Bari, és el nostre punt de partida en el recorregut per Puglia. Fem com en
l’antiguitat, quan des del port de Bari
partien les expedicions cap a Terra Santa, però nosaltres en esta primera part
del viatge no ens allunyem, ens quedem pels voltants.
Ja estic a La Puglia, que és com es diu en Italià. M’agrada
la denominació, la trobe bonica i musical. Si, Ja estic a Bari, la capital de
la regió i quasi ni m’ho crec. Era una viatge desitjat des de fa anys, quan
poca gent sabia situar-la en el mapa, aleshores, jo ja tenia idea de visitar-la. Ara quan
s’escolta parlar de La Puglia, daltabaix, ja se sap de quin lloc es tracta però
abans tothom s’estranyava quan els deia que m’abellia conèixer eixa zona del
Sud d’Itàlia. Sovint em preguntaven: on has dit que vols anar? Al taló d'Itàlia, els contestava. I és que La Puglia
ha estat la regió més oblidada d’Itàlia, i una de les raons principals, en part, és perquè el país té moltes ciutats competidores...com Roma, Milan, Florència, Bolonya,
Venècia... que és on va la majoria de la gent. Totes tenen un encís especial,
sense cap dubte, tanmateix la massificació d’algunes els fa perdre l’encant.
Actualment la cosa va canviant, que la regió de la
Puglia siga cada vegada més visitada és millor per a l’economia. Però espere
que si arriba més turisme no desvirtue l’essència que pense ho caracteritza. Actualment,
de turistes, n’arriben massivament en creuers que hi fan parada.
El port de Bari, en les aigües de l’Adriàtic, és
important, tan el vell com el modern. En
una visita a Bari, no pot faltar una tranquil·la caminada pel passeig marítim. El "lungomare”, diuen que és un dels més
bonics d’Itàlia. Alguns dies plou, altres fa sol, altres l’arc de sant Marti
decora el cel... sempre és agradable contemplar el mar.
En alguns moments, mentre observe el mar, recorde
el que vaig llegir sobre el bombardeig del port de Bari durant la Segona Guerra
Mundial, en 1943. En el port hi havia, ancorats esperant torn per descarregar, molts
bucs dels Aliats amb carrega convencional com aliments, equipament o municions,
excepte un, el SS John Harvey que portava secretament 100 tones de bombes de
gas verinós, el gas mostassa. Hi era
per precaució. la guerra és la guerra. Mai se sabia quin pas donaria Alemanya de la que es deia, emmagatzemava armes químiques. Als 5 dies d’estar al port, un inesperat atac
alemany va destruir gran part dels bucs i va matar persones. També va afectar el buc que transportava el gas. Certament que els
alemanys ho tenien estratègicament estudiat i van celebrar amb èxit tot el desastre
que causaren al port de Bari. Desprès de l’atac alguns dels ferits
presentaren uns símptomes estranys conseqüència de les secretes bombes mortals
i verinoses que guardaven els americans amb tant de recel. Així i tot els
Aliats continuaren sense declarar la veritat i es parlà de ferides i morts simplement
“per cremades”. Els fets van ser amagats durant anys fins l’any 1967 que es va
destapar públicament. Al final Eisenhower en les seues memòries va reconèixer l’enfonsament
del buc de Bari amb gas mostassa, encara que, per salvar la conscincia,
matisava que no va haver cap víctima deguda al gas.
Bari té al voltant de 325000 habitants. La ciutat
està constituïda en tres parts: Bari Vecchia (el Casc vell), sobre un menut
promontori que dona al mar, la part que es va construir al segle XIX, coneguda
com “Borgo Murattiano”, centre econòmic
i on estan els teatres i el palazzo Municipal i la ciutat moderna, on s'hi concentren els barris residencials.
A la ciutat antiga, d’origen bizantí, les muralles envolten
la història. Només entrar per una de les portes antigues obertes a la muralla, ens
submergim en la part que conserva la història de l’època medieval i de la
romana, que anem veien conforme anem trepitjant carrerons i places.
El primer que veiem són unes espaioses places, conegudes
com Corti de Catapano, entre les que s’hi troba l’església basílica de sant
Nicolau, patró dels xiquets. De fet diuen que San Nicola és la inspiració de
Santa Claus o pare Noel. La basílica és el símbol de la ciutat, consagrada en
1197 és una joia d’estil romànic pullès.
La façana destaca per la pedra blanca calcària, per
l’esveltesa, pels dos campanars i per la sobrietat. La mirem per tots els
costats. El portal central de la façana està decorat amb gladiadors, lleons i
elefants.
L’interior són tres naus i destaca el sostre de
fusta daurada i arcs que es recolzen en columnes amb capitells amb figures de
flors i animals. Destaca també un baldaquí del segle XII i darrere de la
mateixa època, un tro episcopal de marbre blanc.
Baixem a la cripta que, entre columnes amb capitells romànics, guarda les
relíquies del sant, són de 1087 i robades per uns marins de Bari a la ciutat de
Myra, a Asia menor, on el sant era bisbe. Emociona l’ambient especial de respecte
i culte, un ambient sagrat amb olor a incens. És lloc de peregrinatge i resos per a catòlics i
ortodoxos i algun fidel s’hi veu. M’agrada eixa convivència religiosa harmoniosa.
La plaça front a l’església està tancada per un pòrtic
amb cinc arcades i per l’església de sant Gregori, davant de la qual està l’estàtua
en bronze de San Nicola, de l’artista rus Zurab Tsereteli. I és que malgrat que l'esglèsia està administrada pels dominics és una basílica pontifícia que ressalta la
tasca ecumènica i de col·laboració amb les esglésies ortodoxes, especialment la
russa. Així, l’estàtua va ser una donació de Vladimir Putin en 2003.
Seguim per carreronets os es veu un ambient que per, un poc, em
recorda a Nàpols, pot ser pels venedors mostrant la mercaderia a l’exterior o que van
amb vehicles menuts de carrer en carrer..A diferència de Nàpols, em sento més segura, no vaig patint per si m'assalten i em roben. En Nàpols vaig tindre una aventura desventurada que em marcà el viatge. En Bari trobe un ambient familiar... ambient bulliciós, popular, de xiquets pel carrer i dones a la porta de casa xerrant o anant a comprar...veiem santets en les façanes per tot arreu...es nota l'estima per les tradicions...i de boca d'experts en història i en Itàlia, sovint escoltem referències del passat espanyol i l'esplendor en estes terres de la Corona d'Aragó. Cert que és un ambient autèntic, sense floritures. No sembla que estic en una ciutat, més bé semblen els carrers de qualsevol poble.
No molt lluny de san Nicola està la catedral de San
Sabino, del segle XI, de l’època bizantina i d’estil romànic pullès que fou
construïda sobre una antiga basílica cristiana. Primer la veiem per darrere i
li donem la volta fins arribar a la plaça Odegitria, que és on està la façana
principal.
Ja tenim la façana davant, sempre ressaltant el
blanc, d’estil gòtic amb portals del segle XI i una rosassa decorada amb criatures
fantàstiques. És austera i això la fa més bella. La galeria de finestrals laterals li dona aspecte lleuger.
Entrem a l’interior on hi ha una nau i dos
corredors dividit tot per setze columnes amb arcs.
Pare atenció en la rosassa en mosaic de marbre que hi
ha al terra, on cada solstici d’estiu passa un fet extraordinari, quasi màgia, un
fet únic en el món i realment poc conegut.
Cada 21 de juny, a les 17h en punt, la llum es filtra per la rosassa i es
projecta al mosaic de marbre que està als peus de l’altar coincidint
perfectament. El fenomen ha eixit a la llum només fa uns anys, en el 2002,
mentre es feien uns treballs de restauració i llevaren el mobiliari que tapava el mosaic del terra. Aleshores s’adonaren que la rosassa tenia les mateixes
dimensions que la de la façana i quan arribà el dia del solstici comprovaren
bocabadats com els rajos de llum entraven a traves del vidre i il·luminaven totalment
el mosaic a l’interior. Aquell fenòmen havia estat ocult durant quasi un mil·lenni!.
Cal dir que este fenomen és comú en altres esglésies però en totes és un raig
de llum el que il·lumina i no tota la rosassa sencera. Pense que deu ser un espectacle
sense precedents, tal volta algun 21 de juny torne a Bari per veure’l.
La cripta fou construïda sobre ciments romans i és
on s’hi troben les relíquies de San Sabino que arribaren a Bari en el segle
VII. Hi també és la icona de la Verge Odegitria.
Arribem, ja quasi de nit, al castell normand-suevo,
construït al segle XII, destruït durant la guerra bizantina i reconstruït i reforçat al segle XIII per ordre
de Federico II qui li va oferir més aspecte residencial. Després passà a ser
residència d’una poderosa família milanesa. A l’interior hi ha exposicions. Té
quatre torres i un pati intern d’estil renaixentista. Altres dies quan anem pel
moll de San Vito i Pizzoli, el veiem per la part lateral i posterior. Observant-lo
de dia o de nit, s’endevina l’esplendor, la funcionalitat de fortalesa... la
residència posterior...i imagine la vida del passat.
Retornem a l’hotel, ja és de nit. Comparant amb Espanya es fa de nit més prompte i més hui que ha estat ennuvolat. De nou plou un poc, a
més a més llampega i trona. I jo que em pensava que La Puglia era una regió
molt seca! Passem de nou per la catedral i per san Nicolau, esta vegada les veiem il·luminades.
Si no fos per estes circumstàncies de l’oratge que
fa que anem amb presses a l’hotel, el millor és passejar sense rumb clar i
trobar casualment racons i places on conviuen restaurants refinats i tavernes
més populars, on fan barbacoes de carn o peix, racons on hi ha esglésies renaixentistes
o barroques. Fa uns anys eren carrers degradats i l’any 2005 es va iniciar un procés
de re urbanització del centre històric que ho ha canviat tot. Ara és una zona
turística per excel·lència amb locals nous i cases restaurades, amb tabernes i
restaurants que donen vida continua als entramats i laberíntics carrers i places
de pedra blanca.
En un lloc de tots, parem per prendre un aperol, típica
beguda italiana que s’acompanya d’un ”tris”, que és un poc de mejar per a picar, per a
que l’alcohol entre bé i no marege tant. Acabem bé el dia, malgrat l’oratge, que al
capdavall s’ha comportat i només ha soltat unes gotes.
Durant els dies i les nits d’estada en Bari a més a més
dels monuments imprescindibles hem vist places com la plaça Mercantile, que era
un antic centre comercial on està el palazzo del Sedile, construït al segle XVI
on s’administrava justícia. Enmig està la columna de la justícia del segle XIII
i la fontana della Pigna del segle XVII.
I la plaça Ferrarese, que la veiem de nit i també de
dia. És ampla i amb paviment blanc, edificis neoclàssics l’envolten i terrasses
on el visitant seu a prendre una beguda o menjar. A l’esquerra està la sala
Murat on fan exposicions d’art contemporani i a la dreta està el vell mercat de
peix.
Els carrers principals de la ciutat són Corso Vittorio
Emanuele i el paral·lel corso Cavour, és on s’hi concentra el comerç de marques
de luxe. En el corso Cavour està el teatre Petruzzelli, construït l’any 1903,
concebut com un teatre d’òpera, esta considerat com un dels més importants d’Itàlia.
Fou reobert en 2009 després d’un incendi que el va fer malbé en 1991. El nou
teatre és idèntic a l’antic però amb estructures d’avantguarda. A l’exterior
estan les estàtues dels musics Rossini, Verdi i Bellini.
I front al mar està el teatre Margherita, construït
entre 1912 i 1914, és emblema de la ciutat. Actualment és museu. He començat a
mostrar-vos la ciutat en el mar i en el mar acabe l'escrit. Perquè el teatre Marguerite
es va construir en el port, sobre pilars cimentats al mar, per un pacte firmat
entre l’ajuntament de Bari i la família Petruzzeli segons el qual
l’administració es comprometia a no construir altre teatres en terreny municipal,
a excepció del les construccions sobre el mar. El teatre va ser substitució
d’un anterior teatre de fusta inaugurat en 1910 però que malauradament va patir
un incendi a l’any següent. Aixi que es construí sobre palafits, un projecte aleshores
únic en Europa. L’edifici estava totalment envoltat d’aigua i connectat al
terra per un moll. Als anys 20 del segle XX es guanyà terra al mar i el teatre
va perdre l’aspecte de suspès en el mar.
I ara...ens anem a conèixer més de La Puglia..a seguir descobrint la Itàlia més desconeguda...a poc a poc us ho mostraré tot.
QUADERN DE VIATGE, tardor 2021, VIATGE a PUGLIA i
BASILICATA en ITÀLIA