VALÈNCIA: TORRES DE QUART

Testimoni de la història i de l’arquitectura urbanística, de lluites i guerres... Quantes vegades passem impassibles per davant sense adonar-nos de la saviesa que contenen. Ah! si els murs parlaren!

Seguim amb el passeig per València, assaborint cada racó i monument, visitant, com una turista més, el que tinc tan a prop i he vist mil vegades. Tanmateix no és el mateix mirar que veure. Mirar ho fan els ulls, veure ho fa la ment i dona peu  preguntar-se què significa o quin història hi ha darrere.

Ja li vaig dedicar espai en este racó viatger a les Torres de Serrans, hui li toca el torn a les altres portes amb torres fortificades que formaven part de la muralla medieval de València, parle de les Torres de Quart, construïdes al segle XV i declarades l’any 1931 Monument Nacional. També se les coneixia com les Torres de Cal perquè s’exigia que la cal que entrara a la ciutat ho fera per esta porta.

Les de Quart junt a les de Serrans són les úniques torres que queden d’aquella època. La resta de portes que envoltaven la ciutat vella desaparegueren al segle XIX en enderrocar la muralla pe eixamplar la ciutat.

Sempre he arribat a les Torres de Quart seguint l’avinguda Guillem de Castro i hui, per canviar de perspectiva anem hi des del carrer Quart. Venim de la catedral i després de visitar-la per fora,  per dins  i pujar al Micalet,  ens hem enfilat pel carrer Cavallers que ens ha dut al carrer que entropessa amb les monumentals portes.  Hem seguit el mateix camí que antigament unia el centre de la ciutat amb Quart de Poblet.

Me n’adone que mai havia caminat per esta part del carrer. Mai havia vist les Torres des d’esta perspectiva. Cada vegada ens apropem més.....Me n’adone també de la bandera espanyola, crec recordar que en la Torre de Serrans només estava la Senyera. Més tard sabré la raó per la qual oneja la bandera espanyola.

Al segle XVI s’utilitzà com presó provisional després d’un incendi provocat pels mateixos presoners a la Casa de la Ciutat. Aleshores s’habilitaren les Torres de Serrans per a traslladar-los i en 1626 s’utilitza com presó de dones. En 1813 passà a ser presó militar fins l’any 1932. 

Arribem. En eixa observació atenta, que no és simple mirar, gire el cap amunt per veure la grandiositat i veig que les Torres, que a diferència de les de Serrans són semi cilíndriques, tenen una peculiaritat. I és que  no son simètriques. En realitat no és cap errada arquitectònica, més bé al contrari,  fou intencionadament com un recurs per millorar l’edificació. L’edifici està disposat en obliquo per adaptar-se al traçat del camí de quart, que no era perpendicular a la muralla sinó que s’obria en diagonal.

Les dos torres estan unides per un cos central on està la gran porta amb arc de mig punt. La porta no s’hi col·locà fins cinquanta anys després del començament de l’obra. Les parts que miren a l’interior estan cobertes de voltes.

És una construcció d’estil gòtic militar valencià tardà. I em recorden molt a  Castel Nuovo en Napols ,que fou construït també per mestres constructors de la Corona d’Aragó quan Nàpols fou conquistada per Alfonso el Magnànim. És l’estil que predomina també en ciutat italiana de Genova.

Enmig de la porta hi ha un balcó que servia per vigilar i alhora per atacar l’enemic.  i  

També parem atenció en  un escut de València, abans hi havia un àngel custodi.

Abans de pujar mirem de nou tot. A cada lateral hi ha una porteta que veiem a l’altura del primer pis, que comunicava amb el passeig de ronda de les muralles.

I mirem altre aspecte interessant de les Torres, em refereixo a uns  forats que fan pensar en mil històries. Construïdes mig segle després de les de Serrans, no havia de ser una replica, s’havia  de pensar en perfeccionar l’estructura  per a que l’edifici complirà amb  la funció protectora contra els nou canons que s’estaven implantant que tenien més força destructora.  Per això s’hi feren les Torres semicilíndriques, que suportaven  millor els atacs en les guerres. I així va ser en la de la independència dels francesos, la de successió,  la dels cantons i la guerra civil espanyola. Les petjades hi estan. S’hi poden veure als murs impactes dels canons especialment els de la guerra de 1808 quan les tropes de Napoleó  volien entrar a la ciutat.  El dia 28 de juny de 1808 fou especialment cruel i les tropes espanyoles havien arribat per ajudar en la confrontació. Per aixó llueix la bandera espanyola, com agraïment per l’ajuda que oferien a En els processos de restauració es van voler deixar com testimonis de la història.  València en moments tan durs. Hi ha més de 130 i més de mil senyals de perforacions de fusell.

En els processos de restauració es deixaren com testimonis de la història.  Encara que, com sempre passa, hi ha qui diu una versió oposada, que els forats són simplement deteriorament pel pas del temps. Siga el que siga també serveixen de tant en tant, de nius a algunes aus.

Pugem a la part alta. Ho fem per una escala monumental feta al segle XX, entre 1976 i 1982, amb materials de l’antic palau de Parcent.

Per la seu funció militar no hi ha quasi decoració. Donem una volta sense presses, mirat les vistes de la ciutat i la façana de l’església de santa Úrsula que està tot just al costat.

I amb tot em quede contenta. M’alegra haver pujat a les Torres de Quart i saber un poc més de València.

.QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA tardor 2020

RESSENYA LITERÀRIA: LA MALDICIÓN DE LOS PALMISANO de Rafel Nadal

 

LA MALDICIÓN DE LOS PALMISANO
Rafel Nadal

 

He llegit “La maldición de los Palmisano i m’ha agradat per moltes raons. En primer lloc perquè està ambientat en la Puglia, al sud d’Itàlia, que és un entorn rural on tenia ganes d’anar-hi des de fa anys i per unes circumstàncies o altres sempre em veia obligada a ajornar. L’ultima vegada, per culpa del virus que ens està rondant. Ara, per fi, ja he estat a la Puglia i no m'ha defraudat. Llegint el llibre he reconegut llogarets i paratges dels quals he llegit mil històries. I és que, qui em coneix ho sap, quan tinc intenció de viatjar a algun lloc, m’agrada buscar informació i així, li trac més profit al que veig durant el viatge.

 

El mapa de la primera fulla, és un encert, m’agraden les novel·les que inclouen estes referències per situar l’acció, ajuden a fer-nos idea més clara de la situació en el país i en el món. Bellorotondo, que és el poble on s’inicien els fets,  és un poble fictici però així i tot l’autor el situa en el mapa, perquè és representant de molts altres pobles de la zona. Així que bé es pot dir que Bellorotondo podria ser Cisternino, Locorotondo o Martina Franca, tots d’ambient rural, i on en estiu es pateix un calor sufocant. Este punt, el que fa molta calor seca, se m’ha quedat clar per este llibre i per altre ambientat en la Puglia que vaig llegir fa uns mesos: “ No tengo miedo” . Ja sé que a la Puglia no he d’anar en estiu perquè el calor deu ser infernal. 

 

Les descripcions de sentiments i sensacions van mostrant la zona i com s’hi viu. I pàgina a pàgina podem imaginar com són els pobles de la Puglia i la manera de viure però també arribem a conèixer ciutats més grans o singulars. Així per exemple, apareix Bari i el conflicte bèl·lic de 1943 que l’escriptor descriu fidel a la realitat. La ciutat quedà marcada pel cruent bombardeig que segons cròniques històriques fou comparable al de Pearl Harbour. I també apareix especialment descrita Matera que és una ciutat inusual perquè hi ha unes coves troglodites. Des del primer moment que vaig veure una imatge de Matera, ja fa anys, vaig pensar que pareixia Bocairent, el poble de la Vall d’Albaida, que també és bonic i peculiar. Matera fou declarada capital cultural l’any 2019.

 

També m’agrada l’inici del llibre que dona sentit al relat de les pàgines que van a continuació perquè apareix el narrador que s’encarrega de contar la història. És un iaio qui explica a uns turistes els fets sobre els Palmisano i altres coses més, quan els turistes visiten uns monòlits homenatge a les víctimes de les dues guerres mundials. I el final m’agrada també, perquè arrodoneix l’inici.

 

La novel·la tracta de dos famílies diferents que pertanyen a dues classes socials ben allunyades una de l’altra. L’atzar  uneix a dos homes i el vincle familiar uneix a les seues dones. El destí entrellaça totes les vides. Tot passa durant la primera meitat del segle XX, relata dos guerres,  molts patiments i especialment la  lluita d’un home contra el destí que sembla que té marcat.

 

És una història on trobe tendresa perquè en la primera part relata les vides dels protagonistes durant la infantesa. Mostra la felicitat infantil, aliena a la problemàtica que els persegueix, al jardí, a la masserie, a la platja, a casa la nonna... I  el to tendre no desapareix totalment quan més endavant es relaten episodis durs de guerra. Tots els personatges estan perfectament caracteritzats, no només Vitantonio, que creix amb altre cognom...també Donata, Francesca, Giovanna, Franco o la iaia, que es la matriarca, la senyora del poble. Tots van evolucionant segons les circumstàncies.

 

Els personatges viuen ferits i emprant una prosa intimista en tot moment, l’autor aconsegueix crear empatia siga en una etapa de la vida o en altra, siga en situacions rutinàries al poble,  com en les que passen en guerra. L’autor sap escriure, m’agrada el seu estil, aconseguint una ambientació perfecta i amb les paraules ens fa sentir emocions i fins i tot olorar o sentir el calor sufocant que deu fer sovint a la Puglia. La lectura resulta fàcil pels capítols curts, no sobra informació i no s’allarga amb reiteracions.

 

És una historia senzilla. No hi ha bons ni dolents i també este aspecte m’agrada. I que es mostre la posició antibel·licista del protagonista que no vol viure la incongruència ni la irracionalitat violenta de la guerra. Altre tema patent important és la força de les dones i l’amistat malgrat les classes socials diferenciadores.

 

En resum, recomane este llibre que partint d’una estratagema ideada per una de les protagonistes per evitar una maledicció, descriu amor, sacrifici, lluita per ideals, el sentiment de pertinença a un lloc i a una casa. I acaba dient que tot se supera i que la vida contínua passe el que passe.

BARI: capital italiana de la regió de PUGLIA

 Bari, és el nostre punt de partida en el recorregut per  Puglia. Fem com en l’antiguitat,  quan des del port de Bari partien les expedicions cap a Terra Santa, però nosaltres en esta primera part del viatge no ens allunyem, ens quedem pels voltants.

Ja estic a La Puglia, que és com es diu en Italià. M’agrada la denominació, la trobe bonica i musical. Si, Ja estic a Bari, la capital de la regió i quasi ni m’ho crec. Era una viatge desitjat des de fa anys, quan poca gent sabia situar-la en el mapa, aleshores,  jo ja tenia idea de visitar-la. Ara quan s’escolta parlar de La Puglia, daltabaix, ja se sap de quin lloc es tracta però abans tothom s’estranyava quan els deia que m’abellia conèixer eixa zona del Sud d’Itàlia. Sovint em preguntaven: on has dit que vols anar? Al taló d'Itàlia, els contestava. I és que La Puglia ha estat la regió més oblidada d’Itàlia, i una de les raons principals, en part, és perquè el país té moltes ciutats competidores...com Roma, Milan, Florència, Bolonya, Venècia... que és on va la majoria de la gent. Totes tenen un encís especial, sense cap dubte, tanmateix la massificació d’algunes els fa perdre l’encant.

 Actualment la cosa va canviant, que la regió de la Puglia siga cada vegada més visitada és millor per a l’economia. Però espere que si arriba més turisme no desvirtue l’essència que pense ho caracteritza. Actualment, de turistes, n’arriben massivament en creuers que hi fan  parada.

El port de Bari, en les aigües de l’Adriàtic, és important, tan el vell com el modern. En una visita a Bari, no pot faltar una tranquil·la caminada pel passeig marítim. El "lungomare”,  diuen que és un dels més bonics d’Itàlia. Alguns dies plou, altres fa sol, altres l’arc de sant Marti decora el cel... sempre és agradable contemplar el mar.

En alguns moments, mentre observe el mar, recorde el que vaig llegir sobre el bombardeig del port de Bari durant la Segona Guerra Mundial, en 1943. En el port hi havia, ancorats esperant torn per descarregar, molts bucs dels Aliats amb carrega convencional com aliments, equipament o municions, excepte un, el SS John Harvey que portava secretament 100 tones de bombes de gas verinós,  el gas mostassa. Hi era per precaució. la guerra és la guerra. Mai se sabia quin pas donaria Alemanya de la que es deia, emmagatzemava armes químiques. Als 5 dies d’estar al port, un inesperat atac alemany va destruir gran part dels bucs i va matar persones. També va afectar el buc que transportava el gas. Certament que els alemanys ho tenien estratègicament estudiat i van celebrar amb èxit tot el desastre que causaren al port de Bari. Desprès de l’atac alguns dels ferits presentaren uns símptomes estranys conseqüència de les secretes bombes mortals i verinoses que guardaven els americans amb tant de recel. Així i tot els Aliats continuaren sense declarar la veritat i es parlà de ferides i morts simplement “per cremades”. Els fets van ser amagats durant anys fins l’any 1967 que es va destapar públicament. Al final Eisenhower en les seues memòries va reconèixer l’enfonsament del buc de Bari amb gas mostassa, encara que, per salvar la conscincia, matisava que no va haver cap víctima deguda al gas. 

Bari té al voltant de 325000 habitants. La ciutat està constituïda en tres parts: Bari Vecchia (el Casc vell), sobre un menut promontori que dona al mar, la part que es va construir al segle XIX, coneguda com “Borgo Murattiano”, centre econòmic i on estan els teatres i el palazzo Municipal i la ciutat moderna, on s'hi concentren els barris residencials.

A la ciutat antiga, d’origen bizantí, les muralles envolten la història. Només entrar per una de les portes antigues obertes a la muralla, ens submergim en la part que conserva la història de l’època medieval i de la romana, que anem veien conforme anem trepitjant carrerons i places.

El primer que veiem són unes espaioses places, conegudes com Corti de Catapano, entre les que s’hi troba l’església basílica de sant Nicolau, patró dels xiquets. De fet diuen que San Nicola és la inspiració de Santa Claus o pare Noel. La basílica és el símbol de la ciutat, consagrada en 1197 és una joia d’estil romànic pullès.

La façana destaca per la pedra blanca calcària, per l’esveltesa, pels dos campanars i per la sobrietat. La mirem per tots els costats. El portal central de la façana està decorat amb gladiadors, lleons i elefants.

L’interior són tres naus i destaca el sostre de fusta daurada i arcs que es recolzen en columnes amb capitells amb figures de flors i animals. Destaca també un baldaquí del segle XII i darrere de la mateixa època, un tro episcopal de marbre blanc.

Baixem a la cripta que, entre  columnes amb capitells romànics, guarda les relíquies del sant, són de 1087 i robades per uns marins de Bari a la ciutat de Myra, a Asia menor, on el sant era bisbe. Emociona l’ambient especial de respecte i culte, un ambient sagrat amb olor a incens. És  lloc de peregrinatge i resos per a catòlics i ortodoxos i algun fidel s’hi veu. M’agrada eixa convivència religiosa harmoniosa.

La plaça front a l’església està tancada per un pòrtic amb cinc arcades i per l’església de sant Gregori, davant de la qual està l’estàtua en bronze de San Nicola, de l’artista rus Zurab Tsereteli. I és que malgrat que l'esglèsia està administrada pels dominics és una basílica pontifícia que ressalta la tasca ecumènica i de col·laboració amb les esglésies ortodoxes, especialment la russa. Així, l’estàtua va ser una donació de Vladimir Putin en 2003.

Seguim per carreronets os es veu un ambient que per, un poc, em recorda a Nàpols, pot ser pels venedors mostrant la mercaderia a l’exterior o que van amb vehicles menuts de carrer en carrer..A diferència de Nàpols, em sento més segura, no vaig patint per si m'assalten i em roben. En Nàpols vaig tindre una aventura desventurada que em marcà el viatge. En Bari trobe un ambient familiar... ambient bulliciós, popular, de xiquets pel carrer i dones a la porta de  casa xerrant o anant a comprar...veiem santets en les façanes per tot arreu...es nota l'estima per les tradicions...i de boca d'experts en història i en Itàlia, sovint escoltem referències del passat espanyol i l'esplendor en estes terres de la Corona d'Aragó. Cert que és un ambient autèntic, sense floritures. No sembla que estic en una ciutat, més bé semblen els carrers de qualsevol poble. 

No molt lluny de san Nicola està la catedral de San Sabino, del segle XI, de l’època bizantina i d’estil romànic pullès que fou construïda sobre una antiga basílica cristiana. Primer la veiem per darrere i li donem la volta fins arribar a la plaça Odegitria, que és on està la façana principal.

Ja tenim la façana davant, sempre ressaltant el blanc, d’estil gòtic amb portals del segle XI i una rosassa decorada amb criatures fantàstiques. És austera i això la fa més bella. La galeria de finestrals  laterals li dona aspecte lleuger.

Entrem a l’interior on hi ha una nau i dos corredors dividit tot per setze columnes amb arcs.

Pare atenció en la rosassa en mosaic de marbre que hi ha al terra, on cada solstici d’estiu passa un fet extraordinari, quasi màgia, un fet únic en el món i realment poc conegut.  Cada 21 de juny, a les 17h en punt, la llum es filtra per la rosassa i es projecta al mosaic de marbre que està als peus de l’altar coincidint perfectament. El fenomen ha eixit a la llum només fa uns anys, en el 2002, mentre es feien uns treballs de restauració i llevaren el mobiliari que tapava el mosaic del terra. Aleshores s’adonaren que la rosassa tenia les mateixes dimensions que la de la façana i quan arribà el dia del solstici comprovaren bocabadats com els rajos de llum entraven a traves del vidre i il·luminaven totalment el  mosaic a l’interior. Aquell fenòmen havia estat ocult durant quasi un mil·lenni!. Cal dir que este fenomen és comú en altres esglésies però en totes és un raig de llum el que il·lumina i no tota la rosassa sencera. Pense que deu ser un espectacle sense precedents, tal volta algun 21 de juny torne a Bari per veure’l. 

Fotos : https://ovunquemag.wixsite.com/ovunque/amp/la-magia-del-solsticio-de-verano

La cripta fou construïda sobre ciments romans i és on s’hi troben les relíquies de San Sabino que arribaren a Bari en el segle VII. Hi també és la icona de la Verge Odegitria.

Arribem, ja quasi de nit, al castell normand-suevo, construït al segle XII, destruït durant la guerra bizantina i  reconstruït i reforçat al segle XIII per ordre de Federico II qui li va oferir més aspecte residencial. Després passà a ser residència d’una poderosa família milanesa. A l’interior hi ha exposicions. Té quatre torres i un pati intern d’estil renaixentista. Altres dies quan anem pel moll de San Vito i Pizzoli, el veiem per la part lateral i posterior. Observant-lo de dia o de nit, s’endevina l’esplendor, la funcionalitat de fortalesa... la residència posterior...i imagine la vida del passat.

Retornem a l’hotel, ja és de nit. Comparant amb Espanya es fa de nit més prompte i més hui que ha estat ennuvolat. De nou plou un poc, a més a més llampega i trona. I jo que em pensava que La Puglia era una regió molt seca! Passem de nou per la catedral i per san Nicolau, esta vegada les veiem il·luminades. 

Si no fos per estes circumstàncies de l’oratge que fa que anem amb presses a l’hotel, el millor és passejar sense rumb clar i trobar casualment racons i places on conviuen restaurants refinats i tavernes més populars,  on fan barbacoes de carn o peix, racons on hi ha esglésies renaixentistes o barroques. Fa uns anys eren carrers degradats i l’any 2005 es va iniciar un procés de re urbanització del centre històric que ho ha canviat tot. Ara és una zona turística per excel·lència amb locals nous i cases restaurades, amb tabernes i restaurants que donen vida continua als entramats i laberíntics carrers i places de pedra blanca.

En un lloc de tots, parem per prendre un aperol, típica beguda italiana que s’acompanya d’un ”tris”, que és un poc de mejar per a picar, per a que l’alcohol entre bé i no marege tant.  Acabem bé el dia, malgrat l’oratge, que al capdavall s’ha comportat i només ha soltat unes gotes.

Durant els dies i les nits d’estada en Bari a més a més dels monuments imprescindibles hem vist places com la plaça Mercantile, que era un antic centre comercial on està el palazzo del Sedile, construït al segle XVI on s’administrava justícia. Enmig està la columna de la justícia del segle XIII i la fontana della Pigna del segle XVII. 

I la plaça Ferrarese, que la veiem de nit i també de dia. És ampla i amb paviment blanc, edificis neoclàssics l’envolten i terrasses on el visitant seu a prendre una beguda o menjar. A l’esquerra està la sala Murat on fan exposicions d’art contemporani i a la dreta està el vell mercat de peix.

Els carrers principals de la ciutat són Corso Vittorio Emanuele i el paral·lel corso Cavour, és on s’hi concentra el comerç de marques de luxe. En el corso Cavour està el teatre Petruzzelli, construït l’any 1903, concebut com un teatre d’òpera, esta considerat com un dels més importants d’Itàlia. Fou reobert en 2009 després d’un incendi que el va fer malbé en 1991. El nou teatre és idèntic a l’antic però amb estructures d’avantguarda. A l’exterior estan les estàtues dels musics Rossini, Verdi i Bellini.

I front al mar està el teatre Margherita, construït entre 1912 i 1914, és emblema de la ciutat. Actualment és museu. He començat a mostrar-vos la ciutat en el mar i en el mar acabe l'escrit. Perquè el teatre Marguerite es va construir en el port, sobre pilars cimentats al mar, per un pacte firmat entre l’ajuntament de Bari i la família Petruzzeli segons el qual l’administració es comprometia a no construir altre teatres en terreny municipal, a excepció del les construccions sobre el mar. El teatre va ser substitució d’un anterior teatre de fusta inaugurat en 1910 però que malauradament va patir un incendi a l’any següent. Aixi que es construí sobre palafits, un projecte aleshores únic en Europa. L’edifici estava totalment envoltat d’aigua i connectat al terra per un moll. Als anys 20 del segle XX es guanyà terra al mar i el teatre va perdre l’aspecte de suspès en el mar.

 I ara...ens anem a conèixer més de La Puglia..a seguir descobrint la Itàlia més desconeguda...a poc a poc us ho mostraré tot.

QUADERN DE VIATGE, tardor 2021,  VIATGE a PUGLIA i BASILICATA en ITÀLIA

XÀTIVA (València) MUSEU ARQUEOLÒGIC MUNICIPAL DEL ALMODÍ

 Per tal de fer un passeig per la història de Xàtiva… entrem al seu museu de l’Almodí.

Xàtiva, la capital de la comarca de la Costera és, dels llocs que m’envolten, un dels meus preferits. Ja he mostrat alguns passejos mostrant com és de bonica la ciutat,  també he mostrat el Castell. 

Hui us convide a conèixer un dels seus museus. No és la primera vegada que el visite, però hui ho faig posant mes atenció i fent moltes fotos que il·lustren les meravelles sobre la història de Xàtiva. A més a més el museu està diferent a com el vaig veure fa uns anys. Hi ha més vestigis històrics i la part pictòrica i escultòrica ja no està perquè fou traslladat l’any 2014 la Casa de l’Ensenyança, que s’ha convertit en el museu de Belles Arts. Hi també aniré i us el mostraré en altre escrit a banda.

En estos moments em centre en el museu de l’Almodi. Primer pare l’atenció en l’edifici que ocupa una antiga llotja de blat que s’acaba de construir l’any 1548, com diu en un dels escuts que es conserven en la façana.

Veiem dos portes per entrar, una que dona al pati renaixentista amb columnes jòniques, que deixem per al final...

...i la porta principal, per on entrem. És una façana gòtica original on hi ha escuts reials de la corona d’Aragó.

En l’actualitat es visiten tres plantes. Només creuar la porta estem a la planta baixa i el primer que veiem és la peça més valuosa del museu: la pica islàmica del segle XI  esculpida en les quatre cares, possiblement procedent d’algun palau o casa d’un personatge poderós de Xàtiva.

Uns panels amplien els detalls dels relleus que la decoren que fan referència a la vida de palau pròpia dels regnes Taifes. És una obra excepcional de l’art musulmà feta amb marbre rosa de la serra del Buixcarró. Els relleus són preciosos i mostren escenes realistes. És veu un personatge tocant el llaüt, altre bevent, altres lluitant, una nodrissa nueta...i moltes escenes més. Hi ha influència romana i oriental. Diuen els estudiosos que fins al segle XVIII la pica s’utilitzà com abeurador per als animals. És una peça reclamada per a moltes exposicions d’Espanya i Europa.

A més a més de la pica, de l’època àrab també estan els Arcs dels banys públics intramurs que són els únics que es conserven de la ciutat. Són tres arcs de ferradura recolzats per columnes i pilastres de pedra sorrenca.

I és que, sense dubte, l’etapa musulmana és la que es veu mes representada al museu. Perquè Xàtiva va ser una època d’esplendor en el qual, entre altres fets, es crearen sèquies que reguen les hortes de la ciutat, el poeta xativí Ibn hazam va escriure un tractat d’amor “El collar de a Paloma” i també va nàixer i créixer la industria paperera considerada la primera en Espanya.

Tanmateix, al museu també hi ha representació d’altres èpoques anteriors i posteriors. Hi trobem informació i peces de paleolític trobades a la Cova Negra xativina en excavacions dutes a terme en la primera meitat del segle XX. Són vestigis importants que mostren com eren i com vivien els nostres avantpassats.

Hi ha vestigis ibèrics com el Cap ibèric desl segle IV aC, amb influència grega i vestigis de l’època visigoda com l’altar del bisbe...

I també hi ha vestigis romans. Veiem una col·lecció d’inscripcions de l’època. Xàtiva estava junt a la via augusta era municipi important que encunyava moneda i destacà amb el teixit de lli.

Però és en la segona planta on, entre altres objectes i informació, podem gaudir d’una important troballa romana que es va fer relativament fa poc de temps: Villa Cornelius. Veiem fotos dels treballs d’excavació...

...i molts panels informatius, molt interessants per saber més sobre esta Casa romana.

Vila Cornelius, la major vila rustica romana de tota la Comunitat Valenciana, estava enclavada al terme municipal de Enova. Segon la llei del Patrimoni, quan es fa un descobriment, és el museu més proper l’encarregat de custodiar-ho, per això està a l’Almodí. La troballa va ser en 2003 quan casualment s’estaven fent els treballs previs per a la construcció de l’AVE Madrid- Valencia. Sortosament una plataforma ciudatana es va mobilitzar per a descobrir realment el valor d’aquella troballa, perquè segins la companyia ferroviària, allò era res sense importància.

Però no era així. Vila Cornelius era un jaciment arqueòlogic valuós. El propietari era Publius Cornelius Lunianus, un noble patrici romà, que vivia a la casa amb la família i tota la gent al seu servei, criats i esclaus. S’han trobat noms dels que hi vivien. La vila, amb mes de 3.000 m2  entre part rustica, part urbana i zona boscosa on anirien de cacera es  construí a finals del segle I dC i fou abandonada a finals del segle V dC.

Com la vila s’abandonà alguns sostres van caure i alhora van protegir els paviments de mosaics que podem veure al museu. També s’hi trobaren unes termes, una inscripció votiva en marbre del Buixcarró dedicada al propietari …una inscripció sepulcral, paviments de marbre, basses per al treball de lli i espart, un temple dedicat a Hèrcules,  monedes, restes de vidre, ceràmica…i molt més. Val la pena anar-hi per observar cada peça i objecte.

Pense en tot el que no s’ha tret i que a hores d’ara està soterrat. Tot quedà cobert de terra, de nou, l’any 2006 quan donaren per enllestides les primeres tasques d’excavació. Al menys està salvaguardat i les vies de tren AVE no passen directament per damunt. El tren va actualment per uns ponts que la companyia ferroviària es va veure obligada a crear, modificant el trajecte inicial.  

Tan de bo algun dia es tornara a obrir el jaciment, segur que s’hi  trobaria molt més. Segur que davall de les herbes, hi ha restes de termes, ceràmica, tal volta joies...marbres de les parets, més fragments de mosaics...m’ha recordat una vila romana que vaig veure en Sicilia: Vila Casale. 

A més a més d’esta vila, a la segona planta també veiem un poc sobre la família Borja, sobre els barris i monuments de Xàtiva. Hi ha panels informatius i audiovisuals molt didàctics i una gran maqueta de Xàtiva.

A la tercera planta hi ha una magnifica exposició de ceràmica de tots els periodes. Una meravella! Hi ha restos ibèrics, romans, musulmans…època dels  furs o murals del tipus industrial de finals del XIX i XX.

Baixem de nou i li fem una ultima ullada a la pica àrab. Escodrinyem el que es veu per una porta de vidre tancada, és el pati. Em diuen que actualment l’accés per entrar-hi és per la porta lateral exterior. Cap allà vaig.

I quan entre al pati, quede bocabada, no només per la bellesa del lloc, sinó per la tranquil·litat, per l’ambient històric que desprèn cada peça, cada columna jònica...

És una meravella.

Al final del recorregut, ens hem quedat sense veure els arcs del palau de Pinohermoso que pertanyien a una mansió rica islàmica de l’època almohade. Ens diuen que estan guardats i no estan accessibles al públic. Quina llàstima!. La primera vegada que vaig vindre si que els vaig veure. Sol passar, el patrimoni augmenta i cal reorganitzar tot el que hi ha perquè l’edifici es queda xicotet i algunes de les restes no caben i s’han de guardar.  No m’estranyaria res que en un futur el museu es tornara a desglossar, com va fer fa uns anys deixant la part pictòrica i escultòrica en la Casa de l’Ensenyança i tal volta acabe deixant en altre lloc la part de la ceràmica. El temps ho dirà.

QUADERN DE VIATGE, XÀTIVA, maig 2021