RESSENYA de cine: INTEMPÈRIE

INTEMPÈRIE

Director Benito Zambrano

Contra gustos no hi ha res escrit, així que cada persona pot tindre el seu criteri per agradar-li o no una pel·lícula o llibre  i tot ser vàlid. Jo expose el meu parer i pot ser siga o no siga compartit per altres. El que tinc clar, és que ja fa un temps que m’agrada veure pel·lícules o agafar entre mans novel·les  i emocionar-me. Pot ser l’edat em fa valorar aspectes diferents als de fa anys, pot ser el bagatge que vaig acumulant siga el culpable del canvi de mirada, el cas és que m’agrada eixir del cine o enllestir un llibre i  plantejar-me coses. També m’agrada la comèdia sense més, que una cosa no li lleva l’altra, cada pel·lícula o llibre té el seu moment.

En este cas parle de “Intemperie”, que és un relat dur però ben fet. És la història d’un xiquet que fuig de maltractaments i humiliació i un pastor que fuig del món i del passat. I tots dos es troben.

Reconec una mala decisió que vaig tindre fa poc. Vaig estar a punt de comprar el llibre “Intemperie” i no ho vaig fer. No sé... em va temptar més altre llibre. Mai haguera pensat que era un contingut tan significant i mostrara un paisatge tan especial. I ara, després d’haver vist la pel·lícula  em penedeisc, perquè estic segura que és un bon relat.

La pel·lícula m’ha enganxat des de la primera escena escoltant una preciosa cançó que ha sigut guardonada amb un Goya. Altre Goya rebut ha estat al millor guió adaptat. El que m’estranya és que no n’haja rebut més, de premis, dic. Sincerament “Intemperie” m’ha agradat molt més que la guanyadora a la millor pel·lícula d’este any: “Dolor y Gloria”. I no tinc res en contra d’Almodovar, que té algunes pel·lícules que m’agraden, però crec que és un director que estan pujant-lo massa pels núvols per tot arreu. Crec que la seua pel·lícula no és per a tant, però com dic al principi, cadascú té el seu gust i endavant. Els jutges dels premis  els seus motius tindran.

“Intemperie” és una pel·lícula ben feta, mostrant una realitat del passat de misèria i dolor, de superioritat i submissió. Rics i pobres, criats i amos. I els amos manen molt i els criats han d’obeir i deixar que facen tot el que vulguen amb ells. Així era, malauradament en temps de postguerra.

M’ha agradat veure el paisatge de la província de Granada que desconeixia. L’aridesa i el calor és part protagonista, en part, m’ha recordat el paisatge del desert de Tabernas d’Almeria que fa poc vaig visitar. El que es veu són escenaris del poble d’Orce, Galera o Puebla de Don Fadrique, pobles que  no formen part dels recorreguts turístics  habituals. Tanmateix molt bé podrien fer-se rutes per eixa serra d’Orce o Castellón Alto, on hi ha un recinte arqueòlogic, a la localitat de Galera, o tal volta visitar les coves excavades en la muntanya que, amb tota seguretat, guarden encara l’encís de l’autenticitat. Segur que serien un bon al·licient turístic per a la província.

En la pel·lícula intervenen  pocs actors i tots ho fan a la perfecció. Destaque el paper del xiquet, Jaime Lopez, que segons he llegit en premsa tenia por a les ovelles i mira per on... va haver de fer-se amics d’elles per compartir moltes escenes. I també per donar credibilitat al seu personatge, va aprendre de mans d’un expert pastor, a munyir les cabres o a cavalcar. Luis Tosar també va rebre lliçons directes de com ser un bon pastor. El que no hi ha dubte és que el pastor-mestre va fer un treball fantàstic ensenyant als actors protagonistes. I per cert, el pastor-mestre, contractat com figurant, com uns dos-cents habitants més de la localitat d’Orce i Galera, fa de doble del pastor en ficció en set escenes i també és qui va proporcionar a la pel·lícula el grapat d’ovelles, les més lletges i flaques que només serveixen per a matar-les, per fer creïble que eren temps de fam i de postguerra.

Tot pensat per a fer un bon treball. Encara que he trobat algun aspecte criticable, com el  detall no resolt de la procedència del ganivet del xiquet, o tal volta per al meu parer, sobra l’apoteosi final de tirs i morts  típica del wester. Però estos aspectes són banalitats perquè valore el conjunt total. 

El pastor té uns valors molt clars i els inculca al xiquet, el més important és perdonar. Només per eixe ensenyament tan profund dins de l’entorn amb tanta  violència, real i moral, val la pena veure la pel·lícula.  L’espectador eix del cine esperançat pensant que el món malgrat tot hi ha un raig de llum i de bondat.

EL CASTELL DE BRAN a ROMANIA

El castell de Bran... diuen que és el  de Dràcula... però no és cert.

Bran, que està a 50 km de Sinaia i a 30 km de Brasov, té un castell al que han volgut traure profit turístic basant-se en la novel·la de l’escriptor Stoker. I és que a la novel·la, el comte Dràcula, el vampir, viu en un castell que se li pareix a este. I parle amb propietat perquè he llegit  la novel·la i ho sé. 

Segurament Stoker va agafar de referència este castell o altre de similar construcció i entorn. És  llicència de l’escriptor barrejar realitat i ficció. I passà el mateix amb el protagonista, el Dràcula romanès va existir, però no és com el literari. El personatge real va ser un príncep que a hores d’ara els romanesos encara el consideren com un heroi per haver lluitat contra els otomans. Era un heroi però també, de tots és sabut, era un  sàdic cruel i empalava als enemics. El príncep Dràcula era un sàdic però no era vampir. Stoker agafaria la idea del nom del príncep que pertanyia a la dinastia dels dracs i d’ahi el sobrenom i li va atribuir els poders o característiques dels vampirs segons llegendes del país que el autor va escoltar o llegir.

Vlad Tepes no va viure al castell de Bran, hi ha qui diu que només passà uns dies a la presó quan el portaven de camí a Budapest per a condemnar-lo. Vlad Tepes va viure en altre castell que actualment està en ruïnes.

 Molts romanesos, i el govern també, deuen estar farts de l’aureola llegendària que s’ha creat al voltant del seu símbol nacional. De fet, Nicoleta, la guia romanesa que ens acompanya en tot moment al llarg del viatge, ha fet poques referències al vampir de la novel·la, només les justes i necessàries  i vol deixar les coses clares. Se li veu a la cara quan parla del tema que no li agrada molt la confusió. I és que, hi ha qui torna de Romania i encara no té clar que el Dràcula príncep, Vlad Tepes, era un personatge real i  el Dràcula literari altre de ficció.

Tanmateix qui es dedica al turisme lucratiu veu una font inesgotable de divises perquè sap que molta gent  va a Romania seguint les petjades del fictici  Dràcula,  el que la novel·la creà i el cine s’encarregà de fer-lo famós posant-li rostre. Al castell fan espectacles per a tot tipus de públic, adults i menuts, però per a ser sincera, no m’he trobat cap “casa del terror” com esperava. D’eixe tipus d’espectacle, ja vaig veure un tast a l’hotel creat a propòsit només eixirem del pas del Borgo, i ja vaig tindre prou. En arribar a Bran, venia amb idea de trobar  persones disfressades de vampirs i dràcules, homes llops i calaveres al voltant del castell. I muntatges turístics en fan, perquè ho veig anunciat, però hui tinc la sort que no veig, o no me n’adone.

El que he vist són tendes amb uns quants productes de tema “terrorífics”, res més. És lloc turístic per excel·lència i l’ocasió per a vendre no falta.

Entrem al castell  travessant un jardí que serveix de museu etnogràfic, són unes poques cases tradicionals.

Després cal pujar una senda empinada fins a la porta. El castell està sobre un promontori rocós de més de 60 metres.

Sortosament hem arribat abans que la resta de visitants i no trobem la cua d’espera molt llarga.

El castell és prototip de fortalesa de Transilvània i va estar edificat al segle XIV, l’any 1377,  pels mercaders sajons per protegir les rutes comercials. Va ser important com punt duaner en època en la Valaquia i Transilvània eren principats independents. El castell va ser al final residència d’estiu dels reis de Romania i el primer que trobem abans de començar el trajecte són fotos reials. Tots els murs estan pintats de blanc però hi ha algunes parts on s’hi veu la pedra original.

És en este moment quan s’inicia la visita, en un pati central amb la font típica on tirar monedes. Este pati anem veient-lo des de perspectives diferents des de la balconada de fusta que anem trobant conforme anem pujant escales per visitar les nombroses habitacions.

La visita es fa segons un  camí establert i seguint les passes del maremàgnum de gent. I malgrat tot, m’agrada molt el que estic veient: un castell  amb les parets blanques, sostres rojos i balconades de fusta... sales i més sales decorades amb vitrines i estores, són dormitoris, el saló d’armes, les sales d’estar, de lectura... de música...

Pugem moltes escales totes estretes. Hi ha molts racons i corredors incòmodes, en este aspecte no és un castell molt pràctic per a viure i un poc molest de visitar, i més encara quan hi ha tanta gent.

Hem arribat a la part més alta del castell. Des de les torres hi ha una magnífic paisatge que convida a imaginar llegendes i tradicions supersticioses, a imaginar com seria la vida dels residents.

No visitem el castell amb presses, anem al ritme que marquen les persones que ens precedeixen, la qual cosa és bo perquè deixa temps per poder observar amb més deteniment. I és que... hem de veure sempre la part positiva en tot i en este cas que seguim la cua també ho hem de fer.

A les parets hi ha fotos reials que esn donen idea de vestimentes i tipus de vida. I tambè trobem un arbre genealògic de Vlad l’Empalador i un  panell informatiu sobre Stoker.

És un castell sobri i fort.

Després de la restauració presenta l’aspecte similar a com  quan vivia la reina María de Sajonia Coburgo-Gotha, reina consorte casada con Fernando I de Romania. Va ser la més famosa de les residents que a principi del segle XX va moblar el castell i decorar al seu gust. L’edifici passà a mans de la filla la princesa Elena. De mare i filla hi ha moltes fotos a les parets. Elena hi va viure l’últim any de la segona guerra mundial i després amb la implantació del comunisme Bran passà a mans de l’estat. Actualment ha tornat als descendents dels reis.

El final del trajecte és  el pati del pou.

I en eixir trobem unes cues que espanten. Quan es visita llocs turístics cal matinar. Compensa. El castell fortificat de Bran m’ha agradat, és més bonic dels que esperava. I és que el meu cap s’havia forjat una idea equivocada.

QUADERN de viatge, ROMANIA, estiu 2018

ESPECIAL 23 abril: AUDIO de L'INICI de ELS SECRETS DE LA CASA VERDA

Este és un dia especial, 23 d'abril, i més si cal per què la celebració del dia del llibre, este any, fem el que fem... i ho fem com ho fem... per les circumstàncies que ens envolten, 

 faran que siga una celebració única i irrepetible en la història. 

Cadascú en sa casa celebrarà el dia del llibre a la seua manera, la meua és  compartint l'inici de la novel.la 

ELS SECRETS DE LA CASA VERDA

Aixi comença....escoltem....

Lectura a càrrec de l'autora: Mariló Sanz Mora

MÀLAGA: ÀLORA

Àlora és un bonic poble blanc malagueny ple de costeres, que està coronat per un castell.

Acabem de fer la ruta pel “Caminito del rey” i encara estic bocabada per la bellesa natural del paisatge que hem trepitjat, sense dubte, és una experiència única.

La ruta l’hem iniciada a Ardales i l’hem acaba a Àlora, és on dinem. El poble està situat, a la Vall del Guadalhorce, a uns 40 quilòmetres de Màlaga. Després del descans omplint la panxa i reposant forces, visitem el poble coronat per un castell, fent  una passejada pels seus carrers amb cases blanques. 

Tenim una guia local, Mª José, que és una experta en història i art. Ho sap tot i ho sap explicar bé. Li dóna passió i èmfasi a cada frase. Gaudeix amb el que fa i ho transmet. Als que hi viuen se’ls anomena alorenys o perotes. Diuen que lo de perotes ve perquè en temps dels Reis Catòlics el repoblador d’eixes terrres s’anomenava Don Pedro.

Àlora té molta extensió territorial i la població viu disseminada. Té un poc més de 13.000 habitants  i limita amb Antequera, que per cert té un torcal digne de visitar. 

 Comencem el passeig seguint a Mª José. La primera parada es l’església la Veracruz construïda al segle XVI i segons conten finançada amb la venda de 12 moriscos.

Després ens dirigim cap a la plaça Fuente Arriba que és punt  neuràlgic del poble. El nom ve per la situació, donat que hi ha altra més avall. En la plaça Fuente Arriba al segle XVII,  hi havia un convent de monges franciscanes que va ser destruït durant la guerra civil.

Al carrer que ix de la plaça, calle La Parra, hi ha cases importants. La burgesia que arribà al poble amb la construcció del ferrocarril s’instal·là en este carrer. Es nota per la riquesa de les façanes, que en tot el poble són la majoria blanques. L’any 1898 l’ajuntament comprà una de les cases  i actualment és la seu consistorial.

El poble conserva algunes torres de les antigues cases, en el nostre passeig en trobem unes poques. És un poble costerut. Sortosament no anem amb presses i les costeres se les agafem amb parsimònia.

Anem cap a la plaça Baixa, nom donat, com és de suposar, per estar a la part baixa del poble. Poc es van calfar el cap els perotes buscant noms!  Però este nom ha canviat. 

Des de 1994 passà a anomenar-se plaça de la Despedia perquè és el lloc on divendres sant se celebra l’encontre entre Jesús natzarè  i la Verge dels Dolors. 

Ens conta Mª José, amb un brillo especial als ulls d’emoció, que és una gran festa que tothom viu amb gran devoció i que atrau a visitants de la comarca. Està catalogada festa d’interès turístic Nacional d’Andalusia. Continua contant que és un espectacle digne de veure quan els portadors s’agenollen tots alhora varies vegades. Mª José ho conta amb entusiasme, just la vesprada del dia d’abans a quan ens ho conta va  viure la festivitat un any més.

A la plaça la Despedia, està l’església de l’Encarnació del segle XVII, que m’agrada molt. Quan arribaren els Reis Catòlics substituïren els elements àrabs per cristians, així que sobre la mesquita construïren l’església. De l’antiga queda poc perquè un terratrèmol la va destruir. És una de les esglésies mes grans de la província de Màlaga. Es va edificar entre 1600 i 1699, numero redó, pe això ho recorda tan exactament Mjosé i tothom. Té planta rectangular i tres naus amb unes grosses columnes.

Al costat està el museu municipal Rafael Leria, menudet però acollidor. És un element més del patrimoni històric i artístic del poble. El museu està en una construcció mudèjar del segle XVI, Escuela de Cristo, que possiblement va ser capella d’un desaparegut hospital de San Sebastian constituït pels reis catòlics. Va ser seu de l’ordre sacerdotal escuela de cristo, d’ahi el nom de l’edifici.

Sembla que estem dins d’uns banys àrabs. És una sala quadrangular amb pilars que aguanten les voltes del sostre. Les parets són rajoles.

 
A la plaça també hi és el mirador de Cervantes, en un edifici construït l’any 1967 per fer homenatge del pas de Cervantes pel poble. Durant l’època de Felip II, abans d’escriure l’obra que el catapultà a la fama, va ser recaptador per a la corona d’impostos al poble durant set anys.

Des del mirador hi ha vistes a la Vall de Guadalhorce. Hi ha un mosaic del poble representant al Don Quixot i Sanxo Panza, els universals personatges creats per l’escriptor.

Anem cap al castell i hem de pujar de nou una costera, la de calle ancha, antigament la principal i més ampla del poble. De nou ens adonem que es van calfar poc el cap buscant nom als carrers i places. És un dels carrers mes antics. És molt costerut i ens conta M ª José que cada any emociona veure com divendres sant  la brigada de paracaidistes porten el tron de Jesus Natzarè  a tota pressa.

Però l’esforç de pujar el carrer empinat paga la pena. Les vistes d’Àlora són magnifiques. S’hi aprecia la disseminació de cases que hi ha. La població no està concentrada sinò que el terme ocupa molt d’espai i tots són habitants d’Àlora.

      Al castell hi ha un curiós detall. A l’interior del recinte hi ha una ermita, hi ha panteons familiars, i és que va ser cementeri fins fa poc. Els castell construït en època àrab encara que té orígens fenicis i romans, va ser declarat monument nacional l’any 1931.

Després de la reconquista, la mesquita es convertí en la primitiva església de l’Encarnació, destacant la capella del Natzarè, s’hi conserva l’altar major i la volta estrellada. Hi ha la imatge del Natzaré de 1945 que va substituir la del segle XVII i la Verge de les ànimes.

De tornada, ja baix al poble, veiem el monument a la Faenera de principi del segle XX, feta en bronze i mostra els oficis que feien antigament les dones a Alora: netejar i embolicar les taronges que exportaven. Hi ha un mosaic que mostra una part del poble.

QUADERN DE VIATGE, MÀLAGA, primavera 2019

RESSENYA LITERÀRIA i de cine: NO TENGO MIEDO

NO TENGO MIEDO

Autor del llibre:Niccolò Ammaniti

Director de la pel·lícula:Gabriele Salvatores

EL LLIBRE:

M’agrada viatjar, este blog ho demostra, i abans de fer-ho gaudeisc llegint sobre el lloc que vaig a visitar per fer-me una idea aproximada del que vaig a trobar. Qui em coneix sap que ho faig sempre. Les meues lectures són al voltant d'informació pràctica o històrica i també relats que em mostren o em fan imaginar el lloc on tinc intenció d’anar. És una manera de capbussar-me en la realitat que vaig a conèixer el país, els pobles o ciutats. Unes vegades em faig idea encertant i altres no, això tan se val. 
  

En este cas, sabent que en unes setmanes me n’anava a la regió italiana de la Puglia, vaig comprar i llegir el llibre “No tengo miedo” perquè sabia que estava ambientat en eixa part d’Itàlia, la zona més desconeguda del país i la que fins fa relativament poc, podem dir que estava oblidada i abandonada. A hores d’ara està canviant, la Puglia s’està valorant i cada vegada i ha més gent interessada en visitar-la. 

Però jo, al capdavall, no ho he fet, el viatge a la Puglia no ha pogut ser, el coronavirus ha estat el culpable... no cal dir més. Italia ha estat des del primer moment un dels focus més afectats. 

La història que conta el llibre, publicat en 2001, succeeix l’any 1978 i el paisatge rural que descriu, m’ha recordat als pobles de l’Espanya de la dècada de 1960 i els anys abans de postguerra que tantes vegades s’han mostrat en pel·lícules. El nom del poble on transcorre l’acció, Acqua Traverse, és fictici i és una aldea formada per quatre cases envoltades de camps de blat, alt i brillant. 

L’acció transcorre en època de calor sufocant i el text està tan ben escrit que fins i tot el calor traspassa les fulles de paper del llibre i envaeix el lector quan està llegint. A mi m’ha passat. En dies de calor tan fort tothom es queda en casa, excepte els xiquets que es passen el dia al carrer amb les bicicletes amunt o avall o jugant a les penyores, amb els seus codis de joc, que són norma sagrada que s’ha de complir sota amenaça del cap de la colla que sempre hi ha, que és qui mana i atemoreix a la resta. Hi ha paràgrafs que m’han fet recordar els meus jocs infantils al carrer, la llibertat amb la colla dels amics. Al llibre hi són. El grup d’amics i amigues són inseparables i hi  ha un que mana i altres  es deixen manar, hi ha una dèbils per menudeta i altra marginada per grosseta, totes dues sovint queden apartades perquè no poden seguir la marxa del que mana.  Els que hem crescut als pobles sabem què és jugar al carrer com ho fan estos xuquets. Una manera d’explorar el món sense pors “a tot” ni distraccions tecnològiques, que no existien. El món ha canviat molt ràpidament i tal volta algun jove no entenga estes paraules què expliquen altar manera de créixer.

I entre jocs el protagonista descobreix un terrible secret, que li canviarà la vida. No pot ni explicar-lo, no ho entén, és incomprensible per a una ment tan jove que no sap de maldats ni enganyifes, que no sap de necessitats, només vol jugar amb els amics i que el pare estiga més en casa.

El sol és protagonista i hi ha contrast amb l’enlluernadora llum del dia  i la foscor de les nits i de les vides dels protagonistes, hi ha contrast entre les mirades infantils sense picardia i les adultes malintencionades i ha lluita entre el bé i el mal.

No vull desvetllar la trama perquè és bonic anar llegint-la i desentranyar la tensió, magistralment escrita que genera, però si que puc dir, que a traves de les situacions descrites es demostra el malestar social general en Itàlia existent, que va durar unes dècades i que acabà produint diferents tipus de terrorisme com els de Nàpols o Sicília. No crec que explique molt si dic que em va fer recordar un fet que m’impactà quan era menuda, i crec que és el mateix que sent Michelle el protagonista. Parle del cas de John Paul Getty III, nét d’un multimilionari, al que en la dècada de 1970 al sud d’Itàlia, van segrestar i acabà sense orella. El que està clar és que tot el que s’escriu la majoria de les vegades està basat en la realitat, potser viscuda o no, però al capdavall  és real.

La misèria social familiar en la qual viuen immersos els protagonistes és tema important però el que més destaca és la mirada infantil del mateix context. Eixa mirada infantil és innocent i plena de dubtes i s’ajunta amb fantasia. I també és especialment important el tema del descobriment personal del protagonista principal i observar com va deixant la infantesa a banda, com va superant pors i pren decisions adultes.

“No tengo miedo” és interessant i recomanable. És de les lectures que valen per a adults i per a joves, tracta el tema dur però la manera com està escrit emociona, perquè hi ha bellesa en el text. És un llibre que commou, mostrant alegria i tristesa, nostàlgia també. És un relat que sorprèn, està ple d’humanitat, perquè sovint passa que els xiquets i xiquetes poden ser més humanitaris que els adults que es mouen per interessos. És molt fàcil de llegir perquè desperta intriga per saber el final, encara que al capdavall el final és el menys important. L’autor deixa un final obert. Ensenya que els menuts també tenen coses que ensenyar als adults, el comportament i els sentiment son més nobles. I la vertadera amistat és tot un exemple.

LA PEL.LICULA

La pel·lícula en angles es va traduir per “El secreto”, en espanyol per “El pozo”.Està rodada en la província de Potenza i als voltant de la localitat de Melfi. Analitzant-la en conjunt està bé, però el llibre m’ha agradat molt més, una vegada més el llibre supera la posada en escena. I és que es difícil transmetre en imatges tots els pensaments del protagonista. Els pensaments són molt importants en el llibre perquè donen a entendre la innocència del xiquet, la seua mirada que és diferent a la de l’adult. Es pot veure la pel·lícula sense llegir el text però com he llegit el llibre no puc evitar les comparacions.

La pel·lícula perd la intriga i el ritme ascendent del text, i he notat unes quantes situacions no resoltes que en el llibre s’entenen perfectament i en la pel.licula es queden enlaire.

M’ha sorprès veure a Aitana Sánchez Gijón, 17 anys més jove que ara,  fent un paper protagonista, el de la mare del xiquet. I ho fa molt bé creant credibilitat. També apareix en una breu escena fent de mre del segon xiquet protagonista, l’actriu espanyola Susi Sanchez, que quasi no es veu i que jo he identificat perquè sabia de bestreta que hi era.

La posada en escena està molt bé: els paisatges, la aldea, els protagonistes, el calor emprant ingredients com els ventiladors, anar amb roba lleugera, la suor relliscant per la pell i el color groc enlluernant que es veu en tot moment en els camps...i també està molt ben representada la sensació de que tot està paralitzat. El director coneixia la zona  perquè hi anava de jove.

La pel·lícula, així com el llibre van ser molt premiats.