RESSENYA LITERÀRIA: POSTALES DEL ESTE

POSTALES DEL ESTE

Reyes Monforte

Hui ressenye un llibre molt complet, ple d’història i de sentiments, és un llibre realment dur on només en les últimes pàgines s’hi veu un raig de llum. I malgrat tota la foscor i horror del relat m’ha agradat molt, pel tema que tracta i per ben escrit. M’agrada com Reyes Monforte transmet el que vol dir.

“Postales del este” no ens mostra cap paisatge, ni cap ciutat…ens mostra un camp d’extermini, que actualment s’hi pot visitar, que va ser escenari d’un passatge històric cruel i dolent que no hem d’oblidar per a que la barbàrie no torne a passar. Parla de l’holocaust, se centra en Auscwitz i és l’any 1943 quan la francesa protagonista comença el seu malson al camp.

Però la referència a les postals si que evoca viatjar. Una postal és la que, fins fa uns anys, tantes vegades hem enviat estant de vacances perquè volíem saludar a la família o amics des del lloc on ens trobàvem. El nostre desig era mostrar-los una porció de la realitat que estàvem gaudint i els nostre estat d’ànim en un entorn escollit. Les postals d’este llibre no s’envien des d’un lloc desitjat, en este cas les postals que ens mostra Reyes Monforte serveixen per transmetre fragments de vida desesperada amb final incert.

Al llibre hi ha de tot sobre la vida al camp d’Auschwitz, en esta ocasió vist, des de la perspectiva d’una presonera en un barracó privilegiat, el Kanada, on es guarden els equipatges dels presoners. La protagonista té una cal·ligrafia perfecta i sap molts idiomes, i això li comporta gaudir d’un cert avantatge en quant a condicions de vida. És altra manera de veure l’existència a Auschwitz perquè cada víctima ho va  viure d’una manera. La gran majoria dels barracons de les jueves i jueus veurien la realitat diferent, i amb tota seguretat més dura que la que veu la protagonista de la novel·la.

El contingut  està molt ben filat i escrit. Es nota que la documentació ha estat exhaustiva i l’autora l’ha sabuda combinar. He llegit esta novel·la mentre estic enllestint la recopilant d’informació sobre esta època malaurada del segle XX  i cert que he pogut comprovar que tot el que diu i conta passà en realitat i que de la totalitat, que facilment es pot llegir a la xarxa, poc ha deixat de contar. 

L’autora presenta una trama a partir d’una protagonista fictícia i tot el transfons són fets i personatges reals. Apareixen Josef Mengele, Heinrich Himmler, Irma Grese, Rudolf Hoss, Ana Frank, Gisella Perl, o Alma Rosé. Acabes odiant a Maria Mandel i a Mengele i a molts més. I també el lector acaba odiant el sistema polític que no va impedir la massacre. No s’enten perquè els aliats arribaren tan tard. Cert que llegir tanta veritat crea impotència, angoixa  i molt de malestar pensant en la falta de justícia.

La novel·la, pense,  queda com a document i testimoni per a que les futures generacions no obliden mai els actes salvatges i genocidis que s’hi van arribar a cometre no només en este camp. És un valor afegit. A més a més en un annex al final del llibre es corrobora la veracitat dels fets i personatges ampliant la informació. Este apartat és molt clarificador.

M’agrada com comença la novel·la quaranta anys després de l’alliberament i com acaba situant-la al mateix temps, tancant així la roda temàtica, i que siga la filla de la protagonista la que en primera persona descobreisca la vida de la mare. Els capítols centrals són el relat d’aquells anys, que no deixa treva per a respirar perquè tot el que conta sobre les víctimes i torturadors, manté el cor en un puny per dramàtic i dolorós.

El llibre enganxa. És un relat emocionant mostrant amor per la vida i les persones i també l’amistat entre presoneres que va ser fonamental per eixir endavant. Es poden llegir les històries paral·leles i les de resistència i rebel·lió contra el que estava passant. La lluita personal de la protagonista és salvaguardar les postals i fotografies que troba al magatzem on estan totes les maletes dels deportats. La protagonista escriu darrere d’aquelles imatges per a que no s’obliden les identitats. Així, valora la paraula escrita atorgant-li un poder alliberador. Que bonic! I que cert! Esta frase és el millor regal que pot escoltar un escriptor.

Les dones són les grans protagonistes en esta novel·la encara que Mengele està omnipresent envoltant-les sempre. Poques vegades s’ha parlat de les guardianes SS i Reyes Monforte ho fa sense miraments, mostrant-les com essers endimoniats i torturadors. Són assassines i estan enorgullides dels delictes que cometen per patriotisme.

L’orquestra de dones i la música tenen un paper fonamental. Reyes Monforte mostra moltes referències de música clàssica que era la que agradava a aquells monstres, homes i dones sense discriminació. I jo em pregunte, com és possible que foren tant besties amb el tracte humà i tingueren sensibilitat per emocionar-se escoltat a un músic clàssic (que no fóra jueu... clar). És un dels misteris de la naturalesa humana.

Acabe dient que no vull desprendre un to pessimista. És un relat difícil de digerir per la temàtica, però enmig de la  lluita constant per la supervivència també hi ha un brot d’esperança. És la vida i és la mort, que sempre van juntes de la mà.