VALL D’ARAN: PORT DE PORTILHON, BOSSÒST i LES

 En els límits de França...Port de Portilhon, Bossòst i Les.

Hui visitem dos pobles de la Vall d’Aran: Bossòst i Les. També travessem un port de muntanya. Estem prop de França,  de Viella a Bossòst hi ha 20 quilometres, de Bossòst a Les hi ha 3’6 quilometres i de Les al Pont del Rei, el límit fronterer que connecta Espanya amb el departament de l’alta Garona en França, hi ha 5’5 quilometres.

 

PORT DEL PORTILHON 

Primer volem visitar Bossòst, però abans d’entrar-hi ens desviem per una carretera per pujar el Port del Portilhon, entre Espanya i França. Anem per la N-141 que és de 8’6 quilometres. Té d’especial que és l’escenari de moltes carreres  ciclistes com la del Tour de França i hi ha un desnivell de 583 metres. En 2016 a la part més alta, s’inaugurà un monòlit en homenatge  als set ciclistes espanyols guanyadors de la ruta francesa. Cadascú té la seua pedra de reconeixement amb el nom i la data de l’edició en la que va guanyar en cada una de les set grans revoltes en la vessant aranesa.

 Cert que val la pena, malgrat la pendent i les revoltes de vertigen en una carretera estreta.  I malgrat l’aigua que cau a cànters. La pluja  ens impedeix veure bé el bonic paisatge des de les altures així com les pedres i inscripcions amb les que es fa tribut per la victòria i l’esforç. Intente veure bé en cada revolta la fita de cada ciclista però la cortina de pluja em molesta. Tanta aigua sobtada i inesperada li dona a l’ambient un aura fosca que em recorda, per eixes coses que fa la ment de fer associacions mentals,  el pas del Borgo, un port a la muntanya de Transilvània en Romania. I amb eixes cavil·lacions mentre pugem i baixem el port, arribem a Bossòst i ja han desaparegut els núvols i la foscor.

                                                BOSSÒST

 

Bossost és un poble situat a la carretera nacional 230 que comunica Vielha amb França, de fet és el penúltim poble d’Espanya abans de creuar la frontera seguint la carretera nacional. Està situat en una vall envoltada de muntanyes, a 710 metres d’altitud. Té al voltant de 900 habitants i conserva un  casc històric que cal conèixer.

Comencem la visita vora el riu Garona. Molts dels pobles que estem visitant tenen el riu que els divideix en dos, com en este cas. En certa manera eixa característica, els identifica i els dona personalitat. Tanta aigua al riu dona sensació de frescor, de vivacitat, de transparència, com són les aigües que corren sense treva fent el seu camí... El dia esta nuvolós i tal volta ploga, o tal volta faça sol…o les dos coses, mai se sap…Faça el que faça no impedirà gaudir en tot moment de la visita. Primer que res volem anar a la plaça de l’església. Estem a prop. De lluny la veiem.

De camí trobem un cartell que explica sobre la ruta de les set ermites que és altra possibilitat de visita que molta gent fa quan va a Bòssost.  Les ermites foren construïdes  per a protecció del poble contra la pesta. A nosaltres no ens dona temps perquè hui volem visitar altre poble. Tot no es pot fer! Sempre s’ha de triar quines coses deixar per  a altra ocasió, a no ser que es vinga sense horaris ni data de tornada...això ja és altra cosa... També veiem un panel dedicat com espai de la memòria i m’agrada perquè és una manera de recordar i alhora mostrar el passat a les generacions joves.

Altra curiositat que fa dies estic observant i en sóc conscient que és una ximpleria que  només veu estrany qui no viu per estes terres, és la parada de l’autobús en este cas urbà, que he vist també per la carretera. Simplement em resulta curiós perquè està cobert, no com en altres zones d’Espanya, com la meua terra valenciana. A la vall d’Aran està perquè plou sovint, i per altra part pense que també vindria bé en València per tapar-se del Sol. Ho mire i m’agrada, i em sembla lo més raonable del món per les gèlides temperatures que es poden arribar a patir,  sense parlar de la pluja i la neu que sovint cau. A la gent li anirà molt bé estar a cobert mentre s’espera.

En no res estem a les portes de l’església parroquial de la Asunción de Maria coneguda també com església de Nuestra Señora de la Purificación, una de les més importants i exemple més representatiu de l’arquitectura aranesa i a més a més de les esglésies millor conservades en romànic aranès del segle XII. En 2015 fou declarada Be d’interès nacional. Té una torre de planta quadrada  de quatre altures  rematada amb pissarra, també  una espadanya. Té dos pòrtics.

Entrem. Té estructura amb planta basilical i 3 naus separades amb pilars de planta circular, rematat amb tres àbsides llombards. A l’àbsida central hi ha un fragment de pintura mural del finals del segle XIII o principis del XIV. Hi ha també una pica baptismal romànica.

Hem entrat plovent i en eixir llueix un sol radiant. Que bé!

Tot seguit donem un volta per la plaça on està l’ajuntament.

També hi ha botigues i restaurants i de la plaça ens podem enfilar per carrerons que tenen certa pendent.

Després d’un descans prenent un café, seguim passejant descobrint el poble. Hi ha gent i activitat comercial. Algunes cases tenen detalls a les portes, parets o balcons.  Sincerament, particularment pense que no és dels pobles més bonics de la Vall d’Aran. Hi ha tants que competeixen en bellesa encara que siga només per la estampa pintoresca d’estar penjats  en la muntanya, o  ser només una església envoltats de poques cases…!

També és cert que a Bossost no li veig  el tipisme de l’arquitectura  de la Vall d’Aran i és degut a la influència francesa. Els gust per lo francès ha entrat en el poble i hi ha molta barreja.

Acabem la visita del poble vora el riu, on hem començat: El paseo d'Eth Grauèr,  és on estan les botigues turístiques que omplin l’avinguda. Diuen que el turisme majoritari és francès. Pot ser, he parat l’orella i he escoltat parlar la llengua de Molière. També diuen que estar tan a prop de França ha canviat la vida econòmica del poble però no s’ha d’oblidar que també viuen del turisme nacional de muntanya. El que és una realitat en tots estos pobles fronterers és que la relació franco espanyola és inevitable.

Ens apropem al pont on hi ha una monument del dia de la inauguració en 2010.

I diem adéu a Bossòst mirant el riu des del pont: sense  dubte una bonica estampa. Tot seguit anem a Les. En no res arribem.

LES

 Des de la carretera veiem el poble que té uns 1000 habitants. La part nova és zona residencial amb cases grans i ben condicionades, res a veure amb l’arquitectura tradicional pirenaica. Però com en tots els pobles, al fons es veu el campanar de l‘església,  al voltant del qual està la part vella. Uns arbres tapen les cases i aconsegueixen privacitat.

Ja he dit que França està a un tir de pedra. La vida de la gent de Les està molt relacionada amb el país veí, perquè  molts dels serveis fonamentals els han tingut sempre més prop de França que d’Espanya. I parle d’escoles, instituts, hospitals… un accident greu en esta zona el porten a Tolosa que està més prop que l’hospital més gran català. Hi ha barreres politiques, la relació entre Les i França és i ha estat inevitable.

Volem visitar l’església i cap allà anem creuant el riu.

Abans d’arribar-hi passem per davant del balneari. I és que un dels tresors que el poble amaga són les aigües termals sulfuroses sòdiques amb propietats beneficioses. Nosaltres no li dediquem temps. Personalment no m’agraden molt els banys termals en aigües tan calentes, estes tenen més de 30 graus,  perquè amb l’ambient carregat d’humitat càlida la tensió corporal es dispara a la baixa...i tot comença a donar voltes i voltes...així que per a mi, de medicinals res de res...ni estes que ja empraven els romans ni cap altra més.

I també passem per una gran residència amb un castell de fons. Conta la història que l’any 1265 Jaume I d’Aragó va fer una visita al poble i s’hostatja al castell de Les... ara en ruïnes...nosaltres el veiem de lluny. Destaca la torre quadrada i restos dels murs. Fou residència dels barons de Les. Durant la guerra dels segadors en 1650 el castell fou incendiat i el barons s’edificaren nova residència al peu del castell, del que quedà poc. Els hereus llogaren la baronia primer a les carmelites de Tolosa i desprès als germans de la Salle, que hi instal·laren un col·legi i construïren nou edifici.

El poble és molt menut...

En no res arribem a la plaça on està l’església en la que destaca a més a més un gran edifici groc, que fou l’escola de monges i ara té altres funcions.

Mirem l’església per fora i entrem. Fou construïda entre 1790 i 1810 d’estructura neoclàssica i amb un campanar d’estil romànic que té 32 metres.

Seguim un poc més i arribem a la plaça del Haro, amb el gran pal enmig que hi és des de l’any anterior. és el símbol de la famosa festa la nit de sant Joan de la que he parlat en El Pont de Suert. El rector del poble el beneeix i l’encén. Les torxes enceses fetes amb corfa de cirerer es cremen. Cremar es purificar. I es fa a ritme de balls tradicionals i bevent vim calent amb sucre, rom i menjant fruita i la coca de sant Joan. Uns dies després es planta el nou haro seguint els mètodes tradicionals,  i hi estarà fins la festa següent.

       

Si seguirem la carretera nacional i ens desviàrem per altra més menuda i plena de revoltes arribaríem al poblet de Bausen abans de creuar a França que també forma part de La Vall d’Aran. Nosaltres reprenem la nacional 230 i tornem a Vielha.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2022 LA VALL d’ARAN

LLEIDA: ESGLÈSIA ROMÀNICA DE TAÜLL A La Vall de Boí

Del segle XII, època de major esplendor a la Vall de Boi, queda un Patrimoni de la Humanitat singular i especial, esplendorós, complet i únic, un conjunt d’esglésies romàniques que es conservaren en l’estil com es construïren per aïllament i falta de recursos.

 

Hui anem a la Vall de Boí, que no és una vall, sinó una conjunt de valls, on hi ha 16 pobles. Hi ha una raó ineludible per anar-hi, i és el seu conjunt Patrimoni de la Humanitat, un conjunt format per temples romànics dels segles XI i XII molt ben conservats. El títol es va atorgar el 30 de novembre de 2000 per originalitat i valor històric i artístic, també pel valor de saber combinar la bellesa i la utilitat donat que els alts i fortificats campanars, els serviren  per comunicar-se entre pobles. Altre motiu fou la puresa de l’estil en la majoria d’elles, degut en gran part per ser pobles aïllats i a més a més per falta de recursos i no poder substituir les seues esglésies per altres més modernes gòtiques o barroques segons anava evolucionat el temps.

 

Son huit esglésies i una ermita al llarg de 15 quilòmetres: l’església de Sant Feliu, en Barruera, la de San Juan Bautista en Boí,  l’església de Santa María i San Clemente, en Taüll, la de la Asunción de Cóll, la de Sta. Maria de Cardet, l’església de la  Natividad i l’ermita de St. Quirc de Durro, i l’església de Sta. Eulalia d’Erill la Vall. Són temples que des que són Patrimoni de la Humanitat compleixen la doble funció cultural i religiosa perquè en la majoria continuen en activitat, hi van parelles per casar-se o pares per batejar o famílies per soterrar un familiar.

 

La majoria dels pobles amb estos tresors del passat els veiem a traves de la finestra del vehicle. I és que per anar a la Vall de Boí, des de Vielha hem agafat la N-230 fins quasi arribar a El Pont de Suert. Abans, passat Les Bordes, ens desviem per L-500 per endinsar-nos en els pobles que són bressol del romànic per excel·lència, pobles que són un referent quan es tracta d’este estil del segle XII.

 

El nostre destí és Taüll, un dels llocs on el romànic està representat amb majúscules, tanmateix no és l’únic lloc  important. Des de la carretera veiem l’església de sant Feliu en un extrem del poble de Barruera. És una església d’una sola nau amb dos àbsides. El campanar està adossat al mur sud. Els dos primers pisos són romànics, però els superiors són d’un reforma posterior del segle XVI. Esta església si té nous elements per les reformes patides al llarg dels segles.

Són pobles que, en gran part, es conserven com en l’antiguitat i les esglésies també han conservat l’essència, l’estil pur, sense canvis, sens evolució a cap altre estil arquitectònic posterior i sortosament, estan quasi com quan les construïren. També passem per davant de Sant Joan de Boi, una església de planta basilical amb tres naus separades per columnes. Com en l’anterior,  el campanar està adossat al mur del sud.

Al final del trajecte en el que hem anant pujant i pujant en altitud, arribem al poble de  Taüll que està a 1.488 m, però no baixem, encara pugem més perquè aparquem a un quilòmetre més amunt, al Pla de l’Ermita que està a 1.618 m. Així el passeig el fem costera avall. En realitat Pla de l’Ermita és un municipi d’uns 80 habitants que es va crear juntament amb l’estació t’esqui de Boí Taüll. De lluny veiem el campanar de l’església de Sant Clement, que serà el final de la visita

Baixem a Taüll. El segle XII fou època d’esplendor a la Vall de Boí, gràcies a la fortuna dels senyors de Eril que començaren a construir esglésies per la zona  alçant ben alts els campanars. Alts per a que es veieren des de lluny i erigits cap al cel indicant el cel. Les esglésies utilitzaven tots els símbols per ensenyar, però també volien demostrar qui manava. Les esglésies tenien també la finalitat de consolidar el seu poder en la Vall, de la que acabaven de fer-se el amos. També amb la construcció de les esglésies donaven es gracies a Déu per les victòries aconseguides en les lluites de reconquista junt al rei d’Aragó.

 

En no res estem en la plaça del poble davant de l’església de Santa Maria. Destaca la torre del campanar, alta i esvelta de cinc pisos, això si un poc torta, Es veu la decoració llombarda en els àbsides amb arcs cecs molts simples i elegant. Les façanes oest i nord no tenen ornamentació. En totes les esglésies romàniques de Boí, com esta o la de San Clement, que després veurem, trobem els murs exteriors i interiors en pedra, sense color, però en l’antiguitat el color significava poder i riquesa, que era el que volien demostrar els senyors d’Erill i els seus descendents. Així que tot estava cobert per figures  i escenes de diferents colors i tonalitats fetes pels millors artistes. Quant més color demostrava més riquesa. Per decisió d’uns entesos en art i història, les pintures de Santa maria, com les d’altres, foren arrancades entre 1919 i 1923 i es conserven al museu nacional d’art de Catalunya. Corrien perill de ser venudes als Estats Units. De fet hi ha un fresc que des de l’any 1935 està en el museu Fogg Art de la universitat americana de Harvard.

A l’interior s’ha deixat algunes reproduccions de com eren les pintures per  a que els visitants ens fem una idea de com era. Una és el pantocràtor que capta l’atenció, amb eixa mirada que allà on estàs està mirant-te.  L’església  va patir reformes als segles passats però a finals del segle XX  es va fer una intervenció per tornar-la com era en els inicis, amb la primitiva estructura. Santa Maria té planta basilical amb tres naus separades per columnes. Té tres àbsides semicilíndrics.

En un lateral hi ha un antic retaule barroc que durant segles va ocultar les pintures murals de àbsida central.

També hi ha unes piles baptismals.

Quan eixim donem una volta per la palça i els voltants.

Un carret de gelat, amb una gran gos molt pacific, crida l’atenció és d’ una senyora fa gelat artesanal de formatge.

Anem baixant, passem per una plaça amb una font des d’on hi ha unes boniques vistes de la part baixa de Taüll i el campanar de Sant Clement.

La mirem per tots els laterals...la torre alta, el cementeri al costat...plnat basilical i campanar..alt..molt alts... 6 pisos...i decoració llombarda fina i elegant.

Entrem dins. L’entrada està subjecta a un horari, perquè hi ha una projecció. No sabem molt bé què serà. Mire l’àbsida central. Hi ha restes de la pintura que hi havia en el passat: un pantocràtor, els evangelistes i els apòstols..esl originals es conserven al museu de Catalunya. Me n’adone de les columnes que separen les naus les tres naus...

Estem expectants en silenci cara a l’altar.  Mentre espere vaig mirant... està tot fosc...

De sobte comença la projecció... es un vídeo mapping espectacular.  No podem deixar de mirar i escoltar la música que ho acompanya mentre es veu el procés de creació del mural, com van apareixent els elements i van omplint-se de color...

És realment un vídeo interessant. I didàctic... uns focus van assenyalant com era i com està en l’actualitat.

És bocabadant...

.

... tot, però més al final veient com estava pintada  al segle XII. Estic emocionada. No havia vist mai res semblant. No recorde el que hem pagat per entrar,  que ha estat més barat perquè ens hem ajuntat un grup...però ha valgut la pena... I he vist moltes projeccions sobre edificis i monuments...en Espanya i en l’estranger... però com esta...mai. Pot ser siga  única en Catalunya, Espanya i Europa i estic segura que no tardaran a imitar. En tot cas, si que és una projecció única perquè el que mostra és únic: l’interior d’esta església romànica Patrimoni de la Humanitat.

 

Necessite fer una última mirada al pantocràtor i recordar de nou les imatges de la projecció mostrant com era.

L’església està en la carretera...creuem perquè hi ha un cartell que vull veure de prop...és una impressionant creació que representa un ull, l’ull del pantocràtor que tot ho veu estigues on estigues... i la composició està feta amb ous de fusta pintats. Reconec que és altra obra d’art, com el que hem vist abans, esta es contemporània i feta per l’artista ucrainiana Oksana Mas.

 

Deixem Taüll i tornem a Vielha...sóc conscient que la Vall de Boi és molt més, que podríem entrar als poblets i veure cada església amb deteniment, podríem fer caminades pels voltants... però al capdavall tenim la retina plena d’imatges i sensacions incomparables i se’ns  ha quedat molt bon sabor de boca...

QUADERN DE VIATGE, estiu 2022, VALL D’ARAN i voltants