FOTOS i MÚSICA: POBLES DE GALICIA

 

Terra fèrtil i aires sans, la mar l'enforteix i la fa gran...

MÚSICA: 

NOITAREGA MUÑEIRAS

RESSENYA LITERÀRIA: POSTALES DEL ESTE

POSTALES DEL ESTE

Reyes Monforte

Hui ressenye un llibre molt complet, ple d’història i de sentiments, és un llibre realment dur on només en les últimes pàgines s’hi veu un raig de llum. I malgrat tota la foscor i horror del relat m’ha agradat molt, pel tema que tracta i per ben escrit. M’agrada com Reyes Monforte transmet el que vol dir.

“Postales del este” no ens mostra cap paisatge, ni cap ciutat…ens mostra un camp d’extermini, que actualment s’hi pot visitar, que va ser escenari d’un passatge històric cruel i dolent que no hem d’oblidar per a que la barbàrie no torne a passar. Parla de l’holocaust, se centra en Auscwitz i és l’any 1943 quan la francesa protagonista comença el seu malson al camp.

Però la referència a les postals si que evoca viatjar. Una postal és la que, fins fa uns anys, tantes vegades hem enviat estant de vacances perquè volíem saludar a la família o amics des del lloc on ens trobàvem. El nostre desig era mostrar-los una porció de la realitat que estàvem gaudint i els nostre estat d’ànim en un entorn escollit. Les postals d’este llibre no s’envien des d’un lloc desitjat, en este cas les postals que ens mostra Reyes Monforte serveixen per transmetre fragments de vida desesperada amb final incert.

Al llibre hi ha de tot sobre la vida al camp d’Auschwitz, en esta ocasió vist, des de la perspectiva d’una presonera en un barracó privilegiat, el Kanada, on es guarden els equipatges dels presoners. La protagonista té una cal·ligrafia perfecta i sap molts idiomes, i això li comporta gaudir d’un cert avantatge en quant a condicions de vida. És altra manera de veure l’existència a Auschwitz perquè cada víctima ho va  viure d’una manera. La gran majoria dels barracons de les jueves i jueus veurien la realitat diferent, i amb tota seguretat més dura que la que veu la protagonista de la novel·la.

El contingut  està molt ben filat i escrit. Es nota que la documentació ha estat exhaustiva i l’autora l’ha sabuda combinar. He llegit esta novel·la mentre estic enllestint la recopilant d’informació sobre esta època malaurada del segle XX  i cert que he pogut comprovar que tot el que diu i conta passà en realitat i que de la totalitat, que facilment es pot llegir a la xarxa, poc ha deixat de contar. 

L’autora presenta una trama a partir d’una protagonista fictícia i tot el transfons són fets i personatges reals. Apareixen Josef Mengele, Heinrich Himmler, Irma Grese, Rudolf Hoss, Ana Frank, Gisella Perl, o Alma Rosé. Acabes odiant a Maria Mandel i a Mengele i a molts més. I també el lector acaba odiant el sistema polític que no va impedir la massacre. No s’enten perquè els aliats arribaren tan tard. Cert que llegir tanta veritat crea impotència, angoixa  i molt de malestar pensant en la falta de justícia.

La novel·la, pense,  queda com a document i testimoni per a que les futures generacions no obliden mai els actes salvatges i genocidis que s’hi van arribar a cometre no només en este camp. És un valor afegit. A més a més en un annex al final del llibre es corrobora la veracitat dels fets i personatges ampliant la informació. Este apartat és molt clarificador.

M’agrada com comença la novel·la quaranta anys després de l’alliberament i com acaba situant-la al mateix temps, tancant així la roda temàtica, i que siga la filla de la protagonista la que en primera persona descobreisca la vida de la mare. Els capítols centrals són el relat d’aquells anys, que no deixa treva per a respirar perquè tot el que conta sobre les víctimes i torturadors, manté el cor en un puny per dramàtic i dolorós.

El llibre enganxa. És un relat emocionant mostrant amor per la vida i les persones i també l’amistat entre presoneres que va ser fonamental per eixir endavant. Es poden llegir les històries paral·leles i les de resistència i rebel·lió contra el que estava passant. La lluita personal de la protagonista és salvaguardar les postals i fotografies que troba al magatzem on estan totes les maletes dels deportats. La protagonista escriu darrere d’aquelles imatges per a que no s’obliden les identitats. Així, valora la paraula escrita atorgant-li un poder alliberador. Que bonic! I que cert! Esta frase és el millor regal que pot escoltar un escriptor.

Les dones són les grans protagonistes en esta novel·la encara que Mengele està omnipresent envoltant-les sempre. Poques vegades s’ha parlat de les guardianes SS i Reyes Monforte ho fa sense miraments, mostrant-les com essers endimoniats i torturadors. Són assassines i estan enorgullides dels delictes que cometen per patriotisme.

L’orquestra de dones i la música tenen un paper fonamental. Reyes Monforte mostra moltes referències de música clàssica que era la que agradava a aquells monstres, homes i dones sense discriminació. I jo em pregunte, com és possible que foren tant besties amb el tracte humà i tingueren sensibilitat per emocionar-se escoltat a un músic clàssic (que no fóra jueu... clar). És un dels misteris de la naturalesa humana.

Acabe dient que no vull desprendre un to pessimista. És un relat difícil de digerir per la temàtica, però enmig de la  lluita constant per la supervivència també hi ha un brot d’esperança. És la vida i és la mort, que sempre van juntes de la mà.

FOTOS i MÚSICA: EL CAMINITO DEL REY a Màlaga

 

"El Caminito del rey" és un camí impressionant...

sembla més perillós del que és en realitat...

però en enllestir-lo, cert... dona ganes de dir...

VISCA LA VIDA per donar-me este ratet de felicitat.

MÚSICA:

VIVA LA VIDA

coldplay

ALEMANYA: MUNICH, seguim el passeig pel centre històric-2

I de Munich...  la  cervesa!

Hem passejat per una part de Munich i ara descobrim altra...

Darrere de l’ajuntament està Viktualienmarkt, el mercat on trobem de tot: aliments ecològics i productes gourmets entre formatges i codillos. S’hi pot comprar,  menjar i beure també.

Una demostració de bones maneres i educació són els periòdics que es venen en el carrer, cadascú agafa i paga, la gent és comporta de manera molt civilitzada.

Entrem a l’església de l’Espirit  Sant, erigida com una capella adjunta a un hospici. Està junt al mercat i molt prop de San Pedro. És una de les esglésies més antigues, data de 1327 encara que segles després va ser remodelada. Després de la guerra va ser restaurada, com la majoria dels edifici en Alemanya.

D’un dels viatges anteriors a Munich recordé la Karlsplatz  que és una bonica plaça del segle XVIII construïda després d’enderrocar les muralles i que encara conserva la Porta Karlstor com a vestigi. Recorde perfectament la font i que era un lloc perfecte per seure tranquil·lament i prendre els sol.

Any 2005

Recorde que aquell més d'agost de 2005, vam seguir caminant per Neuhauser Str que anava a parar a la Marienplatz i al carilló, ho recorde perfectament malgrat els anys passats. En este carrer està l’església san Miguel construïda a finals del segle XVI com centre espiritual de la contrareforma. És l’església renaixentista més gran dels Alps. Recorde que era, i segur que ho continua sent, un carrer molt viu  sense cotxes amb centres comercials i artistes de carrer.

I també recorde anar a la famosa cerveseria Hofbräuhaus que ja coneixia d’altre any anterior. Així que esta vegada tampoc podía faltar anar-hi i és la tercera. És curiós però a mesura que m’aprope vaig recordant el camí, malgrat els anys transcorreguts.

No té un exterior cridaner però l’interior és realmente bonic i acollidor.

La cerveseria Hofbräuhaus és un dels lloc turístics per excel·lència, el més emblemàtic.  Recordava que estava molt prop de la plaça principal. L’edifici té enormes salons amb cabuda  per a 3000 persones i sostres alts i ricament decorats. Hi ha taules i bancs comunitaris on totsn seuen junts, siguen coneguts o desconeguts i cervesa en mà propicien la conversa, de vegades és conversa gestual per desconeixement de l’idioma. Recorde de les vegades passades un ambient molt alegre.

...les dues visites anteriors 1988-2005

Quan entrem veiem que està de gom a gom de turistes, com sempre, també hi ha gent local… però té un encís especial. Només per l’antiguitat val la pena entrar.  

La cerveseria Hofbräuhaus té més de cinc segles. Començà sent una fàbrica de cervesa, l’any 1589 i en 1828 la fàbrica s'hi traslladà i la cerveseria va obrir les portes. És lloc històric donat que s’hi proclamà la república soviètica de Munich i s’hi redacta els 25 punts que dirigien el partit nazi. En guerra va patir danys però va ser reconstruïda.

Sovint es pot escoltar música  bàvara en directe, els músics porten vestimentes típiques, com els cambrers i cambreres o venedores de pretzel que van d’un lloc a altre de la cerveseria reclamats pels clientes amb els plats de codillo o salsitxes o les gerres de cervesa.

Només entrar-hi, s'hi veu un racó a la dreta on hi ha una pila d’escurar i unes prestatgeries on hi ha unes gerres amb cadenat, ens diuen que són  gerres privades d’un grup de gent especial. És un lloc curiós on les tradicions manen.

I com la ciutat de Munich i la cervesa van unides, no poden anar-se’n sense anar a altra cerveseria antiga i important: l’Agustiner que és una cervesa que es ven principalment en Munich i els voltants. Fora del sud de Baviera s’hi pot trobar en llocs selectes. Anem a l’Agustiner situada en el carrer comercial per excel·lència, enfront del Himer, l’edifici comercial més bonic de Munich i que crida l’atenció per les seus flors.

Caminant un poc la trobem, és la més propera  a l’ajuntament, a la Frauenplatz. El lloc és igualment acollidor com la Hofbräuhaus, les dues són cases típiques  i tenen ambient bavar.  Hi sopem i bevem  l’última cervesa alemanya del viatge.  

A l’eixida de Munich, o entrada, segons com es mire, està l’estadi de futbol Allianz- Arena  tan conegut pels aficionats al futbol i per la seua arquitectura exterior moderna. I és que l'edifici està format per panels que s’il·luminen segons l’equip que juga.

I ara ja, cal dir adéu Munich...tal volta...fins a la propera vegada...Qui sap? Tal volta en un futur hi ha una quarta.

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA, estiu 2019

ALEMANYA: MUNICH, iniciem un passeig pel centre històric-1

I de Munich...ressalta imponent l’Ajuntament nou... 

Estem a Munich! Hem vist els exteriors del palau de Nymphenburg il’exposició de cotxes BMW...ara si, ara ens anem ja cap al centre de la ciutat.

De les visites anteriors a Munich només recorde llocs puntuals. Ja fa temps que hi vaig estar. De camí al casc antic passem pel carrer i per l’edifici on va viure el dictador Hitler, també passem pels punts concrets on van tindre lloc esdeveniments foscos de la història. En tota Alemanya hi ha petjada d’esdeveniments que millor no recordar.

Així que deixem a banda els capítols menys amables, presents quan es visita Alemanya perquè la història marca el signe d’identitat,  i parem l’atenció en altres. A Munich hi ha molts monuments que foren destruïts per la guerra i posteriorment reconstruïts, nosaltres anem a visitar-ne uns pocs.

El nom de Munich en alemany Munchen, significa monjo i un dels fundadors de la ciutat va ser Enrique el León, per la qual cosa figures representant “lleons” en veiem en moltes llocs. El primer lleó el veiem en Odeonsplatz on comencem el meu passeig. La plaça està envoltada de majestuosos edificis. La Feldherrnalle, és una construcció de 1841 que sembla molt a construccions italianes, simbolitza el honor de l’exèrcit bavar. Hi ha lleons que custodien.

Tot just al costat, està l’església dels Teatins i san Cayetano, edificada entre 1663 i 1690, de façana groga rococó i unes cúpules barroques. Va ser fundada per l’elector Fernando I i la seua esposa Enriqueta Adelaida de Saboya en agraïment pel naixement del desitjat hereu a la corona de Baviera el príncep Maximilià Manuel. Dins hi ha una cripta amb personatges rellevants soterrats.

Tot seguit passem pel Palau de la Residencia, antic palau del Reis de Baviera, considerat el palau urbà més gran d’Alemanya.

També a les portes del palau hi ha lleons. Estos casualment tenen una funció especial afegida a l'originària. Diuen que dóna sort tocar-los. Així que locals i turistes ho fan. Jo també els toque, per si de cas. S’han de tocar els dos caps, el primer dóna salut i el segon diners. Si ho diuen...ho haurem de fer!

La Residenz dóna a la plaça Max Joseph que és gran. Hi és el Teatre Nacional inaugurat l’any 1818 per encàrrec de Maximilià I de Baviera que acull l’Opera de Munich. Sembla un temple grec. Un incendi el va cremar uns anys després de la inauguració i va ser reconstruït. En guerra de nou va ser destruït i novament construït segons plànols inicials.

Un dels carrers més exclusius de Munich, Maximilianstrasse, desemboca en esta plaça, hi trobem boutiques i tendes de moda. Quasi no podem veure res i és que plou massa. I mirant per no relliscar de sobte entropesse amb un munt de bicicletes.  Les bicicletes són una manera molt bona de moure’s per les ciutats alemanyes. 

Anem corrent per culpa de la pluja. Ja estem quasi on volem. Acabem d’escoltar el carilló de l’ajuntament. Estem molt a prop, en no res arribem. Correguem més encara. Volem  escoltar mirant la torre, la melodia que sona.

La Marienplazt és el cor de la ciutat, és on s’hi trobem diversos monuments que no em canse mai de mirar.  Hi està el Nou Ajuntament, el símbol per excel·lència de Munich. Ens hem d’allunyar per poder fer foto del conjunt total. I així i tot, cap foto de les que faig li fa justícia.

 D’estil neogòtic, construït entre 1867 i 1908, la façana  mesura 100metres i la torre té 85metres d’alta. S’hi pot pujar en ascensor on està el famós carilló que ja he vist en altres ocasions. Hui plou i la façana té el color peculiar de la pedra banyada, el cel encapotat i tot blanc fa ressaltar la silueta del monument que s’erigeix perenne en el temps.

A les 11del matí, les 12 del migdia i les 5 de la vesprada unes figuretes de grandària real eixen i dansen seguint una melodia. Commemoren el final de la pesta de 1517.

L’Antic Ajuntament va ser construït entre 1470 i 1480 amb estil gòtic i sembla un castell medieval, la torre té 55 metres.

Quina plaça més bonica!. I més ho és encara de nit. El cel encapotat s’ha tornat un color especial.

La Fischbrunnen, la font dels peixos és punt de trobada de la gent, és una font antiga amb història que es remunta a l’edat mitja. Hi havia en este punt exacte una font excavada que l'aigua arribava del subterrani. Munich es poc profund i es va connectar una tuberia. La font de Marienplatz va ser durant anys, la primera i l’unica font connectada a la nova tuberia.  La font anterior va ser  creada entre 1862 i 1865 i es va posar en funcionament l’any 1966. La segona guerra la va destruir i en 1954 es va crear la font actual seguint el model de l’antiga i utilitzant part de la neogotica destruïda a la segona guerra mundial.

El peix que corona la font representa l’època quan la Marienplatz era el lloc de mercat  i el pescater colgava els seus productes vius en cistelles amb  l’aigua fresca de la font, els carnissers també tenen  a la mà poals d’aigua.

La columna de Santa Maria ocupa l’espai central de la plaça. Va ser construïda en 1638 per a commemorar el final de la invasió sueca. Envoltada per quatre àngels simbolitza la victòria front a l’heretgia, la guerra, la  fam i la  pesta. Dalt de tot està l’escultura de la Verge.

Les torres de l’església de san Pedro són visibles des de la plaça. Em quede amb les ganes de pujar a la torre de 56 metres perquè imagine la vista espectacular que s’hi veurà des de les altures.

També des de  plaça podem veure les torres de la catedral que va ser construïda en rajola roja i només van tardar 20 anys en erigir-la. Quan passe per davant,  he d’alçar el cap per mirar la façana.  És un dels edifici gòtics mes grans d’Alemanya. Pot acollir 20000 persones i ofereix servicis catòlics amb regularitat. Les portes no estan obertes. Llàstima. Volia entrar per veure la petjada del diable, segons diu la llegenda la va fer fugint del constructor quan va descobrir que l’havia enganyat. Però el que destaquen són les cúpules. Tenen una altura de 99 metres i una diferència entre elles de 12cm. En el disseny original estava previst un acabament en agulla com la catedral de Colonia però mai foren construïdes per falta de diners. Al seu lloc durant el  renaixement s’hi construïren les dos cúpules que no seguien l’estil de la resta de  l’església sinó que s’inspiraren en la  cúpula de la Roca en Jerusalem, que alhora té influència de l’art bizantí. Eixe aspecte diferent les ha convertit en signe d’identitat. La segona guerra els va causar danys que a poc a poc han anat restaurant.

El passeig continua...

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA estiu 2019

FUNDACIÓ SALVADOR MOLLÁ a ONTINYENT (València)

Al barranc del riu Clariano hi ha un vaixell carregat d’imaginació i art, bones iniciatives didàctiques i turístiques, és un vaixell que convida a embarcar-se i deixar-se guiar.

Un dia vaig veure en la premsa una foto d’un vaixell i em cridà l’atenció. No era un vaixell usual, és cert que transmetia el missatge de llibertat i estava al riu, com molts… però este era especial, tenia molt de color i creativitat. Des d’aquell moment vaig sentir curiositat per aquell edifici amb el perfil de nau tan cridaner, volia pujar-hi, veure’l amb detall, embarcar-me, volia conèixer el seu capità i la seua història. I ho vaig fer.

L’edifici-embarcació que abans era una fàbrica tèxtil i actualment és on està la fundació  Salvador Mollá, està ancorat  a Ontinyent, al costat del riu Clariano, entre l’antic Pont de Santa Maria i el modern pont del Salt del Bou, dos ponts importants de la localitat que simbolitzen el passat i el món actual que envolta el municipi.

Salvador, que és el polifacètic artista que va convertir el que quedava d’una antiga fàbrica de fils en un projecte de vida i de treball, atén amablement a tota persona interessada en saber al voltant de la fundació i del filaner i explica amb il·lusió tot el que s’hi fa.

Per arribar-hi només passar el pont de Santa Maria, cal enfilar-se pel carrer del carril, que baixa directament al riu. I en no res ho trobem. Al fons l’altre pont modern custodia.

Salvador ens espera. A la primera ullada del filaner quede bocabadada i pense quantes hores de treball any rere any, haurà necessitat  per  transformar un edifici vell i abandonat,  en el que estic veient: un centre cultural amb façana singular en un entorn quasi bucòlic. I segueisc pensant quantes canyes i brutícia, quantes brosses i males herbes haurà tingut que llevar Salvador per netejar l'entorn. Però també sé que quan hi ha una il·lusió i un projecte en ment, tot esforç val la pena.

Abans d’entrar a l’edifici cal creuar el riu per una passarel·la, un riu que ara porta l’aigua transparent... i cal parar l’atenció en  escoltar els sorolls de l’aigua seguint el seu camí... s’ha d’observar les oques i ànecs que hi naden... i veure la vegetació que ho envolta i que en conjunt  donen a l’edifici un atractiu particular.

Les aigües que ara  donen  bellesa al lloc, fa uns mesos es tornaren boges i destruïren tot el que trobaren al seu pas. Malauradament no és la primera vegada que la fúria de l’aigua destrossa. Salvador ens conta l’esforç que ha suposat recuperar de nou tot l’entorn que la pujada del riu va fer malbé. Ja ho diu la dita, Al costat del riu, no faces niu...Sempre hi ha risc.

L’exterior de l’antiga fàbrica amb un revestiment metal·litzat, és una façana  amb simbolisme. 

En primer lloc, representa la nau que navega, que avança...que no para..., és el que jo pense. I és així com, sense parar, va omplint-se amb decoració a poc a poc i l’interior va renovant-se a mesura que l’artista crea. 

En segon lloc, segons conta l'artista creador, està decorada amb elements tèxtils que representen els orígens, el que era abans de ser fundació d’art. Així al tapis qualificat com “el més gran del món”, s’hi poden veure fils teixits i botons. Hi ha molt de treball fet i amb tota seguretat  Salvador invertirà més temps i imaginació per anar omplint totes les façanes de l’antiga fàbrica fins a completar el vaixell sencer.

En tot el que s’hi veu, fora o dins de l’edifici, la modernitat i la tradició van de la mà. Qualsevol racó és bo per col·locar el fruit de tanta creativitat.

El passat inspira a Salvador per a re-inventar noves coses. La nau esta carregada d’art i de bones intencions culturals i turístiques que tan de bo tingueren més recolzament de les entitats que corresponen i tingueren més difusió. És realment una llàstima que este fantàstic projecte i un edifici tan peculiar, no siga conegut i reconegut per més gent. Només per veure tota la imaginació  invertida val la pena. L’exterior-façana bocabada i l’interior no defrauda.

Salvador Mollá és un artista, ceramista de base però domina l’escultura barrejant tots els ingredients que troba: ferro, acer, fusta, boga, vidre, corda, ceràmica…de vegades empra un element, o dos, o tres...i de vegades quasi tots. Utilitza  molt de material  reciclat donant-li formes insospitades. No hi ha límit en la imaginació d’este autodidacta que seguint la inspiració i amb gosadia crea obres harmòniques i interessants, unes són instal·lacions, altres escultures de terra i altres de paret. 

El seu art és innat. Hi ha peces esmaltades, altres sense pintar, cossos de dones, d’homes, pomes... cadires… moltes cadires….i artefactes variats. És art abstracte que té tot el seu significat, el que li va atorgar el creador mentre el feia i el que suggereix a qui ho contempla. Passa com en la literatura, l’escriptor escriu i el lector interpreta. No hi ha lectura única i totes són vàlides.  En el cas de l’obra de Salvador Mollá, tal volta hi ha peces que no se sap ni com mirar-les però hi ha bellesa i amb això ja hi ha prou.

Salvador ens guia i va explicant. A la fundació també hi ha una secció dedicada al ciudatà ontinyentí Josep Maria Bartolomé, Manduca, un pintoresc pintor molt conegut pels ontinyentins. En morir Manduca, Salvador es va fer càrrec de la seua producció pictòrica. Quan jo hi vaig, eixe apartat no és visitable. Salvador està recol·locant  tot el material que té i en eixos moments l’obra de Manduca la té guardada i no és visitable. Tornaré a veure-la quan estiga a punt per visitar.

A mi m’agrada l’art que estic veient. És un compendi de creativitat. No sóc cap entesa en qüestions artístiques però veig algunes peces artístiques que em transmeten emocions, m'atrauen per impactants o simplement perquè tenen una barreja que forma un conjunt coordinat.

Pugem a la terrassa. Especialment captivadora és la doble coberta que hi ha, la que comença en una banda amb un format de ferro més tradicional i acaba a l’altre costat amb un estil totalment modern, és lluminosa pel blau intens que dona un toc contrastant.

Ja la veia des de baix i em preguntava què podria ser allò. una vegada a la part alta, el misteri està desvetllat.

I en la mateixa terrassa hi ha més instal·lacions escultòriques i  un cotxe folrat amb trencadis, que em recorda altres llocs on s’ha utilitzat la mateixa tècnica.

En eixir de l’edifici, la visita continua per la Riba d’Art, on hi ha més peces escultòriques. 

Com m’agrada la simbiosi art natura! De nou imagine el pesat treball que haurà tingut que fer Salvador per netejar de brosses el lloc i així instal·lar les seues criatures artístiques per a que estiguen còmodes. És una passeig agradable. I com en tot, aci també la tradició es barreja amb tocs innovadors.

No tenim prou ulls per mirar, hi ha obres en amagatalls, veig un bou que em recorda la festa tradicional ontinyentina i fins i tot a la part alta, a l’esplèndid mirador, hi ha una Mare de Déu en un altaret, que fa honor a la patrona d’Ontinyent.

Tot el que Salvador exposa a la fundació té un preu. Està a la venda. Mentre caminava per  les diferents sales pensava que si este edifici i tot el que conté estiguera en altra localitat amb més repercussió turística, Salvador seria més conegut i  tindria més compradors. Totes les peces són úniques, incomparables, singulars. Jo les imagine decorant cases rustiques i cases ultra modernes, en totes anirien bé estes peces. Hi ha per a tots els gustos. No sé si els encarregats de turisme ontinyentí s’han adonat del valor que té un edifici semblant i l’art de Salvador Mollá per a la població, no sé si el filaner està al llistat de possibles visites per Ontinyent, en tot cas, si no està, deuria d'estar. Pense que tothom deuria conèixer este lloc, tan adults com xiquets i xiquetes. M’alegra saber que l’obra que estic veient s’ha propagat per Europa i també es coneguda en la Marina. Al Verger hi ha una, diguem-ne, sucursal del que es visita a Ontinyent, d’exposició i venda del seu art.

La nostra visita acaba al centre social on acabem la conversa amb l’artista i li donem les gràcies per l’atenció rebuda.

Li dic que vaig a recomanar a tothom que conega este espai i les iniciatives turístiques i didàctiques que proposa. I ho dic amb convenciment. L’art modern que acull la fundació obri la ment a que tot és possible i a la idea que ser original, ser únic, ser valent i lliure és viable. I a més a més ressalta la idea del reciclatge. No és un bon ensenyament per als nostres fills o alumnes? Creativitat, deixar volar la imaginació i fer amb les pròpies mans una peça és una de les propostes de la fundació dins d’un projecte de visites guiades experimentals, en les quals qui participa, a més a més de gaudir de les explicacions de l’artista mentre li mostra la fundació, la Riba de l’Art, la terrassa, el centre social... acaba fent un taller de ceràmica, que al cap d’una setmana es pot emportar a casa. Estic segura que als menuts i menudes que gaudeixen tant jugant amb el fang, els agradarà esta activitat didàctica tan enriquidora. A més a més Salvador Mollá fa visites guiades concertades a adults  i segur que si alguna persona està interessada podria llogar algunes sales per a qualsevol iniciativa artística o proposta sociocultural. Només cal posar-se en contacte amb Salvador i ell contestarà. 

 QUADERN DE VIATGE, estiu 2020