FOTOS i MÚSICA: VITÒRIA-GASTEIZ

Entre arbres o per asfalt, val la pena caminar per Vitòria-Gasteiz, nosaltres ho fem...a ritme de jazz...

Pots llegir el text que complementa el vídeo en:

VITÒRIA , passeig ciutat

VITÒRIA, la catedral en obres

Música:

Diana Krall

"I can't give you anything but love"

TEROL: Albarrací

Diuen molts que és un dels pobles més bonics d’Espanya, motius no els falta per afirmar-ho.

Albarrací és un lloc declarat Monument Nacional des de fa més de 50 anys. Tanmateix, no cal saber que existeix esta menció per saber-ho, s'hi veu només començar a trepitjar els carrers que  tot el conjunt és un monument, perquè a més a més dels grans edifici, estan els carrers i els raconets, també la gent i l’ambient medieval que encara té…i els Monts Universals que envoltant-la vigilen en tot moment. Tot junt es suficient per fer la mereixedora d’esta distinció, la de Monument Nacional,  i com no! de totes les que li puguen donar més.

La muralla d'Albarrací.

És una ciutat que no es pot deixar de banda, no hi ha excusa, la tenim a un pas, i com diu la publicitat "Terol existeix" i és un lloc que cal visitar.

El primer que crida l’atenció són les muralles del Castell, llig en un llibre- guía de viatge que tinc a la mà, que és el Castillo del Andador,  i que el que veig és el que queda de les muralles que ja existien al segle X, que servien per tancar el llogaret i separar-lo dels voltants. 

El poble i la muralla al fons, predomina el color roig.

També diu el llibre, que en la nostra visita no hem de perdre’s l’església de santa Maria, ni la Catedral, ni el Palau episcopal, ni les mansions senyorials ni la peculiar arquitectura popular que s’hi veu pels carrers i places, menudes o grans. Farem cas.

Malgrat ser un poble menudet Albarrací té un conjunt arquitectònic monumental important.

I el segon aspecte que me n’adone és l’adaptació dels carrers a l’orografia del terreny, per això hi ha tanta escalinata i passadís, per això hi ha tantes cases que no saps on comencen ni on acaben, per això veig tantes teulades amb alerons que entre elles  es toquen. 

A més a més desraca per l'arquitectura popular.

Observe que es gasta  molta fusta a les  edificacions de les cases, també me n’adone que s’usa una escaiola rogenca que li dóna acabat a moltes de les cases. Després em diuen que esta escaiola és típica d’Albarrací, s’empra més que la pedra i s’elabora artesanalment en esta zona. Per esta raó el poble sembla diferent a la resta que l’envolta, és el color  roig predominant el que dóna caràcter singular.

Albarrací és un poble especial.

I parant-nos en detalls, el tercer aspecte que em crida l’atenció són les portes i finestres de fusta tallada,  reixes  de ferro forjat i “tocs” o baldes  representant diverses formes i animals.

Detall a la porta i el ferro forjat a les finestres i les portes.

Estem en la tardor i note que fa fred, estem situats a quasi 1.200 metres per damunt del nivell del mar. Des de l’habitació de l’hostal on dormim veig un paisatge preciós, el riu Guadalaviar hi està, vorejat d’arbres, pins roures i alzines, que tenen eixe color preciós que esta estació regala, és una barreja de roig i verd...i groc.

La tardor  comporta  uns colors especials amb els quals els arbres es disfressen durant uns mesos. 

I també són dignes de ressaltar els seus voltants, la Serra d’Albarrací té diversitat d’ecosistemes rics en flora i fauna, també fonts, brolladors i naixements de rius com el Tajo, Guadalaviar o Cabriel, entre altres.

Sabem que hi ha unes pintures rupestres a prop i les volem buscar. Estan a uns 4 quilòmetres del poble. No ho trobem fàcilment però al final, buscant i no desesperant arribem. Hi estan. Per a qui ho coneix seran fàcilment accessibles...però per a nosaltres no,  amb el nostre cotxe particular anem un poc perdudes, les coves estan un poc amagades. Tot té perspectives diferents, si són accessibles o no accessibles depèn de qui ho mire. 

Les coves estan en lloc arrecerat.

El que em sorprén és que no hi ha cap tanca per accedir-hi malgrat estar catalogades dins de l’art rupestre llevantí i tindre el seu valor artistic-històric. No sóc entesa en art i menys en el rupestre i em costa trobar les figures. Sortosament hi ha cartells explicatius que ajuden a entendre i a trobar la pintura.

Cartells expliquen l'art rupestre hi representat.

És un art naturista amb colors roig, negre i blanc sent el blanc lletós el que predomina a la Serra d’Albarrací. Si es miren amb deteniment les pintures expliquen el tipus de vida que portaven en temps prehistòrics: els homes apareixen caçant o guerrejant i les dones recol•lectant al camp o dansant. Els animals representats no mostren cap actitud especial i segons els entesos en este art, les figures són de menor grandària que al Paleolític. Sobre la cronologia, la majoria d’historiadors les situen a l’Edat de Bronze (8000-6000 fins 1000-8000a.C) però no vull entrar en estos detalls, que per no saber, tal volta els puc dir mal.

Malgrat estar enreixades, de vegades el vandalisme les fa malbé.

Moltes estan resguardades però no escapen a les inclemències del temps. Tanmateix la principal raó que les pintures es facen o no malbé, és per la “profanació” feta per la mà insensata de l’home. Quina falta de sensibilitat no valorar un vestigi de l’antiguitat que constitueix el nostre bressol!.*

De vegades costa trobar la silueta dibuixada, però una vegada trobada és impressionant admirar-la perquè wet transporta en el temps i mostra la manera de viure prehistòrica.
Malauradament la foto no ho mostra. Heu d'anar hi i veure directament.

I sobre l’ambient nocturn de la població, sense entrar en detalls, només cal dir que Albarrací té molt d’ambient. Molta jovenalla fa com nosaltres, aprofita ponts o caps de setmana per visitar el poble. Alguns vinguem per primera vegada, altres repeteixen i altres tenen familiars al poble i van-hi a veure’ls. Com Albarracin és menudet tothom va al mateix lloc, al final totes les cares resulten familiars, la conversa és molt fàcil de fer i cert que resulta un plaer.

QUADERN DE VIATGE, ALBARRACIN 1995

*Ha passat molt de temps i no sé en quin estat continuen les pintures rupestres, vull pensar que el tema del  vandalisme està més controlat. Actualment des de la localitat hi ha visites guiades que expliquen el que s'hi veu i alhora controlen els visitants.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre ALBARRACIN 1995

FOTOS i MÚSICA: METEORA a Grècia

Els monjos hi buscaven solitud, contacte més directe amb Déu...

i allà dalt...segur que ho trobarien, 

faltava poc per tocar el cel.

Vols llegir el text que complementa este video de Meteora?
per poder veure el vídeo, clica i entra.

Música:

ENYA "Memory of trees"

GRÈCIA: En ruta per les ruïnes del PELOPONESO

Hi ha qui diu que les ruïnes clàssiques només són un grapat de pedres soltes. Que cadascú pense el que vulga, per a mi les ruïnes són peces d’història que conviden a imaginar i després a investigar si el que imagine és cert. 

Des d’Atenes anàrem cap al Peloponeso. La primera parada va ser al cap Sounión, al temple de Poseidón. Antigament el promontori era utilitzat per divisar els vaixells que s’apropaven a Atenes abans arribar.

Sounion

Les ruïnes del temple de Poseidon construït al segle V a.C. sobre altres ruïnes d’un temple del període arcaic, estan encarades sobre el mar a una altura de quasi 60 metres. Les columnes del temple tenen un poc més de 6 metres d’alçària, amb un diàmetre d’1 metre en la base i 78 cm en la part alta. Les columnes tenen menys estries del que normalment tenien la resta (16 en lloc de 20), per a resistir millor l’acció erosiva de l’aire marítim.

Temple de Poseidon

Algú va dir que el poeta angles Lord Byron va escriure en relleu el seu nom en una de les columnes. Ens fiàrem de les paraules i no ens apropàrem tant com per poder comprovar-ho, els ulls estaven ocupats gaudint d'un espectacle que ens brindava el sol quan eixia.

En acabar de veure la preciosa imatge de l’eixida del sol, anàrem a CORINTO i passàrem pel gran canal. El canal és un estret passadís que serveix de comunicació entre el nord del mediterrani i el mar Egeo. Els romans ja l’havien ideat per estalviar-se al voltant de 600 Km de navegació rodejant el Peloponès però fins el segle XIX no es va tirar endavant el projecte. Corinto ja en l’antiguitat va ser una important ciutat comercial on s’establiren els fenicis per dedicar-s'hi al comerç de fet va ser una de les primeres ciutats de Grècia en emprar la moneda.

Canal de Corinto

Després seguint ruta buscant l’antiga Grècia, arribàrem a EPIDAURO per visitar el sorprenent teatre, un dels millors conservats de Grècia i afamat en l’antiguitat per l’harmonia de les seues proporcions. A més de la grandiositat,  ja que té capacitat per a unes 15000 persones, el que el fa bocabadant és la increïble acústica, fàcilment demostrable i alhora inexplicable.

Teatre d'Epidauro

Com és possible tanta sonoritat fins si tot en la grada més allunyada? Diuen els entesos que només pot ser degut o bé a la casualitat o a un disseny molt avançat. Nosaltres ens asseguèrem en una de les grades, jugant a comprovar la sonoritat i una vegada acabats els jocs paràrem l'atenció del lloc de construcció, i és que aprofitant el desnivell de terreny veiem uns voltants que també li donaven un encís especial.

Malgrat l’antiguitat, (segle IV) no és un lloc desaprofitat, actualment se celebren encara festivals de teatre clàssic durant els mesos d’estiu.

Les grades del teatre

D’Epidauro anàrem a MICENAS, una important fortalesa militar dels temps antics  per visitar la tomba d’Agamenon.

Puerta de los leones i accés a la tomba d'Agamenon

I seguírem la ruta. Passant per Esparta, on férem nit, arribàrem a MISTRAS, que és una ciutat en ruïnes. En 1989 el conjunt monumental: fortalesa, palau, esglésies i monestirs, fou declarat per l’UNESCO Patrimoni de la Humanitat.

Caminàrem pausadament durant hores entre ruïnes. En el nostre passeig arribàrem a la Ciutadella, la part més alta de la ciutat i sobre tot, em va sorprrendre la bellesa i quantitat d’art bizantí conservat als temples: una deixa del passat veritablement valuosa.

Mistras

I de Mistras continuàrem a OLIMPIA, coneguda per haver celebrat els primers jocs olímpics. Olimpia també va ser famosa per ser centre religiós i per la seua gegantesca estàtua d’or i marfil feta per l’escultor Fidias, la qual era una de les set meravelles del Món. A prop del temple, excavacions arqueològiques han trobat el taller de Fidias i nombroses ferramentes de l’escultor. 

Olimpia

La flama olímpica dels actuals Jocs Olímpics s’encén en l’estadi d’esta ciutat per mig del reflex de la llum solar en un espill parabòlic, després es transporta en una torxa al lloc que acull els jocs, generalment donant una volta per les principals ciutats de tot el món.

Olimpia

En un establiment de platja, a prop de Patras, dormírem. La meua habitació donava al mar i la vista era preciosa, la imatge entre dos llums era digna de ser fotografiada, per guardar-la i passat el temps recordar el moment. També era un dia especial: cumplia anys.

Capvespre a Patrás

I la ruta pel Peloponès buscant vestigis del món clàssic acabà a DELFOS. Enmig d’unes muntanyes visitàrem l'oracle de Delfos, que va ser un gran recinte sagrat dedicat principalment al deu Apolo que tenia en el centre el seu temple. L'oracle de Delfos va influir en la colonització de las costes del sud d’Italia i de Sicília.

Delfos

QUADERN  DE VIATGE  GRÈCIA 1994

Per a llegir més sobre Grècia a este bloc:
METEORA
CREUER per les illes

Illes de MIKONOS i PATMOS

nº21- RESSENYES LITERÀRIES i de cine: Volver a nacer PEL.LICULA

VOLVER A NACER

Pel.licula dirigida per Sergio Castellito

Basada en el llibre “La palabra más hermosa” 

de Margaret Manzantini.

Sinopsis i opinió personal

La pel•lícula és un melodrama ambiciós: mostra una guerra i mostra les conseqüències. Es tracta de la guerra als Balcans, Sarajevo és la ciutat que està present constantment, bé en la ment dels protagonistes, bé destruïda per la guerra o bé refeta materialment setze anys després. I especifique això de “materialment”. 

En Europa tenim una ferida que encara és recent i en esta pel•lícula es fa evident, donat que a la zona hauran aconseguit refer els edificis i posar en ordre els carrers però la crueltat de la guerra va ser tanta que no sé si a hores d’ara la part personal estarà refeta també. Hi ha moltes víctimes que van sofrir pèrdues de familiars, hi ha qui va sofrir en la seua pròpia carn les barbaritats que a les guerres solen passar, hi ha fills innocents que van nàixer fruit d’esgarrifoses violacions sense pietat. 

No vull desvetllar contingut, perquè vull que mireu la pel•lícula o tal volta una millor opció serà  llegir el llibre en el qual està basada, un llibre traduït a 22 idiomes i guardonat amb el premi Campiello al 2009 i que en espanyol està a l’editorial Lumen.  Jo és el que vull fer, sabent de bestreta que la qualitat de llibre supera la pel•lícula, sabent que el guió és, segons crítics que han comparat, un mal guió adaptat que no ha sabut plasmar realment el que volia plasmar. Jo no puc comparar, tal volta ho faça quan llisga el llibre i aleshores afegiré a esta ressenya el meu parer.

Tota la història està basada en sentiments, i en esta se’n mostren molts. I tal volta un dels defectes evidents és que busca la llàgrima fàcil. Per una banda estan els sentiments referits a la guerra: tensió, por, desesperació, impotència, ràbia...per altra els que mostra la parella protagonista d’estima mútua i de desig per voler ser pares, i en este cas la tensió, por, desesperació impotència o ràbia també estan presents. 

A més a més a nivell personal està el tema del retrobament, en molts aspectes, la protagonista italiana Gemma es retroba amb els amics de Sarajevo i el fill descobreix la ciutat on va nàixer i que no va arribar a veure perquè sa mare va fugir de la guerra i va anar al seu país natal Itàlia. I també està el tema del descobriment de la veritat que manté en suspens fins el sorprenent final. Un final al meu parer que es perllonga massa però que dóna sentit a tot el que ha passat.

A nivell personal també mostra la història d’amor difícil i apassionada que viu la protagonista amb una parella que la vol incondicionalment amb bogeria i que actua conseqüentment bojament quan es tracta de mostrar-li la seua estima. Després és el personatge més sensible que es veu més afectat per tot el que ha viscut i ha vist en eixe absurde maleït que és la guerra en el qual s’hi veu abocat.

Que em perdonen els incondicionals de la nostra espanyola Penelope Cruz però personalment pense que la pel•lícula que és una co-producció hispano-italiana, està feta per al seu lluïment. I no ho fa mal, però tampoc actua realment bé, li falta la força necessària per enganxar totalment. I és que el que em va resultar estrany i no m’agradà és escoltar-la en la versió doblada parlant amb una veu que no era la seua. Raons hi haurà que jo no entenc, però escoltant-la, el seu paper em resultava artificial. M’agradà més el seu “ partenaire”, el seu company protagonista amb un paper amb diferents registres, i em reitere que m’agradà la seua manera de veure la vida passar, malgrat saber que hi ha qui diu que el seu paper li resultà irritant. 

Són opinions subjectives les que tothom fem. Cadascú veu les coses d’una manera o altra, segons vivències personals o sensibilitat i totes les maneres són vàlides.

NORUEGA: De camí a la GLACERA SVARTISEN

Ens asseguérem damunt d'una roca i hi estàvem...com extasiats contemplant la glacera, contemplant Noruega en estat pur, naturalesa plena i viva.

Anàvem cap a la glacera SVARTISEN, cap a una part de Noruega en estat pur, naturalesa plena i viva, anàvem cap a la segon glacera més gran d’Escandinava situat a Nordland, província travessada pel Cercle Polar Àrtic. Svartisen forma part del Parc nacional de Saltjellet-Svartisen. Són dos glacecers separades: Vestre Svartisen y Ostre Svartisen amb la particularitat que una de les dos, un dels seus braços, està solament a 7 metres sobre el nivell del mar, el més baix en tot el continent europeu.

El glacial Svartisen, el destí final de la caminada.

Ja fa anys i no recorde la durada del trajecte, el bon costum que tinc ara d’anar sempre amb quadern i llapis a la mà encara no el tenia arrelat,  només recorde que va ser quasi una hora d’anada vorejant el llac  i altra hora més de tornada. Recorde que l’accés era fàcil, tal volta alguna part relliscava, però res d’important.

Eixa facilitat d’accés  comporta que hi ha sempre molt de turisme, encara que vaig tenir la sort que no en vaig trobar i vaig gaudir de l’espectacle quasi en privat. Tanmateix sé que esta glacera fa efecte iman, perquè  atrau a qui no l’importa caminar, a qui no l’importa el fred i qui sap la recompensa final de descansar mirant el gel i el desgel.

Caminant..sense pressa i sense pausa.

I malgrat el temps passat  una cosa tinc clara, el paisatge era monòton però em resultà espectacular, tal volta per tranquil, per solitari...i a més...valia la pena la caminada per admirar el final.

Paisatge monoton però bonic, vegetació escasa i escoltant la remor del riu.

Recorde caminar per planures fluvials amb restes d’arena i fang...recorde el soroll de l’aigua dels rius...de les cascades...recorde molt poca vegetació...alguna floreta que altra...recorde haver pensat que estava trepitjant  un lloc privilegiat, per la meravella que l’envoltava...i ho recorde encara passats els anys i mirant les fotos que vaig fer mentre caminava.

Cascades espectaculars...

Feia sol, així que el bon oratge ens va acompanyar. Molta gent gaudeix de la naturalesa a Noruega quan fa bon temps. Per llei existeix en estos països escandinaus el dret públic a accedir a boscos i zones naturals. Així, no està prohibit acampar, ni anar en barca, ni esquiar, nadar o arreplegar fruits, ni tampoc fer fogueres, sempre que no es moleste ningú i es compleisquen les normes de comportament sensat.

 

Va ser una bonica experiència, bonica i gratificant.

Ens quedàrem com extasiats...mirant els blocs de gel caure i escoltant el seu soroll enmig del silenci.

Perquè va compensar la tranquil•litat final que s’hi respirava en arribar, en contemplar la immensitat blanca gelada, en apropar-nos per tocar la massa compacta...ens endinsar-nos l’interior d’alguns blocs per admirar la diversitat de blaus que el gel pot adoptar quan els raig de sol el travessen.

Apropant-nos a les roques de gel...ens adonàrem com canvia de color, quantes varietats de blau!

Una meravella. Un goig...i quanta aigua a la mateixa glacera i al camí d’anada i tornada! Em preguntava sobre què passava amb tanta aigua i  en tornar a casa, vaig buscar la informació.

L'aigua serveix per a fer llum.

L’aigua del desgel s'hi magatzema i s’utilitza per a producció elèctrica mitjançant fàbriques de llum. I altra curiositat que m’havia cridat l’atenció d’aquella glacera tan magnètica, que segons deien era una de les més afamades del Cercle Polar Àrtic era sobre el seu color. I vaig saber que el nom “Svartisen” vé d’una antiga paraula “svartis” “hielo negro”que explica el fort color blau en el gel de les parts més antigues i profundes i el contrast amb el blau i blanc de la neu i el gel més recent.

El gel és blau fosc més i menys intens, blau clar amb  més i menys llum...no ens cansàrem de mirar.

Em vaig quedar amb gana de més, perquè d’aquella immensa massa de gel jo havia vist solament una mínima part. I és que bocabadada llegia que ocupa 375 km quadrats. La glacera té 130 llengües i jo n’havia vist solament una.

El desgel comporta aigua...molta aigua...

Vaig llegir que a la  zona de l’Àrtic en hivern pot caure més de 10 metres de neu!  I en temporada alta s’hi poden fer caminades de tres quilometres...són activitats potencialment perilloses pel que es recomana anar amb guia local que a més a més de proporcionar grampons i altres coses necessàries, acompanya per evitar caure en esquerdes mortals advertint de tots els riscos que sobre la marxa van arribant. Tal volta torne per trepitjar eixa neu...tal volta! 

REFLEXIONS POSTERIORS,  NORUEGA, estiu 1999

Per llegir més sobre Noruega  en este bloc.