Una ciutat platina creada per governar i per demostrar un gran estima…un testimoni d’art i d’història que també indicava poder i fortalesa.
MEDINA AZAHARA, la ciutat de la flor d’Azahar o la ciutat brillant, als peus de la Serra morena, a huit quilometres de Còrdova, és des de 2018 Patrimoni de la humanitat. Vaig visitar el recinte l’any 1991 i aleshores ja vaig pensar que s’ho mereixia, tenia la catalogació de bé d’interès cultural des de 1923 i em semblava poc. La vaig trobar misteriosa i magnifica…realment fabulosa. En aquella ocasió acabava el relat dient:
I així ha estat. He tornat a esta ciutat palatina però malauradament he vist poc perquè algunes parts importants, com el saló ric, estan tancades per restauració. En general ho he trobat tot molt canviat.
Actualment el centre de recepció és un immoble gran i modern. El 9 d’octubre de 2009 s’inaugurà el museu i en 2010 se li va concedir un guardó important en l’àmbit arquitectònic. En 2012 se li atorgà el museu europeu de l’any reconeixent la tasca innovadora museística.
És un edifici de tres plantes i dos són subterrànies, hi ha un centre de restauració, un auditori, espais de magatzem restes arqueològics del mateix conjunt, biblioteca per a estudiosos, cafeteria, botiga de llibres relacionats amb l’art i la història musulmana, zona expositora on es veuen peces més espectaculars del museu traslladades del museu de Còrdova...Fa molts anys quan vaig vindre es visitava el recinte arqueologic i prou.
Un plànol ens indica la ruta a seguir, no tenim guia i anirem al nostre aire llegint els panels informatius. Veiem que hi ha sectors tancats per restauració, per exemple el Saló ric que l’estan restaurant des de l’any 2009. També la bassa “alberca” que hi ha enfront. És una pena, perquè és una de les parts més importants del recinte, però és necessari, si volem que en un futur puga lluir bé. Quan ho vaig veure l’any 1991 em va recordar la mesquita de Còrdova amb les arcades.
Abans de passar a visitar el recinte arqueòlogic entrem a l’auditori. El vídeo és preciós, m’agrada molt. Veritablement dona a conèixer la ciutat com era en el passat en tot el seu esplendor i com ha anat canviat amb els segles. Les imatges se succeeixen alternativament i anem veient com de les imatges del passat, amb la ciutat plena de luxe i vida, amb els colors característics blanc i roig, evoluciona al present en cada part de la ciutat convertint-se en les ruïnes que veiem en l’actualitat.
El video ho explica tot de manera didàctica i clara, aconsegueix situar-nos en aquella ciutat i mostrar com hi vivia la gent: passat i present en qüestió de segons. Hi ha subtítols en angles. A més a més, en la fosca sala s’està genial amb l’aire condicionat...i és que en l’exterior...malgrat ser primavera...fa molta calor.
Però no hem de pensar en la xafogor que ens espera fora, a la intempèrie, entre ruïnes sota un sol de justícia... La part positiva és que anem caminant a soles, no hi ha ningú més visitant la ciutat palatina. Ací no hi ha grups de turistes, així que les poques ombres que hi ha seran per a nosaltres. Hi ha que veure sempre la part positiva.
Agafe les notes que ja vaig escriure fa anys i les copie, perquè l’explicació és la mateixa. També us mostre les fotos de 1991 perquè hi ha parts que en esta visita no puc accedir.
Aleshores deia que “... la literatura i la història s’han encarregat de parlar de la monumentalitat del lloc, del treball minuciós fet en cada edifici, del luxe i ostentació que hi havia al palau i que oferia el califa en cada recepció. Parla del rics salons decorats amb sumptuoses estores que rebien als reis cristians desposseïts de trons, ambaixadors d’arreu del món i l’arribada cerimoniosa d’emissaris diferents. I parla de com apareixia el califa sobre molsuts coixins envoltant de la cort i com semblava una divinitat quasi inaccessible. Explica com, el quasi deu, oferia la mà per a que el servent que agenollat es prostrava als seus peus li la besara. Tot queda allunyat en el passat.
Hui en dia podem passejar entre les ruïnes i trobem com llocs importants com la porta Nord enmig de la muralla, el punt d’entrada. També trobem la casa Real, la residència intima del califa a la part més alta de l’alcasser, la casa de la Alberca, o casa del príncep, la casa de Yafar, la casa militar o el gran pòrtic que és l’entrada més emblemàtica a la zona més noble del palau.
El saló ric és la part més valuosa del palau i de la ciutat per art i per
història. En realitat no era un espai únic sinó diversos palaus separats per
arcs, tots amb una fastuosa decoració, tots amb arcs del ferradura
califal policromats amb dos colors: rogencós i altre blanc-groc derivat de
l’arena. Els arcs estan sobre columnes de marbre de qualitat amb tonalitat rosa
i blau clar.
L’explicació de la decoració d’este conjunt de palaus és molt extensa i molt interessant per als entesos en art, jo em limite a fer pinzellades i així convidar-vos a visitar el palau i llegir sobre el tema, cert que és realment interessant. El que està clar es que hi trobem luxe i riquesa barrejat amb exquisidesa, bon gust i fantasia creativa, ingredients essencials que li dona personalitat i grandesa...”
Deixe a banda la visita de fa anys i em centre en l’actual. Des de la part alta fem una primera mirada.
Quin calor que fa! alguns obrin paraigües per tapar-se del sol!
De nou us dic que no descarte la idea de tornar en altra ocasió. La ciutat va canviant any rere any després de cada campanya de treball arqueològic. Així que tal volta torne per veure enllestida la restauració del Saló Ric que estan fent actualment i les noves troballes. Cada dia hi ha més descobriments. En alguna part els arqueòlegs estan treballant, com ja vaig veure en 1991.
El seu treball fa falta i que tanquen zones també. Sincerament, em sap greu no poder accedir a algun raconet que és especial, però és el que hi ha. Em conforme en veure de lluny alguna part que recorde m’agradà molt, com per exemple les arcades d‘una porta d’entrada que té una esplanada davant.
Els arqueòlegs tenen molt que fer encara. Començaren les excavacions de manera oficial durant el regnat d’Alfonso XIII, l’any 1911, per on les ruïnes eren més evidents. Seguiren fins la guerra civil, que ho paralitza tot.
I en 1939 l’aviació republicana detectà que moltes zones de Còrdova havien estat utilitzats com a camps de presoners republicans. En van haver 13 entre 1936 i 1954. Un d’estos camps de concentració fou en la part de la finca Cordoba la vieja coneguda popularment com la “Suerte de los prisioneros”, on ja començaven a aparèixer les ruïnes. El camp va estar operatiu fins novembre de 1939 i va concentrar uns 4000 presoners.
A partir de 1944 acabat el conflicte les excavacions es tornaren a reprendre descobrint més i més parts de l’antiga ciutat. Des de 1985 la Junta d’Andalusia és qui s’encarrega de prosseguir amb les tasques d’excavació i restauració.
Front al jaciment està el monestir San Jerónimo de Valparaíso, un gran edifici del segle XV, que per cert començà a edificar-se amb materials de les ruïnes de Medina Azahara. Els actual propietaris són els marquesos del Mérito i han fet una important restauració. En 1980 fou declarat be d’interes cultural.
Eixim del recinte arqueòlogic i un cartell especifica la restauració que estant duent endavant. I em reafirme en la idea que algun dia he de tornar, però assegurant-me que al menys el saló ric estiga obert.
QUADERN DE VIATGE, primavera 2022, CORDOVA
