Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris AIELO de MALFERIT. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris AIELO de MALFERIT. Mostrar tots els missatges

dissabte, 17 de setembre del 2022

AIELO DE MALFERIT (València) RUTA PEL BARRI DEL FONDO: TURISART, PROJECTE ReViu

I entre cases mig buides i polsoses que conviuen amb unes poques habitades, els colors de l’art donen vida...el barri  renaix... perquè no s’ha d’oblidar  que en el passat, estos carreres foren nucli de vida i activitat.

El Fondo és la part més antiga d’Aielo de Malferit, la que està més a prop del riu i conserva l’entramat de carrers irregulars i estrets de l’època morisca. Les emblanquinades cases del passat, de poca altura i reduïdes dimensions, junt als corrals,  s’hi edificaren seguint el desnivell del terreny per la qual cosa, són inevitablement carrers costeruts. Les cases que miraven al riu formaven el tancat defensiu i muralla amb una porta d’entrada, l’arc o portal del Carme.

En temps dels moriscs i els posteriors, quan en 1609 foren expulsats i el poble fou repoblat pels cristians vells, el Fondo era el nucli més important del poble, centre de vida social i comercial. A poc a poc al llarg dels segles el poble anà creixent amb nous carrers, noves edificacions...i el barri del Fondo deixà de tenir l’activitat i la vida dels orígens.

Actualment hi ha pocs veïns, i els que hi ha, lluiten per mantenir viu un carrer que té l’honor de tenir a la Verge del Carme a prop. Les cases ja no són blanques com les dels temps passats, ara hi ha varietat cromàtica i malauradament moltes estan buides i abandonades. I veure tanta casa a punt de caure, dona pesar.

L’any 2022, que Aielo ostenta la capitalitat cultural valenciana, enceta un projecte que té com a finalitat embellir alguns racons del barri decorant-lo amb art perenne, o al menys durador. És una manera d’engrescar a que els mateixos aieloners baixen al Fondo a passejar i que els forasters que ens visiten el coneguen. I com una cosa porta altra, si contínuament té visites tots procurarem mantenir-lo net i bonic amb els jardins verds i florits.

El projecte ReViu, creació/dinamització artística del barri del Fondo, ha creat la ruta TURISART, turisme i art, amb l’ànim de continuïtat: cada any aniran fent-se noves manifestacions decoratives perennes, uns anys seran en uns racons i carrers i altres anys es faran en altres.

 

 


1ª RUTA TURISART PEL FONDO 2022: PROJECTE “PARAULES I COLOR” ReViu

Idea i coordinació del projecte: Mariló Sanz Mora

Ens acompanyeu pel Fondo? Seguiu-nos per la ruta PARAULES I COLOR ReViu 2022 i gaudireu de l’art fet per a l’ocasió. No us podeu perdre aquest passeig fent parades explicant-vos els mateixos creadors el significat de l’obra. Endavant...

Iniciem el passeig en la plaça el Palau, davant del que era la residència dels marquesos de Malferit i actualment és l’ajuntament del poble. No parem l’atenció en el gran i majestuós edifici sinó just enfront, davall d’un fanal. Hi podem veure el primer element decoratiu que s’ha incorporat nou en aquest projecte: és un dragonet. 



El segon està prop, en la paret del l’ajuntament vell. Sempre els trobem sota fanals, el seu lloc predilecte. Els artistes dels “Andragons” són Betlem Sala i Robert Bravo, dos veïns que s’hi posaren a viure en el barri perquè, com bé diuen, es van enamorar de la bellesa dels seus carrerons, placetes i portals. Al llarg de la ruta hi ha nou dracs de gres i vidre de colors, cuits a alta temperatura. Robert i Betlem expliquen el significat de la seua obra: “Quan el dia s’acaba, quan les veïnes i els veïns han fet ja les ultimes xerradetes al carrer de com han anat les coses durant el dia, quan les veïnes han deixat pulcre i preciós el portal del Carme, quan les xiquetes i els xiquets del barri apaguen les llums de les seues habitacions i els contes ja estan contats, el barri es transforma, i les mosques deixen pas als mosquits, les llums dels carrers s’encenen, i els dracs ( andragons) aprofiten la nit. Els dracs saben eixir per la nit sense fer soroll ni molestar als veïns quan descansen, no com “altra fauna” que ens vista. També mantenen el barri net de molestos mosquits, sense que ningú tinga que recordar-los la feina o supervisar si l’han feta correctament. Per últim els dracs ens obsequien amb la seua companyia i graciosos moviments...” 



Tot seguit ens anem ja cap a alguns carrers de Fondo, però no ho fem directament. Ens dirigim al  carrer Primicias, un carrer estret i curt on viu ja poca gent. Mentre caminem per on el marqués tenia la bodega, tenim el campanar de l’església enfront i podem escoltar les campanes. El racó guarda l’essència de poble. En arribar al final, girem a l’esquerra, no pot ser altra i després uns metres caminant pel que es coneix com la Baraneta, tornem a girar per iniciar la baixada cap al riu.

Estem al carrer Verge del Carme, el nom és perquè tenim el Portal del Carmen enfront, l’única porta d’entrada al poble que es conserva. És una vista bonica, la de l’Arc que, només traspassant-lo trobem el safareig i  les hortes al fons. Possiblement l’Arc o Portal de l’Aigua, com també se’l coneix, és una de les imatges més fotografiades d’Aielo. Seguint avall hem de parar a meitat carrer a l’altura de la Travessia del Carmen. Primer mirem la paret de la dreta i al costat del fanal, hi ha altre “andragó”, el tercer dels 9 existents.


Ara cal mirar un poc avant, a la paret d’enfront i a la dreta. Hi veiem la segona obra creada per a l’ocasió. L’autora és Alba Aparici. S’anomena “Mamá” i “és un homenatge a les mares i a les dones en general, expresa la diversitat i el valor de la lactància, alhora que valora la importància de no sexualitzar els pits com algo que ha de ser perfecte i també convida a  mirar-los de manera natural i no obscena”.


Seguim caminant fins arribar a l’Arc, bella estampa testimoni d’eixides i entrades dels aieloners del passat i del present, de tantes i tantes històries... L’Arc té al costat un jardí, creat en el solar del que foren dos cases. Parem al jardí, és inevitable perquè la vista a les hortes i el riu Clariano són precioses. És un lloc que convida al descans. Però nosaltres parem perquè tenim més art. A la paret esquerra hi ha una nova peça d’Alba Aparici: “Sentió” és una representació explícita dels sentits que necessitem per a gaudir de l'espai tan màgic com es el Fondo, els seus carrers, i les seves vistes plenes de vegetació”.


A la paret dreta tenim cinc dragonets més que van d’una finestra a altra...


Eixim del jardí i trobem una gran paret, abans blanca i ara plena de color. És un mural creat per Alfonso Tudela anomenat “Ordre i Entropia”. L’obra capta l’atenció per la grandària i per la mescla de colors i formes, tot harmoniosament  combinat. “És una obra completament improvisada. Segueix la línia que autodenomine “freestyle”, que és en la que actualment treballe. El concepte de l’obra és l’exploració creativa i el treball de la intuïció que busca interactuar amb el públic”. I ho aconsegueix.


Abans de seguir, si mirem en la mateixa paret, a l’esquerra, la part alta, trobem l’últim dragonet creat. 


I ara si, iniciem la pujada cap a la plaça pel carrer Hospital. I és que la paret decorada que acabem de veure és el mur exterior d’un antic asil, hospital de Beneficència. És la raó del nom del carrer. L’asil es va crear gràcies a la donació de Bautista Calabuig i Rita Castelló l’any 1836. Hui en dia és un jardí en el que entrem perquè també hi ha una obra que veure. Està vegada és fotogràfica i els autors de  “Gent del Fondo” han estat Cristina Aparici, Rafa Ortiz i Rafa Morant de l’associació FFA, FENT FOTO AIELO. En la paret frontal junt a la placa que recorda als fundadors de l’hospital, “hi ha dos grans panells metàl·lics de 115cm d'altura per 215 cm de llargària en les que s’hi veuen 54 fotografies, 30 dones i 28 homes, tots i totes veïns que viuen o han viscut al barri, és el nostre homenatge a la  gent del Fondo”.  


Eixim del jardí i no cal caminar molt més per trobar-nos l’última creació “ Com fer vincle en el Fondo” de Lia Vidal en el que fa “homenatge a la paraula i a la manera de viure de la gent del Fondo, rescatant les paraules que en el seu dia va escriure l'escriptor Josep Valor i Gadea. L'obra la podeu veure al mur de la que va ser la seua casa durant temps en els estius. Lloc on l’escriptor va fer seu eixe estil de vida, que clamava on compartia amb la gent que va conèixer...lloc del que es va enamorar. He escrit en les peces de gres les  seues paraules que,  em van fer reflexionar-hi”.


*La ruta fou inaugurada el dia 11-6-2022 en una activitat anomenada PARAULES I COLOR AL BARRI DEL FONS EN TEMPS DE CARLES SALVADOR, en la qual membres de RENADIU, escriptors i escriptores de la Vall d’Albaida, que posaren les “paraules”,  junt als i les artistes locals que posaren el “color”, seguiren l’itinerari fent parades, explicant l’element creat uns i llegint textos propis altres.

L’autora del cartell és Amparo Sanz. Amb la intenció de captar la curiositat de la gent per a que visite el barri, Amparo, en primer lloc, ha volgut emprar la foto del Portal del Carmen com a símbol del Fondo, que és el protagonista de l’activitat. També dona visibilitat als participants en la inauguració posant el nom de cadascú. El color que unifica el cartell, ha estat escollit amb la intenció de mostrar el desig d’un barri viu i en funcionament, perquè les tonalitats càlides rogenques són com les d’un cor bategant, són colors que t'acullen, com sempre s'ha fet entre el veïnat d'un barri de poble.



 
 
I ara... fins la següent! 

A la pàgina de Turisme d’Aielo de Malferit pots trobar esta ruta turística: RUTA TURISART pel barri del FONDO. https://turismo.aielodemalferit.es/itinerari-3-reviu/

dijous, 14 de març del 2019

AIELO de MALFERIT i els seus MALNOMS a traves de la pantalla.

Aquell 14 de març de fa molts anys, Aielo va ser plató d'un programa de tele. I en el resultat...és veu tan bonic!: els seus carrers i racons, el color de l'ambient, l'espontaneïtat i l'alegria de la gent ...




El llibre “Malnoms d’Aielo de Malferit” va ser el motiu pel qual l'antiga tele Canal 9 vinguè a Aielo fa uns anys. Anaven a fer un programa de SOCIETAT ANÒNIMA, sobre viure al poble i volien parlar dels nostres malnoms. Les autores regalàrem a Carolina un exemplar i li’l dedicàrem,  per a que sempre recordara el seu pas pel nostre poble.


Un dia estava tranquil·lament en casa i sonà el telèfon:

-Sóc Carolina Sellés, periodista de Canal 9. Estic preparant un programa sobre malnoms per al programa SOCIETAT ANÒNIMA i voldria que m’ajudares. 

Realment va ser una sorpresa. 

Carolina havia escorcollat en la web i havia topat amb el llibre Malnoms d’Aielo de Malferit. Avantatges d’internet. Qui busca troba i ella ens localitzà. Amb la veritat per davant li vaig dir que la més entesa en malnoms era la coautora del llibre i amiga MªJesús Juan. Li vaig explicar que en temes de tradició, cultura i història d’Aielo,  funcionàvem com un tàndem: ella aportant continguts i jo donant-li forma escrita. Li vaig afegir que a nosaltres no ens agradaven molt les càmeres i preferíem no eixir en el reportatge.

I així va ser com  començà tot. Mª Jesús va buscar els escenaris i els possibles protagonistes que podrien participar al programa i jo li vaig enviar per correu un extracte del llibre per a que anara fent el guió a seguir, perquè tota tasca necessita d’una preparació i esta no és una excepció. 

Quedàrem un dimecres, per ser dia mercat, i el primer lloc on anàrem va ser al llar de jubilats a l’hora de l’esmorzar. Els homes que havien de participar esperaven impacients. Des del primer moment Carolina va demostrar professionalitat sabent encarrilar la conversa. Va organitzar un joc que acabà explicant malnoms i l’origen. El joc era seguit pel càmera Alfredo que no perdia detall i que filmava les escenes des de llocs diferents segons indicava la realitzadora del programa Mercé. Moltes seqüències es repetien dos i tres vegades perquè s’havien de captar des de diferents posicions, però tothom ho feia a gust. Són coses de la tele, s’ha de filmar molt perquè en organitzar el material gran part és inservible.


L’equip de Canal 9, format per tres persones, animaren amb la seua presència els carrers d’Aielo. La llar de jubilats va ser el primer lloc on pararen per escorcollar sobre els malnoms. Carolina Sellés, la periodista del programa Societat Anònima, tenia un joc preparat per a iniciar la conversa. 

La periodista es va seure en una cadira entre els homes i amb la mestria de qui sap el que fa, encarrilà la conversa per a que li explicaren el que volia.

A poc a poc, els homes s’animaren a parlar i contar coses de malnoms i altres coses. El càmera filmava per un costat i per altre, les mateixes situacions les repetia diverses vegades segons les directius de la realitzadora del programa.


Després anàrem al forn de Paquita on un grup de dones solen esmorzar tots els matins. 


Després anàrem al forn de Paquita. Hi havia molta gent i molt de soroll. La realitzadora del programa hagué d'explicar que dins de la cafeteria no s'hi podia filmar i que tothom no podia parlar.

Com les condicions del local no eren les adequades per sonoritat es va eixir a rodar a l’Eixample, davant la porta de l’Hospital Beneficència. Les dones preparades per a eixir, més extravertides que els homes, també parlaren dels seus malnoms i d’altres coses del poble.

I amb un grup de dones anàrem a l'Eixample...

Carolina les explicà pas a pas què havien de fer, com s’havien de situar...

Amb molta naturalitat, les dones explicaren sobre malnoms...i si Carolina no les talla...encara estarien xarrant...

Cadascuna contà la seua història particular.

També explicaren sobre el poble.


Feia un sol que atabalava però totes aguantaren amb alegria les instruccions que Carolina anava indicant.

Passant pel carrer Major i doblant pels Quatre Cantons anàrem al mercat on l’equip de canal 9 causà més expectació, perquè així com les persones anteriorment entrevistades sabien què era el que s’estava preparant, per a la gent del mercat era una sorpresa que s’havia d’explicar.

-Eixa xica és de la tele no? Que fa ací? deien uns. 
-Que alta és! deien altres.  

I els que sabíem què passava anàvem contestant.

Carolina s’apropava a les parades, xerrava amb compradors i amb venedors i tothom deia d’ella quan acabava de parlar, que ho feia amb simpatia i espontaneïtat. Fins i tot l’alcalde fou entrevistat, també les dones que tenien una taula per  recaptar diners contra el càncer tingueren el seu “minut de glòria”, xerraren sense vergonya i fins i tot cantaren cançons del nostre Nino Bravo sempre recordat.

Quan anàrem al mercat es creà molta expectació. 

Tothom es preguntava què passava, perquè estava la tele filmant-ho tot.

Una de les parades va ser davant del "cassolero" que mirant a Carolina deia...ui..si eixa la vaig vore jo en la tele fa no res...quan li vaig dir que després de les calces anava a parar-se davant les seues cassoles, no s’ho creia.

I davant el Palau-ajuntament estaven les dones arreplegant diners per al càncer en una taula amb dolcets i unes botelles de licorets...Que animades estaven!. Sense cap vergonya parlaren amb Carolina i fins i tot cantaren.

L'alcalde va eixir a saludar a l'equip de Canal 9 i els va obrir les portes del balcó del seu despatx per poder fimar la plaça des de dalt.

Després, els acompanyàrem per racons del poble, i l'equip de treball quedà meravellat de les façanes, de les portes, de les balconades...de la baraneta del fondo, de l’arc del Carme també conegut com portal de l’aigua, del carrer cups...i també del carrer La Mestra on Carolina ens va entrevistar a MªJesús i a mi, preguntant-nos al voltant de la tasca de recuperació dels malnoms del poble que havíem portat endavant. 

Encara que la nostra premissa del primer dia era que no volíem eixir en la tele, de nou Carolina demostrà professionalitat de periodista que sap convèncer. La “tàctica” va ser crear familiaritat. Com estiguérem amb ella i el seu equip des del principi, al cap de les hores ja s’havia creat un clima de confiança i ja havíem contat a Carolina tot el que volia escoltar. I així al carrer la Mestra simplement vam repetir el que ja prèviament li havíem explicat, sense saber, la majoria del temps, si ens estaven o no filmant. 

Era impossible que tot el que enregistraren amb paciència i devoció en aquella jornada eixira a la llum, done fe que foren hores i hores sense parar. 

El resultat final va eixir un dilluns  23 d'abril... quina coincidència, EL DIA DEL LLIBRE! donat que tot va començar pel llibre que tenim a Aielo sobre els malnoms del poble.


Adaptació de l' ARTICLE PUBLICAT Al BLOC D'HISTÒRIA D'AIELO 

* Amb la intenció, que este article recuperat, siga un homentage a les persones que apareixen en pantalla i que ja no estan entre nosaltres.

dimarts, 3 de juliol del 2018

FOTOS i MÚSICA: LA BOTELLERIA d'AIELO DE MALFERIT (València)


M'agrada anar pel món...visitar racons diferents, 
però vaja on vaja, el meu poble...sempre està present.



MÚSICA:
Instrumental de Nino Bravo

dissabte, 13 de maig del 2017

LA BOTELLERIA d’AIELO de MALFERIT ( València)

Què dir de la  botelleria que no s’haja dit? Periòdics, ràdio, televisió, bloggers… molts són els que han dedicat temps per explicar esta curiosa història que mai se sabrà si és simple especulació o certa.

Façana de la botelleria a la plaça el Palau.

Què explicar que no se sàpia? És molta la gent que ha dedicat temps per divulgar esta curiosa història sobre si Aielo, un municipi d’uns 4500 habitats de la Vall d’Albaida a València, és el lloc d’origen de la famosa Coca-cola o no.

Això diuen, això es conta... Aielo de Malferit, i concretament, la fàbrica de licors situada a la plaça del palau podria ser el punt de partida de la gran formula americana.
La plaça el Palau, on està situada.


És una  història que començà al poble valencià i amb tres amics, eren finals del segle XIX, concretament l’any 1880. Enrique Ortiz, Bautista Aparici i Ricardo Sanz, mamprengueren una aventura fundant el que seria la primera empresa al poble, es tractava d’una destil·leria.  Aielo era fins poble agrícola i iniciar una empresa similar va ser un acte digne d’emprenedors amb molta valentia.  Sanz i Ortiz s’encarregaven de la fabricació i administració i Aparici de vendre els productes pel món.

A la fàbrica de licors es fabricaven moltes begudes espirituoses  i xarops i, entre tots els productes estava l’anomenada Nuez de Kola-coca que tant se sembla per nom, gust i ingredients a la famosa beguda coca-cola coneguda arreu del món. Esta és la raó que porta a pensar que la beguda americana es va inspirar en la valenciana. No hi ha documents que puguen corroborar esta hipòtesi, tota la informació  va desaparèixer, així que amb este escrit i tots els precedents, queda dit i que cadascú lliurement pense.

A l'entrada...

Bautista Aparici, l’encarregat de donar a conèixer els productes, va acudir a exposicions i fires internacionals i en tots ell llocs les seues begudes ressaltaven. Cert que allò que feien els aieloners agradava i la destil·leria cada dia tenia fama i nom, fins i tot a l’any 1892, la reina regent Maria Cristina va concedir a l’empresa l’honor de ser proveïdora reial de les seues begudes.

Les fires eren llocs d’encontre i d’intercanviar coneixements. Entre els licors la Nuez de Kola coca, feta a base d’anou de cola i fulles de cola del Perú, obtingué premis i reconeixements internacionals, un total de 20 medalles d’or i 10 diplomes d’honor, que no és poc. Una de les fires on anà Bautista Aparici l’any 1885 va ser la de Filadèlfia on obtingué una medalla i  no es descarta la possibilitat que també hi fora Peberton, el farmacèutic d’Atlanta que seria considerat posteriorment descobridor de la coca cola.

És lògic pensar que l’empresari americà mostrara interès pel producte estrella valencià que causava expectació i també és lògic malpensar que un expert com ell tastaria el producte i endevinaria els ingredients... i com Nuez de Kola coca encara  no estava patentada...  I és que abans no es patentava un producte fins que no se sabia l’acceptació per la qual la beguda valenciana no va passar per registre fins a l’any 1903. I quina casualitat que  just un any després que Aparici mostrara la Nuez a Filadèlfia, Peberton traguera a la llum un producte semblant a la beguda valenciana. Són moltes les semblances entre un producte i altre i les diferències són mínimes: una porta aigua carbonatada i l’altra un poc d’alcohol, poc més.

Així que els d’Aielo sempre hem pensat que el que s’anomena el secret de la coca cola està més relacionat amb el tipus d’estratègia feta muntant un perfecte màrqueting acompanyat d’una forta inversió financera, que no els ingredients que la beguda americana porta.

producció actual.


Quan la companyia americana l’any 1953 volgué comercialitzar el seu producte a Espanya ja sabia  de l’existència del producte similar al seu,  així que comprà la patent de Nuez de Kola coca per la ridícula quantitat de 30000 pessetes i així aconseguia evitar possibles problemes comercials.

Etiqueta antiga de Nuez de Cola-coca.

La destil·leria amb el temps va canviar de mans, ara és empresa artesanal i familiar però utilitza les formules inicials. Actualment ha baixat al producció però encara s’hi fabrica la famosa beguda que mesclada amb un poc d’aigua sembla la coca cola americana. I també s’hi fabriquen la resta de begudes que només amb el nom ja resulten atractives. Sovint he anat a comprar-ne a la botelleria, és un bon regal per als amics forasters. I és que tenen uns noms tan suggerents! Està el conyac, l’anís escarxat, la crema de ron, el marrasquino, el cafe licor, la menta, perfecto amor, lágrimas del contribuyente, leche de vieja....
La botelleria d'Aielo i els productes actuals.


Una de les vegades que entre a la fàbrica de licors vaig acompanyada d’uns amics catalans i Rocio, l’ànima mater que treballa de valent fent els xarops i licors, molt amablement, ens l'ensenya per dins. Entrar-hi  és com endinsar-s’hi en una màquina del temps i canviar de segle. No tenim prou ulls per mirar el que trobem. Les parets estan plenes de diplomes i certificats de premis que em recorden  el que ja se de la importància arreu del món que tenien les begudes que feien aquells tres amics de final de segle XIX. Quanta història s’hi respira! I més si cal perquè sembla que res s’ha tocat des d’aleshores.

Condecoracions i medalles, diplomes..tot demostrant l'esplendor de principi de segle.

Sempre envoltats d’un peculiar aroma de licors dolços, seguim les passes de Rocio  que  no para d’explicar anècdotes i detalls, i entrem a la bodega principal. Hi ha prestatgeries abarrotades de botelles, els corredors de la fàbrica estan de gom  a gom amb enormes barrils de roure, al nostre pas hi ha poals, embuts, botelles... tot un arsenal d’estris de feina que són els que Rocio i els amos de la fàbrica empren per al seu treball.

Botelles i bidons...algunes botelles tenen molts anys! altres són de recent producció

I entrem als despatxos... Hi ha papers ja desfasats i arraconats posats de mala manera, una màquina d’escriure, una caixa forta... hi ha calendaris.... Mirem amb respecte i bocabadats imaginant el tràfec que es portaria anys enrere entre estes quatre parets.

L'antic despatx...quanta història!


Rocio ens fa parar l’atenció en detalls, no donem l’abast. Quin privilegi! Fins i tot en una sala on està fent una cocció d’un licor, ens fa demostració del seu treball tan artesanal i minuciós, que és el que l’ocupa eixe  dissabte. I és que Rocio ens ha acompanyat per la fàbrica sense perdre la marxa de la seua feina. Allà no hi ha maquinària sofisticada, és treball artesanal i es cou amb foc de llenya, la qual cosa li dóna més mèrit a l’empresa, que no s’ha fet més gran i així ha mantingut l’essència del treball fet com abans.

Quin gust escoltar-la! Quanta saviesa a base de tants anys fent la mateixa tasca. Rocio sap les mesures que ha de posar ja quasi de memòria, coneix perfectament els temps de  cocció i sap cada moment l’olor que ha desprendre el beuratge que està preparant, i també ...controla les botelles que ha d’omplir i les caixes on han d’anar... és empresa menuda però el llistat de feines és gran.

I Rocio ens fa una demostració del quin és el seu treball...


Gràcies Rocio per obrir-nos les portes a esta destil·leria que és un museu únic, lloc que forma part de la història d’Aielo que no hem d’oblidar.

Eixim amb molt bon sabor de boca...pel que hem vist i pels licors que hem tastat.

LA VISIÓ DELS AMICS CATALANS que m'acompanyaven aquell dia:




QUADERN DE VIATGE, AIELO estiu 2016 

dissabte, 15 d’abril del 2017

AIELO de MALFERIT (València): EL MUSEU de NINO BRAVO

 Aielo és conegut com el bressol de Nino Bravo i la fama arriba lluny... molts són els fans que venen per retrobar-se amb l'artista i recordar mirant ojectes i imatges moments de joventut.


Quan conec a algú i explique que Aielo de Malferit és un poble de la Vall d'Albaida, sovint no em deixa ni que acabe la frase perquè tot seguit diu ben fort i emocionat, que Aielo és el poble de Nino Bravo. Aleshores ja sé que tinc davant a un fan del cantant. N'he trobat de totes les edats i en València, en Madrid, en Barcelona i fins i tot en Amèrica. Alguna vegada he contat que en San José de Costa Rica vaig entrar a una llibreria molt important i tenien de fons les cançons de Nino. En escoltar-ho li vaig dir enorgullida al xic que venia llibres que Nino havia nascut al mateix poble que jo i de sobte es va emocionar i no volia altra més que li contara coses del cantant que a ell tant li agradava. I parle d'un jove que quan va nàixer Nino ja havia mort. També en un avió cap a Guatemala vaig seure al costat d'una jove diplomàtica de Costa Rica que entre conversa i conversa en preguntar-me d'on era i contestar-li que era valenciana directament va dir que ella coneixia les cançons d'un valencià que li agtradava molt, parlava de Nino Bravo. Em va faltar l'aire per dir-li que érem del mateix poble i se li posaren els ulls com a xirimites d'alegria. 

Entrada al poble.

Entrada al museu.

Rebedor  on es venen les tiquets d'entrada i on està el llibre de firmes.

Aielo estima el seu fill afamat, sempre ho ha fet i més si cal des que no hi és i el seu nom atrau al poble a tants visitants. Els d'Aielo hem seguit la trajectòria artistica i no podem deixar de pensar en el Nino dels començaments, deixant un poc de banda la faceta de cantant i mirant la faceta personal perquè podem posar cara a la familia que tants anys ha estat convivint amb els aieloners. Nino és un fill més del poble i saber qui eren els pares o la germana, les filles o els cosins o les cosines fa que l'estimem més. Nino forma part de la familia aielonera que el va veure nàixer i això és el fet més entranyable per als aieloners.


Jo mateixa era una xiqueta quan venia al poble i a l'escola ens deixaven eixir per a rebre'l. Es formava un gran maremagnum de gent que l'acompanyàvem allà on anava. El dia per als escolars es convertia en festiu, els menuts el miravem amb curiositat i admiració. Nino Bravo era un gran triomfador que donava peu a imaginar que en esta vida tot era possible a base de constància i treball com havia fet el nostre ídol. Nino ens feia pensar que els somnis de vegades es poden fer realitat.

I els xiquets i xiquetes l'acompanyàvem...quan venia Nino Bravo...l'escola tancava...

Nino portava el nom d'Aielo allà on anava, la seua maleta sempre la portava plena de records de la infantesa, els que mai es poden oblidar. Aielo ha volgut perpetuar la memòria del que va ser una gran veu fent un museu. La pàgina web del museu és molt interessant i podeu entrar per saber-ne més. Actualment hi ha pocs cantants que tinguen tanta potència, tanta força de veu i malgrat que eixen imitadors, el don de Nino no es pot igualar. Però a banda el que Aielo vol fer constància en el museu  és que Nino era una persona a la que l'èxit o va canviar i així el museu mostra totes les facetes, el bagatge de bon artista i el de bona persona. 


Al museu he entrat en repetides ocasions i cada vegada he descobert algun detall del qual abans no m'havia percatat. Només entrar tenim el mostrador-punt de venta i el llibre de firmes. A un costat d'este rebedor està la sala d'audiovisuals on podem veure un video que per moltes vegades que es veja sempre emociona. A l'altra banda està la sala principal del museu on podem veure fotos i objectes personals del mon artistic de Nino que formen un conjunt de veritables joies per als nombrosos fans que cada dia visiten el museu.








 Són reliquies, són les seues paraules, les seues cançons... tot per a no oblidar al cantant valencià nascut a Aielo de Malferit que encara desperta sentiments i continua triomfant.

*16 d’abril aniversari de la seu mort.

QUADERN DE VIATGE, AIELO del 2006 al 2016