En Jaen, és imprescindible anar a la
catedral, és una joia que va camí de ser Patrimoni de la Humanitat,de
fet... catedrals mexicanes o peruanes s’edificaren seguint el seu model.
Jaen
és la tercera ciutat del triangle d’art del renaixement andalús, les altres dos
ciutats emblemàtiques són Ubeda i Baeza, que ja hem vist. I de Jaen, el que
destaca en este aspecte, és la seua majestuosa catedral. Només per ella, val la pena anar a la capital.
Jo, ara, no vaig a parlar d’art, només
descriuré alguns elements, perquè és molt el que la catedral té i si tinguera
que escriure sobre tot...quedaria un text massa llarg... per això ja estan els
experts.
La
catedral està a la plaça de Santa Maria, la façana imposa amb les dos torres
bessones i una balustrada en la que hi ha nou escultures d’apòstols, sants i
evangelistes. El fet que es construira tan gran catedral en una ciutat menuda
té una raó i és que durant segles fou lloc de peregrinació. Hi havia molts
visitants que hi anaven per veure la relíquia que arribà a la ciutat a meitat del segel XIV: la reliquia del Santo
Rostro.
Mire
i remire la gran façana i hi ha alguna cosa que la fa diferent, única. Després
d’observar-la atentament pense que són els balcons. Hi ha tants! Hi ha balcons
per tot.
I
la raó de tant de balcó és per la valuosa relíquia anomenada, la del Sant
Rostre, que és la cara que quedà impregnada en la tela que la Veronica li donà
a Jesús camí del Calvari. La tela estava doblada i a l’estirar-la van veure que
el rostre estava en les dos parts. Una de les parts està custodiada en Alacant
i l’altra en esta catedral. Antigament cada divendres sant i 15 d’agost,
festivitat de l’Assumpció de la Mare de Deu, es mostrava la relíquia pels
balcons, un a un, per l’interior i per l’exterior per a que els fidels la
vegueren, així també es beneïa la gent i als camps. Actualment segueix la
tradició de mostrar la relíquia i la benedicció.
El
primer edifici de la catedral cristiana fou construït al segle XIII sobre les
ruines d’una antiga mesquita, però no deuria ser molt consistent doncs, al segle
XVI hagué de ser enderrocat per construir-ne altre. Per aconseguir diners el
papa Clement VIII va concedir nombroses indulgècies a qui fera aportacions
econòmiques per a l’edificació de la nova catedral. Alhora aprovà la
constitució d’una confraria sota l’advocació del Sant Rostre, composada per
20.000 homes i 20.000 dones. Amb els fons recollits s’iniciaren les obres cap
al 1551 seguint els plànols del gran arquitecte
Andres de Vandelvira, que fou un
revolucionari en la seua època.
A
la façana també hi ha moltes finestres! Quantes! M’agrada la singularitat.
Entrem
i comprovem que és una meravella. Vandelvira, tan conegut per la zona, incorporà la gran novetat
d’eliminar la girola gòtica creant una planta tipus saló. És una de les moltes intervencions
artístiques pròpies de l’arquitecte, però el gran mèrit de la catedral fou que
al llarg dels segles que durà la construcció, els arquitectes que seguiren les obres,
van seguir els plànols originals de
Vandelvira, encara que després s’incoporaren elements barrocs. I tot el que
projectà Vandelvira es va fer. Durant un temps les obres es paralitzaren per les
crisis econòmiques però al 1634 s’aconseguiren de nou fons i es reprengueren
les obres. Així que començà en 1540, els continuadors feren segons les seues
directrius i sembla tot fet a la mateix època encara que es tardaren 184 anys.
També,
només entrar veiem que els balcons de dins estan connectats per un
corredor central que envolta el centre i així s’hi veu la catedral des d’una
perspectiva diferent. Però eixa part la deixem per al final, quan pugem a les
galeries altes.
El
segell de Vandelvira es veu per tot arreu però en la sagristia i la sala
capitular connectades per un armari que amaga un passadís secret són les grans
novetats destacables de l’arquitecte en Jaen.
Primer
entrem a la sagristia, on Vandelvira va
deixar plasmat el seu saber i art. Està considerada obra mestra de l’arquitecte
on predominen els arcs i les columnes corínties. S’enllestí dos anys desprès de
la seua mort, en 1577. El retaule reliquiari de la capçalera és d’Alonso de
Mena de 1640.
A
través d’una antesala quadrada, comunicada amb una capella i la sagristia
accedim a la Sala Capitular, a través d’un arc de mig punt amb columnes
coronades amb capitells dòrics. Però abans parem l’atenció en la Custodia Processional,
que és uns reproducció de l’antiga de 1533
creada per Vandalino, un dels millor orfebres d’Espanya. L’antiga Custodia
es va perdre i per a fer l’actual tardà
vint anys, intentant que fora la reproducció més fidel.
Després
entrem a la Sala Capitular de planta rectangular, amb pilastres jòniques i arcs
de mig punt, presidida per un quadre de Pedro Manchuca, en la que la Veronica
sosté el Sant Rostre.
El
Cor també és part important en la catedral, té un estil més carregat, més
ampul·lós, que la resta de l’edifici. Les línies més simples de la resta del catedral
ací desapareixen. Hi ha parts originals del segle XVI i altres afegides del
segle XVIII però quasi no es nota la diferència. Hi ha 69 cadires altes més un banc
corregut reservat per a l’ajuntament. La part baixa està decorada amb vides de
sants i l’alta narra escenes del Nou Testament.
Dalt
del Cor està l’orgue construït entre 1770 i 1780. Originàriament era barroc
però en 1926 es remodelà per fer-lo a l’estil romàntic, 10 anys desprès fou desmantellat
per la guerra civil. I és just en esta època que va succeir una curiosa història.
L’any 1937, sis avions de la legió Condor bombardejaren per sorpresa Jaen i la
catedral fou un del pocs monuments que quedà en peu- Hi ha dos raons. Els
alemanys no posaren com objectiu la catedral perquè dins estaven els presos
nacionals però a més a més, els tubs més grans de l’orgue simularen ser
bateries antiaèries. Fou una estratagema encertada. Sis anys després del bombardeig
l’orgue es tornà a reconstruir.
Però
sense cap, dubte la part més venerada de la catedral és la Capella Major, on
està guardada la relíquia del Sant Rostre sota una caixa forta de màxima
seguretat amb set claus. La capella també custodia a Verge de la Antigua que
està datada a finals del segle XIV i rememora la que fou lliurada per Fernando
III al reconquistar la ciutat en 1246 i fou destruïda un segle després a mans
musulmanes.
De
la relíquia, no se sap clarament com arribà a Jaen. Els peregrins acudien per venerar-la.
Durant la guerra civil es va perdre però, sortosa i miraculosament, es trobà a la dècada de 1940 en Paris. Cada
divendres s’exposa per a que qui vulga besar la imatge.
El
bisbe Alonso Suárez de la Fuente del Sauce, el mecenes de la catedral que va encarregar
a Vandelvira les obres, va elegir la Capella Major per a ser enterrat. Tothom
no podia hi ser enterrat però ell era importat. Tanmateix el desig tardà en
complir-se. Va morir en 1635 i tardà 481 anys en aconseguir-ho. I
mentrestant...en un caixó al costat de l’altar, momificat.
Té una explicació. Amb motiu de la demolició i condicionament de la Capella de la que
anava a ser la nova catedral, el cos fou traslladat a la sagristia i quan
s’enllestiren les obres el cabildo es negà a que hi fora soterrat al·legant que
el lloc dels bisbes era el Cor. La família no estava d’acord amb la decisió del
cabildo i començaren els plets contra l’església. Anys rere any...segle rere
segle... I mentrestant el cos del bisbe momificat, es va guardar en un arcó al
costat esquerre de la Capella.
Finalment
en 2001 els hereus aconseguiren donar sepultura a l’avantpassat. La comtessa de
Benalua, descendent del bisbe estava present. Actualment s’hi veu la làpida
situada en la capella però mig fora mig dins, per la discussió, si devia o no
hi estar. És un fet que no deixa de ser exòtic i extravagant i poc elegant, com
des del bisbat actual ho qualifiquen. A la làpida figura la data de l’enterro
13 de maig de 2001 i una inscripció que diu “yace por fin inhumado”.
Poques
vegades es va obrir la caixonera, l’ultima va ser en la visita de Carmen Polo de
Franco, l’any 1968, diu la gent que es va impressionar molt al veure la mòmia i
li va caure el missal damunt del cos. També diuen que ningú es va atrevir a
arreplegar-lo. Això diuen. I es cert que quan obriren l’arcó el cos tenia un
llibre damunt, però era un exemplar de
las Odas d’Horacio i no un missal. Així que tal volta allò de la dona de Franco...
tal volta és més llegenda urbana que realitat.
Al
panteó, on s'hi baixa des de l’antesagristia, optem per no anar. Decidim altra
cosa. Al costat hi ha altra escala per pujar a les galeries altes. Tenim
curiositat. Eixos balcons que hem vist des de dins... deuen tindre unes vistes
espectaculars de l’interior de la catedral. Cap allà que pugem... Les galeries
altes estan situades sobre les capelles i és un espai ideat per Vandelvira per
acollir dependències que serviren per a diverses finalitats, una entre altres,
és l’arxiu històric diocesà. Cada sala té un nom: els tres arquitectes de la catedral
i el d’un monjo caputxí que s’allotjà en la sala que du el seu nom.
I
quan ja estem dalt, veiem les balconades... primer les de l’exterior, on podem
observar les teulades de les cases baixes i els camps a l’horitzó.
I les balconades de l’interior...des d’on
veiem es veu la catedral. Hi ha una, en la que es veu perfectament l’orgue.
Però
la perspectiva més bonica és la central...
Quan
baixem fem una última mirada a la catedral, a la part de darrere del Cor, a les
capelles...
Sense
dubte és una catedral singular, on la imatge de la sant faç està present per
tot arreu.
Eixim
a l’exterior, a la plaça...on està l’ajuntament
i el bisbat com monuments rellevants, i
abans d’anar-nos-en donem una volta per la plaça.
QUADERN DE VIATGE, JAEN i PROVINCIA
primavera 2022
