UNA HISTORIA DE LOCOS
Robert Guédiguian
He eixit del cine compungida, pensativa. Valore en veu alta el que he vist
i resumeisc dient que m’ha agradat molt la pel·lícula. Potser perquè Armènia és
un país on vull anar, el tinc estudiat i no m’agrada el genocidi que patiren
els seus avantpassats, potser perquè estic
llegint una novel·la ambientada al País Basc (Pàtria) i trobe molts paral·lelismes amb
el que he vist. El cas és que pense que val la pena veure pel·lícules o llegir
llibres d’este tipus per entendre més els conflictes i la societat en general. És bo parar l’atenció i analitzar les raons per les quals es fan les coses. Val
la pena saber per no jutjar sense coneixement de causa.
En este cas s’analitza el terrorisme derivat de la venjança armènia després del genocidi patit a mans otomanes. La pel·lícula no justifica la violència però si fa reflexionar-hi sobre els motius que porten a ella.
Es diferencien dues parts clarament delimitades. La primera es remunta a
una època passada i mostra l’assassinat del dirigent Talat Pashá l’any 1921,
arquitecte de l’holocaust armeni a mans
de l’heroi Soghomon tehlirian absolt pel tribunal alemany. És en blanc i negre.
Millor així, hi ha una escena molt dura de l’atemptat de bala directa al cap
que ja copa tot el grau de crueltat sanguinolenta que ha de tindre la
pel·lícula. L’escena en color hauria sigut més cruel, la sang negra és menys
cridanera.
La segona part, la més llarga, ja és en color i està situada en la dècada
de 1980. La violència no es veu amb tant de dramatisme i s’endevina. Hi ha qui ho
critica i diu que “Una historia de locos” no mostra clarament el genocidi i les
massacres històriques i deuria fer-ho. Pense que no fa falta afegir morts,
s’entenen. La pel·lícula és didàctica i no cal veure més volència. Particularment m’ha fet ganes de saber més enllà
del que et diuen i això és un èxit que no totes les pel·lícules aconsegueixen.
I buscant informació he sabut que “Una història de locos” es va fer l’any
2015, amb motiu dels 100 anys del genocidi armeni. I sobre el genocidi, he
sabut que foren un milió i mig d’armenis
els assassinats pel govern otomà entre 1915-1023. Actualment encara s’està
demanant responsabilitat a Turquia, que no nega les massacres però no les
anomena genocidi, es demana que la resta de països del món reconeguin els fets
i fins el moment només quasi una trentena ho han fet.
També he sabut que la pel·lícula està basada en un llibre, “La bomba”, del
periodista espanyol Jose Antonio Gurriarán que va patir un atemptat armeni en
Madrid el 30 de desembre de 1980. Van haver 9 ferits, Gurriarán un d’ells. El
periodista va estar convalescent durant temps lluitant per salvar les dues
cames, com un dels protagonistes. A l’hospital en la dura i llarga recuperació,
comença a documentar-se sobre la causa Armènia. I només eixir de l’hospital
Gurriarán va voler anar a parlar amb els
seus botxíns, de la mateixa manera també,
com passa en la pel·lícula. Els va trobar un any després al Líban, eren els
líders de ESALA (exèrcit secret armeni per a
l’alliberament d’Armènia) i es va reunir amb ells. Els militats anaven
coberts amb passamuntanyes i portaven fusells a les mans. Gurriarán, va donar al líder del grup armeni un llibre de
Martin Luther King per a que pensara en el camí escollit. “ La bomba” va ser
escrit amb intenció de ser un manifest pacifista dedicat a tots els terroristes
del món. Va ser traduït a l’armeni i al francès i va tindre molta repercussió
internacional. Una vegada trobats els motius, el periodista es va convertir en
un dels principals defensors dels reconeixement del genocidi armeni.
I la pel·lícula mostra la història de l’absurd del terrorisme i la violència,
és la historia d’una bogeria, que podria
ser substituïda per altra alternativa en la que no es derramara sang. La
demostració que esta idea no és cap utopia està en Ghandi i com va tirar als
anglesos de la India.
I basant-se en l’experiència del periodista espanyol, la pel·lícula es
centra en el tema del perdó i la comprensió, concretament en el comportament de
la mare del terrorista que se sent culpable de l’acció violenta del fill i
decideix visitar a la víctima a qui la bomba deixarà coix de per vida. També
mostra el comportament de la víctima que necessita parlar amb el terrorista per
saber per pròpia boca el per què. La víctima
està plena d’odi, vol respostes i és a través d’ell que les sabem nosaltres.
Quan ell aconsegueix la pau la trobem els espectadors. I encara que la resta
del món no entén eixa relació que s’estableix entre la família del terrorista i
la de la víctima, no importa, cadascú ha de buscar les respostes que vulga, i les
que li dicta el cor. El diàleg de víctimes i botxins és un tema important que
malauradament en temps actuals deuria d’estar més vigent per oblidar odis i
rancors. Hi ha moments emotius, les emocions cobren importància encara que es
busque objectivitat.
En “Una història de locos”, no està clar qui són els bojos, i això
m’agrada, així com el to esperançador que adopta el terrorista quan es planteja
si l’acció violenta és la millor solució. Convida a la reconciliació, a la idea
que cal el perdó i comprendre, és un bon missatge.
La lluita armada i les raons és un tema espinós, en Espanya coneixem la del
País Basc, el llibre “Patria” tracta el mateix tema, el de reflexionar-hi sobre
les dues parts implicades, és el llibre que estava llegint mentre mirava la
pel·lícula. El llibre “Patria” i la pel·lícula “ Una historia de locos”,
malgrat parlar de grups armats diferents, es complementen. A la fi, com bé
queda patent en la pel·lícula, els grups terroristes estaven en contacte i
s’ajudaven entre ells quan es necessitaven.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada