POSTALES DEL ESTE
Reyes Monforte
Hui ressenye un llibre molt
complet, ple d’història i de sentiments, és un llibre realment dur on només en
les últimes pàgines s’hi veu un raig de llum. I malgrat tota la foscor i horror
del relat m’ha agradat molt, pel tema que tracta i per ben escrit. M’agrada com
Reyes Monforte transmet el que vol dir.
“Postales del este” no ens
mostra cap paisatge, ni cap ciutat…ens mostra un camp d’extermini, que
actualment s’hi pot visitar, que va ser escenari d’un passatge històric cruel i
dolent que no hem d’oblidar per a que la barbàrie no torne a passar. Parla de l’holocaust, se centra en Auscwitz i és l’any 1943 quan la francesa
protagonista comença el seu malson al camp.
Però la referència a les postals
si que evoca viatjar. Una postal és la que, fins fa uns anys, tantes vegades
hem enviat estant de vacances perquè volíem saludar a la família o amics des
del lloc on ens trobàvem. El nostre desig era mostrar-los una porció de la
realitat que estàvem gaudint i els nostre estat d’ànim en un entorn escollit.
Les postals d’este llibre no s’envien des d’un lloc desitjat, en este cas les postals
que ens mostra Reyes Monforte serveixen per transmetre fragments de vida desesperada
amb final incert.
Al llibre hi ha de tot sobre la
vida al camp d’Auschwitz, en esta ocasió vist, des de la perspectiva d’una
presonera en un barracó privilegiat, el Kanada, on es guarden els equipatges
dels presoners. La protagonista té una cal·ligrafia perfecta i sap molts
idiomes, i això li comporta gaudir d’un cert avantatge en quant a condicions de
vida. És altra manera de veure l’existència a Auschwitz perquè cada víctima ho
va viure d’una manera. La gran majoria
dels barracons de les jueves i jueus veurien la realitat diferent, i amb tota
seguretat més dura que la que veu la protagonista de la novel·la.
El contingut està molt ben filat i escrit. Es nota que la documentació ha estat exhaustiva i l’autora l’ha sabuda combinar. He llegit esta novel·la mentre estic enllestint la recopilant d’informació sobre esta època malaurada del segle XX i cert que he pogut comprovar que tot el que diu i conta passà en realitat i que de la totalitat, que facilment es pot llegir a la xarxa, poc ha deixat de contar.
L’autora presenta una trama a partir d’una protagonista fictícia i tot el
transfons són fets i personatges reals. Apareixen Josef Mengele, Heinrich
Himmler, Irma Grese, Rudolf Hoss, Ana Frank, Gisella Perl, o Alma
Rosé. Acabes odiant a Maria Mandel i a Mengele i a molts més. I també el lector acaba odiant el
sistema polític que no va impedir la massacre. No s’enten perquè els aliats
arribaren tan tard. Cert que llegir tanta veritat crea impotència, angoixa i molt de malestar pensant en la falta de
justícia.
La novel·la, pense, queda com a
document i testimoni per a que les futures generacions no obliden mai els actes
salvatges i genocidis que s’hi van arribar a cometre no només en este camp. És
un valor afegit. A més a més en un annex al final del llibre es corrobora la veracitat dels
fets i personatges ampliant la informació. Este apartat és molt clarificador.
M’agrada com comença la
novel·la quaranta anys després de l’alliberament i com acaba situant-la al
mateix temps, tancant així la roda temàtica, i que siga la filla de la
protagonista la que en primera persona descobreisca la vida de la mare. Els
capítols centrals són el relat d’aquells anys, que no deixa treva
per a respirar perquè tot el que conta sobre les víctimes i torturadors, manté
el cor en un puny per dramàtic i dolorós.
El llibre enganxa. És un relat emocionant
mostrant amor per la vida i les persones i també l’amistat entre presoneres que
va ser fonamental per eixir endavant. Es poden llegir les històries paral·leles
i les de resistència i rebel·lió contra el que estava passant. La lluita
personal de la protagonista és salvaguardar les postals i fotografies que troba
al magatzem on estan totes les maletes dels deportats. La protagonista escriu
darrere d’aquelles imatges per a que no s’obliden les identitats. Així, valora
la paraula escrita atorgant-li un poder alliberador. Que bonic! I que cert!
Esta frase és el millor regal que pot escoltar un escriptor.
Les dones són les grans
protagonistes en esta novel·la encara que Mengele està omnipresent
envoltant-les sempre. Poques vegades s’ha parlat de les guardianes SS i Reyes
Monforte ho fa sense miraments, mostrant-les com essers endimoniats i torturadors.
Són assassines i estan enorgullides dels delictes que cometen per patriotisme.
L’orquestra de dones i la música
tenen un paper fonamental. Reyes Monforte mostra moltes referències de música clàssica
que era la que agradava a aquells monstres, homes i dones sense discriminació.
I jo em pregunte, com és possible que foren tant besties amb el tracte humà i
tingueren sensibilitat per emocionar-se escoltat a un músic clàssic (que
no fóra jueu... clar). És un dels misteris de la naturalesa humana.
Acabe dient que no vull desprendre
un to pessimista. És un relat difícil de digerir per la temàtica, però enmig de
la lluita constant per la supervivència també
hi ha un brot d’esperança. És la vida i és la mort, que sempre van juntes de la
mà.
m'ha donat ganes de llegir-lo, encara que ja es sap que será pesat ,però és història. Gràcies per la recomanaciò.
ResponEliminaHola, m'alegre que t'haja fet games de llegir-lo, però no és pesat, simplement és dur però totes les veritats que conta. Gràcies pel comentari.
ResponElimina