RESSENYA LITERÀRIA: LA CLAU DE SARA

LA CLAU DE SARA

Tatiana de Rosnay

Gran llibre. Malgrat que ja té anys, és actual, perquè tracta un tema universal: el dolor dels jueus perseguits pels nazis. Va ser una tragèdia injusta que cal tindre present  per a  no oblidar-la. Les víctimes, no només  jueus sinò que també gitanos o homosexuals, mereixen l’honor de se recordades.

El llibre comença en França, l’any 2002, amb una periodista americana que viu a Paris i que vol escriure un article sobre una batuda contra els jueus “Redada de Vel d’Hiv”, que va tindre lloc durant el 16 i 17 de juliol de 1942.

Amb la història del passat i la història dels present, l’autora ens mostra dos relats que conflueixen en un.

En la part del passat es narra amb cruesa un dels fets més denigrants de la història francesa. Un fet vergonyós del que poca gent vol parlar i poca gent viu per recorda-lo. Però la periodista s’entossudeix que és un fet transcendental en el qual els policies francesos van prendre part  i vol que se sapia.  

Va ser un fet dramàtic: 13ooo jueus foren apressats al velòdrom d’hivern situat a prop de la Torre Eiffel. Els jueus francesos estaven fitxats des de 1940 i les autoritats coneixien les seus adreces. I les ordes van ser clares. Els policies havien de buscar-los i una vegada verificada la identitat sense fer cas del que pogueren objectar i el més ràpidament possible sense fer comentaris, els havien d’arrestar. No importava la salut, si estaven sans o malalts. Tots. Només es podien emportar de casa una manta, un parell de sabates i dos camises. I tot va ser organitzat i dirigit per la policia francesa en complicitat amb l’estat. França estava aleshores ocupada per Alemanya.

Els van agafar, tancar i mantenir  al velòdrom sense menjar ni aigua uns dies  per després transportar-los als camps d’extermini. Molts morien abans d’arribar al destí final perquè les condicions en les que hi estaven eren infrahumanes. Alguns jueus alertats per la resistència francesa van poder escapar, però pocs, la vigilància era extrema.

Després separaren els pares dels fills. I este és el cas que es conta al llibre, el de Sara i la seua família. Sara té un germà, al que per protegir-lo en el moment de la detecció deixa tancat en un armari. La innocència infantil no sabia el que passava amb els jueus com la seua família i pensava que en unes hores tornaria a casa. I una vegada apressada l’angoixa per haver deixat el germà tancat la persegueix constantment i l’obsessiona. 

Els dies van passant i la seua desesperació augmenta. La clau de l’armari  sempre va amb ella. És l’únic contacte amb la realitat mentre viu el malson cruel al que es sotmesa. Tocar la clau i pensar amb el germà és qui li dona força per mantenir-se en vida.

L’autora conta l’emotiva història  de la xiqueta jueva de 10 anys i alhora va alternant-la  amb la història personal de Julia Jarmond, la periodista que busca informació sobre els esdeveniments.

Les dues històries es barregen, a mesura que va avançant el relat del passat, la vida del present de Júlia va evolucionant fins que deriva  en un canvi radical de viure i de pensar.  I sobre tot està indignada quan se n’adona com els parisencs observaren els fets impassibles, indiferents i després s’aprofitaren ocupant les cases jueves buides. Júlia se n’adona que els francesos tapen els fets, els disculpen, i veu com passa en el present i també quan van succeir els fets. Eren altres temps. I és que prèviament s’havia fet una propaganda política en contra dels jueus per la qual cosa els francesos podien pensar que apressar-los no era molt greu. Tampoc se sabia molt bé què feien amb ells quan els apressaven. Es desconeixia què passava dins dels camps d’internament i després als de concentració i extermini. Tot se va saber després i segur que s’horroritzaren i avergonyits optaren pel silenci perquè no són fets per a vanagloriar-se.

El relat de les vides de ambdues protagonistes mantenen la intriga, encara que  personalment he trobat més interessant la història del passat, la del Sara. Al meu parer, la història del present de Júlia és secundaria, especialment quan parla del seu matrimoni o de la filla. Pense que de vegades interfereix per a seguir el fil que més interessa, el passat de la família del marit i el de la família jueva. Jo ho entenc així. Però el fet de ser secundària no vol dir que sobre, simplement és un complement que ni sobra ni falta.

El llibre està ben escrit, el llenguatge emprat és clar i el relat està ordenat, hi ha equilibri entre narració i diàleg i no hi ha excés de descripcions. És novel·la històrica perquè esta basada en fets reals però el pes de les vides és major, per tant és història de personatges i de sentiments.

M’agrada que siguen protagonistes femenines i que demostren fortalesa. La xiqueta és forta i la periodista també, cadascuna lluita per diferent causa i a la seua manera però les dos lluiten pel seu destí i per la seua vida.

I m’agrada la recreació dels escenaris, els carrers de Paris, la campinya francesa, els camps on tancaven els jueus... l’escriptura transporta al lloc.

Després de la guerra el velòdrom continuà sent utilitzat no només per fer carreres ciclistes sinó per altres activitats i esdeveniments. Al capdavall l’any 1959 va ser enderrocat i al seu lloc fins fa poc uns anys hi havia un edifici d’oficines. I només una placa recorda el que allà passà. No sé si al final s’ha fet justícia, o no, però que la placa d’homenatge a les víctimes del velòdrom estiga abandona i qui la veu no sapia de què tracta dóna a entendre que hi ha molt del passat oblidat i moltes veus que no s’han escoltat.

FRAGMENTS (propis) LITERARIS I VIATGERS: ELS SECRETS DE LA CASA VERDA-5

Guatemala és terra de volcans: La protagonista de la història viu una experiencia incomparable, que mai oblidarà, pujant al cim d'un volcà trepitjant sobre roques amb esquerdes des de les que veu el foc que pot esclatar d'un moment a altre. 

ELS SECRETS DE LA CASA VERDA 

Mariló Sanz Mora. Edicions 96

ROMANIA: BRASOV

Brasov és una ciutat acollidora, animada i  encisadora, que està envoltada de les muntanyes dels Càrpats.

Estem a la zona de Transilvània i anem de camí a Brasov. Només dir Transilvània tothom pensa en el vampir novel·lesc i és una errada perquè Romania és molt més. Romania atrapa, i en part és pels paisatges. Algunes carreteres tenen el paviment fet malbé, altres són molt estretes i en costera, necessitant ser molt professional quan trobem cotxes de cara, Andrei, el conductor amb qui vaig, ho és.

I observe a traves de la finestra, així mentrestant vaig veient i recordant els paisatges vistos en dies anteriors, compare. També imagine les vides que portarà la gent que viu a les cases. De fet, pense, i tal volta m’equivoque que els grangers són els qui millor viuen perquè tenen totes les necessitats bàsiques d’alimentació cobertes. També les tenen les monges que viuen als convents que són autosuficients i realment viuen una vida molt tranquil·la lliure de preocupacions terrenals. Ja feia estes cavil·lacions quan les vaig veure per primera vegada en Izvorul.  

M’agrada observar al llarg  dels molts quilòmetres travessant valls i boscos...travessant pobles en els que les esglésies criden l’atenció quan passem pel costat... fins i tot de camí a Brasov veig a la llunyania una fortalesa.

Brasov és, una de les ciutats més antigues de Transilvània i de les més destacables de  Romania. Va ser fundada pels alemanys  de la Sajonia en l’Edat Mitjana. La ciutat tenia gran activitat comercial perquè era el punt comú de tres estats, el de Valaquia, el Moldavia i el de Transilvània. Era antigament una ciutat molt influent.

El que veig m’agrada. Un dels aspectes pel que m’atrau és per la singularitat d’estar envoltada de boscos. A la part alta de la muntanya hi ha un cartell amb el nom de la ciutat, a l’estil del cartell Holywood americà. I vages per on vages per la ciutat, el cartell és visible.

Hi ha molt d’ambient, la plaça principal, Piata Statului,  està envoltada per edificacions barroques. El traçat original data del segle XVI.

Enmig de la plaça està l’antic ajuntament de 1420 i reformat al segle XVIII, que és quan se li va afegir la torre de quasi 50 metres. A la torre se la coneix com la torre del flautista perquè, segons la llegenda,  va ser fins a este punt on el flautista de Hamelin va atraure els xiquets fent sonar la flauta. En un balcó trobe casualment al flautista representat. Al menys a  mi m’ho sembla.

A l’entrada de l’ajuntament s’hi veu l’escut de la ciutat amb l‘arbre i la corona.

A la plaça hi ha edifici històrics com el de l’any 1539, la casa dels comerciants, que actualment és un restaurant dels mes carismàtics de la ciutat: Cerbul carpatian.

Hui la plaça està tancada perquè estan enfeinats amb preparatius per a un esdeveniment musical internacional de molta fama, es tracta del conegut  com El ciervo de oro, cerbul de aur, on han cantant famosos com Tom Jones, o Julio iglesias, tots de renom internacional.

Deixem la plaça i fem un passeig sense rumb pels carrers dels voltants,  sense saber què són els monuments que trobem. A l’església negra de pedra si que la identifiquem.  El nom  l’agafà per l’incendi de 1689 produït per la insurrecció dels Brasov contra els Hasburgo. Tardaren  en  construir-la quasi un segle entre 1385 i 1470. La torre mesura 65 metres.

El centre històric està rehabilitat amb cura, és menut i en un tres i no res passegem pels seus carrers. S’hi conserva l’arquitectura antiga, i veiem poc de l’ arquitectura del règim comunista de Ceausescu.

 

Anem per un carrer on tots els monuments són històrics, un escut a la façana ho especifica, tots necessiten restauració, sinó en uns anys s’hauran enderrocat perquè s’hi veuen molt malament.

Arribem a la sinagoga neomudejar de 1901 que va ser restaurada.

Passem per carrer més estret de la ciutat.

Brasov està animat….quina activitat. Em quede amb ganes de conèixer més ...a Brasov vull tornar.

I per acabar retornem a la plaça i entrem a una xicoteta església, menuda i acollidora on escoltem amb respecte com un grup de fidels resen. Tambè hi ha dins un xicotet cementeri. l'esglèsia és singular perquè està en un pati veïnal, s’hi veu que està habitat perquè hi ha roba estesa..

QUADERN DE VIATGE, ROMANIA. Estiu 2018

LA COVA DE NERJA ( MÀLAGA)

I entrem...i dins d’este paradís subterrani  trobem no una, sinó moltes galeries que competeixen per veure quina de totes més gran.

Estem a Màlaga, hem vingut a fer el “Caminito del rey” i hem vist la ciutat. L’Alcassaba destaca.  Ara de tornada a casa aprofitem per fer parada i visitar les  coves de Nerja, a tres quilometres del poble.

I en parar-me a  reflexionar-hi, se me planteja un primer dubte que encara no sé la resposta. Quina és la manera més correcta d’anomenar este paradís subterrani, cova o coves? Com no tinc al costat ningú que em done una resposta convincent, opte per la que més agrade. Crec que em quede amb cova, doncs les galeries estan connectades i formen un conjunt. Si alguna persona llig este escrit i pensa que estic equivocada que m’ho diga i ho canvie. I també a l'entrada posa el nom en singular, així que l'anomene cova i no coves.

La cova de Nerja es descobrí l’any 1959. Foren cinc joves els que entraren per primera vegada a la cova. Va ser un descobriment casual, trepitjaren un forat que donava acces a la cova mentre estaven caçant  rates penades. La primera vegada no pogueren avançar perquè hi havia unes enormes estalactites, però tornaren al dia següent amb eines per trencar-les i així saber què hi havia darrere d’elles. I quedaren bocabadats quan  trobaren una gran galeria. I més es bocabadaren quan varem veure esquelets humans junt a uns recipients de ceràmica.

Estaven espantats. Eixiren a corre cuita a contar a tothom aquell descobriment tan rellevant. Havien de saber més i prengueren part les autoritats. Primer començaren el treball buscant l’accés d’entrada més directe, donat que el que trobaren els cinc xics era més complicat. Ho aconseguiren i una vegada dins trobaren no una, sinó moltes galeries a veure quina de totes més gran. És el que impacta de la cova de Nerja, la immensitat. En 1960 les coves ja estaven a punt per a ser inaugurades per al públic en general. I l’any 1962 foren declarades monument històric artístic i posteriorment  bé d’interès cultural.

La fundació cova de Nerja és la que promou l’estudi i la investigació de la cova i està formada per experts en la matèria: geòlegs, arqueòlegs, paleontòlegs... i fan congressos i diversos estudis.

La cova té valor per raons de pes. Hi s’han trobat pintures que podrien ser les més antigues del món. Es una suposició però mentrestant els de Nerja presumeixen d’este fet històric. Siguen o no siguen la més antiga, les sales i galeries son valuoses per les  pintures, però també tenen valor científic, monumental, geològics i paleontològic i geomorfològic.  Especialment ressalte el valor dels descobriments prehistòrics: no noms pintures sinò  restes humans o  d’animals que ajuden a conèixer eixa part de la història.

Hi ha tres zones principals: les galeries turístiques on esta la sala dels fantasmes, la sala del betlem, la sala de les cascades, la del cataclisme, la sala més espectacular on trobem l’estalactita més llarga i gran del món amb una altura de més de 30 metres i base d’al voltant de 20 metres. Diuen els experts que per fer una mole tan gran hauran fet falta  uns mil bilions de gotes  caent a poc a poc durant 5 milions d’anys!. Le dimensions la van fer apareixer al llibre guiness dels records. 

La segona àrea és la de les galeries altes on trobem la sal de les columnes d’hèrcules, la sala de la immensitat, galeria dels nivells i la sala dels peixos. I la tercera part son les galeries noves on està la sala de la llança i la sala de la muntanya. En estes dues ultimes àrees, és on estan les formacions d’art prehistòric, que el visitant encara no  pot veure fàcilment per a preservar la conservació. Hi ha quasi 600.

El millor resum que es pot fer d'estes coves i que les fa diferents a la resta que conec, és la  majestuositat perquè són enormes sales i galeries altes unes darrere altres. I som conscients que només veiem una mínima part, només un 30% esta obert al visitant. Hi ha enormes estalactites, que s’originen al sostre i creien de forma descendent i estalagmites, que s’originen en terra i creixen de forma ascendent, formant enormes columnes.  Hi ha microorganismes vegetals i especies de vida animal que no han evolucionat pràcticament des de l’antiguitat.

Val la pena la visita, i els escolars que viuen a prop poden gaudir d’una visita didàctica molt completa i apassionant. I és que la cova acull moltes activitats.

Des de fa molts anys se celebren els festivals  internacionals de musica i dansa que aprofiten les enormes sales de les coves per a les actuacions. Hi ha actuat artistes de renom com Montserrat caballé, Jose Carreras, José Mercé, Paco de Lucia...entre altres... també s’han fet  ballets..mentre estic mirant la gran sala ho imagine. Quin goig serà, amb tota seguretat, gaudir de l’espectacle!

QUADERN DE VIATGE, MÀLAGA primavera 2019

RESSENYA LITERÀRIA: LO QUE MUEVE EL MUNDO

LO QUE MUEVE AL MUNDO

Kirmen Uribe

“Lo que mueve el mundo” no ens descriu cap país en concret però si que mostra una realitat que no hem d’oblidar per a que no torne a passar. Es una història que entrellaça la duresa de les víctimes de guerra.

La novel·la de Kirmen Uribe ens transporta a temps de guerra, la guerra civil espanyola i la segona guerra mundial i té a la ciutat belga de Gant com escenari principal. Que bonica és la ciutat de Gant, capital de Flandes, cultural, universitària...molt a prop de Bruixes i Brussel·les... totes tres són ciutats incomparables i precioses, hui en dia focus de milers de turistes que admiren la bellesa. El llibre també anomena sovint, la ciutat alemanya de Lubek prop  d’Hamburg, ciutat patrimoni de la humanitat, que he visitat recentment.

Kirmen Uribe ens conta una història real, amb ingredients inventats, daltbaix com la majoria d’autors fan, ( fem) i compta amb un protagonista principal però altres al voltant també rellevants.

Uribe fa un homenatge als herois anònims que en tots els temps han hagut i sempre hi haurà en tots els conflictes bèl·lics, és un tribut a aquells noms que no s’escriuen al llistat dels condecorats amb medalles però des de la seua posició de no visible en la que hi havia molts més, va contribuir amb una activitat perillosa i clandestina a intentar un món millor. Alguns d’estos herois tingueren sort i van poder contar-ho en primera persona, altres acabaren malament i el que se sap és per la història o pels relats familiars, per records o cartes que es guarden. És el que passa en esta novel·la.

“Lo que mueve el mundo” ens situa només començar, en l’any 1937, després del bombardeig de  Guernica, en el port de Bilbao, on un vaixell carregats amb xiquets i xiquetes bascos estan a punt d’abandonar el país per exiliar-se cap a una vida lliure de bombes.  Una de les xiquetes exiliades que puja al vaixell és Karmentxu,  té huit anys, i va a Gant a casa d’un escriptor anomenat Robert Mussche. A  Robert li canvia la vida amb l’arribada de Karmentxu. Robert es sensibilitza amb la causa espanyola formant part de la resistència durant la guerra civil d’Espanya. El lligam amb Karmentxu és molt fort, la considera com una filla i està present en els seus pensaments al llarg de tota la seua vida, malgrat que la xiqueta va retornar al poc de temps, a Espanya.   

Es una història amb histories amargues però alhora dolces. No només és un bon relat sinó que està escrit amb un estil càlid emprant una prosa poètica que atrapa al lector que gaudeix de la bona escriptura. Kirmen escriu amb uns frases plenes de sensibilitat, mostrant la dura realitat barrejada amb tendresa. I un exemple és quan Robert lluitant en la resistència durant la segona guerra mundial, és empresonat en un camp de concentració alemany on viu una i mil penúries.

M’agrada l’estil emprat amb una xicoteta esmena. En el fil narratiu Kirmen relata en tercera persona i en passat, però sense previ avis, només canviant de paràgraf la tercera persona continua però canvia de passat a present per relatar una escena concreta. La primera persona sempre fa que els lectors sentim més el que li passa al protagonista o la protagonista, que ens posem al seu lloc, que sentim el que en eixe moment sent. Però si la veu és del narrador, li lleva credibilitat. Tota la fiabilitat que desprèn la resta del relat es perd en estos moments en els que el narrador ho sap tot el fa i el que sent del personatge.

Llevat d’esta part, la novel·la, a sovint, emociona, bé mostrant la duresa de la guerra, el patiment, l’amistat, la resignació o l’amor.

Altre aspecte que valore de l’autor és la capacitat de condensar tot el que ha volgut dir en una novel·la curta de poc més de 200 pàgines. És un encert. Ho dic moltes vegades. Molta gent jutja les novel·les segons nombre de pàgines i estan totalment equivocats, així lligen els llibres quan més grossos millor.  I eixa mateixa gent, no se n’adona que de vegades és més complicat escriure una novel·la curta que llarga, perquè saber sintetitzar és molt important i de vegades complicat. Des d’aci, doncs, reivindique que les novel·les “breus”, que no arriben a 300 fulles,  no siguen considerades de “segon fila”.

FOTOS i MÚSICA de LA LIGÚRIA

I caminem per sendes que ens porten a poblets encisadors i plens de colors... quin goig!

MÚSICA:

Inspector Clouseau de Mancini

ALEMANYA: COLONIA

Colònia és la ciutat creadora de  la fragància original 4711 coneguda arreu del món i on està la Catedral que allotja les relíquies del Reis Mag. 

Després d'haver aterrat en Frankfurt i haver fet un creuer pel Rin, estem a Colònia, ciutat fundada pels romans a la vora del Rin i des d’aleshores ha anat creixent comercial i monumentalment. De fet hi ha dotze esglésies romàniques dignes de visitar, autentiques joies de la ciutat i d’Alemany en general.  Però el que cap persona pot perdre’s és la Catedral catòlica gòtica visible des de qualsevol lloc de la ciutat. Està dedicada a San Pere i la Mare de Déu. Al primer colp d’ull impacta no només per grandària, també per negra, és per la pedra emprada en la construcció que s’ennegreix amb el temps.

Si, així és, les seues torres ornamentades i negres són visibles anem on anem perquè és la catedral més gran del país. L’Everest de les Catedrals, li diuen... són 157 metres... Recorde poc de la primera vegada que la vaig veure, fa molts anys i va ser una visita llamp que va donar temps a poc.

Hui tampoc estic molt de temps a la ciutat però si puc veure amb més pausa la catedral admirant  detalls de l’interior que em bocabaden. Camine entre un mar de columnes i observe amb deteniment unes vidrieres fantàstiques. Algunes restaurades perquè per le vibracions de les bombes quedaren destruïdes, altres són les originals que aconseguiren retira-les a tems i altres noves. El temple és gran. És la catedral més gran d’Alemanya i una de les més grans del món. Començaren a construir-la l’any 1248 amb interrupcions i no s’enllestí fins l’any 1880.

Les obres començaren partint d’unes ruïnes romanes després que l’emperador del Sacro Imperi romà germànic Federico Barba-roja donara les relíquies dels Tres Reis Mags a l’arquebisbat de Colònia l’any 1164 establint la ciutat com principal destinació de peregrinatge. Segons la llegenda les venerades relíquies foren rescatades l’any 300dC per l’emperadriu Elena, mare de l’emperador  romà Constantí en Saba ubicada a la peninsula arabiga. Al segle IV Santa Elena va decidir viatjar a Terra Santa per buscar la Santa Creu i va trobar altres reliquies més. Els ossos del reis Mags  també. Va portar les reñiquies  a Constantinoble, que aleshores era la capital de l’imperi romà. Anys després les reliquies foren regalades al bisbe de Milà, però al segle XII l’emperdor Federico Babaroja se les va emporttar a Colonia. Els ossos eixiren de Milan en 1164 com boti de guerra de l’emperador.

Li donem la volta al temple fins arribar al tresor. Hi estan les relíquies guardades al reliquiari original, un gran sarcòfag triple daurat amb incrustacions de joies que data dels segle XIII, el reliquiari més gran d’occident el trobem darrere de l’Altar major. Els ossos i la roba de 2000 anys d’antiguitat es descobriren en l’obertura dels santuari l’any 1864. Els ossos s’embolicaren en llençol blanc i es guardaren de nou al reliquiari. 

Just enfront de la Catedral hi ha una cafeteria amb uns pastissos temptadors, però el que realment és graciós i curiós és anar al lavabo. Si visiteu Colonia, entreu-hi. És pura originalitat.

Una vegada vista la Catedral per dins, li donem la volta per fora.

En un lateral me n’adone que hi ha un taller on fan restauració de peces de la catedral. Des de fa anys la catedral estan contínuament restaurant-la, per la contaminació o els coloms que fan malbé la pedra.

Tot el que és important per a visitar en Colònia està molt a prop. A peu es pot recórrer fàcilment. Al costat de la Catedral, està el museu romà-germànic on sense entrar-hi s’hi pot veure el Mosaic de Dionisi. El museu es va obrir l’any 1974 està ubicat sobre l’emplaçament d’una vil·la romana dels segle III. Es va descobrir l’any 1941 durant l’excavació d’un refugi antiaeri i es va crear amb la finalitat de protegir la vil.la romana i el seu mosaic tan valuós.

 Junt a la catedral també està l’estació de trens la principal de la ciutat. L’edifici dels segle XIX  està construït en ferro forjat. Destruïda en guerra va ser reconstruïda en varies fases.

Abans d’allunyar-nos de la catedral dirigint-nos cap al riu vull fer una última ullada a la Catedral i les imponents agulles i em sorprèn que s’haja construït un edifici tapant la vista totalment de la façana d’un monument  que es Patrimoni de la Humanitat, parle de l’edifici Ludwig que acull el museu Ludwig i la Filharmònica. S’entén, perquè l’edifici es va inaugurar l’any 1986 i la denominació de Patrimoni per UNESCO va ser  després. És un museu d’art, dels més importants de Colònia. conté obres del segle XX i XXI, Té una de les  més importants col·leccions de Pablo Picasso en Europa i en concret la major d’Alemanya també hi ha quadres de kandinsky, Miró o Dalí. El museu Ludwig es va crear a partir d’una donació privada.

Seguim camí cap al riu. H ha una ambient molt agradable.

Deixem a un costat, i quasi ni veiem,  el famós pont tan fotografiat i protagonista de tantes postals de la ciutat. El pont Hohenzollern que també va ser destruït en guerra i restaurat. La guerra en Colònia, com en tantes altres ciutats,  va fer estralls.

De lluny una torre ressalta.

Ens apropem. Arribem a una plaça molt acollidora amb unes cases antigues de colors clars i variats, no cal especificar de nou que van ser restaurades. En la façana s’indica l’any que van ser construïdes.

Mirant cap amunt sobreïx una torre, és de l’església romànica de Gross San Martin, que data del segle II quan es va construir en la seua ubicació actual un graner que després es va transformar en església. Fins el segle X no es convertiria en església per a un convent de monjos. agustins. L’edifici actual d’estil romànic tardà es va enllestir a principis del segle XIII, després de patir un incendi. La torre quadrada de més de 75 metres és visible des de molts llocs. La corona una cúpula piramidal i quatre torres menudes.

Ens endinsem al casc antic, on veiem més edificis del mateix estil i carrers estrets. I llocs per beure cervesa! No falten en les ciutats alemanyes.

Parem en la plaça on està l’ajuntament nou i es veu la torre de l’ajuntament vell. És una plaça gran. Un casament s’està celebrant en estos moments.

A més a més Colònia té dos carrers comercials dels més importants del país: Hohestrasse i Schildergasse.

Estes avingudes corresponen al Cardo romà. Hi trobem les principals botigues de la ciutat, firmes de moda i complements i per suposat perfumeries on comprar la famosa aigua de colònia, la marca de perfum més antiga del món que va aconseguir que Colònia se la coneguera com la ciutat de les fragàncies. Passem pe la porta del museu del Perfum, situat en la casa Farina, anomenada així en honor al fundador de la perfumeria Juan Maria farina qui a mitjans del segle XVIII creava l’original fragància que ha arribat a fama mundial. No entrem al museu, però segur que és una interessant visita.

El que si fem és anar a l’edifici on es va inventar l’aigua de Colònia. edifici 4711. Es diu així perquè era la numeració que tenia la casa antigamne. Hi ha una tenda i una font de la que eix la colònia i no aigua. La botiga està feta amb gust i és molt temptadora.

Al capdavall, tornem al mateix lloc on hem començat el passeig, a la catedral. Unes làmines mostren com va quedar la ciutat després de la Guerra i recorde el que acabe de veure i la important tasca de reconstrucció feta. Veig en les làmines que la catedral no va ser destruïda, l’estructura es va mantenir intacta. Passà com en altres ciutats,  era el punt de referència de que hi estava el centre on bombardejar. La catedral comptava amb un sistema d’il·luminació que advertia als pilots dels bombardejos.

La Catedral de Colònia va ser declarada Patrimoni de la Humanitat l’any 1996.

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA, estiu 2019