IBI (Alacant): LA LUDOTECA d’ AIJU

Només obrir les portes i veure tants jocs junts xiquets i xiquetes, sense excepció, obrin  els ulls com a plats i, curiosament en un primer moment, hi ha tant on mirar que no saben ni cap a on anar ni quin joguet agafar.

La ludoteca d’Ibi és un lloc molt entranyable per a mi perquè em fa retornar a un passat estimat. Quants records! Quantes caretes em venen al cap! És un lloc on he anat moltes vegades, sovint en novembre o desembre, perquè és en estes dates el moment més propici per visitar-la.

I és que en desembre els xiquets i xiquetes ja estan pensant en regals per a demanar als Reis d’Orient o a Santa Claus i just a la ludoteca hi ha a l’abast dels xiquets tot un arsenal de jocs que els ompli de goig. És un bon lloc on poden començar a mirar per triar. Tal volta en són 300 o 400 els joguets que hi ha. Molts. Grans i xicotets, uns arrimats a les parets, altres als racons, també hi ha distribuïts per mig de la sala. Cert que en són molts.

Només obrir les portes i veure tants jocs junts els xiquets i xiquetes, sense excepció, obrin  els ulls com a plats i curiosament en un primer moment, hi ha tant on mirar que no saben ni cap a on anar ni a quin joguet agafar. Primer els monitors encarregats de la ludotaca els donen instruccions i els mostren un didàctic vídeo sobre la fabricació del joguet.

I quan els donen permís per començar a jugar, tot són dubtes entre interrogacions i exclamacions.  Mire les miniatures primer? Vaig a les disfresses? Agafe un cotxe?. Oh quina nina més gran! Ara vull esta nina xicoteta. Jo vull eixe robot! Agafe el carro?. I així altres més. Em pose al lloc dels xiquets i els entenc. Jo tampoc sabria per on començar, jo també em bocabadaria amb tot i faria com ells. Tenen un joc en les mans i  malgrat agradar-los, el deixen de banda perquè veuen altre al costat que també volen.

L’espectador que mira esta imatge veu màgia en les mirades del xiquets dubitatius front a tant d’allau de distracció, veuen els ulls brillants de felicitat quan gaudeixen uns minuts amb l’elecció. I és que entrar a la ludoteca és entrar al país de la il·lusió i de la imaginació. Els xiquets i xiquetes són protagonistes i seguint unes normes poden fer els que els done la gana. Compartir és part del joc i està molt bé, tindre cura de no fer malbé el joc és altra norma que saben que han de tindre en compte.

Observe que no hi ha ni tablets ni vídeo consoles amb jocs i els xiquets se n’adonen també. I és que ja de hi ha qui no sap jugar si no té la tecnologia entre mans. Pense que hi ha temps per a tot, però estos jocs que hui tenen a l’abast potencien més la imaginació.

AIJU és l’ institut Tecnològic especialitzat en el joguet, en Espanya està ubicat en esta població, Ibi, on ens trobem ara i també està a la Xina en Asia. Va nàixer fa 32 anys i és una entitat que sense ànim de lucre té com a finalitat potenciar la investigació, la seguretat i la qualitat en tots els sectors de productes infantils i d’oci. Esta és altra raó per la qual m’agrada la ludoteca d’AIJU, perquè sé que els joguets que exposen per a que els xiquets s’ho passen bé, tenen total garantia de ser didàctics amb qualitat i seguretat, perquè darrere de cada joguet hi ha molta investigació des de la idea inicial fins que arriba al mercat. Cada any AIJU crea una guia destinada a pares que vulguen saber quin és el joguet més adequat, no estan tots però els que estan cobreixen totes les garanties de fiabilitat.

La ludoteca d’AIJU destinada a xiquets i xiquetes fins a 12 anys, naix l’any 1994  dins del projecte IBI La Vall del joguet forma part de la infraestructura del centre tecnològic AIJU en el departamnet de Pedagogia. I en aquell moment era una manera de donar a conèixer el complex industrial de la localitat i de a comarca als col·legis i xiquets en general de la zona i de tota Espanya. 

La missió està més que complida, els joguets d’Ibi o d’Onil, o de la comarca en general, són coneguts arreu del món. I ja es pot dir que la ludoteca d’AIJU cada any es visitada per més de 15000 xiquets i xiquetes, que van en visites escolars organitzades, però també poden anar-hi amb els pares o mares.

I després de la ludoteca, una vegada es va a Ibi, també es pot visitar el museu del joguet, un centre de conservació, investigació i difusió del patrimoni jogueter, per mostrar als xiquets com jugaven els seus iaios i besavis antigament. És una meravella, cert, et transporta al passat i als xiquets els resulta xocant veure amb què s’ho passaven bé  els seus iaios quan eren xicotets. 

Si  es vol més joc a l’aire lliure, a Ibi hi ha parcs temàtics per seguir jugant: està el de Pocoyó i els seus amics, el vaixell Pirata, la tartana, l’ovella  i la vaca, el pallasso Fofo, la ciència, el drac els camells de SSMM els Reis Mags d’Orient...i algun que altre més.

Ah! i parlant del Reis Mags, en no res la casa dels Reis Mags es podrà visitar també. També es pot anar al museu de la diversitat o a l’àrea recreativa de san Pasqual. 

I si no es va durant època de fred, també es pot gaudir d’un bon gelat perquè Ibi és conegut com el bressol dels gelats, estan requetebons!!!.

QUADERN DE VIATGE, IBI ( Alacant), TARDOR 2017

RESSENYA de cine: NACIDAS PARA SUFRIR

NACIDAS PARA SUFRIR

Miguel Albaladejo

Quina pel·lícula més dolça i alhora amb humor negre! Quina pel·lícula més curiosa i original! No ho dic per temàtica sinó per desenvolupament i desenllaç. Fa riure i fa plorar, però no parle d’un esclat de riure a boca oberta ni un plor a llàgrima viva, no, els sentiments que desperta estan en el terme mitjà.

Esta pel·lícula datada a l’any 2010 fa temps que volia ressenyar-la per especial, ho senc així senzillament perquè l’escenari ho és. El fons que emmarca la pel·lícula, la panoràmica preciosa que es veu en tot moment i algun carrer que altre, és Bocairent, un poble, que ja sabeu que porte al cor i a les venes per les arrels. I si és curiós veure la fesomia del poble que em resulta tan familiar, més ho és encara veure com a la plaça del poble en la berbena de les festes, que qui coneix el lloc sabrà  que no és a la plaça principal sinò que està filmat darrere del cementeri,  una de les protagonistes balla amb un xicot que està casat amb una jove del meu poble. Recorde la crida per la Vall d'Albaida demanant extres per a  la pel.licula i la bona acollida de la idea del càsting. I així va ser la resposta, extres n'eixen molts. I és que el director l’alacantí Milguel Albaladejo, amb un currículum de bones pel·lícules i premiat per algunes, ha volgut mostrar pobles (i gent )que coneix i que sap que tenen bona fotogènia,  com és el cas de Bocairent.

No vull explicar molt de què tracta “Nacidas para sufrir” per a no destapar contingut, només dic que tracta temes com el dol als pobles, té tocs sobre els immigrants, també parla de l’homosexualitat, de la xafarderia rural sempre present en el pobles menuts...de la hipocresia, de l’egoisme, de la bondat i de la maldat... Hi ha detalls exagerats per cridar l'atenció com és el cantant  de la berbena o els balls de poble antiquats, i també s’exagera la mateixa ingenuïtat de Purita per a fer-la més propensa a la manipulació constant.

Les protagonistes són dues dones prototip de moltes que viuen al món rural. Una és la tia Flora,  soltera que ja passa dels 70 anys i viu al menut poble dedicada des de sempre a tenir cura dels familiars: primer els pares, també de la tia Benita que acaba de morir, així com de les filles d’una germana que va morir jove deixant les filles al seu càrrec. El conflicte arriba quan les nebodes volen tancar-la en una residència on treballa una d'elles, la que és monja. Però Flora no vol, el seu desig és continuar a la seua casa natal. Flora està disgustada amb les nebodes, veu que ha viscut tota una vida de sacrifici i poc tenen en compte el que pensa i vol.

L’altra protagonista és Purita, l’única salvació que troba Flora per no anar a la residència. Flora vol que Purita es quede amb ella, però les nebodes no volen pagar-li el seu treball a la casa, com ho feien amb la tia Benita, perquè no ho troben necessari. Diuen que la tia Benita era altre cas diferent i Purita era necessària, Flora encara s’hi val i està la residència on pot anar quan vulga. Flora estima a Purita perquè és pura innocència i és com si fóra de la família.

I és amb tots estos ingredients que Flora idea una original estratagema, que deixa a tothom bocabadats, per aconseguir  que Purita es quede amb ella. I va endavant amb la idea malgrat saber serà criticada per les xafarderes del poble. Fins i tot el rector vol capgirar-la en la seua entossudida idea. No destape quina és la solució ideada per a que no mireu esta entranyable pel·lícula. La solució és bona però de manera provisional, més endavant entra en escena un ingredient nou amb el qual la idea tan bona inicial resulta un fracàs.

Tan la veterana actriu Petra Martínez amb el paper de Flora, com l’actriu Adriana Ozores en el paper de Purita, estan magistrals, cadascuna amb el paper que li ha tocat, una de soltera exigent i un poc egoista, l’altra en el paper de "paleta",  submisa, obedient i callada, agraïda pel que han fet per ella i que creu ferventment que ha de complir el deure que li toca“siga quin siga”. La relació entre les dues protagonistes i  el diàleg constant que mantenen és el que marca el ritme.

Són fet quotidians, són fets reals, la pel·lícula és pura veritat, tal volta amb un toc humorístic exagerat en algun aspecte, com ja he dit abans. Es mostren personatges propers, sobre tot per als que som de poble i coneixem l’entorn que s’hi respira. És una historia irònica que trenca motlles on les dones parlen i tenen protagonisme, on mostren el que senten i el que pensen (excepte Purita que calla com sempre ha fet ). I en ocasions les situacions que se succeeixen fereixen perquè són dones nascudes per a patir i del fet deixen constància.  

En resum, m’ha agradat esta  història costumista diferent. Que estiga filmada en entorns propers contribueix a que personalment li done més puntuació perquè a més a més m’ha fet recordar la meua infantesa quan anava a visitar la meua iaia Maria i als altres familiars estimats. Just la iaia Maria vivia als "corrals" situats molt a prop de la casa de Flora,  a la pel.lícula.

AIELO DE MALFERIT (València): ELS MUSEUS del PALAU

I en una plaça acollidora del poble, trobem uns interessants museus dins d’un imponent edifici amb història.

Aielo de Malferit és un poble menudet de la Vall d’Albaida que té un palau ple d’història o d'històries, com les que hi ha en cadascu dels racons i carrers. I és que no només hi ha que contar sobre les grans casones,  castell o palaus, cada casa ha viscut i viu un món particular.

Jo sé un poc de les cases particulars d’este poble, algunes guarden històries curioses i han viscut personatges dignes de novel·la. I per a eixe destinació em guarde el que sé. Ara no és el moment.

Hui us parle de la Casa-Palau, un edifici que sobreïx en una plaça acollidora, punt neuràlgic en el passat aieloner. Guarde fotos del dia de la inauguració despres de la rehabilitació. En aquella ocasió vaig fer un recorregut pel que anaven a ser les dependencies de l’ajuntament. Que bonic va quedar, i aprofitable. Em sembla perfecte que els monuments s’usen per a serveis públics i que no estiguen tancats i només oberts a hores concretes.

Els orígens de l’edifici daten del segle XV, quan arribaren els senyors de Malferit, i es creà amb doble utilitat, per una banda la residencial i altra la defensiva.

Des d’aleshores l’edifici ha patit moltes reformes, la més important és la de segle XVIII, sent  residents els Roca,  és quan es transformà en un palau. A finals del XIX la reforma la portaren endavant els Mercader donant-li l’estil neoclàssic que és el que trobem. I la més recent, la que jo he conegut i veia fer dia  a dia, en la qual el palau que estava  apunt de caure es va convertir en la seu de l’ajuntament.

De menuda escodrinyava pel forrellat de la porta i veia un gran pati amb una escala decorada amb rajols d’un blau intens. Sentia molta curiositat.

Imaginava la vida de la marquesa i del marqués passejant per les dependències, pujant i baixant les escales. Recordava el que contaven led persones grans del poble de quan a principi de segle XX arribaven carruatges amb la família sencera acompanyada d’un seguici de criats i criades,  i com el poble es revolucionava front a aquella arribada anual.

Jo ja no vaig conèixer eixa època, jo vaig veure l’edifici en ruïnes i només veia aquell pati gran a través del pany per on els xiquets i xiquetes encuriosits miràvem.

Una vegada restaurat podem recórrer les dependències ocupades per l’ajuntament, ara amb utilitats variades i també els museus que alberga.

Per una banda està el MUSEU d’HISTÒRIA LOCAL situat a la sala noble, que mostra de manera molt gràfica i didàctica l’evolució de l ahistòria del poble i mostra personatges rellevants. Tambè hi ha un apratta dedicat a la botelleria i la història de la coca-cola.

Des d'esta part del museu, s’accedeix al celler, que està restaurat i ens dóna idea de la seua funcionalitat en temps passats.

Al Palau també podem visitar el MUSEU D’ELVIRA APARICIO, una ceramista  aielonera que mostra el seu art ceràmic per a que gaudim amb ell. És un gust mirar amb deteniment les peces que fa, tenen molts detalls minuciosament representats.

QUADERN DE VIATGE, AIELO DE MALFERIT, any 2016

RESSENYA de cine -documental: LA OTRA EDUCACIÓN

La otra educación

Giovanna Ribes

Hui he vist “ La otra educación”, una pel·lícula- documental que ens mostra diverses realitats que es mouen dins del camp de l’educació. Per aparèixer trossets de món i tractar el tema educatiu, que tant tinc a prop, esta ressenya és indispensable en este racó. I més, si cal,  perquè m’ha agradat el que he vist. Com molt bé diu el títol, són altres maneres d’accedir als aprenentatges, altres concepcions educatives emmarcades en diferents països del món, Africa, Europa o Àsia, perquè no sempre s’aprèn dins d’una aula.

No és un debat per saber quina és la millor educació, cada xiquet, cada escola, cada poble, cada país, té unes circumstàncies diferents i l’educació millor per a un xiquet o xiqueta està en funció de la seua individualitat. No s’ha de descartar cap mètode de la llarga llista dels considerats lloables, el que importa és traure de cada xiquet el màxim del seu potencial.

Recomane “La otra educación” als ensenyants i també als joves adolescents de Secundària i majors de Primària que han de saber que no tothom aprèn de la mateixa manera i té les mateixes facilitats per a fer-ho, la pel·lícula fa conscienciació social i ajuda en l’educació per a la tolerància.

He tingut el privilegi de veure el documental en un passi especial amb la presència d’una de les persones que han forjat el projecte des de l’inici fent de co guionista, Paco Ferrer. Incloent la pel.licula en la seua programació, el cine club Utiye d'Ontinyent ho ha fet possible. He eixit contagiada de la seua energia i passió, sempre s’apega alguna cosa quan es veu tanta devoció pel que es fa. Al passi de la pel·lícula érem molts, sortosament. La sala estava de gom a gom, ja no cabia més gent. Quin gust dóna veure el cine ple i interès pel que anem a veure.

“La otra educacion” forma part d’una trilogia. No he vist la primera part, però la veuré. Esta és la segona i en acabar la pel·lícula m’he quedat amb les ganes de preguntar-li a Paco Ferrer de què tractarà la tercera.

Junt a Paco Ferrer, que ha estat de mestre per esta zona,  tenia que estar al cine la valenciana Carmen Pellicer, una pedagoga i escriptora de renom que ha fet de guionista i directora. Però malauradament Carmen és una persona tan enfeinada que no ha pogut ser. No importa, encara que escoltar-la val la pena, jo fa temps ho vaig fer i com he dit de Paco Ferrer, són persones que viuen la professió i saben expressar-ho.

Mirant la pel·lícula anem saltant de continent a continent, observant vides diferents.

Vegem la vida i l’entorn d’una família xinesa, país on fins fa poc estava la llei que prohibia tindre més d’un fill. Els iaios tenen molta influencia en l'educació dels néts. Així que els fills, com la protagonista xinesa, són educats per sis adults, els pares i els iaios de les dues parts. És una educació estricta, difícil i el xiquet ha de viure atenent a totes les indicacions que els adults li van marcant, indicacions que de vegades són contradictòries.

Vegem una iaia i un nét que viuen al Camerun. Quina història més bonica!. Ens obri els ulls descobrint-nos com és de difícil accedir a l’educació als xiquets d’Africa. Ja sabiem un poc d'este continent gràcies a la lloable tasca que està fent altre mestre que ha estat treballant a Ontinyent,  Vicent Domingo d'Aielo, amb el seu projecte AfricaHugs. En "La otra educación" vegem com els xiquets necessiten espònsors que els paguen els estudis.  En este cas hi ha un desenllaç feliç perquè hi ha una associació que ajuda en este sentit. Els nostres xiquets i xiquetes, els espanyols,  deurien de veure esta manera de viure per valorar la sort que tenen de no haver de lluitar per aconseguir entrar a l’escola.  Esta història m’ha recordat la preciosa  pel·lícula “Camino a la escuela”, que tant m’agrada i que ja vaig ressenyar.

També vegem una família de francesos que han optat per l’escola en casa: Homeschooling. En Espanya està prohibida però personalment pense que és altra opció com qualsevol altra. Si els pares es creuen capaços d’assumir tota la responsabilitat educativa, ells són els que han de portar-la endavant. Pense que serà molt difícil perquè els pares han de dedicar moltes hores i saber de tot per poder ensenyar totes les disciplines que necessiten  els fills per ser competents en totes les matèries.

I per últim està l’aprenentatge amb el recolzament dels amics. Partint d’un projecte amb alumnes amb dificultats en l’aprenentatge per malaltia, uns s’ensenyen a altres i l’estima que es donen omplin moltes carències afectives que a més a més ajuden a superar les malalties que estan patint.

Són histories aparentment sense connexió però les uneix el fet de mostrar altres maneres d’aprendre. També en totes l’estima està de protagonista i és base fonamental,  i ha de ser una estima mútua, sense eixa estima poc s’aconsegueix, poc s’ensenya i poc s’aprèn. I una de les premisses principals que està present en les quatre històries és que en totes està la felicitat del xiquet i xiqueta com a finalitat.

ALBAIDA (València) MUSEU DE DIORAMES

El museu permanent de diorames d’Albaida és, a banda del sentit religiós,  una manera de veure com era el poble fa uns anys, una manera de retrobar-se amb el passat.

La ciutat d'Albaida té alguns atractius que la fan mereixedora d’una visita. Té entre altres coses, el seu palau dels Milà i Aragó que és una meravella, també hi ha un museu internacional de titelles únic  on  és un goig entrar-hi per observar la gran varietat de titelles que hi ha de tot el món i també té un  museu de diorames que en Nadal és visita obligada.

El museu es va inaugurar en desembre de l’any 2002, fruit de molt de treball anterior per part de l’associació de betlemistes de la localitat, que ja va camí dels quaranta anys de fundació. Això són molts anys i veterania, és molta expereincia acumulada garantia d’un treball ben fet. El museu s’hi troba al casc antic, junt al palau i al museu de titelles, així que d’una visita es pot fer tot.

En un món i societat cada vegada més diversa, de religions i nacionalitats, cal matisar que no és condició indispensable ser de la religió catòlica per admirar els diorames d’Albaida. Tothom sense distinció pot  observar i valorar l’art manual com està fet: és un art minuciós i detallista, un art on cal posar molta atenció i tenir paciència. I  també tothom, especialment qui coneix el poble,  pot veure com els passatges representats, que no deixen de ser escenes de vida, estan situats en llocs emblemàtics de la localitat. Cada diorama conta una història que tal volta hem escoltat o llegit a la bíblia però tal volta no podem imaginar. Tan se val. Només veure-ho és bonic. Per això tothom pot anar a visitar-lo i qualsevol persona d’alta religió valorarà.

En els diorames no falten elements com l’aigua, els diversos arbres i arbusts, les persianes a les finestres o cortines de tela. Veig molts tipus de gerres, algunes hui en dia les coneixem perquè formen part de la decoració de casa i abans eren d’us quotidià i necessari per a viure cadascuna amb un nom diferent segons la seua utilitat. I tot ho trobem en  xicotetes dimensions que és més difícil de fer.

I és que part de l’essència dels betlemistes en general és mostrar la cultura rural amb les muntanyes o rius i els oficis que poblen els pobles que els envolten. Els diorames d’Albaida mostren  en la llunyania el desert i les palmeres, mostren un paisatge que no es nostre però alhora hi ha carrers del poble fàcilment identificables. Eixa barreja m’agrada, està ben representada. Veig un diorama que és l’església del poble i altre que és un antic teatre. Tambè hi ha  antics carrers del poble. Que bonic! Segur que fins i tot la gent representada en eixos carrers  eren habitants del poble.

Els d’Albaida són gent amb sort, en el museu de diorames tenen una manera de veure com era Albaida de fa uns anys, així el passat arquitectònic no s’oblida i es poden fer més idea de com era la vida dels seus avantpassats.

El museu va renovant-se va ampliant amb nous diorames, així que no importa repetir la visita, perquè sempre es pot trobar novetats o detalls que en la visita anterior han passat desapercebuts. I  és que hi tant per a mirar!.

Jo hi he anat moltes vegades i no em canse de mirar els diorames, alguns tenen els llums  estratègicament col·locats perquè il·luminen un element important, o tal volta mostren el camí que ha de seguir el personatge que hi ha. 

Jo he anat i seguiré anant, per descobrir nous racons il·luminats i més detalls.

QUADERN DE VIATGE, ALBAIDA 2017

RESSENYA de cine: LA ADOPCIÓN

LA ADOPCIÓN

Daniela Féjerman

Amb “La adopción” acompanyem a una parella a un viatge a un país de l’Est, no especifica quin, tal volta perquè al llarg de la pel·lícula no es diu moltes coses bones sobre ell. Pot ser Lituània, Ucraïna o qualsevol altre proper a Rússia. Recorde fa uns anys que esta zona tenia portes obertes a l’adopció i moltes famílies espanyoles hi anaven per aconseguir el desig de formar una família.

La parella de protagonistes que mostren una gran sintonia al llarg de tota la pel·lícula, fan un viatge que no és de plaer, és un viatge - somni que comença amb il·lusió, alegria i expectativa. És una viatge per adopció. Però una vegada instal·lats al lloc, un menut poble hostil on no troben cap mena d’empatia per cap lloc,  el somni es torna un malson. La seua intermediària en el procés d’adopció és una simple buròcrata que vol agradar però no ho aconsegueix perquè es nota la falsedat.

I este malson s’inicia només baixar de l’avió. La parella comença la seua odissea adoptiva amb entrebancs que no deixen de passar durant la major part de l’estada al país de l’Est.

En primer lloc els perden les maletes, també fa molt de fred i a més a més no tothom entén l’anglès, i qui l’entén de vegades no és fa entendre. Estos són els primers problemes. Hi ha ambient hostil i corrupte, arriba un moment després de moltes decepcions, que ja no es fien de ningú, tampoc de la  intermediària que sembla que l’únic que vol és  embutxacar-se els diners.

Perquè a la fi el que es mostra a la pel·lícula és que  l’adopció és una simple transacció econòmica per als països que aporten els xiquets i també per a les famílies que adopten, que han arribat esperançades i  carregades de sentiments i afectivitat però acaben enxarxades en eixa  negociació burocràtica. Les famílies es deixen molts diners en el camí, alguns necessaris per passar els tràmits però altres fruits del corrompiment.

Planteja dilemes ètics i morals. Està  el dilema de que serà millor per al xiquets, si traure’ls del país o deixar-lo en el seu ambient. Perquè els  xiquets de vegades tenen família i no sabem per què que no s’ha fet càrrec. Cada xiquet és un món, potser ha estat abandonat per necessitat econòmica i no perquè no hi ha estima i desig de tenir cura d’ell. 

Tambè està el dilema de  triar un xiquet, i sembla un mercat. I a més a més, en quines condicions? Fins on s’ha d’aguantar la corrupció i la demanda indiscriminada de diners per a tot? Les agencies d’adopció presenten xiquets malats amb  deficiències físiques o mentals i crea malestar als futurs pares per desitjar un xiquet sa. Els xiquets sans en els mostren immediatament,  si els tenen els reserven per  a qui més pague. S’aprofiten de les famílies desesperades que volen un fill i van a per totes. Son enganyats i són sabedors que els estan enganyant, la qual cosa crea un continu  malestar.

I al final tanta adversitat, tant de problema acaba tambalejant la relació matrimonial. Pot passar i en este cas passa. Eixe trencament sembla que se soluciona quan el matrimoni s’emporta el xiquet a casa però l’esquerda està i no sabrem mai si la parella  veurà o no créixer al fill en la mateixa casa.

Tot el que es conta és real, la directora i guionista de la pel·lícula va passar pel mateix procés i plasma la seua experiència sumada  a la d’altres persones que com ella han  anat a l’estranger a adoptar i han tingut problemes. La majoria de les persones quan tornen callen per oblidar tots els mals tràngols que han passat perquè  al final ja tenen el somni complert. Però la directora va voler mostrar la realitat i no fer cas del consell que en el país diuen, que cal callar i oblidar totes les penalitats.

Pense que la pel·lícula està bé per mostrar esta realitat viscuda per tantes i tantes famílies o persones monoparentals que desitgen un fill algunes vegades de manera obsessiva i opten per esta via d’adopció internacional. Fins i tot pense que és esclaridora per als fills adoptats i  quan tinguen edat d’entendre puguen veure per tot el calvari que els pares han passat.

Tambè pense que esta pel·lícula pot llevar les ganes d’adoptar si hi ha persones que ho tenen en ment, però no s’ha de perdre l’esperança  perquè no passa sempre i no en tots el països hi ha un negoci al voltant de la vida humana, no sempre es viu  una espera dolorosa ni apareixen tants entrebancs. Sortosament hi ha països que controlen el procés. Sortosament hi ha molts casos d’adopcions fàcils i felices que no tenen res a veure amb esta realitat que la pel·lícula ha mostrat.

CROÀCIA: SPLIT

Split és essencialment una ciutat construïda dins d’un palau, hi està la singularitat.

El Palau, per fora

Estem de ruta per Croàcia. Eixim de Dubrovnik creuant el pont de Franjo Tudman i ens enfilem cap a Split  per una carretera estreta, són 210 quilometres els que ens separen de la ciutat construïda dins d’un palau. El vehicle no pot agafar velocitat el que comporta la possibilitat d’assaborir el paisatge mirant a través de les finestres. S’hi veuen de lluny illes i llots, cales i platges. Anem per carretera nacional perquè en este tram, per ser tan estret, no es pot construir autopista. Voregem  la costa i la frontera de Bòsnia està molt a prop.

El pont de Franjo Tudman 

Mire per les finestres la costa, xicotets pobles que gaudeixen del privilegis que ofereix el mar, menudes cales, algunes buides i altres amb gent. També passem per un gran hotel que desentona en l’entorn. Ens conten que tan gran edifici no agrada gens als croates i quan passen per davant amb els seus vaixells enlairen la bandera croata expressant així el descontent. En general es té cura de construir seguint harmonia arquitectònica, hi ha lleis protectores de la natura, però sempre hi ha qui s’escapa de la norma. Encara que fan falta hotels, la costa és intocable perquè saben que l’encant de Croàcia és el paisatge. 

Contemple tot el temps el mar, les vistes són incomparables. Son aigües clares i cristal·lines. No hi ha arena, les platges són de grava i pedra.

Poblets i illots de cami a Split, és una carretera amb unes vistes precioses

Després de fer 60 quilometres des de Dubrovnik,  vegem de lluny el mur de Stone, o el que és el mateix: la muralla xinesa d’Europa que és medieval i  feta per protegir als comerciants de la sal. És la segona més llarga d’Europa, té 7 quilometres i comptava fins a 30 torres de defensa.

El mur de Stone, o el que és el mateix: la muralla xinesa d’Europa.

Cada vegada rep més turisme, que no només va a veure la muralla, per la zona vegem vivers de  clòtxines i d’ostres. Les ostres de Stone són famoses.

Vivers de  clòtxines i d’ostres.

Arriba un moment que el vehicle para, hem de passar una frontera. És una curiositat estranya que passa en Croàcia si fas trajecte pel país. Croàcia està dividida en dos parts. A la costa hi ha uns deu quilometres, no arriba,  que pertanyen a Bòsnia. Va ser un regal de Tito per a que el país tinguera eixida al mar. Cert que va ser de gran ajuda per al bosnians perquè el mar proporciona vida.

Frontera d'entrada a Bosnia.

Passem la frontera sense problema i ens trobem amb un costa plena d’edificacions i apartaments,  de cales i eixides per a la pesca. Està tot l’espai molt aprofitat. Als croates no els agrada este pas obligatori que hem de fer tothom quan visitem Croàcia. A  més a més Bòsnia és més barata i és un reclam per parar-hi. Nosaltres fem parada tècnica, com fa tothom i es deixem diners. Per impedir-ho els croates volien construir un túnel fent circumval·lació per l’arxipèlag que enfronta, però el projecte es va desestimar per trencar l’harmonia natural.

Bosnia

Quan travessem els 10m quilòmetres de Bòsnia creuem de nou la frontera.

Frontera d'eixida de Bosnia.

Després d’un curt tram costaner agafem autopista i el paisatge canvia. Ara vegem conreus per tot arreu perquè estem en la vall del riu Neretva. El riu Neretva naix a Bòsnia i recorre 22 quilometres de Croàcia i per on passa, fertilitza. Creixen arbres fruiters i arròs.

La vall del riu Neretva.

Arribem a Split i em sorprèn el que m’hi trobe: una fortalesa i residència. Si pensava que a Dubrovnik hi havia gent i feia calor, ací tot es duplica. El calor és mortífer i la gent angoixant.

Split: fortalesa i residència.

Split és un maremàgnum d’edificis antics i no tan antics, ruïnes i vivendes habitades actualment. És el que realment sorprèn. Una ciutat dins d’un palau!  Eixa és la peculiaritat la gent viu dins, i entre,  les ruïnes.

I la gent viu al palau...

Visitem el palau de Diocleciano que és el centre del casc antic de la ciutat  declarat Patrimoni de la Humanitat. Es va tardar deu anys en finalitzar les obres. Té valor per l’estat de conservació malgrat el temps passat. Amb els segles, els temples pagans donaren pas a esglésies cristianes. Hi ha quatre portes d’entrada, sempre hi ha gent amunt i avall. L’emperador no va escatimar en despeses i així va emprar pedra de Braç, marbre grec, fusta libanesa, rajola de Salonita, efigies egípcies...

A 6 quilometres de l’assentament romà Salonae, la vella capital de Dalmacia, Diocleciano manà construir  el  palau on passaria els últims anys de la seua vida. Després va començar a ser ocupada com refugi de la població en les invasions que arribaven per mar. L’ocupació va ser definitiva quan Salonae va ser completament destruïda i els últims habitants anaren dins de les muralles de l’antic palau. Així el palau es va convertir en ciutat.

Comencem la visita entrant al palau pel soterrani, per davall del que va ser l’apartament de l’emperador. El soterrani està  en perfecte estat  perquè l’edifici es va construir mirant el mar sobre una subestructura per salvar el desnivell, esta subestructura, per on hem entrat, va estar durant segles coberta de fem, la qual cosa va propiciar la conservació i poder saber més sobre com era i amb quin materials es va fer el palau.

Entrem -hi pel  soterrani.

En este moment no veig harmonia, només gent i més gent pels estrets carrers, tal volta és per l’angoixa que em produeix el cúmul de persones i tanta calor. La visita  pel matí és un  patiment que fa que no aprecie el valor del que estic vegent: La porta Aenea per on entrem i la porta Aurea per on eixim, restes arqueològics, la catedral, el temple de Jupiter, esglésies romàniques, convents o palaus... Massa història hi concentrada.

Dins del palau.

Quan el palau emmurallat es quedà xicotet i els habitants necessitaren més espai començà a escampar-se la zona creant altra part interessant de Split: Novi Grad. Eixint per la porta Férrea arribem a una bonica plaça. Sobre la mateixa porta està la torre del rellotge del segle XVI. És una plaça acollidora amb palaus venecians i des de la plaça s’hi va per carreronets medievals creats per acollir més habitants.

Fora de les muralles-

Per sort el passeig de la vesprada hi ha menys gent. S’hi pot respirar millor i apreciar el que vegem. A més a més anem al nostre aire sense rumb fixat. Entrem a un banc on es conserven les ruïnes romanes.  També vegem uns novis que s’acaben de casar i estan fent se  fotos.

Escenari de fotos de nuvis.

Dins d'un banc

Ara podem parar l’atenció en  la catedral i en la torre, que des de cada racó de la ciutat és veu. Entrem a la catedral catòlica construïda sobre el que va ser el mausoleu de Diocleciano, que segons conta la història era un contrari radical al cristianisme. Mira per a on, qui li anava a dir que el seu mausoleu es convertiria en el lloc sagrat dedicat a san Duje, un dels pares de l’esglesia cristiana.

Catedral i torre. L'amic Ernest em fa una foto amb un fons espectacular.

Per dins és una meravella. La barreja d’estil m’agrada. Sempre m’atrau la mescla.

Catedral

Sota la catedral està la cripta de santa Lucia, un lloc amb un pou per tirar monedes i demanar desitjos i un oratori per resar. Veig gent que ho fa.

Cripta de santa Lucia.

També entrem al temple de Júpiter. A l’exterior s’hi conserva una columna del segle XV,  una figura egípcia de granit negre i un sarcòfag del XVI. De dins destaca la volta decorada i la pila baptismal.

Temple de Júpiter.

Només eixir del temple trobem un carrer extremadament estret per on cap només una persona o dos més primes. És curiós i el fotografie buit i després amb els amics fent bromes. Passem uns minuts realment divertits, d’eixos que plores de tant riure. Sense dubte uns dels millor moments passats al llarg del viatge.

Plorem de riure...en este cas...unes imatges valem més que mil paraules. 

Al passeig marítim i als carrers i les places que donen al mar corre la brisa. S’està millor que intramurs, així que compaginat passejos per dins i per fora,  hem conclòs la visita.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2017,  CROÀCIA