LA TOSCANA: Ferragost en SIENA

Trobem la ciutat de festa, amb tot a punt per al dia gran de Il Palio, la competició eqüestre entre barris, que és tan famosa.

Comencem el passeig per Siena en la fortezza medicea, una fortificació construïda al segle XVI que està envoltada d'un parc amb camins per camejar o pedalejar amb vistes a la ciutat. Sabem que hui no podrem veure Siena com cal. Hui és dia especial i per doble motiu. 

Primer per ser Ferragosto, és a dir 15 d’agost i segon, i més important, perquè demà se celebra la gran festa esperada i multitudinària de Il palio: la més important de Siena que té lloc dues vegades a l’any, una en el 2 de juliol i l’altra el 16 d’agost. Els orígens de la festa es remunten al segle  XVII, hi ha documents que ho acrediten. El Palio del 16 d’agost se’l coneix com el Palio de Assunta, commemorant la festa  cristiana de l’Assumpció de María.

Siena, té un centre històric envoltat de 7 quilometres de muralles defensives construïdes entre els segles XIII i XVI, període de màxim esplendor comercial de la ciutat. Les muralles segueixen l’orografia dels tres turos sobre les que es va assentar la ciutat.

Seguint el passeig, arribem davant de la basílica de Santo Domingo, construïda en el segle XII i ampliada al segle XIV. És famosa per altra santa: Santa Catalina, filòsofa i teòloga nascuda en Siena en 1347. És en esta església on va prendre els hàbits en 1363 quan tenia 15 anys i on s’hi conserven algunes relíquies com el cap, un dit polze i una corda que emprava per auto flagelar-s’hi.

Ens apropem al centre històric declarat patrimoni de la humanitat en 1995 per haver conservat l’estructura medieval. La festa del Palio també forma part del Patrimoni Unesco. Siena té moltes places i carrers, té molts monuments i palaus que visitar però en esta ocasió no pot ser...ens limitem a les dues grans places importants, la Piazza di campo i la del Duomo.

Anem per carrers sense cotxes. M’agrada la llibertat de no preocupar-me que m’atropellen. Hi ha molta gent. S’entén per la festa i perquè l’encís medieval es conserva des de l’antiguitat. És cert, la ciutat, només iniciant el passeig, ja fascina.

Els carrers estan vestits de festa, l’ambient carregat d’alegria, els colors inunden l’ambient. Il Palio atrau molts visitants però la festa la gaudeixen els sienesos que la viuen amb un fervor inusitat. És el que ens conta el guia, Lorenzo. Ell sap molt bé el que representa la festa perquè també hi participa amb una colla d’amics que formen part d’una contrada. Lorenzo ens conta que com no és sienes pot veure les coses objectivament. Ens parla de rivalitats, de com s’agafen molt a pit tot el que envolta la festa. Les banderes pròpies són intocables. I molt. Els molesta que els turistes se la posen per damunt jugant amb ella perquè no entenen el significat, no saben que és símbol d’identitat. Ens parla de l’espectacularitat de la carrera, d’emoció extrema. Ens parla de devoció, patiment i alegria, de  fraternitat entre els participants de la festa. És un plaer escoltar-lo.

Visitar Siena en estos dies és veure la ciutat engalanada amb les banderes de cada barri en les quals es divideixen cadascun dels 17 districtes de la ciutat. 

Les contrades són més que una ordenació territorial. Ve del passat i està associat als gremis de l’edat mitjana. Entre el veïnat s’ajudaven uns als altres, fins i tot es casaven entre ells.  Hui estan nerviosos. Cada contrada té esperança que el seu cavall guanyarà al dia següent. Guanyar és important i s’inverteix  molt per a aconseguir-ho. S’ha de tenir un bon cavall i un bon genet. Cada barri té una quadra per guardar l’animal que corre, i un vigilant que se la juga si al cavall li passa alguna cosa.

Els amics, amb la seua bandera corresponent, s’ajunten a prendre uns vins, uns refrescos o cerveses, i fan dinars i sopars... La festa del Palio són quatre dies intensos. El primer dia es fa el sorteig perquè dels 17 districtes només participen 10. Alguns genets no podran córrer malgrat estar tot l’any preparant-se. En estos tres dies es fan carreres d’entrenament pel mati i per la vesprada.

Ja hem arribat a la plaça del Campo. És una meravella. Bocabada. Te forma poligonal?. Em sembla una conxa. Primer mire els edificis que l’envolten. El Palazzo Pubblico construït entre 1284 i 1310 és un elegant imponent i majestuós edifici d’estil gòtic sienes seu de govern en el passat i també en l’actualitat. És l’ajuntament, a més a més hi és el museu cívic amb escultures, tapissos i pintures valuoses. I quina torre!

La torre del Mangia, és el símbol emblemàtic del poder cívic. És la tercera torre més alta d’Itàlia amb 87 metres d’altura o 102 si comptem el parallamps. Com m’agradaria pujar-hi! Hi ha 503 escalons, però les vistes deuran ser magnifiques.

Després mire el que hi ha provisionalment només per la festa: les grades, les banderes, arena en terra imprescindible per a que els cavalls puguen córrer millor i minimitzar els danys en les caigudes... Per cert...la Fonte Gaia ni es veu tapada darrere d’alguna grada.

Pense en demà, les campanes de la torre repicaran. Imagine el que haurà de suportar la gent de peu en mig de la plaça per sentir de prop l’emoció. Caldrà fer hores i hores de cua per poder aconseguir un lloc. Els més privilegiats gaudeixen de la festa des del balcó, que molts dels amos lloguen per a l’ocasió. L’emoció començarà en escoltar arribar la desfilada oficial de tots, “Passeggiata Storica”. El moment de la carrera, ens diu Lorenzo,  posa els pèls de punta, pel silenci que s’hi respira malgrat els milers d’espectadors. Al voltant de 70000 persones ompliran la  plaça. La carrera són tres voltes. Hi ha una part en costera. Es breu, uns minuts, rapida, trepidant... Velocitat de vertigen i por en les revoltes tancades. No és una carrera fàcil. Gens fàcil.

Tot seguit ens anem cap al Duomo... no puc deixar de pensar en la carrera de  demà. I és que els genets munten el cavall a pèl, sense cadira. Cal mestria i dominar la situació en tot moment perquè la velocitat comporta caigudes. Cal una sintonia total amb el cavall. Cada contrada, anima el seu genet i cavall corresponen...si el genet cau i el cavall arriba a soles, es considera guanyador.

Arribem al Baptisteri de San Giovanni, darrere de la catedral. Una escala uneix les dos places. Construït al segle XIV combina gòtic i sobrietat humanista del renaixement. Els membres de les contrades celebren sopars de germanor i gaudeixen cada segon de les nits d’estiu. Davant del baptisteri hi ha cadires i taules per a molts, està tot a punt per a la nit fer un sopar. Alguns demà celebraran la victòria, altres hauran d’esperar altre any. I el premi és simplement un palio, és a dir un estàndard de seda, drapellone o cencio. El premi és honorífic:  la gloria durant un any.   

Arribem a la piazza del Duomo on està la catedral dedicada a Nuestra Señora de la Asuncion, iniciada al segle XII és una de les mes antigues d’Itàlia. La construcció durà quasi dos segles. Domina la plaça. La llum del dia la il·lumina sense les ombres dels edificis propers.  El campanar amb franges blanques i negres fou construït on hi havia altra antiga torre i fou enllestit al segle XV..

La façana és extraordinària. La part inferior és del segle XIII, feta per Giovanni Pisano en estil gòtic. La part superior la va fer  Camaino di Crescentino i fou enllestida en 1317. Els escalons que eleven la catedral acaben en una plataforma que constitueix la base. A l’interior, té un paviment de marbre que es passa la major part de l’any tapat, són mosaics amb molts detalls que retraten escenes històriques i bíbliques. Es tapa per a evitar el desgast i només s’obri unes setmanes d’agost a octubre. Malauradament estos dies està tapat per la festa de Il Plaio.

En els cantons de l’escalinata hi ha dos Lupe con i gemelli : llobes amb bessons. Representen la fundació de  Siena pels fills de Remo, Asquio i Senio, segons la mitologia. Són copies de les obres conservades en el  Museo dell'Opera.

Enfront de la catedral està l’antic hospital de Santa Maria della Scala. Tenia prestigi. Fundat pels canonges per acollir, assistir els pobres i malats i acollir als orfes fou durant segles dels edificis més gran de la Toscana. També hi paraven els peregrins, cal recordar que Siena fou punt important de la via Francigena.m

En un lateral està el palau arquebisbal amb façana del segle XVIII imitant l’estil del segle XIV. Està decorat amb les banderes de cada districte. L’arquebisbe acudeix cada any a la festa del Palio a oficiar la missa. Per una de les finestres del palau s’assomarà. Just per on estaà la bandera més baixa. .

I en l’altre costat està el Palau Reial construït per allotjar el governador Medici..

La plaça del Duomo continua amb l’actual Piazza Jacopo della Quercia formant un “L”, és on s’hauria d’haver construït el "Duomo Nuovo" al segle XIV.  Només s’hi va construir la primera nau on està actualment la seu del Museo dell'Opera.

També es construí el conegut com  facciatone,  però les obres es paralitzaren perquè eixiren esquerdes i la nova catedral no tindria estabilitat.

Quan deixem la plaça i anem per la part de darrere veiem de nou la façana inacabada i com la gent està en la part alta visitant-la.

Veiem passar desfilades que ens contagiem de l’esperit festiu, amb la música dels tambors i tant de color. L’ambient captiva.

Siena s’enorgulleix de la seua identitat. El Palio es viu, se sent des del naixement, de fet a cada recent nascut se li fa un ritual d’aigua en la font de la plaça del districte.

A Siena tornaré perquè sóc conscient que no estic veient la ciutat de Siena com caldria, però m'alegra estar  veient part de la festa, l’alegria, l’eufòria... 

Hem vist pocs monuments per dins, per la festa tot està tancat,  tanmateix abans d’anar-se’n de la ciutat entrem a un palau,  que és un conservatori musical on estan fent un recital.

Com en tantes festes on intervenen animals, el Palio no es lliura de controvèrsia. Els animalistes procuren pel benestar animal per la qual cosa l’ajuntament incorpora cada any millores en este aspecte: més seguretat per a l’animal i més regles que l’ampare. Els animals que ja han participat van a viure en espais oberts fins que moren per vells. Fins i tot hi ha un centre veterinari amb tecnologia avançada per atendre els ferits. Amb estos pensaments i mirant  l’escaparata d’una pastisseria i el seu dolç típic “el panforte” deixe Siena però no dic adéu sinó, fins la propera...

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA

FLORENCIA IV PART(Itàlia): ESGLÈSIA DE SANTA CROCE

Santa Croce és un temple gòtic conegut com el Panteó de Florència. Custodia al voltant de 300 tombes entre els segle XIV i XIX, i a més, trobem a l’interior frescos de Donatello, Brinelleschi o Giotto de gran valor artístic i enorme bellesa.

Algú em va dir que si tinguera que triar, entre les esglésies de Florència. quina visitar que elegira Santa Croce, que valia la pena. He seguit el consell i no m’ha defraudat. Florència fou la ciutat més important d’Europa entre 1300 i 1500, lloc del naixement dels moviments renaixentista i neoclàssic, lloc on estaven, entre altres,  la família Medici, Michelangelo, Donatello, Botticelli, Leonardo, Américo Vespucio, Maquiavelo, Rossini o Dante Allighieri, promotors de cultura, d’art, creadors de bellesa literària, arquitectònica, escultòrica o pictòrica. La majoria d’estos  grans estan enterrats en Santa Croce i no és tot, molts artistes de renom van pintar frescos a les parets de les capelles.  Despres d'haver visitat Florencia (I part, II part, III part), no me’n puc anar de Florència sense visitar les  tombes i admirar les pintures. 

La basílica començà a fer-se en 1294 seguint els plànols d’Arnolfo di Cambio, situant-la sobre una capella anterior del segle XI que estava dedicada a commemorar la mort de san Francisco de Asis. Fins el moment l’església important dels dominics era Santa Maria Novella,  que una vegada enllestida la de Santa Croce passà a segon lloc Curiosament els restos de l’antiga església capella,  es descobriren relativament fa poc en 1966, després d’unes inundacions que devastaren la ciutat i una part del paviment de l’actual basílica s’enfonsà. Sobre la gran inundació parlaré més endavant. Des de la fundació de la basílica s’han fet remodelacions fins l’aspecte actual.

La façana quedà per enllestir durant més de quatre segles des de la consagració del temple mostrant una superfície de pedra calcària. Quan en el segle XIX es convertí en panteó, sent papa Pio IX, la decoració de la façana s’enllestí, quedant tota revestida de marbre verd i blanc. Ho feren coincidir amb la commemoració del sisè centenari del natalici de Dante Alighieri, al creador de la llengua italiana, i li posaren un monument en la plaça. 1865. Esta estàtua és l’homenatge de Florència a falta de la tomba, que està en Ravena.  

Entrem. És immensa! Es l’església franciscana més gran del món. Té 115 metres de longitud i 38 metres d’amplària. En Florència la supera la catedral. La nau central es comunica amb les naus centrals a través d’uns arcs gòtics apuntats. Fou símbol prestigiós de la ciutat, lloc de trobada dels mes gran artistes, literats, politics o religiosos, lloc freqüentat per les famílies influents, el convent donà hostatge a personatges celebres, també fou lloc de descans de papes. Té una arquitectura gòtica imponent amb les bigues a la vista, el sostre es de fusta i no de pedra,  que  significa sobrietat perquè el focus principal és l’altar i els frescos de les capelles del costat. També destaquen les vidrieres i les escultures…la basílica és  art i mes art representat des del segle XIII. I pensar que a inicis del segle XIX els frescos es cobriren de cal! Des de 1852 començaren a traure’ls de nou encara que alguns estaven fets malbé. En les parets laterals s’hi veuen alguns restos de les pintures.

Parem davant l’altar major. Un guia coneixedor de l’art i la història ens explica tot. Realment val la pena visitar esta basílica de manera guiada, ben guiada,  perquè et fan mirar detalls que d’altra manera passarien desapercebuts. Ens conta sobre si el crucifix de l’altar que és del segle XIV, que si les vidrieres són també del mateix segle, sobre altre crucifix en la capella lateral que mostra una expressió humanitzada,  sobre el treball de Giotto i els   seus deixebles, sobre el significat dels frescos...

Santa Croce fou subvencionada per la república florentina  i famílies adinerades que aportaren diners per a la decoració i obtingueren el control d l’església a canvi de poder ser soterrades a l’església. Capilles hi ha moltes, en total setze. El guia ens conta detalladament sobre les precioses capelles del costat de l’altar: Capilles Bardi i Peruzzi o Baroncelli. Hi ha escenes bíbliques, imatges que expliquen histories de San Francisco de Asis o de san Juan evangelista… Giotto va estar durant anys treballant en elles.

El guia ens transmet el que sap i estima. Es nota que és un apassionat de l’art i de la història de Florència i que esta església, particularment li encisa.

Abans de parar l’atenció en els tombes i les lapides commemoratives passem per la sagristia. Hi ha un gran crucifix rescatat de la gran inundació de 1966, que abans he nomenat. És ací on el guia ens explica sobre la tragèdia natural. Va ser el 4 de novembre de 1966 i el riu Arno es desbordà. En alguns llocs arribà a sis metres d’altura. He vist fotos i posen els pèls de punta. La pitjor inundació des la Toscana des de 1557. En Florencia només, ja matà 101 persones i va fer malbé obres d’art, documentació i llibres valuosos. Amb esforç a poc a poc moltes obres foren recuperades i restaurades. En la sagristia de Santa Croce es conserva el crucifix de Cimbaue de 1265, construït sobre una complexa disposició de taulons de fusta, es una de les primeres obres d’art italianes que trenca amb l’estil bizantí medieval tardà i aporta iconografia humanista. Malauradament està deteriorat, part de la pinturà desaparegué i la fusta tenia esquerdes,  malgrat la rigorosa restauració durant més de deu anys. L’efecte de l’aigua va ser notable.

Tot seguit entrem a la capella dels Medici. És rectangular i coberta per voltes. Construïda entre 1435 i 1445 quan Cosme I encarregà a Vasari una renovació de la basílica. De la capella dedicada a la família més influent de Florència es conserva la Verge en Majestat feta en terracota vidriada en 1495 per Andrea dell Robbia i un compartiment lateral on fou enterrat Galileo Galilei quan va morir en 1642. Hi està el seu bust. Ell restos no es traslladaren al sepulcre monumental de l’església fins 1737.

A la capella també hi ha quadres de gran valor artístic col·locats posteriorment..

Tot seguit ja passem als laterals de la basílica on estan les tombes, les escultures i plaques commemoratives...obres  importants com l’anunciacion de Donatello...En resum un gran museu homenatge a la cultura.

De nou el guia ens mostra detalls artístics rellevants en les expressions de les cares, en els plecs de la roba...ens fa gaudir de debò del que estem veient, ens transmet la saviesa i la emoció que sent.

Parem més detingudament en les tombes dels més famosos: La de Galileo...

...la de Miguel Angel...

...la de Maquiavelo..

També per la de Dante, però Dante no té tomba, té un cenotafi, és a  dir un monument funerari buit.

La tomba està en Rávena, de fet jo hi vaig estar fa anys i la vaig visitar. I tal volta es pregunteu, perquè no està Dante en Florència? Doncs perquè fou desterrat per assumptes politics, s’hi traslladà a  Ravena on va morir i allà s’hi quedà. Ravena no cedeix les restes a Florència. Diuen que com no el volien en vida, no tenen dret a reclamar el cos mort.  I així estan, des de fa segles, les dos ciutats lluitant per tindre al literat…

Eixim a l’exterior i entrem a la capella Pazzi de la que es diu fou dissenyada per Bruneleschi per a la familia Pazzi, que intentà derrocar als Medici en un colp d’estat. Es un edifici harmoniós, no està decorat amb frescos sinó amb cercles de terracota vidriats creats per Luca della Robbia i els deixebles.

I aixi acaba la visita. Passant pel claustre eixim de la basílica.

Acabem el dia i la visita a Florència pujant a Piazzale Michelangelo on gaudim d’una panoràmica inigualable.

Enmig de la plaça hi ha una replica del David de Miguel Angel en bronze.

Florència m’ha emocionat. Mirant estes precioses vistes em ve al cap allò del síndrome de Stendhal,  el que va sentir el novel·lista francès en 1817 al visitar la basílica de a Santa Croce i deixà escrit en una de les seus obres literàries. Va sentir vertigen, confusió fins i tot al·lucinacions, tot degut a la contemplació de tant d’art i tanta bellesa...per tanta emoció. Desprès d’estudiar centenars de cassos de turistes  que van sentir el mateix després de visitar la ciutat de Florència, la psiquiatra italiana Graziella Magherini en 1979 ho va descriure com  un síndrome.  Li posà el nom de Stendhal en honor al primer que va patir els símptomes.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024 LA TOSCANA