LO QUE MUEVE AL MUNDO
Kirmen Uribe
“Lo que mueve el mundo” no
ens descriu cap país en concret però si que mostra una realitat que no hem d’oblidar
per a que no torne a passar. Es una història que entrellaça la duresa de les víctimes
de guerra.
La novel·la de Kirmen Uribe
ens transporta a temps de guerra, la guerra civil espanyola i la segona guerra
mundial i té a la ciutat belga de Gant com escenari principal. Que bonica és la
ciutat de Gant, capital de Flandes, cultural, universitària...molt a prop de
Bruixes i Brussel·les... totes tres són ciutats incomparables i precioses, hui
en dia focus de milers de turistes que admiren la bellesa. El llibre també anomena sovint,
la ciutat alemanya de Lubek prop d’Hamburg,
ciutat patrimoni de la humanitat, que he visitat recentment.
Kirmen Uribe ens conta una història
real, amb ingredients inventats, daltbaix com la majoria d’autors fan, ( fem) i compta
amb un protagonista principal però altres al voltant també rellevants.
Uribe fa un homenatge als herois
anònims que en tots els temps han hagut i sempre hi haurà en tots els conflictes
bèl·lics, és un tribut a aquells noms que no s’escriuen al llistat dels
condecorats amb medalles però des de la seua posició de no visible en la que hi
havia molts més, va contribuir amb una activitat perillosa i clandestina a
intentar un món millor. Alguns d’estos herois tingueren sort i van poder
contar-ho en primera persona, altres acabaren malament i el que se sap és per
la història o pels relats familiars, per records o cartes que es guarden. És el
que passa en esta novel·la.
“Lo que mueve el mundo” ens situa
només començar, en l’any 1937, després del bombardeig de Guernica, en el port de Bilbao, on un vaixell
carregats amb xiquets i xiquetes bascos estan a punt d’abandonar el país per
exiliar-se cap a una vida lliure de bombes. Una de les xiquetes exiliades que puja al
vaixell és Karmentxu, té huit anys, i va
a Gant a casa d’un escriptor anomenat Robert Mussche. A Robert li canvia la vida amb l’arribada de
Karmentxu. Robert es sensibilitza amb la causa espanyola formant part de la resistència
durant la guerra civil d’Espanya. El lligam amb Karmentxu és molt fort, la
considera com una filla i està present en els seus pensaments al llarg de tota
la seua vida, malgrat que la xiqueta va retornar al poc de temps, a Espanya.
Es una història amb
histories amargues però alhora dolces. No només és un bon relat sinó que està escrit
amb un estil càlid emprant una prosa poètica que atrapa al lector que gaudeix
de la bona escriptura. Kirmen escriu amb uns frases plenes de sensibilitat, mostrant
la dura realitat barrejada amb tendresa. I un exemple és quan Robert lluitant en
la resistència durant la segona guerra mundial, és empresonat en un camp de
concentració alemany on viu una i mil penúries.
M’agrada l’estil emprat amb
una xicoteta esmena. En el fil narratiu Kirmen relata en tercera persona i en
passat, però sense previ avis, només canviant de paràgraf la tercera persona
continua però canvia de passat a present per relatar una escena concreta. La
primera persona sempre fa que els lectors sentim més el que li passa al protagonista
o la protagonista, que ens posem al seu lloc, que sentim el que en eixe moment
sent. Però si la veu és del narrador, li lleva credibilitat. Tota la fiabilitat
que desprèn la resta del relat es perd en estos moments en els que el narrador
ho sap tot el fa i el que sent del personatge.
Llevat d’esta part, la novel·la, a sovint, emociona, bé mostrant la duresa de la guerra, el patiment, l’amistat, la resignació o l’amor.
Altre aspecte que valore de l’autor
és la capacitat de condensar tot el que ha volgut dir en una novel·la curta de
poc més de 200 pàgines. És un encert. Ho dic moltes vegades. Molta gent jutja les novel·les segons
nombre de pàgines i estan totalment equivocats, així lligen els llibres quan
més grossos millor. I eixa mateixa gent, no se n’adona que
de vegades és més complicat escriure una novel·la curta que llarga, perquè
saber sintetitzar és molt important i de vegades complicat. Des d’aci, doncs, reivindique que les novel·les
“breus”, que no arriben a 300 fulles, no
siguen considerades de “segon fila”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada