Nº 18-LOS MISERABLES
Pel.lícula-musical
Dirigida per Tom Hooper.
Basada en el llibre de Victor Hugo
Sinopsis i opinió personal
La justificació del per què "Los miserables" està en este racó viatger és simplement perquè l’entorn on es mou tota l’acció m’ha recordat França, i no especialment Paris on es desenvolupa l’acció, sinó altres pobles de la Bretanya francesa que actualment conserven edificis i cases del passat. És una percepció subjectiva, ho sé, però són les coses de la ment. Els “miserables” representats són personatges de França i i l’escenografia està recreada per a transportar-nos a la realitat dels segle XIX.
Per poder parlar d’esta pel•lícula musical hem de buscar els arrels. Tota bona pel•lícula necessita un bon guió. En este cas el té i ha sigut portat al cine en nombroses ocasions. Però el guió en esta ocasió no és la base, i seguint buscant els arrels trobem que està basat en l’obra d’un gran escriptor que ha traspassat la barrera del temps. L’obra va ser escrita l’any 1862, just ha fet 150 anys i es manté perenne. Victor Hugo s’hi pot vanagloriar que és una de les obres més conegudes del segle XIX.
Les pel•lícules anteriors sobre “Los Miserables” van tindre repercussió, però quan realment va començar tothom, arreu del món, a parlar d’esta obra de Victor Hugo va ser fa vint- i set anys, en fer-se l’adaptació al musical que va ser traduïda a molts idiomes.
M’agraden les bones històries i procure no deixar-les escapar. Reconec que el llibre no l’he llegit...hi ha tant a l’abast! Però del musical teatral si puc parlar-ne, ja l’havia vist abans per duplicat i com és una història que em va agradar he volgut repetir veient esta nova versió (en anglés i subtitulada en castellà) de pel•lícula musical. A més a més el fet que fóra dirigida pel mateix director que la pel•lícula “El discursos del rey” que, particularment em va captivar, ja era suficient per anar a veure-la. També m'atreien els noms dels afamats actors i actrius que s’ajunten.
Mirant la pel•lícula es veu l’estil romàntic predominant a l’època quan es va escriure, somnis trencats, sacrifici, desamor, passió, redempció...és un cant de defensa als oprimits a traves d’un raonament sobre la justícia, política o religió, reflexiona sobre estereotips i sobre la pena de mort. S’hi veu la mísera societat francesa i el context històric convuls perfectament reflectit.
Segons recorde del musical vist abans, és una adaptació fidedigna al muntatge teatral, cançons també. Això si, la pel•lícula està enriquida amb més decorats, una ambientació que és impossible realitzar en un escenari teatral.
En esta “opera contemporània”, com se la cataloga, els actors canten i actuen alhora, té el seu mèrit i ho fan directament en el moment de rodar l’escena. A diferència d’altres musicals en pel•lícula que les cançons estan prèviament enregistrades i els actors solament han d’actuar intentant la màxima sincronització. Esta manera d’actuar i cantar alhora fa que els actors i actrius mostren més realisme, coordinant tot, cançó i actuació. Així la interpretació té més espontaneïtat i és després a partir de la interpretació quan, en estudi a part, s’enregistra la música de l’orquestra que s’acobla. I així el resultat és realment meritori, digne de totes les lloances, donat que s’ha de tenir en compte que no són cantant peofessionals.
Recorde que la primera vegada que vaig veure un musical ho feia amb escepticisme, pensant que el fet de parlar-se uns a altres per mig de cançons em resultaria poc creible. En cap situació real les persones es comuniquen cantant, pensava. I em va sorprendre la primera vegada, i totes les posteriors, que no fóra així perquè m’hi vaig adonar que les obres, si estan ben fetes, el realisme arriba per altre lloc.
Els actors principals representen i canten fenomenal, sobre tot Fantine, que fa un paper curt però intens, carregat de força i dramatisme, carregat de sentiment i desesperació. També Valjean representa el paper de la víctima perseguida a la perfecció, en el seu primer rol de presoner i després, en el de persona influent i al final combatent, tan a la revolta social com davant la mort. El perseguidor constant Javert també sorprèn.
El contrapunt al dramatisme són els Thénardier, la parella que tenien cura de Cossete de menuda. Són la parella còmica que fan qualsevol cosa per sobreviure, robar, timar...amb comportaments ridículs i exagerats, potenciats, un poc en excés pel vestuari i la caracterització. Tanmateix és el que correspon al seus papers.
Cosette i Marius, la parella d’enamorats, són la part dolça de la història necessària per compensar el dramatisme de la història, mostrant un amor desconegut, innocent, aferrat, desesperat sincer i juvenil.
Si Victor Hugo alçara el cap estaria enorgullit d’esta nova versió de la seua gran obra. Em va agradar. I si en un futur tornaren a fer altra versió aniria de nou a veure-la, l’obra de Victor Hugo és “atemporal”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada