RACÓ VIATGER de Mariló: ALEMANYA: Passeig per LÜBECK-II PART

dilluns, 6 d’abril del 2020

ALEMANYA: Passeig per LÜBECK-II PART

Una de les ciutats medievals millors conservades que manté l’elegància que ve del passat quan era rica i influent econòmicament.

I PART: LA PORTA HOLSTENTOR

Seguim visitant la ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat... A Lubeck se la coneix com la ciutat de les set torres: les de l’església de Santa María (Marienkirche), San Jacobo (Jacobikirche), San Pedro (Petrikirche) i la catedral (Dom). En el nostre passeig en veiem algunes.

Acabem de traspassar la port d’entrada a Lubeck, la porta Holstentor una porta creada com fortificació però també per ostentar la riquesa i el poder. Només creuem el canal sobre el riu Trave, i tot just al costat de la Torre, veiem una imatge que em recorda Hamburg, són els magatzems medievals construïts entre els segles XVI i XVIII, que en esta ciutat guardaven sal: “Salzspeicher”. El comerç de la sal va tindre un paper rellevant en el poder de Lübeck i en la lliga hanseàtica.

Són sis cases de rajola roja.

Encara hem vist poc però ja s’endevina que Lübeck és especial. Anem a buscar els carrers més antics. Comencem pel carrer Petersgrube, amb 22 cases totes declarades monuments nacionals perquè hi podem trobar tots els estils arquitectònics. Observe que les finestres no tenen cortines, s’hi pot veure la vida que portes endins fan els seus habitants. El concepte de privacitat és molt diferent al que tenim en altres països. És arquitectura hanseàtica, les cases em recorden a les que vaig veure al nord de Polònia, a les ciutats bàltiques.

Tot seguit anem a la plaça del mercat. Les torres de l’església de Santa Maria, que està tot just al costat, les veiem en tot moment, dominen la ciutat, però no entrem a veure-la. Ens quedem en la plaça. Hi ha algunes paradetes de menjar. Tambè hi ha una maqueta de la ciutat.

També està l’ajuntament, edifici elegant i cridaner per ser de color negre, que contrasta amb el rajol roig que estem veient tothora. Els rajols negres eren més difícils de fabricar i conseqüentment eren més cars, demostrant, una vegada més, el poder i riquesa que tenia la ciutat. Lubeck no només era rica, sinó que ho demostrava emprant els millors materials. Es va construir a principis del segle XIII. En la part superior hi ha uns forats fets per minorar la força del vent. Veiem l’ajuntament per davant i per darrere.

Deixem la plaça i rodejant l’església de Santa Maria parem a una placeta des d’on es veu la casa on va viure Tomas Man, era de la seua iaia. La casa va ser destruïda durant la segon guerra i fa uns anys restaurada per a arxiu i museu de l’escriptor. És on va viure la seua infantesa i joventut fins als dènou anys.

En la placeta on estem hi ha unes porxades que ens serveixen de refugi de la pluja mentre contemplem l’exterior de l’església de Santa Maria. Alcem el cap amunt i només mirant-la es veu que és imponent, de fet és la tercera església més gran d’Alemanya. Les torres arriben a 125metres. L’edificació gòtica de rajola, va servir d’exemple per a moltes altres esglésies i catedrals dels països bàltics. I amb esta església tenim altre exemple d’ostentació. Van ser els comerciants els que a meitat del segle XIII manaren construir-la per rivalitzar amb el poder del bisbat i la seua catedral. Diu la llegenda que un dimoniet va ajudar a construir-la enganyat pels comerciants que li digueren que estaven construït un bar. A prop de l’entrada està el dimoniet per recordar la llegenda.

Quin passeig més bonic... i sense turisme ! Em sorprèn que hi haja tants pocs visitants perquè la ciutat és realment bonica. S’hi respira tranquil·litat. Tal volta el turisme s’ha amagat per la pluja... A la porta d’entrada havíem vist uns pocs, però ara no se’n veuen. Millor per a nosaltres, el passeig és més agradable. Passem per carrers amb encant que tenen edificis on empraren tres tipus de rajoles.

De sobte trobem un lloc particular, realment bocabadant. El que impacta no és la menuda porta d’accés, sinó el que amaga...Són uns patis i carreronets amb cases, i flors...sembla que estem envaïen propietat privada, però en realitat són carrers públics. S'hi construïren en l’antiguitat quan Lübeck atreia a gent per ser una ciutat rica. Hi havia superpoblació, així que obligaren als habitats que obriren els patis per a que pogueren hi viure els treballadors més humils i pobres. Aleshores les menudes cases no disposaven de condicions adequades però actualment s’han convertit en raconets molt acollidors per a viure. Són cases sub alquilades que malgrat els pocs turistes que hi transitem per escodrinyar, gaudeixen d’una tranquil·litat diferent a la de la ciutat, és com viure en un poble amb un ambient més familiar.

Després entrem a l’església de Sant Jacob, l’església dels mariners construïda al segle XIV. Resulta estrany trobar a l’interior, en una capella, un bot salvavides, és el recuperat del veler “Pamir”, recordant així el tràgic enfonsament l’any 1957 a causa d’un huracà. Moriren 80 homes, entre els quals hi havia 51 joves cadets, només 6 salvaren la vida i en condicions penoses. Hi ha també informació de premsa i fotos dels mariners. Durant la guerra no va patir destrosses, i el que veiem, com l’orgue, és històric, de fet és un dels millor conservats del nord d’Alemanya del segle XVI.

L’esperit mariner està per tot arreu. Just enfront està la seu de la confraria dels capitans fundada l’any 1401 i que es va establir en este carrer en 1535. Actualment continua sent lloc de trobada de gent del mar i també un restaurant. Imaginem que amb preus desorbitats.

Nosaltres entrem-hi només per fer una ullada. El local està buit de gent i no interferim en cap reunió ni menjar. No tenim prou ulls per a mirar. És una taberna medieval, amb maquetes de vaixells penjades del sostre i altra decoració referent al mar. Val la pena veure-ho perquè és un lloc impregnat del món marítim que representa.

Seguim camí per carrers acollidors.

Al capdavall, arribem a l’hospital de l’Esperit Sant i refugi de peregrins construït al segle XIV, sent un dels primers hospitals d’Europa. És bonic.

Tenia cabuda per a un centenar de malalts.

Dins s'hi poden veure algunes habitacions.

És molt agradable passejar per esta ciutat malgrat que l’oratge no ens està acompanyant. Ens dirigim cap a la plaça del mercat que ja hem vist abans. Passem per la casa de Willy Brant, que és actualment un museu dedicat al famós polític compromès per la democràcia, premi Nobel de la pau l’any 1971. També passem per un edifici que és de la universitat i per la farmàcia més antiga de Lübeck.

Plou massa per a seguir caminant, estem a les porxades laterals de la plaça del mercat. La pluja no para, de lluny veiem un bon lloc per a refugiar-nos, és un café, el café Niederegger, que ja només mirar l’aparador convida a entrar.

I una vegada dins, trobem massapà per tots els costats, en pastissos o formant figures que són veritables obres d’art. El massapà de Niederegger es remunta a l’any 1806 i és famós en tota Alemanya.

L’edifici té tres plantes, pugem i ens trobem un museu bocabadant. El museu del massapà. Sembla increïble que tot el que hi ha exposat es puga menjar.