RESSENYA de cine: LA ADOPCIÓN

LA ADOPCIÓN

Daniela Féjerman

Amb “La adopción” acompanyem a una parella a un viatge a un país de l’Est, no especifica quin, tal volta perquè al llarg de la pel·lícula no es diu moltes coses bones sobre ell. Pot ser Lituània, Ucraïna o qualsevol altre proper a Rússia. Recorde fa uns anys que esta zona tenia portes obertes a l’adopció i moltes famílies espanyoles hi anaven per aconseguir el desig de formar una família.

La parella de protagonistes que mostren una gran sintonia al llarg de tota la pel·lícula, fan un viatge que no és de plaer, és un viatge - somni que comença amb il·lusió, alegria i expectativa. És una viatge per adopció. Però una vegada instal·lats al lloc, un menut poble hostil on no troben cap mena d’empatia per cap lloc,  el somni es torna un malson. La seua intermediària en el procés d’adopció és una simple buròcrata que vol agradar però no ho aconsegueix perquè es nota la falsedat.

I este malson s’inicia només baixar de l’avió. La parella comença la seua odissea adoptiva amb entrebancs que no deixen de passar durant la major part de l’estada al país de l’Est.

En primer lloc els perden les maletes, també fa molt de fred i a més a més no tothom entén l’anglès, i qui l’entén de vegades no és fa entendre. Estos són els primers problemes. Hi ha ambient hostil i corrupte, arriba un moment després de moltes decepcions, que ja no es fien de ningú, tampoc de la  intermediària que sembla que l’únic que vol és  embutxacar-se els diners.

Perquè a la fi el que es mostra a la pel·lícula és que  l’adopció és una simple transacció econòmica per als països que aporten els xiquets i també per a les famílies que adopten, que han arribat esperançades i  carregades de sentiments i afectivitat però acaben enxarxades en eixa  negociació burocràtica. Les famílies es deixen molts diners en el camí, alguns necessaris per passar els tràmits però altres fruits del corrompiment.

Planteja dilemes ètics i morals. Està  el dilema de que serà millor per al xiquets, si traure’ls del país o deixar-lo en el seu ambient. Perquè els  xiquets de vegades tenen família i no sabem per què que no s’ha fet càrrec. Cada xiquet és un món, potser ha estat abandonat per necessitat econòmica i no perquè no hi ha estima i desig de tenir cura d’ell. 

Tambè està el dilema de  triar un xiquet, i sembla un mercat. I a més a més, en quines condicions? Fins on s’ha d’aguantar la corrupció i la demanda indiscriminada de diners per a tot? Les agencies d’adopció presenten xiquets malats amb  deficiències físiques o mentals i crea malestar als futurs pares per desitjar un xiquet sa. Els xiquets sans en els mostren immediatament,  si els tenen els reserven per  a qui més pague. S’aprofiten de les famílies desesperades que volen un fill i van a per totes. Son enganyats i són sabedors que els estan enganyant, la qual cosa crea un continu  malestar.

I al final tanta adversitat, tant de problema acaba tambalejant la relació matrimonial. Pot passar i en este cas passa. Eixe trencament sembla que se soluciona quan el matrimoni s’emporta el xiquet a casa però l’esquerda està i no sabrem mai si la parella  veurà o no créixer al fill en la mateixa casa.

Tot el que es conta és real, la directora i guionista de la pel·lícula va passar pel mateix procés i plasma la seua experiència sumada  a la d’altres persones que com ella han  anat a l’estranger a adoptar i han tingut problemes. La majoria de les persones quan tornen callen per oblidar tots els mals tràngols que han passat perquè  al final ja tenen el somni complert. Però la directora va voler mostrar la realitat i no fer cas del consell que en el país diuen, que cal callar i oblidar totes les penalitats.

Pense que la pel·lícula està bé per mostrar esta realitat viscuda per tantes i tantes famílies o persones monoparentals que desitgen un fill algunes vegades de manera obsessiva i opten per esta via d’adopció internacional. Fins i tot pense que és esclaridora per als fills adoptats i  quan tinguen edat d’entendre puguen veure per tot el calvari que els pares han passat.

Tambè pense que esta pel·lícula pot llevar les ganes d’adoptar si hi ha persones que ho tenen en ment, però no s’ha de perdre l’esperança  perquè no passa sempre i no en tots el països hi ha un negoci al voltant de la vida humana, no sempre es viu  una espera dolorosa ni apareixen tants entrebancs. Sortosament hi ha països que controlen el procés. Sortosament hi ha molts casos d’adopcions fàcils i felices que no tenen res a veure amb esta realitat que la pel·lícula ha mostrat.