GIRONA: Les viles medievals de PALS, BESALÚ i SANTA PAU

De vegades “perdre el temps”suposa guanyar-ne per a altres coses.

El primer contacte amb el món medieval de Girona va ser a la zona de l’Empordà, al llogaret de PALS. Teníem la platja a 6 km, però no volíem aigua, ja en teníem prou. Era abril i la visita a Pals la férem plovent...plovia com si sant Pere s’haguera deixat obertes totes les aixetes del cel. A més estava la humitat de l’ambient...feia un fred que calava fins els ossos...però per als devots viatgers, tan se val, no hi havia queixa. Quan plou ens posem un bon impermeable i la deixem caure, i si fa fred ens abriguem.

Pals

Era certament un reducte medieval on s’hi respirava l’ambient de segles enrere. Passejant pels seus carrers pareixia com si el temps no haguera passat i fàcilment ens podíem fer idea de la vida que s’hi portava aleshores.

Pals

Era, i segur que continua sent,  un poble molt menut. Quan hi vaig estar sols hi havia 2000 habitants i els carrers i els edificis estaven molt ben conservats, encara que, segons ens contaren, algunes de les cases eren de nova construcció  imitant les existents abans.

Pals

La zona monumental ocupava pràcticament tota la població. Pals, segons els entesos en art, és exemple de gòtic on hi ha també molta barreja de diferents estils. Jo només puc afirmar que m'agradà, malgrat que els carrers estaven tan entramats que de vegades en el nostre deambular sota la pluja incessant no sabíem per on anàvem i no sabíem retornar a algun punt determinat.  El sentit de l’orientació havia d’estar alerta per no despistar-nos.

Pals

Cada dia des de Girona escollíem una part per a visitar, depeníem del transport públic, no en teníem propi ni cap llogat. És altra manera de viatjar, fent combinacions horàries de trens i autobusos, compartint seient generalment amb persones grans, estudiants o emigrants. La premissa, en este cas, és no pensar que es perd el temps en cap moment, la premissa és pensar que se’n guanya. Així mentre s'ha d'esperar a l’estació o parada del bus s'hi pot observar, escriure o llegir el llibre guia del lloc...Mentre estem passejant per llocs que ràpidament es veuen es pot aprofitar per descansar, s'hi pot dedicar el temps a pensar en tot el que s’ha fet de viatge i el que queda per passar.

Per anar a la zona de la Garrotxa agafàrem un autobús de línia regular, passàrem pel llac Banyoles i després d’entrar dins del poble de Castellfollit de la Roca per a que pujaren uns viatgers, al final arribàrem al destí  desitjat. Es va fer llarg i pesat, sense ser molt el quilometratge, perquè hi havia moltes parades. Tanmateix la paronàmica  allunyada del poble de Castellfollit de la Roca va valdre la pena, és una imatge inusual i bonica veure el poble construït sobre una cinglera basàltica formada per sedimentació de lava.

Llac Banyoles

Castefollit

Ja a la zona volcànica visitàrem BESALÚ, altre poble medieval amb encant. Ja era el segon poble de pedra visitat a Girona i ja podíem comparar. Al primer colp d'ull Besalú em va semblar més gran que Pals, i tal volta per ser més turístic i conegut, vaig pensar que havia perdut un poc l’essència, és el primer que em va vindre al cap. Tanmateix malgrat la meua primera sensació, Besalú em va agradar, continuava guardant història perquè tot el casc antic és monumental. Només un aspecte negatiu, recorde haver parat l’atenció en algun que altre edifici, més modern, que no m’agradava perquè trencava l’harmonia històrica.

Besalú

De Besalú, i segur que tothom pensa de la mateixa manera, el que més destaca és l’espectacular pont. No hi ha cap igual. Vist pel costat que siga el pont és espectacular. Des de fora i també des de dins del poble buscàvem les millors fotos i en férem una des de la Mikwa o barri jueu, que, s’ha de dir, que és un dels més importants d’Espanya. I és que en Besalú, cal matisar, vivia una quantitat important de població sefardí.

El pont de Besalú

La nostra següent destinació era el municipi menudet de SANTA PAU, però abans d’anar-hi havíem de parar a Olot per poder visitar un poc el Parc Natural i també perquè d’Olot eixia l’autobús cap a Santa Pau. Teníem tots els horaris d’autobusos controlats. El Parc Natural de la zona volcànica de la Garrotxa constitueix el millor exponent del paisatge volcànic de la península. 

Caminàrem al voltant de mitja hora cap al volcà apagat Motsacopa. Del volcà poc puc dir, el fossat que havia deixat el cràter no era de molta fondària, però eren boniques les vistes de la ciutat d’Olot i dels altres volcans de la Garrotxa .

Zona volcànica de la Garrotxa a prop de la població d'Olot.

La visita a Olot la férem de manera ràpida, l’autobús no esperava.

De camí a Santa Pau veiérem la gran preparació de la zona per a fer senderisme. En esta ocasió a l’autobús viatjaven molts motxillers que pararen en punts concrets per iniciar caminades per accedir o bé als volcans o bé a la fageda d’en Jordà que és un bosc de faigs excepcional que creix en terreny planer i s’assenta damunt d’una colada de lava. La Fageda està envoltada de bona part dels vint-i-un volcans de la Garrotxa.

Si haguérem anat amb vehicle propi, sense horaris d'autobusos, haguérem fet alguna caminada però en eixe moment no era possible, així que ens dedicàrem a planificar que hi tornàriem per poder trepitjar per eixos camins de terra i pedres i no fer-ho utilitzant rodes.

I amb eixes arribàrem a SANTA PAU, un  llogaret sorprenent, per bonic, per tranquil i perquè tal volta dels tres pobles visitats que conserven carrers i cases de l’edat Mitjana, este era el que guardava els racons més imprevisibles.

Santa Pau

En estos carrers on s’assaboria tant la tradició, sobrava algun cotxe aparcat que molestava a la vista del transeünt vianant escodrinyador de tot. Però alhora este signe de modernitat demostrava que eren cases vives, que aquell poble, aquells carres, places i cases no eren peces de cap museu. La plaça principal tenia porxos com la majoria de les que havíem visitat. Actualment s’utilitzava per fer mercat i arrecerar-se de la pluja o del sol. 

Santa Pau

Per la combinació horària del mitjà de transport ens va tocar passar hores i hores en este menut llogaret que en un tres i no res ja estava vist. Però no ens va importar en cap moment perquè gaudirem de la solitud i de la tranquil•litat. Hi havia poca gent deambulant pel carrer, només alguna dona del poble que anava o tornava de comprar i cap visitant I no és que siga un poble allunyat de tot o desconegut, és que va coincidir així. 

Santa Pau

De casualitat entràrem per fer-nos un café a “Cal sastre”que inesperadament resultà ser un lloc molt afamat. A les parets del local s’hi podien veure fotografies de molts famosos catalans: Guardiola, l’ex-entrenador, els membres del grup teatral El tricicle, Toni Soler, Buenafuente, Narcis Serra, Serrat, MªPau Huguet...

Va seu un goig estar durant hores, llegint i escrivint a este bar...

Cal Sastre al poble de Pals

De la mateixa manera que Pals, tot el poble havia sigut declarat conjunt arquitectònic. I s’ho valia. Cert que em va agradar este i els altres poblets medievals de Girona. 

Va estar molt bé això de “perdre el temps” hi sense fer res, només dedicant-nos a mirar i passejar, escriure, xerrar  i pensar; i és que de vegades “perdre el temps”, és guanyar-ne per a altres coses.

  REFLEXIONS POSTERIORS, GIRONA primavera 2005

Nª15- RESSENYA LITERÀRIA: ELS VEÏNS DE DALT. llibre

nº15-ELS VEÏNS DE DALT

La volta a Europa en 88 dies

Albert Om

Ressenya feta edicions La Campana. Any 2000

Albert Om ha dedicat tres mesos a conèixer els veïns de dalt, és a dir a viatjar pels països de la Unió Europea. Aquest llibre és la crònica irònica, lliure i heterodoxa, d’un viatge que d’una banda busca els tòpics per solidaritzar-los i de l’altra, tria uns llocs que no figuren a les guies turístiques però que expliquen com es viu a cada país.

Admirablement escrit, aquest llibre és una successió d’escenes, situacions i personatges que, en conjunt, constitueixen un suggestiu mosaic d’una Europa que, des de Lisboa al Cap Nord, ofereix al viatger- i al lector, gràcies a la penetrant mirada d’Albert Om- la més sorprenent antologia de la diversitat. Un llibre tan divertit cons instructiu. Albert Om, periodista, és guionista i copresentador a TV3 de Malats de tele. El seu llibre anterior, El nom del porc, va guanyar el premi Pere Quart d’humor i sàtira i ha estat repetidament editat.

Opinió personal

De la mateixa manera que en temps passats els exploradors anaven a llocs remots i el viatge durava mesos o anys, l’autor d’este llibre emulant la mampresa descobridora, dóna la volta a Europa “a lloms del seu audi” i ho fa en solament 88 dies, un temps exageradament escàs per poder veure ni la mínima part. 

Este llibre, com molts altres, l’he llegit dos vegades, la primera fa molt de temps, concretament l’any 2000, i l’altra en esta setmana quan he recordat que m’havia agradat i l’he tornat a buscar per fer-li ressenya literària. Només llegir els títols que encapçalen cada capítol, són suficient per saber que és un llibre divertit, que endinsant-se en les seues pàgines pot passar de tot. Quan vaig veure el llibre la primera vegada vaig pensar que el contingut m’agradaria. I és que Albert Om és un expert en el domini de les paraules amb ironia i doble sentit, al menys de les paraules que jo havia escoltat al seu programa Malats de tele que tant m’agradava. Fa molts de temps que jo era assídua telespectadora d’eixe programa. Per això vaig llegir el llibre, sabia que m’agradaria només sabent qui l’escrivia.

Ho he passat molt bé llegint el que li passava en cada ciutat i en cada carretera. En molts llocs m’he sentit identificada, perquè he vist i he sentit el mateix que ell conta al llibre de manera tan clara i alhora subjectiva. De fet ell mateix  diu que el que escriu  és una visió lliure del que és, del que observa en eixe viatge exprés.

M’ha recordat molts llocs com Venècia, encara que a diferència d’ell jo si veia la vida amagada darrere de cada finestra i no només contemplant la roba estesa. I també el Tirol d’Àustria i el Gglossglockner. He tornat amb ell a Alemanya i als Països Escandinaus. Explica molt bé la pujada al Cap Nord creuant-se amb rens i assaborint les nits blanques. Detalla el seu pas per França i Anglaterra. I també arriba a Itàlia, i a Portugal des d’on conta situacions similars a les què jo he passat. 

De vegades m’he angoixat seguint el seu ritme frenètic viatger, perquè m’imaginava les repetides situacions de baixar del cotxe la maleta del dia per només en un dia o dos tornar a pujar per seguir ruta. Sovint m’ha recordat una antiga i mítica pel•lícula dels anys 60 “Si huí és dimarts açó és Belgica”, que és un poc espill de la seua aventura.

De vegades en el seu esporàdic pas per una ciutat o país quasi no en parla i para l’atenció en anècdotes personals que certament no diuen res al viatger àvid per saber un poc del lloc. Però no importa, encara que ens quedem amb les ganes de saber més del poble o de la gent, queda substituït per un passatge divertit i simpàtic escrit amb eixe to innocent i irònic de burla, que no fa mal ningú perquè generalment la burla comença per ell mateix.

Llegiu-lo si teniu ocasió, gaudiu dels comentaris i anècdotes que conta este periodista, viatger exprés per a l’ocasió. I és per a l’ocasió perquè el recorregut europeu el fa amb la finalitat clara d’escriure el llibre. 

IRLANDA: Tombes megalítiques BRÚ NA BÓINNE

M’agrada viatjar sabent on vaig però els canvis de plans poden resultar molt interessants.

Brú na bóinne, situat a Irlanda, és un complex arqueològic, atractiu turístic per excel•lència, amb unes tombes megalítiques veritablement impactants. Des de 1993 tota la zona és Patrimoni de la Humanitat.

Knowth està format per un gran túmul circular envoltat de 17 sepulcres menors.

La necròpolis, al llarg de 8 km, està formada per unes 30 tombes que daten del neolític fins l’edat de bronze. Va estar oculta milers d’anys fins el segle XVII, quan les descobriren confonent-ho amb unes coves. La restauració, gràcies a la qual podem gaudir d’elles, es va fer entre 1962 i 1975. Durant l’excavació s’hi trobaren despulles de 5 persones.

Hi ha moltes més tombes pels voltants que no es visiten.

L’accés al complex s’ha de fer en tour guiat. En el nostre recorregut per Irlanda nosaltres no teníem prevista esta parada i tal volta per això encara ha estat més sorpresa, si cal, trobar una necròpolis que segons diuen és anterior a l’afamada Stonehenge en uns mil anys. La finalitat per la qual va ser construïda va ser l’enterrament dels membres més rellevants de la societat tribal.

La zona està formada per tres jaciments arqueòlogics ben diferenciats: Newgrange, Knowth i Dowth. La totalitat del recinte es pot visitar partint del centre de visitants del complex. Dels tres jaciments Dowth és el que està més deteriorat i es manté actualment tancat al públic.

Per organització interna del complex arqueològic, indicat una vegada comprat el tiquet d’entrada per als dos jaciments oberts al públic, hem de seguir l’ordre que ens han marcat. Així que les primeres que visitem són les anomenades Knowth i ho fem sota un control guiat que ens porta amb autobús fins el lloc en concret. 

Estan situades al nord-oest de Newgrange i es van construir a la mateixa època. Knowth és menys conegut que Newgrange però el supera en mida i segons experts en importància arqueològica.

Knowth està format per un gran túmul circular envoltat de 17sepulcres menors. Les pedres decorades són patrimoni artístic, el més important del neolític de l’Europa occidental.

La decoració de les pedres tenen valor artistic.

A l’entrada hi ha una gran pedra amb decoració jeroglífica d’espirals. 

Tot el conjunt resulta intrigant...

Hi entrem, pel corredor d’uns 19 m. de llarg i una alçada de metre i mig, fins arribar a la part sepulcral més ampla i alta amb tres nínxols o capelles.

...però en entrar encara et fa plantejar-te més dubtes, pensar-hi sobre les maneres de viure i morir al passat.

Arribem en segon lloc a Newgrange, el més conegut segons dicta la publicitat. És el monument prehistòric més important d’Irlanda i un dels més importants d’Europa. 

Newgrange...el conjunt prehistòric més important...el més conegut...

Bocabada només mirar i pensar-hi que va ser construït entre el 3300 i 2900 a.C, així que esta joia arquitectònica és anterior a la piràmide de Giza a Egipte. És un túmul pla de vuitanta metres de diàmetre i tretze metres d’altura. Està protegit per un mur de quars blanc i granit. I dins del túmul s’hi troba una tomba de corredor neolítica. La galeria mesura 18 metres de llarg i a l’interior s’hi pot observar el sostre de volta amb pedres que han resistit 5000 anys. A més a més són d’admirar les roques tallades en formes espirals i les pedres de la volta decorades.

La decoració en espirals, tipica en les roques de l'entrada i la façana.

I si no hi ha prou misteri, més en trobem en escoltar les explicacions que en anglés “accessible” ens fa el guia. És un expert i bon comunicador i s’esforça en fer-se entendre, més quan veu que hi ha gent que no domina l’ idioma. Ens conta que Newgrange està orientada astronòmicament. Cada any, al mati del solstici d’hivern el raig solar penetra a l’interior i il•lumina el sòl del lloc durant 17 minuts. Així s’especula sobre la importància del Sol per a les tribus que ho construïren.

M'ha agradat  este paratge, veure i saber sobre estes tombes...ha estat un imprevist enriquidor.

Quina meravella! Em recorda a altres països i altres llocs on també existeix esta perfecta combinació solar i astronòmica.

QUADERN DE VIATGE: estiu, IRLANDA 2008

FOTOS i MÚSICA: ILLES ARAN - IRLANDA

Irlanda és un paradis natural verd, la pluja cau per donar de beure cada dia. Però tal volta les illes Aran més àrides i menys verdoses es distingeixen i contrasten. Tal volta  la solitut que s'hi respira enganxe. Tal volta el constant vent ajuda a que les preocupacions s'enlairen.

Podem llegir sobre les illes Aran d'Irlanda i trobar les fotos de l'album en:

ILLES ARAN I PART
ILLES ARAN II PART

Música:

Foggy Dew

TINA Morrissey

SIRIA: En RUTA amb parada a la ciutat d’ALEPPO

Quan es visita un país és impossible conèixer'l totalment, però les primeres sensacions normalment són les encertades.

Fent una ruta per Siria trobem varietat de paisatges i vestigis de la història.

Des de Damasc eixírem per visitar un poc de la resta del país. Havíem començat a conèixer'l fent un tast de la capital  i ens n’anàvem rumb a altra part. I conforme avançàvem en el viatge més m’atrapava. Era tot: com era la gent, l’ambient que s’hi respirava, el paisatge...

A traves de cristall de l’autobús veiérem Maaloula, una menudeta població que de lluny cridava l’atenció. No entràrem dins el poble encara que deu ser una visita interessant. Nosaltres ens limitàrem a veure les cases des de la llunyania i escoltar el que ens contaven. Hi estava, a la falda de la muntanya. Intrigats i expectants miràvem els colors grocs i blaus de les cases, que segons ens deien eren colors diferents als utilitzats en la resta dels pobles de la regió. Però esta menuda població no és famosa pel color de les seues cases sinó perquè conserva l’arameu, la llengua de Jesús. La majoria dels habitants són cristians i en lloc de mesquites, el que hi ha són esglésies bizantines. Quina llàstima no poder parar-hi.

Com en cada país, malauradament s’ha de deixar coses per veure, nosaltres ens deixàrem Maaloula per a altre viatge.

Maaloula, on parlen la llengua de Crist, l'arameu.

Travessàrem terres àrides i altres més fèrtils fins arribar al KRAK DE LOS CABALLEROS, considerat un model de fortificació medieval en el sentit estrictament funcional. Va ser construït per a protegir la regió de les invasions musulmanes. 

Vista de la fortalesa de lluny i per fora...

...i la fortalesa  per dins i de prop.

Des de fora s’hi veia eixa invulnerabilitat i inaccessibilitat fins i tot després de més de 700 anys de la seua construcció. Una vegada dins també, recorde la grossària dels murs i la sensació de protecció.

Els murs són d'una grossària considerable.

A la dècada de 1930 es va fer una restauració dels murs que s’havien debilitat a causa de terratrèmols, també es van restaurar les dependències però el més significatiu és que es van eliminar totes les vivendes que els àrabs havien construït al voltant, deixant solament la casa del guarda i la seua família. 

En eixir, busquem altra prespectiva de la fortalesa.

La següent parada va ser  HAMAH, forenn només unes hores per a dinar al costat de les afamades nòries. Antigament es regaven els camps amb un sofisticat sistema hidràulic, hui en dia els xiquets ho gasten de trampolí per als seus jocs.

Dinàrem al costat de les enormes nòries des d'on els xiquets es tiraven a l'aigua.

I després arribàrem a ALEPPO on destaca, en un turó no molt alt, la Ciutadella, que és símbol de la ciutat i assentament històric dels centres politics i religiosos de la regió. L’entrada principal construïda a finals del segle XII, diuen els entesos, s’ha convertit en exemple clàssic de fortificació estratègica de l’Edat mitjana, tan per l’intel•ligent disseny com per bellesa. El que més destacava era la façana perquè de l'original interior quedava poc i el que hi havia estava mal conservat.

A Aleppo, la segon ciutat important de Siria, actualment devastada per la guerra, ens quedàrem uns dies. 
Vista des de l'hotel.

Exterior i interior de la Ciutadela amb algunes parts restaurades.

Va ser un goig passejar per la ciutat envoltats d’amabilitat, admirant els vestigis d’una història que ens era allunyada i nova. Durant els dies que ens quedàrem també visitàrem la gran mesquita, fundada al segle VIII per la dinastia Omeya sobre les ruïnes d’una basílica bizantina. Destruïda al segle XII i posteriorment reconstruïda està dedicada a Zacaries, pare de San Juan Bautista.

Cal cobrir-se per entrar a les mesquites siries i la d'altres països musulmans.

Però si hi ha un lloc on es troba l’essència i la vida del país, és sense cap dubte el “suq”, el mercat. A la ciutat d'Aleppo agafa pràcticament tota la Medina i està format per carrers rectes i altres perpendiculars que es creuen, carreronets més estrets porten a les mesquites, a les escoles coràniques, llocs d’hopedatge, tallers i banys. La majoria d’estos establiments depenien de les mesquites i foren creats com font d’ingressos per a elles.

Al mercat hi ha part exterior i també recinte tancat, que és fosc i entramat, sorollós i alhora embriagador olorant les essències, les especies o altres menjars.

Esta ciutat la recorde amb estima, no ho puc evitar. I ara em pregunte, que hi quedarà en peu? Maleïda guerra. Són molts els bons records que em porta, i ara em dol pensar que als seus carrers la sang s’està escampant, em parteix l’ànima imaginar edificis enderrocats i gent sofrint la barbàrie de la injustícia. 

De la ciutat d’Aleppo anàrem a Palmira, la ciutat romana del desert que ja té capítol a banda. Però del que no he parlat en l’escrit dedicat a Zenobia, és de l’amabilitat de la gent del desert. De la mà del nostre guia, nosaltres entràrem dins d’una jaima. El guia ho tenia fàcil, ell s’havia criat en eixe desert i hi tenia la casa familiar, coneixia a  la majoria de la gent establida a l’oasi. La família que vivia a la jaima allunyada de les cases i de l’oasi, ens convidà a te que acompanyàrem de les galetes de sèsam que nosaltres portàvem. Estores feien de parets i moltes teles de sostre. Tres generacions convivien. Vaig fer fotografies a les dones que posteriorment vaig enviar cap a Palmira i no sé, ni sabré mai, si van arribar a les seues mans. Elles no s’havien vist mai en foto i es feia il•lusió tindre’n una.

Els beduins conserven uns valors que a Occident, malauradament estem perdent:
l'hospitalitat, la familia, són uns d'ells.
Tot el que puga dir sobre els beduins i els seus costums és bo.

I des de Palmira després d’haver viscut l’hospitalitat beduïna, haver vist les ruïnes i haver gaudit de l’espectacle de veure eixir el sol entre ruïnes,  ens dirigirem cap a  Bosra on acabava el viatge. En arribar hi el que més ens sorprèn als europeus acostumats al color clar de les pedres en les ciutats romanes, és el to fosc quasi negre dels monuments.

Té una explicació, és per la utilització de basalt en la construcció, perquè és el que abunda en la zona. Els habitants han reutilitzat blocs de pedra dels monuments per fer les seues cases, no és un fet inusual, ha passat en molts altres. Quan jo hi vaig estar s’hi veia la població àrab barrejada amb les ruïnes formant un conjunt integrat.

El teatre, amb una sonoritat admirable

Síria em va agradar, més que agradar, el país sencer em va enamorar. No sé si ho he sabut plasmar, no és fàcil, sobre tot perquè mai s’arriba a expressar el que se sent, el temps varia els sentiments que a més a més ara es barregen amb la tristesa, ràbia  i impotència pensant en la situació de guerra actual.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre SIRIA 1997

FOTOS i MÚSICA: MARROC pas a pas

De Marroc...no sabria dir quina és la millor imatge de totes les que guarde en ment, en tinc moltes...Tanmateix algunes són inesborrables com les dels laberintics zocos amb els seus olors especials o les de la plaça de Marraquech.

Al racó viatger podeu llegir sobre Marroc i veure les fotos en:

De TANGER al desert

Del desert cap al nord

Música instrumental

Desert Ecstasy

SICILIA : VILA ROMANA “DEL CASALE”

Gràcies a la “Villa del Casale” podem saber més al voltant de la societat romana: jocs, activitats esportives, danses, tipus de massatges, cacera, mitologia...i els descobriments continuen...

Este és Polifemo, un dels mosaics més importants dels que hi ha a la Villa Casale,
només a 5 quilòmetres de la població de Piazza Armerina

PIAZZA ARMERINA, és una ciutat amb més de 22.000 habitants que s’ha donat a conèixer pel descobriment de “La Villa romana del Casale”.

Cartell i plànol a l'entrada del poble.

Recorde que el poble tenia racons molt bonics: el castell, la plaça de "el Duomo" o catedral construïda als segles XVII-XVIII...i carrers estrets laberíntics per on passejàrem tranquil•lament. Havia llegit que la ciutat havia patit molts terratrèmols però sortosament pel que estava veient, els terratrèmols no havien pogut amb ella.

És un poble bonic amb places i carrerrons amb encis, i monuments arquitèctonics religiosos i civils com el castell.

Una nota predominant en tota Sicília, que ens va cridar l’atenció des del primer moment, era veure esqueles dels morts en forma de pòster col•locades a les parets. I és que n'eren moltes. Hi havia per tot arreu, en pobles i en ciutats. Al llarg de tot el trajecte vam estar veient-ne i en este poble també en trobàrem.

Les esqueles a les parets cridaven l'atenció des de la primera vegada que les vàrem veure.

LA VILLA DEL CASALE forma part del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco des de 1997. Està a 5 km de la ciutat, en una zona boscosa on abundaven les especies de cacera per la qual cosa hi ha qui cataloga la vil•la com pavelló de cacera.

Però no hi ha res cert, només que va ser descoberta l’any 1929, però fins la dècada de 1950 no s’adonaren del valor dels mosaics fets per artistes del nord d’Àfrica i d’Orient pròxim. Va ser un arqueòleg italià qui va reprendre les excavacions basant-se en les indicacions dels habitants de la zona i gràcies al qual podem admirar actualment esta meravella que és com un llibre gràfic de la vida de la societat romana. 

La Villa Casale amaga un impresionant tresor en mosaics,
llegint el cartell  a l'entrada ens fem una primera idea de les dimensions de la casa.

Actualment hi ha tasques de restauració que impedeixen apreciar alguna de les dependències. En la majoria de les sales es veu el procés del treball, amb etiquetes numerant les peces que falten o assenyalant les que han estat fetes de nou. És veritablement una lloable mampresa de restauració, rescatant els mosaics perfectament conservats a traves dels segles. I això és gràcies a una inundació al segle XII que va deixar una capa de fang protegint-ho així de la devastació deguda a elements naturals. 

Són 3500m quadrats de mosaics, una joia en qüestió d’art, font d’informació sobre la vida al camp o a la casa, sobre divinitats o sobre coses terrenals. Segons es diu, la villa Casale va ser la segona residència de la família de Maximilià Hercúleo. Però esta qüestió està molt discutida i res clara. Maximilià (285-305) forma part de la primera teoria segons la qual hi va anar per retirar-se després d’abdicar. Tanmateix investigacions posteriors el situen passant els últims anys fora de Sicília. Estudis posteriors situen al fill Majencio (302-312) com el possible resident de la Villa.

Tot són especulacions perquè a la villa no hi ha cap indici que diga ser vila reial. A més a més la possessió d’esplèndides villes als afores de la ciutat era un fet escampat per l’aristocràcia romana.

La hipòtesis a la qual se li dóna més crèdit és que el propietari va ser un personatge de prestigi a l’època de Constantí, el governador de Sicília  entre 327 i 331, i consol de Roma l’any 340, Lucio Aradio Valerio Proculo Populonio. Durant el seu govern, l’any 320, sent pretor, organitzà uns jocs que tingueren gran repercussió durant anys posteriors. Els estudiosos creuen veure escenes del famosos jocs en alguns dels mosaics.

Els mosaics són testimoni dels costums i vida social de l’època. La minuciositat del treball fet pels antics romans és admirable, explicant la vida amb pedretes combinades de colors. 

Hi ha parts de la casa on es conserven les columnes, altres parets que conserven la pintura...altres molt famoses com la dependència on està Polifemo amb tres ulls o les xiques en biquini.

Algunes de les sales conserven el paviment decorat amb mosaics i s’aprecia diferencia d’estils en cada sala. Això és degut al fet de realitzar-se en diferents èpoques (no se sap exactament quan es tardà en construir la vila però s’especula que 50 anys) però també perquè els artesans eren diferents i això marcaria també la diferència. 

Però com he dit, esta és una teoria entre moltes, hi ha moltes especulacions que pretenen donar respostes a les incognites.

Visitàrem part de la Villa Casale, que compta amb més de 50 sales, seguint un plànol i seguint unes passarel•les metàl•liques que eviten erosionar els mosaics alhora que permet visualitzar-los en perspectiva i admirar la magnificència i bellesa del lloc. El sostre protector és el causant d’un calor asfixiant. És l’únic inconvenient que vaig trobar.

A l’entrada queden restos d’una font, antigament era un pati envoltat de columnes.

Entrada

Des de l’entrada s’accedia al “ peristilo” decorat amb mosaics amb caps d’animals diversos. El triclinium és un corredor romà. També s’accedia des de l’entrada, al complex termal on hi havia mosaics que representaven a la matrona de la casa. D’esta part s’accedia a un corredor decorat amb escenes del ”Circo Maximo “de Roma, fins i tot s’hi veia una carrera de quadrigues. Este corredor era utilitzat per fer exercicis gimnàstics. Hi havia una sala on els mosaics seguien la forma octogonal de les parets i la dependència de jocs de cacera que estava carregada amb el motiu temàtic d’animals. 

I així podria continuar i enumerant moltes més escenes que s’hi poden trobar. Però a villa del Cassale s’ha d’anar si es va a Sicília, val la pena admirar el minuciós treball tan ben conservat, val la pena malgrat les gotes de sudor que ens relliscaven per la cara mentre bocabadats admiraven la perfecció del treball.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre SICILIA 2007