Bellesa natural dominant les roques i el mar, pobles pintorescos, mariners, pobles amb essència popular, pobles amb color, olor i sabor típic per les aigües del mar de Ligúria que els banyen, i pel sol que els il·lumina.
L’any 2007 vaig fer un viatge a la Ligúria, i va ser especial. Vaig descobrir una terra preciosa fent moltes rutes a peu per sendes amb vistes espectaculars. En aquell viatge una de les rutes caminant de poble a poble va ser Cinqueterre: Monterosso, Vernazza, Corniglia, Manarola i Riomaggiore, a peu, per la serra, per penya-segats amb vistes al mar. Alguns trams no eren fàcils, però va ser fabulós. Una experiència única. Tanmateix em vaig quedar amb ganes de quedar-me més temps pels poblets. En aquella ocasió la finalitat era fonamentalment la caminada. Per això he volgut tornar per veure de nou estos pobles que estan penjats cara al mar.
Ara, molts anys després, en 2024, he tornat però no per fer la ruta a peu, esta vegada vaig en ferry de poble a poble. Els poblets també estan connectats en tren. I això també té el seu encís particular. Les vistes són des d’altra perspectiva igualment atractiva. El color i la gent és el que predomina en esta zona tan en 2007 com ara, en 2024. No cal dir que són uns pobles turístics per antonomàsia. I com són tan menudets…doncs..es nota més la gentada Són pobles entre la mar i la terra. Dels cinc, visitem Vernazza i Monterosso al Mare.
Agafem el vaixell des de la Spezia. El ferry ix cada quatre hores des de la Spezia cap a Monteroso. Passarem per Portovenere fins arribar al parc Natural de Cinqueterre, els cinc pobles. Els vaixell funciona com el bus, va fent parades i la gent puja i baixa. En 2007 agafàrem el tren per anar al primer poble on començarem la caminada.
En vaixell les vistes són fabuloses. S’està bé a la part alta del vaixell...fa sol però amb aire agradable. Quin goig! Malgrat la gent, estic com en una bombolla, senc com si només m’envoltara el mar, l’aire, el sol...De tant en tant eisc de la bombolla particular i parle amb les amistats...ens fem fotos...en faig moltes al paisatge... l’aigua transmet serenitat...
El vaixell fa parada en Portovenere. Puja gent. Anem pel mar de la Ligúria. Des de 1997 Portovenere junt a les illes Palmaria, Tino i Tinetto i les Cinqueterre estan incloses entre el Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. En Portovenere, el castell Doria, una fortalesa domina sobre la resta de les construccions. La part més important es remunta al segle XVI, al XVII s’envoltà de muralla. Tota precaució era poca front als enemics que arribaven del mar. En el 2007, després de la caminada, ens hi quedàrem a sopar. Portovenere de nit també té el seu encant.
La següent parada del vaixell és Riomaggiore, el pintoresc poble en el que les cases de colors vius estan disposades en un turó i baixen al mar. Realment bonic. Emociona veure com ens apropem en el vaixell. És la imatge més fotografiada de Riomaggiore. Tal volta de tots els pobles de Cinqueterre, la panoràmica més espectacular. Tothom li fem fotos des de totes les perspectives que la posició del vaixell ens deixa.
Els pobles estan molt a prop uns dels altres.
Només deixem un darrere i ja estem expectants esperant el següent, que en no res
ja veiem a la llunyania. És Manorola i el vaixell para. De nou la
gent puja i baixa i nosaltres continuem el trajecte.
En tot moment estem veient les vies del tren i just quan les estic
observant el tren passa. Manarola és el
poble més antic dels cinc i fou construït sobre una roca a 70 metres sobre el nivell
del mar. Precisos...com tots...Cases penjades, milers de colors...
Durant tot el temps estem veient camps conreats de vinya i oliveres. Corniglia és el següent poble, com vaig amunt i avall pel vaixell no me n’adone si fa parada. El poble no té contacte amb el mar, està a 100 metres d’altura. Hi s’accedeix per una escala anomenada Landarina, formada per 22 rampes i 377 escalons. Qui no va en vaixell pot anar al poble per carretera que va des de l’estació al poble.
De lluny veiem Vernazza... En este poble si que baixarem per donar una volta...
Destaquen des de la llunyania, a un costat el bastió Beforte que fa de mirador i en la part alta, en un penya segat, dominant està el castell Doria. En la part oposada també destaca està el torreó d’origen medieval des d’on s’iniciaren les muralles.
Arribem a Vernazza i desembarquem. Hi ha molta gent. Molts refrescant-se en l’aigua de la menudeta platja del port.
Diuen que és un dels pobles mes bonics d’Itàlia i dels que millor han conservat l’essència marinera. Tenim temps lliure per donar una volta pel poblet pesquer. Passem per la plaça principal on està l’església però decidim deixar ho per al final...
Primer ens enfilem per un carrer, un dels carruggi, ...Mentre anava en el vaixell contemplant els altres pobles pensava en la quantitat de costeres que tindrien. Ara ho comprove. Són carrers empinats i estrets que van a parat al mar.
Trobem una menudeta capella dedicada a santa Maria.
Seguim amunt... gent i més gent... botigues... És un poble bonic però tant de turisme...! Com m’agradaria visitar-lo a primera hora del mati o de nit quan tots els visitants no estan... és quan es troba la màgia dels llocs...però ara...I quina calor! Arribem fins la via del tren i se’n tornem a l apart inicial.
Els temps que ens queda abans d’agafar de nou el ferry, decidim quedar-nos en la plaça mirant les cases torre, fent-nos un gelat o refresc... El calor asfixia, és sufocant, humit. No abelleix anar cap al castell de Doria, amb la torre cilíndrica, des d’on estic segura, es podrà fer la foto perfecta, no abelleix veure res més. En una ombra, en la plaça, s’està molt bé, perquè lloc on entrar i seure...res de res. Tot ple perquè a més a més, és l’hora de dinar. Nosaltres tenim previst dinar en Monterosso.
Però abans d’anar-nos-en, on si entrem és en l’església dedicada a la patrona del poble: Santa Margherita d'Antiochia. És l’església de l’any 1318 i que ja els romans utilitzaven com punt estratègic. D’estil romànic, barroc i especialment gòtic lígur, té encant. Les finestres donen al mar. El campanar octogonal és particular, fou erigit en lloc d’una cúpula. També és peculiar la distribució interna donat que la porta està al costat de l’altar.
Embarquem de nou. Anem cap a Monteroso al Mare i al poc ja hi som. Desembarquem.
És el poble més gran del cinc. El poble es divideix en dos sectors, una part antiga i una part moderna connectada per un túnel. La plaça Garibaldi és el centre neuràlgic de la part antiga.
I és des d’on ens enfilem per carrers estrets, els carruggi, i en costera, com en la resta de pobles. També ple de comerç...perquè el turisme és una font d’ingressos important en estos pobles. Es menja peix bo i fresc.
Entrem en l’església San Juan Bautista construïda entre els segles XIII i XIV. Destaca per la façana bicolor datada en 1307. Destaca la rosassa de marbre blanc i la portada on hi ha un fresc del segle XVIII que representa el Bateig de Crist. L’interior es d’una planta amb tres naus. Fou restaurada entre 1963 i 1964 ressaltant, estil gòtic genovès pur. Hi ha un crucifix del segle XVII i l’altar major i sillería de fusta és del segle XVIII.
El campanar inicialment fou una torre de guàrdia, part de les fortificacions del segle XIII, fou reconstruïda al segle XV i restaurada al segle XVIII després d’un terratrèmol. L’hem vista quan entravem a la plaça. Junt a l’esglesia, entre la multitud de persones, veiem part de la façana, l’oratori de la cofradía di Neri o capilla mortis et orationis.
Retornem a la zona de platja al costat del port. Fa ganes de prendre el bany.
Creuem Túnel lungomare Fegina, que connecta la part vella amb la nova. A les parets hi ha vitrines que mostren símbols del poble. Pare l'atenció en cadascú perquè m’agraden. És un resum de la historia i cultura de Monteroso.
A l’altra part del túnel hi ha una gran extensió de platges. És un zona plena de hotels.
Ja s’acaba, hem apurat el temps, toca anar-se’n a buscar el vaixell…
Pugem al ferry des d’on veiem millor la part nova de Monteroso, la de les extenses platges. També veiem la Torre Aurora del segle XVI, una de les tres torres medievals de guàrdia que actualment és una residència privada amb un restaurant de menjar local. La segona era la torre de l’església que hem viat abans i la tercera està més allunyada i no la veiem
En la tornada el paisatge es monòton, relaxant…blau i més blau ...tornem a passar pels pobles bonics de Cinqueterre… fins que hem de fer transbord en Portovenre. Sembla que el ferry que hem agafat no arriba fins a la Spezia.
Mirar el mar beneficia la ment i l’ànima. I jo, mirant els blaus de l’aigua i del mar faig balanç del dia. Ha esta intens, xafogós, preciós.
Entre reflexiona, de sobte, enmig del golf dels poetes veig sobre una roca, un edifici militar. És la torre Scola també coneguda com Torre de San Giovanni Battista. Just un dia abans del viatge vaig estar llegint sobre ella que fou construïda pels habitants de Gènova en 1606.
En no res estem en la Spezia que és el final del trajecte.
QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, CINQUETERRE des de
LA TOSCANA
