir un lloc. Els més privilegiats gaudeixen de la festa des del balcó, que molts dels amos lloguen per a l’ocasió. L’emoció començarà en escoltar arribar la desfilada oficial de tots, “Passeggiata Storica”. El moment de la carrera, ens diu Lorenzo,  posa els pèls de punta, pel silenci que s’hi respira malgrat els milers d’espectadors. Al voltant de 70000 persones ompliran la  plaça. La carrera són tres voltes. Hi ha una part en costera. Es breu, uns minuts, rapida, trepidant... Velocitat de vertigen i por en les revoltes tancades. No és una carrera fàcil. Gens fàcil.


Tot seguit ens anem cap al Duomo... no puc deixar de pensar en la carrera de  demà. I és que els genets munten el cavall a pèl, sense cadira. Cal mestria i dominar la situació en tot moment perquè la velocitat comporta caigudes. Cal una sintonia total amb el cavall. Cada contrada, anima el seu genet i cavall corresponen...si el genet cau i el cavall arriba a soles, es considera guanyador.


Arribem al Baptisteri de San Giovanni, darrere de la catedral. Una escala uneix les dos places. Construït al segle XIV combina gòtic i sobrietat humanista del renaixement. Els membres de les contrades celebren sopars de germanor i gaudeixen cada segon de les nits d’estiu. Davant del baptisteri hi ha cadires i taules per a molts, està tot a punt per a la nit fer un sopar. Alguns demà celebraran la victòria, altres hauran d’esperar altre any. I el premi és simplement un palio, és a dir un estàndard de seda, drapellone o cencio. El premi és honorífic:  la gloria durant un any.   


Arribem a la piazza del Duomo on està la catedral dedicada a Nuestra Señora de la Asuncion, iniciada al segle XII és una de les mes antigues d’Itàlia. La construcció durà quasi dos segles. Domina la plaça. La llum del dia la il·lumina sense les ombres dels edificis propers.  El campanar amb franges blanques i negres fou construït on hi havia altra antiga torre i fou enllestit al segle XV..


La façana és extraordinària. La part inferior és del segle XIII, feta per Giovanni Pisano en estil gòtic. La part superior la va fer  Camaino di Crescentino i fou enllestida en 1317. Els escalons que eleven la catedral acaben en una plataforma que constitueix la base. A l’interior, té un paviment de marbre que es passa la major part de l’any tapat, són mosaics amb molts detalls que retraten escenes històriques i bíbliques. Es tapa per a evitar el desgast i només s’obri unes setmanes d’agost a octubre. Malauradament estos dies està tapat per la festa de Il Plaio.


En els cantons de l’escalinata hi ha dos Lupe con i gemelli : llobes amb bessons. Representen la fundació de  Siena pels fills de Remo, Asquio i Senio, segons la mitologia. Són copies de les obres conservades en el  Museo dell'Opera.


Enfront de la catedral està l’antic hospital de Santa Maria della Scala. Tenia prestigi. Fundat pels canonges per acollir, assistir els pobres i malats i acollir als orfes fou durant segles dels edificis més gran de la Toscana. També hi paraven els peregrins, cal recordar que Siena fou punt important de la via Francigena.m


En un lateral està el palau arquebisbal amb façana del segle XVIII imitant l’estil del segle XIV. Està decorat amb les banderes de cada districte. L’arquebisbe acudeix cada any a la festa del Palio a oficiar la missa. Per una de les finestres del palau s’assomarà. Just per on estaà la bandera més baixa. .


I en l’altre costat està el Palau Reial construït per allotjar el governador Medici..


La plaça del Duomo continua amb l’actual Piazza Jacopo della Quercia formant un “L”, és on s’hauria d’haver construït el "Duomo Nuovo" al segle XIV.  Només s’hi va construir la primera nau on està actualment la seu del Museo dell'Opera.


També es construí el conegut com  facciatone,  però les obres es paralitzaren perquè eixiren esquerdes i la nova catedral no tindria estabilitat.



Quan deixem la plaça i anem per la part de darrere veiem de nou la façana inacabada i com la gent està en la part alta visitant-la.


Veiem passar desfilades que ens contagiem de l’esperit festiu, amb la música dels tambors i tant de color. L’ambient captiva.

Siena s’enorgulleix de la seua identitat. El Palio es viu, se sent des del naixement, de fet a cada recent nascut se li fa un ritual d’aigua en la font de la plaça del districte.

A Siena tornaré perquè sóc conscient que no estic veient la ciutat de Siena com caldria, però m'alegra estar  veient part de la festa, l’alegria, l’eufòria... 

Hem vist pocs monuments per dins, per la festa tot està tancat,  tanmateix abans d’anar-se’n de la ciutat entrem a un palau,  que és un conservatori musical on estan fent un recital.

Com en tantes festes on intervenen animals, el Palio no es lliura de controvèrsia. Els animalistes procuren pel benestar animal per la qual cosa l’ajuntament incorpora cada any millores en este aspecte: més seguretat per a l’animal i més regles que l’ampare. Els animals que ja han participat van a viure en espais oberts fins que moren per vells. Fins i tot hi ha un centre veterinari amb tecnologia avançada per atendre els ferits. Amb estos pensaments i mirant  l’escaparata d’una pastisseria i el seu dolç típic “el panforte” deixe Siena però no dic adéu sinó, fins la propera...




QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA

divendres, 30 de maig del 2025

ENOTURISME AL CELLER de CAMBRA EN LES TERRES DELS ALFORINS, L’ANOMENADA TOSCANA VALENCIANA

Com a recurs publicitari a les Terres dels Alforins se les anomena La Toscana valenciana. És simple màrqueting. També podria ser a l’inrevés. Imagineu que allà en Itàlia qualificaren la zona de la Toscana com els Alforins italians? Estaria bé.

Quan anem pels Alforins trobem uns colors especials configurant un paisatge preciós on predomina el conreu de la vinya i  recorda un poc a la Toscana real, la italiana... Just  vaig estar per aquella zona italiana fa poc i realment puc afirmar que hi ha similituds entre els dos paisatges. Les similituds són per la tranquil·litat que s’hi respira contemplant el paisatge ordenat que va canviant de colors segons l’època de l’any, són pels arbres vorejant camins, o pels camps de cereals i bosc i especialment de vinyes. Vinyes i vinyes que, com en la Toscana italiana, en les Terres dels Alforins produeixen bons vins.


Hi ha gent que no li agrada el qualificatiu comparatiu entre les dues zones, pensen que és infravalorar la part valenciana posant en valor la italiana. Jo crec que no és per a tant, és simplement una manera com altra d’enganxar la gent a que visite un paratge incomparable que sembla a l’italià. No hi ha que donar-li massa voltes. La publicitat és així i mai està de sobra donar-se a conèixer. Els viticultors ho agraeixen perquè turisme és una manera de compartir el producte que tant els costa fer.

Les Terres dels Alforins  estan a uns 80 quilòmetres de  València, entre les comarques de la Vall d’Albaida i la Costera, entre tres pobles: La Font de la Figuera, Fontanars o Moixent, pobles menudets i amb encant, plens d’història i atractius turístics. I sobre tot són llogarets on s’hi respira calma.  Endinsar-s’hi per les carreteres i camins de la zona per anar hi suposa un remans de pau  per a la vista i l’ànim.

No vaig a esplaiar-me contant-vos sobre els pobles que conformen la zona ni del que s'hi pot visitar pels voltants, com podria ser el poblat ibèric la Bastida de les Alcusses situat a més de 700 metres d’altura, on es va descobrir el guerrer de Moixent, declarat monument historicoartístic el 1931. També es podria visitar el Bosquet, un bosc de carrasques situat vora la presa entre Moixent i Ontinyent. No, hui us parle d’un tema totalment diferent. Hui centre l’atenció en un celler, un dels nombrosos que destaquen a la zona d’on eixen vins rosats, blancs o negres amb un marcat caràcter mediterrani. Hi ha molts però us vaig a parlar d’un dels més emblemàtics, un que produeix vins de qualitat altament puntuats: el de l’ontinyentí Rafael Cambra.

Trobar el celler de Rafael Cambra no és difícil: des d’Ontinyent agafar la carretera de Fontanars i una vegada deixada a banda l’entrada al poble dels Alforins seguir uns metres fins a la indicació cap a Moixent. En uns minuts està la finca Colau en el terme de Fontanars.

La casa Colau regentada per Rafael Cambra i la dona Elena Arpón des de l’any 2020, l’any de la pandèmia, és una finca amb història que ja produïa vins al segle XVII. De fet l’edificació data de 1667 i el que hui en dia veiem és una restauració fidel de l'antiga casa.


La finca és gran, li done la volta a la casa. Després entre dins. Vull saber-ho tot sobre l’enòleg que ha posat en valor les Terres dels Alforins, el que ho ha aconseguit amb el seu bon treball posant-li passió pel que fa.  

Hui, Rafael Cambra no ens fa una visita guiada amb tast de vins com la que anuncia al seu web i que recomane que feu.

I és que és un dia especial amb un grup de gent també especial. Ontinyent celebra una setmana dedicada al cinema i novel·la negra “Ontinyent negre” 2025 i hui té programada una activitat que fem en acabar d’escoltar a l’amfitrió parlar donant-nos la benvinguda. 

Es tracta d’una presentació d’una novel·la, que no és del gènere negre però les morts estan presents. I ara permeteu-me que faça un incís personal i que  us diga que la novel·la és meua i sóc jo la que la presente. M’acompanya l’editora Dolors Pedros d’edicions 96. Així que entre barriques i copes de vi parle als assistents de la vida de Paulette Weil, la protagonista de Diari de Silencis. I veritablement és tot un plaer pel lloc i especialment per la companyia d’uns  assistents tant interessats i atents. És un plaer perquè vi i literatura fan una combinació perfecta, en termes vinaters podriem dir que fan un bon  maridatge.

Tot seguit, complint la programació que els organitzadors tenen previst, fem una “cata”, és a dir un tast de vins, que, sincerament, m’ha meravellat. I aixi li ho dic a Cambra. No us detalle que ens conta sobre cada vi, sobre les tècniques artesanals de l’elaboració, sobre els ingredients en cada marca... cal anra en persona al celler i sentir a Cambra per apreciar com estima el que fa. Ha estat realment un goig escoltar les explicacions apassiones de l’enòleg i ha estat un plaer tastar el que guarden les selectes botelles que ens ha anat mostrant. I tot, a més a més per a l’ocasió, acompanyat de poesia llegida amb molt de sentiment.


En acabar, també organitzat per “Ontinyent negre” fem un dinar, sota un gram om...i entre un bon arròs al forn i embotits selectes acabem de tastar els vins que Cambra ens va mostrant.


Tot un luxe de visita, de presentació, de tast de vins... de dinar. Així, la literatura...que bé entra...

 


Em reitere: us recomane que feu la visita i que escolteu Rafa Cambra que amb les seues paraules, amb la seua professionalitat és molt convincent. Amb tota seguretat que eixireu carregats del celler amb caixes de vins perquè no sabreu triar entre tots els que té.

 QUADERN DE VIATGE, FONTANARS DELS ALFORINS, 25 de maig del 2025

 


dilluns, 17 de febrer del 2025

ATIENZA (Guadalajara)

Atienza és un menut poble amb molt de patrimoni i amb un castell que domina des de les altures.

Hui visitem Atienza, un poblet que no arriba a 500 habitants encara que segles enrere arribaren a ser 10.000 ànimes i tenien 15 parròquies. Actualment gent al poble en viu poca i excepte una, les esglésies s’han reconvertit en museus, conservant així un patrimoni valuós i important. De fet el poble, Atienza, està declarat conjunt històric artístic des de 1962. I és que no s’ha d’oblidar la seua situació estratègica en l’encreuament de rutes importants: la de Cid, la del Romànic rural i la del Quixot.

El castell és el monument més representatiu i ja des de la carretera  veiem com la silueta destaca en la part més alta. Ja el Cid qualificà Atienza com “Penya molt forta”. Des del 2019  és popular per haver servit d’escenari de la serie "Juego de tronos".


Des de l’aparcament caminem buscant les places principals. No és molt el trajecte que cal fer. El primer que veiem és una font, la del Tío Vitoriano amb  escut de la Vila.

En tot el casc històric, veiem l’arquitectura rural castellana típica.

Arribem a la plaça de España, l’epicentre de la vida civil, que té forma triangular i una font monumental de pedra que és del segle XVIII.

A la plaça hi ha moltes cases blasonades i també hi és l’edifici de l’ajuntament que data del segle XVII i té una torre de rellotge del mateic segle. Presideix la façana l’escut de la població.


Una de les grans cases, del segle XV, la casa del cordon, que fa cantó amb el carrer Héctor Vazquez, és l’oficina d’informació i turisme, però està tancada entre setmana. Hi acull un museu etnogràfic. És l’etern problema de moltes poblacions que estic trobant en este viatge per Guadalajara i província, obrin en hores i dies puntuals i quan jo hi vaig, està tancat. En altra casa va néixer el comuner Juan Bravo. Algunes antigues cases palaus són ara hotels o restaurants. 

Atienza és xicotet, només mirant per un carreró que va amunt es veuen unes muralles. Atienza en conserva alguns llenços.

Seguim el passeig. Des de la plaça d’Espanya veiem l’arc de San Juan, també conegut com Arrebatacapas. I el traspassem. D’estil gòtic i dona accés a la plaça del Trigo. Hi ha una raó per al nom: l’aire que pegava a la cara als confrares de la Caballada en travessar-lo feia que les capes caigueren o s’envolaren. A més d’esta porta d’entrada, Atienza conserva l’arc de la Verge, l’arc de l’eixida i el Portillo de san Juan.

La plaça del trigo és bonica. Té arquitectura popular típicament castellana amb cases porxades suportades per columnes de pedra rematades amb escuts. Les  façanes tenen entramats de fusta i veig un bonic balcó que fa cantó. A la plaça també se la coneix com la plaça del mercat o plaça Bruno Pascual. M’agrada. A més, no hi ha gent i pocs cotxes aparcats. Els bars que hi ha sota les porxades. encara no estan oberts. S’hi respira tranquil·litat. Si abans havia dit que la silueta del castell representa Atienza, esta plaça podria dir que és la que representa l’essència de la vida de la gent en el passat.



En un lateral està l’església San Juan Bautista que data del segle XVI i és d’estil renaixentista. És l’única del poble que manté les funcions parroquials. Fou construïda sobre una antiga església romànica.


Està oberta i entrem. De l’interior destaca el retaule major, el cor i un orgue barroc del segle XVII.


El castell vigila. Ens tempta per a que pugem-hi. Decidim fer-ho enfilant-nos pel carrer Cervantes. Sabem que ens espera una costera empinada, però tenim ànims perquè endevinen que des de dalt hi haurà una panoràmica completa i
  preciosa del poble i dels voltants. A més tenim una garantia. Està obert, no com altres edificis... Al castell no hi ha horaris perquè l’accés és gratuït.


És un castell roquer d’origen àrab del segle XI i posteriorment remodelat. En perdre la funció defensiva va servir de presó i fins i tot de vivenda de Felip V. Durant la guerra de la independència els francesos saquejaren la fortalesa, la qual cosa comportà el començament de la ruïna progressiva.


A mesura que anem pujant les vistes milloren. I curiosament ens adonem que la roca és la paret. L’únic que hi ha en peu és la torre.

Com durant la Reconquista Atienza fou un front important hagué de fortificar-se. La muralla més antiga era del segle XII, la segona línia, de la que queda poc, bordejava el primer cerc del castell. Així que la població a més del castell tenia doble línia de muralles envoltant el castell i el casc urbà. La majoria estan en ruines però podem observar algunes parts que continúen en peu, sobre tot s’hi veuen pujant al castell i des de la part alta. Junt a l’esglèsia de Santa Maria hi ha un tram molt llarg.


Impressiona com domina  l’entorn.

No queda quasi res del castell original excepte la torre homenatge, la porta d’accés i alguns trams de muralla.

S’ha fet tard. Hem de baixar al poble. Al capdavall no he pujat a la torre de l’homenatge per culpa d’anar mirant el rellotge obligatòriament. No ha donat temps per a veure el museu de san Gil, d’art sacre, ni l’arc de la Verge del Carmen, tampoc veiem el museu de san Bartolomé dedicat a l’arqueologia i paleontologia, ni el de la Trinidad, conegut com el de la caballada, perquè hi mostra la festa declarada d’interès Turístic nacional que se celebra en el poble des de fa més de 8000 anys cada any el diumenge de Pentecostes. S'hi fa conmemorant el rescat del menut Alfonso VIII que dugueren endavant la confraria dels arriers. Tampoc veiem de prop l’esglèsia de santa Maria, convertida en cementeri i considerada la més antiga de la localitat, ni la de san Salvador que actualment és vivenda particular, aixi com tampoc l’àbsida gòtic. Ens conformen amb el que hem vist des del castell i des de la carretera.



Llàstima no poder estar més temps i poder veure-ho tot tranquil·lament.

Però amb el temps que disposàvem s’havia d’escollir entre poble o castell i no em penedeisc de la decisió: la pujada al castell ha estat molt bé.



QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024