IRLANDA NORD : Les ciutats de BELFAST I DERRY

Malauradament el terrorisme és una lacra no exclusiva de cap país.

Mural simbol de la PAU, a la ciutat de Derry.
DIA 30 de gener: DIA ESCOLAR DE LA PAU i LA NO VIOLÈNCIA

La frontera amb Irlanda del nord és invisible, és una maquinació política que no respecta la geografia i en ocasions tampoc les propietats. Hi ha granges que estan dividides i els propietaris diuen orgullosos que dormen amb el cap en el Regne Unit i el cor en Irlanda. 

Hi estàvem en aquella ocasió. En traspassar la frontera canviàvem de moneda i tocava gastar la lliura esterlina, estàvem a l’Ulster, sota la sobirania de Londres, fora de la zona euro.

Les dues vegades que hi vaig estar, el destí principal que ens va moure a entrar en Irlanda del Nord era visitar el paratge natural anomenat La Calzada de los Gigantes, tanmateix, en les dues ocasions, aprofitàrem per fer parades i visites d’altres llocs.

Durant la primera estada vaig visitar la ciutat de BELFAST, només anàvem a estar de passada unes hores, i la visita la férem mirant cap a tots els costats i amb cert temor perquè el dia anterior havia tingut lloc a la ciutat un atemptat terrorista. I és que aleshores encara estava pendent l’assumpte de l’IRA. Així que ens trobàrem els carrers principals tallats per barricades, per precaució s’havien taponat els carrers amb sacs evitant l’accés directe a vehicles, però si podíem passar les persones.

Aquell era un viatge que feia ruta per tota Irlanda i Regne Unit, érem un xicotet grup i una part del temps estava organitzat, tanmateix quan arribàvem a les ciutats sempre teníem temps lliure per visitar el lloc al nostre aire, sense seguir les imposicions dirigides.

És per això que en arribar a Belfast el nostre deambular era a soles i sense rumb clar i definit seguint les directius d'un planol de la ciutat. No recorde res de la ciutat, no vaig fer cap foto, la mirada atemorida no trobà res per fotografiar. Només conserve a la retina la imatge dels sacs amuntonats com en les pel·lícules de guerra, restes de cristalls trencats pels carrers i, sobre tot, que encara s’hi  respirava la por dels habitants en l’ambient,  por que s’hi transmetia  i resultava contagiosa.

Durant la segona estada a Irlanda del Nord, paràrem a DERRY o com diuen els anglesos, i és nom oficial, Londonderry. És la segona ciutat en població d’Irlanda del nord, conserva quasi intacta la muralla de l'època medieval, tancant així el casc antic.

Entrem a Derry vorejant la muralla.

Arribàrem sota una constant pluja. Estàvem a una ciutat tristament coneguda perquè el famós Bloody Sunday, (diumenge sagnant) hi va succeir el 30 de gener l’any 1972, va concloure  amb l’assassinat de 14 persones. Era una manifestació contra  la reclamació dels drets civils per a tothom i l’empresonament sense judici.

Vorejar la muralla permet veure la ciutat en totes les dimensions.

Ara fa 41 anys. Després d’aquells fets cap militar britànic va ser inhabilitat posant com excusa que els manifestants van atacar els militars amb foc real i bombes, i que l’exèrcit es va veure obligat a respondre. Tanmateix no és això el que diuen els testimonis que ho va seguir en el moment i van prendre fotografies. Cap soldat britànic va resultar ferit, 14 manifestants moriren i les seues famílies encara esperen justícia.

Deixem el cami de la muralla...

...i ane,m directes a un barri que vist des de dalt ens ha cridat l'atenció. Són uns murals.

El 1998, després d’un “alto al fuego” de l’IRA, s’iniciaren els acords de pau. A poc a poc la presència de militars va baixar fins que l’any 2008 van ser abandonades les casernes militars.

Mentre baixem observem els carrers, les cases, la gent...

De la ciutat, destaquen els murals gegants pintats en favor de la pau. Són tan grans que des de la muralla ja s’hi veien, cridava l’atenció les enormes dimensions i el simbolisme que representen. Són símbols per a què no tornen de nou els enfrontaments bèl·lics i la violència de l’IRA, que concretament en este barri van ser molt greus l’any 1972. Són avisos per mostrar que la barbàrie no pot tornar. Els murals estan plens de significat i de bones intencions.

Fotos del que passà dia 30 de gener de 1972

Un dels murals reivindicatius de no violència.

Recorde Derry gris, monòtona, industrial...tanmateix ressaltava la nota de color que donava la moderna joventut, res a veure amb la jovenalla rural que havíem deixat als pobles d’Irlanda.

Són carrers amples, amb cases d'altura uniforme.

Destaca l'edifici de l'Ajuntament.

Esta joventut era més propera a les noves corrents londinenques, amb piercins, cabells rojos amb tallats estrambòtics...ni en Dublín se’n veien de tan moderns...Però també cal afegir que a Dublín la majoria dels joves eren, i continuen sent,  els espanyols que hi estan estudiant!

La joventut s'hi veia extremadament moderna, informal, radical...les joves de la foto no són els casos més representatius però en tot cas contrastaven amb la jovenalla rural de "l'altra" Irlanda.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre IRLANDA NORD 2008-IRLANDA NORD 1992

*EL VIDEO amb les FOTOS i MÚSICA el pots veure clicant ací

Tots els posts junts sobre Irlanda nord d'este bloc els pots trober en l'etiqueta corresponent

RUTA TRANSALPINA: La Vall de les granges alpines a ÀUSTRIA

Fang i més fang....és el que tenim en este dia on caminar mirant bones vistes és el plat principal, així que en lloc de mirar cap amunt hem d’estar a l’aguait i mirar cap avall per saber on posem els peus.

Les granges de la ruta alpina acolleixen amablement el viatger, tan se val si són establiments per a dormir i menjar com si són granges particulars.

Hui estem a Grobartal, la vall de les granges, a Àustria. Caminem a 1500 metres d’altura envoltats dels  Alps que estan encara més alts. Én esta ruta establerta anomenada "alpina", anem de granja a granja pel que són habitualment unes explotacions de ramat. Tanmateix, cada estiu, algunes d’elles es converteixen en  llocs de menjar i dormir per poder acollir els viatgers aventurers, i no tan aventurers, amb gana de caminar i bons paisatges. Perquè en són molts, els qui com nosaltres, visiten estos paratges.

Caminem entre boira, entre animals, cavalls i vaques, que mengen tranquil.lament l'herba, no els importa la nostra presència ni la pluja.

I encara que no és una concentració massiva la que hui s’hi veu, estic segura que amb bon oratge la cosa canviaria. Perquè és un paisatge preciós i s’hi respira un aire saludable, i a més a més és un goig caminar per estos paratges...encara que això últim, en estos moments, cal matisar-ho.

De camí hi ha granges on parem per descasar.

Estar als Alps és emocionant, anar caminant i admirant l’entorn és un plaer que ompli l’anima i l’esperit. Però hui les vistes del cim Hochönig no són del tot clares per culpa de l’oratge.

Quina llàstima no poder veure totalment les muntanyes que ens envolten..sortosament l'oratge va escampant...

La ruta prevista era de vint-i-cinc km però no l’hem completada, un entrebanc ha sigut el causant. La ruta no és molt llarga i es fàcil de fer si es va amb empenta i ànim, amb gana i predisposició. Tanmateix esta ocasió el passeig no és tan idíl•lic com deuria ser. Ha plogut massa. De fet està plovent tota la setmana i està tot el camí enfangat, ple de bassals i on no hi ha terra feta fang, que és aigua bruta, hi ha pedres on hi ha perill de relliscar.

Sovint hem de deixar el camí perquè està ple de fang i hem de trepitjar l'herba i anar per on el ramat està pasturant.

I és que en este tipus de viatge trepitjant els Alps el més important és portar bon calçat. Tots els dies hi ha caminades llargues més o menys dures. Al llarg del viatge vaig alternant entre dos parells de botes bones per a caminades per evitar bombolles innecessàries perquè són moltes les hores diàries sense parar de trepitjar a pas ferm i  posant atenció i força en cada pas. Però hui no l’he encertada. El calçat que porte no és l’adequat i això m’està portant problemes. Ahir em vaig posar les botes “fortes”, les xiruques tradicionals que m’acompanyen sempre a la maleta, i hui “les secundàries", unes esportives que no tenen una sola consistent. O al menys no la tenen suficientment per a esta ocasió, on les condicions atmosfèriques no són les millors ni per caminar ni per admirar per on anem.

En aquella ocasió esverar-se i caure al terra era el més habitual per tothom, sense diferenci entre sexe, edat o estar o no estar experimentats en rutes de muntanya.

Quina llàstima que no he pogut mirar el paisatge com es mereix! Però és que ja no ens queden més dies d’estada a Àustria, esta caminada l’hem anant ajornant durant tota la setmana esperant bon oratge...i el bon oratge no ha arribat. Ha plogut i ha plogut amb gana. El terreny està farcit d’aigua...li’n sobra...i hi estan els bassals, indistintament si és camí de pas o no, plens i bruts d’aigua. Així que en lloc de mirar cap amunt, calia constantment mirar cap avall, mirant on posar els peus.

Bassals i més bassals, fang i més fang... Havia estat plovent tota la setmana i el fang ho havia inundat tot, també els estrets senderols en costera pels quals obligatoriament havíem de passar.

Hem seguit una senda, estreta i en costera. Uns cavalls lliures sovint pretenien ocupar el mateix camí i no atenien a les normes bàsiques de respectar l’ordre de la fila. Nosaltres havíem de cedir-los pas, és comprensible...ells estaven abans...els són els amos...és la meua premissa, allà on vaig mana...fer cas de qui mana.

Els cavalls i nosaltres caminem per la mateixa senda, no hi ha altra.

En un moment donat hem fet una parada a la granja d’Arthurhaus, on la mestressa ens ha preparat uns bunyols dolços i cafè. Ha estat un bon reconstituent.

Les granges són els llocs quan aprofitem per parar i descansar.

També de camí hem vist vaques i altre tipus de ramat que estava pasturant. Els animals ens miraven atònits i segurament pensant què es el què fèiem un grup tan nombrós de bojos tots camuflats dins d’uns cridaners impermeables, tapats fins els ulls, caminant sota una pluja persistent i trepitjant un fang impossible d’evitar perquè ocupava tot el senderol per on s’havia de passar. El camí era a trams estret i clarament delimitat i altres s'hi perdia havent de saltar entre roques....per a mi perilloses perquè les meues esportives relliscaven només veure-les.

Les vaques van a la seua..i nosaltres a la nostra...

El temps estava per moments escampant, barrejant ullades de sol que apareixen incipients entre els cims alpins amb pluja fina que irremeiablement remullava, i boira que  impedia la visibilitat d’on posàvem el peu.

La boira continuada impedia buscar rutes alternatives.

En arribar al refugi Erchhüte m’he mirat de dalt a baix i me n’he adonat de la quantitat de fang arreplegat. Tan se val, m’assec en un banc exterior per poder mirar amb deteniment, pensar-hi i escriure. Les vistes són espectaculars. Però em sap greu que no ha estat una caminada feta amb plaer, més bé ha estat un continu patiment. El fang ha estat el culpable i també les meues esportives blanques que han acabat sense el seu color original.

Per fi al refugi per a dinar  i parar ja d'una vegada de lluitar amb el fang!!!

Així que esta ha sigut la meua ruta alpina, un no parar de mirar al terra sortejant bassals de fang i procurant no caure més bacs i enfangar-me més del que ja estava. Fang hi havia per tot arreu. Al terra, a les botes i també a les samarretes...a les mans o als braços de molts.. i al pantalons de la majoria de nosaltres, que hem caigut involuntàriament relliscant al terra...intentant posar primer els braços per minorar la força de la “culada”.

Al refugi tenim temps per dinar amb una bona cervessa, fer  fotos, descansar, , escriure al quadern de viatge i admirar el paisatge sense haver de mirar on posem els peus.

L’organització ha optat per no fer la ruta sencera i a meitat camí baixem per una travessa sense acabar la ruta alpina prevista. Hi ha una raó de pes, una integrant del grup s’ha fet un esquinç i no pot seguir. Sortosament estàvem a prop d’una de les granges on l’han poguda atendre. Per a que no passe altre contratemps i parar de patir més, deixem la caminada per enllestir i sense seguir per les altures tornem a la que és la nostra “casa” per uns dies, el nostre gastoff de san johan, i ho fem seguint la carretera, costera avall, on previ avis ens estava esperant  al nostre conductor de l'autobus Helmunt.

La baixada per carretera ha estat fàcil,..

La baixada no ha estat fastigosa perquè l’hem feta pel camí apte per a cotxes. En arribar al punt on esperava Helmunt el conductor de l’autobús, hem vist que les botes de tothom no podien tenir més fang. Ara escric estes notes després que Helmunt  m’ha donat el vist i plau per pujar. Cadascú hem passat una revisió prèvia. I és que Helmunt ens ha esperat en un abeurador d’animals i ens ha “convidat-obligat” a netejar-nos les botes, no volia que li embrutàrem l’interior del vehicle i que li l’omplirem de terra i pedres.

I abans de pujar a l'autobús...tots a l'abeurador a rentar-se del fang!!!Les botes no en podien tenir més. Helmunt, el conductor ens mirava de cap a peus abans de deixar-nos pujar al seu vehicle.

Acabar abans d'hora la ruta ha portat una cosa bona : anem a visitar un poblet que ens ve de camí, diuen que és molt bonic, el seu nom és BISCHOFHOFEN.

QUADERN DE VIATGE, ÀUSTRIA, estiu 2005

* En este bloc pots llegir més sobre Àustria.

nº 19- RESSENYES LITERÀRIES i de cine: El viaje del elefante. LLIBRE

EL VIAJE DEL ELEFANTE

 Jose Saramago

Ressenya fera per editorial Alfaguara. Any 2008.

A mitjans del segle XVI el rei Joan III ofereix al seu cosí l’arxiduc Maximilià d’Àustria un elefant asiàtic. Esta novel•la conta el viatge èpic de l’elefant anomenat Salomó que va haver de recórrer Europa per caprici reial i absurdes estratègies.

El viatge de l’elefant no és cap llibre històric, és una combinació de fets reals i inventats que ens fa sentir la realitat i la ficció com una unitat indissoluble, com alguna cosa pròpia de la gran literatura. Una reflexió sobre la humanitat en la qual l’ humor i la ironia, marques de la implacable lucidesa de l’autor, s’uneixen a la compassió amb la qual Jose Saramago observa les debilitats humanes. 

Escrita deu anys després de la concessió del Premi Nobel, “El viaje del Elefante, ens mostra un Saramago en tot el seu esplendor literari. 

Opinió personal

Comence esta ressenya literària i viatgera demanant perdó de bestreta a qui busca esta secció per descobrir nous paisatges, esta vegada no els trobarà. Avise també, que m’he agafat la llicència d’aprofitar-me del títol del llibre EL VIAJE DEL ELEFANTE per incloure’l en este apartat viatger i tenir excusa per  referir-me a l’autor. Qui bé em coneix sap que algun dia havia de parlar de Saramago i que no tardaria en trobar la manera.

Així que escriure sobre “El viaje del elefante” és una excusa per parlar de la genialitat d’un gran escriptor, encara que esta obra, just esta novel•la no siga de les millors, corroborant allò que es diu que fins i tot els bons escriptors escriuen de vegades textos mediocres. No aconselle iniciar-se en la lectura de Saramago amb esta novel•la, perquè realment decep i pot crear una visió errònia de la literatura de l’escriptor portuguès.

Particularment m’agrada Saramago, sempre el recomane, això si, avisant de la seua particularitat a l’hora d’escriure. Saramago s’ha agafat la llicencia d’escriure com li dóna la gana, sintàcticament parlant, i  cert que, com ja m’he acostumat, no m’importa llegir sense punts ni comes, sense majúscules o sense diàlegs. A Saramago li ho perdone,  ja ha demostrat que ho sap fer i ja pot fer el que vulga. Els que l’hem llegit molt, ja ho trobem natural i ni ens adonem.

S’ha de reconèixer que la història en qüestió de EL VIAJE DEL ELEFANTE, que es remunta a mitjans del segle XVI, parteix d’una idea estrafolària: regalar un elefant i enviar-lo de viatge creuant Europa. L’elefant i tot el seguici travessa Portugal i Castella, la mediterrània, Itàlia, els Alps i finalment el Danubi fins la ciutat de Viena. La història conta les aventures i desventures de l’elefant i el que va passant durant el viatge. L’elefant marca el ritme, ell organitza el món i el comportament de les persones que l’acompanyen. És una experiència que marca i canvia les persones, des del cuidador, “el cornaca”, fins a l’arxiduc. 

El cornaca indi de salomó, Subrho, és el veritable protagonista junt al paquiderm. Demostra ser el més intel•ligent, el més sensat i el que es guanya al lector d’immediat. Mentrestant, Salomó és espectador innocent de tota la comèdia humana que l’envolta, comèdia escenificada pels reis portuguesos, pels retors o pels militars i tot i tothom gira al seu voltant.

A l’interior trobem escrit barreja de tendresa i sarcasme, maldat i bondat però sincerament esta història-conte, mescla de fantasia,  imaginació o ironia, no és el llibre que jo recomanaria per trobar l‘essència de l’autor. De vegades el text es fa lent, cansa i és repetitiu.

Pero com a mi Saramago m’agrada, i no vull acabar amb to negatiu esta ressenya, aprofite doncs l’ocasió, per parlar del que, dins la seua bibliografia, particularment considere el  llibre “estrella”, el que més em va agradar de tots els que he llegit, que no en són pocs. És un dels llibres que més m’ha impactat al llarg de la meua vida i que nomes recordar, malgrat el temps passat, m’esgarrifa pensar-hi. Em refereixo al “ENSAYO SOBRE LA CEGUERA” el llibre, que al meu parer, és indispensable si es vol conèixer l’autor. A mi em va agradar malgrat fer-me sentir i patir  la “baixada als inferns” dels personatges. 

Saramago és un autor per a descobrir, llegir i rellegir .Així que per a qui evite este tipus de  lectures, insistint que és un escriptor que val la pena, faig una segona proposta,  em ve al cap en estos moments el títol “EL HOMBRE DUPLICADO”, que és una novel•la divertida i realment original on trobem també el Saramago genial.

FRANÇA: la ciutat de DINAN

Dinan és especial…conserva l’aire medieval en un entorn inevitable de modernitat, però la màgia del passat predomina. Possiblement és la ciutat més bonica de la Bretanya francesa…

Des de la part alta de Dinan es veu la part baixa.

La historia de Dinan es remunta a l’any 850 quan Nominoe, primer rei Bretó i per alguns considerat el pare de la pàtria bretona, expulsà els monjos irlandesos que hi havia a la ribera del riu Rance. I segons conta la història, després accepta ajudar-los quan estos li mostren el cos d’un sant que per altra banda havien robat per guanyar el perdo del rei. El rei els va donar privilegis i permís per a fundar un monestir per protegir les relíquies del sant. Al segle XI es creà un priorat.

Els primers senyors apareixien l’any 1000 i construïren un castell que va ser conquistat per Guillermo "El conquistador". Fins el segle XIII la ciutat no va passar a mans dels duc de Bretanya. És a partir d’eixe moment quan Dinan prospera fins la guerra de successió de la Bretanya. I és que els anglesos front tanta bonança econòmica envejaren la riquesa del lloc i atacaren la ciutat. 

Després de sofrir  tots els atacs anglesos i després de la guerra de successió, l’any 1488 Dinan decideix l’annexió a França. El temps de pau posterior va contribuir a la prosperitat. 

En el nostre passeig per Dinan, el primer que veiem de la ciutat és una estàtua eqüestre que ens intriga sobre una part de la història de Dinan. I és que Bertrand du Guesclin, el genet de l’estàtua, lluitava en contra  d’uns o d’altres segons pagament, per això unes vegades estava a favor i altres en contra dels bretons. Molts nacionalistes l’acusen d’haver atacat el ducat de Bretanya, aleshores independent, amb les tropes del rei de França. Siga el que siga, heroí o traïdor,  hi està l’estàtua i estic segura que molta història d’aventura darrere. Es diu que era molt lleig i que es guanyava enemics per la bravura. Per les seues victòries, destral en mà,  li atorgaren títols i honors.

Fa no res que hem començat la visita, encara no he travessat dos carres i ja sé que esta ciutat m’agradarà. Té un ambient especial.

Després de conèixer al personatge Guesclin visitem el castell, una imponent fortalesa que va ser primer residencia ducal, després presó i actualment és un museu. Observem la porta i les torrers, una gran i el•líptica construïda l’any 1382,  el fossat d’uns 70 metres de fondària i el pont per entrar...també la part de la muralla del segle XIV...M’agrada. Veiem solament una part perquè la muralla té 3 quilòmetres i hi ha 14 torres de defensa i 4 portes monumentals.

El castell és actualment un museu.

Fem una passejada vorejant la muralla i des de la part alta podem veure el riu Rance i l’altra part baixa de la ciutat, a 75 metres per davall. Esta peculiaritat també li dóna personalitat.

Vista del port i la ciutat baixa des de les muralles.

Cert que hi ha molt de desnivell i hi ha una panoràmica excel•lent del riu, de les cases, del pontet on anirem en unes hores i de  l’aqüeducte.

Diuen de Dinan que pel que respecta a ambient medieval, poques localitats bretones estan a la seua altura. Diuen, i ho anem a comprovar, que la ciutat presenta un dels cascs antics més entranyables del nord de França, un laberint de carrers empedrats, cases amb fustes en entramat i les muralles que baixen fins l’antic port.

Són carrers on es respira el sabor medieval.

Als carrers hi ha banderoles senyal que ha hagut festa, i és cert, fa un mes, en juliol, s’hi va celebrar la festa de les muralles. Fête de remparts, i el poble sencer retrocedeix a l’edat medieval. Serà qüestió de tornar altre any i veure la festa recordant el passat.

La torre del rellotge s’hi veu anem per on anem, sobreïx en esta ciutat de cases baixes. Data del segle XV, mesura al voltant de 45 metres i a l’interior guarda la campana que Ana de Bretanya va regalar al poble el 1507. Per si algú ho vol saber són 158 escalons i des de dalt s’hi veuràn unes vistes precioses. Nosaltres no hi pugem. Ja tinc altre assumpte pendent.

La torre del rellotge custodia un regal d'Anna de Bretanya: una campana.

La basílica de San Salvador està situada al punt més elevat de la ciutat i va ser construïda al segle XII, originàriament d’estil romànic bizantí va ser modificada diverses vegades al segle XV. La torre del XVII, té una construcció piramidal i té una agulla final de l’any 1770 . La porta romànica del segle XII està disposada entre dos arcades cegues. L’any 1954 es va convertir en basílica.

Exterior de la basilica de san Salvador.

El que estem fent és un passeig, sovint repetim carrers, donem voltes a la basílica on volem entrar per veure-la per dins però estan oficiant missa: ara no es pot entrar...desprès tornarem...i així visitem la ciuta tranquil•lament.

Algunes de les cases no estan en molt bones condicions...petjada del passat...

Arribem a l’església de Sant Malo del segle XII que és un dels edificis més importants del romànic a la regió de Dinan. Em crida l’atenció uns murals a l’entrada, semblen moderns i representen el passat. Són homes i dones vestits a la manera tradicional bretona.

Exterior de l'esglèsia de saint Malo i mural al cancell d'entrada.

L’església és gran i ajunta diversos estils arquitectònics i em crida l’atenció també, una vidriera que representa Ana de Bretanya. Mire al costat i veig a sant Vicent Ferrer quan va arribar a Dinan a predicar. San Vicent, gran predicador dominicà, i siga dit de pas per qui no ho sàpiga, valencià, és molt estimat en tota Bretanya i el trobem en moltes ocasions representat.

Interior de l'esglèsia i algunes vidrieres que expliquen la història local.

I després d’estar per la part comercial, on trobem botigues modernes a la planta baixa i a la planta alta la façana medieval, volem baixar al port.

Per tot el poble hi ha moltes cases del segle XV i XVI, però el carrer on estan concentrades el deixem per al final.

Agafem el carrer Jerzual, possiblement el més afamat de Dinan perquè és el que conserva més cases medievals del segle XV, i a més uneix el port amb la ciutat. Abans era l’accés més important d’entrada al centre de la ciutat, és estret i amb un fort desnivell. Hem vist  cases de colors que s’inclinen precàriament, és la petjada del passat i del pas del temps.

El carrer Jerzual, el més afamat, el millor conservat, un dels més bonics de Dinan.

Quin carrer més bonic...i està tan tranquil! Hi ha botigues però no moltes, tal volta és massa matí per a comprar. Els turistes estan per la part alta de Dinan i esta zona baixa esta deserta i és realment un plaer vagar sense presses per un entorn tan medieval.

 Al final del carrer s’hi troba la porta de Jerzual, una torre de vigilància del segle XIII.

La porta Jerzual.

I després seguim avall cap al port pel mateix carrer però ara canvia de nom i s'anomena rue du petit fort.

El carrer va directament al port vell que havíem vist des de dalt de les muralles.

M’agrada molt esta ciutat, s’hi respira pau i tranquil•litat, és agradable, neta i guarda moltes edificacions interessants.

. 

El carrer ens porta al menudet pont de la part baixa, al port, d’on tenim de nou vistes espectaculars de l’aqueducte. Un plaer de passeig i un encis de ciutat. A Dinan no m'importaria tornar.

I una vegada al pont, tenim a un costat l'aqüeducte i a l'altre les cases del menut port.

QUADERN DE VIATGE, BRETANYA, estiu 2012