FOTOS i MÚSICA: PLANES de la BARONIA ( Alacant)

Planes és un poble xicotet en grandària però gran per la seua gent.

M'agrada perdre'm pels seus carrers estrets i amb costeres.

Música: 

La vida és bella

IRLANDA: PENÍNSULA DE DINGLE

La península de Dingle, el punt més a l’oest d’Irlanda, conserva la tradició celta en costums i en idioma. M’agrada.  

Anem cap a la península de Dingle. Este viatge que estem fent per  l’illa verda irlandesa, que és meitat senderisme meitat visita urbana, ens porta ara a esta terra salvatge que configura uns bonics paisatges. Hi ha importants jaciments arqueològics, hi ha moltes construccions de pedra semi abandonades. En la zona costera de Dingle es caracteritzen els baixos promontoris accidentats. Tot està en combinació harmònica. 

Hui plou, sortosament ens pilla quan anem de camí per carretera i no ens banyem. Mirem per la finestra del vehicle i el blau del cel es confon amb el blau de l’aigua, a més les gotes de pluja encara unifiquen més la varietat cromàtica.  Si mirem a l’altre costat és verd i més verd el que predomina, Com no? Sempre està regat! Ja ens hem acostumat a la pluja, tanmateix esperem que isca el sol o al menys que pare de ploure i que ens deixe gaudir del paisatge.

De tant en tant parem i baixem del vehicle, sense importar si plou o no, hem de veure la panoràmica que tenim davant, és inevitable parar encara que siguen uns minuts per adonar-nos-en, una vegada més, de les meravelles que la natura brinda a esta illa.

Parem a Caher Conor envoltat d’un paisatge àrid i inhòspit. Són unes construccions de pedra habitades en temps passats, al voltant fa 1200 anys.

Caher Conor

Estem molt a prop de les abandonades illes Blasquet, les més occidentals d’Europa. Anem fent parades per veure-les de lluny, estan a cinc quilometres,  la bellesa del paisatge convida a mirar.

Prop de les illes Blasquet

Visitem el centre-museu per entendre com s'hi vivia a les illes abans de l’abandó total als anys 50 ( 1953). Al principi de segle molts estudiosos van anar-hi per poder recuperar la tradició i la llengua irlandesa.

Foto que  correspon a un quadre antic

Mapa de Blasquet

Reproducció de casa antiga

No em resiteisc a la temptació de comprar un llibre de narracions escrites per una contadora de històries oficial, és una senyora que coneixia les illes i que explicava les seues coses, les tradicions i la vida en aquell lloc tan allunyat i en temps passats. 

La contadora d'històries

Hi ha una foto exposada que em crida l’atenció, no sé quin títol porta però jo li’n pose un immediatament: "El somni d’Amèrica", perquè a les illes Blasquet les mirades sempre estaven dirigides cap a este continent. Les illes eren el punt a l'oest, més proper des d'Irlanda a Amèrica. Els irlandesos tenien a un tir de pedra anar-hi. De fet foren molts els irlandesos que anaren a fer le Amèriques, com se sol dir.

Quadre

M'agrada este tipus de llocs que miren per la història. En eixir de nou gaudim de les vistes.

Després parem a un monument prehistòric, el Gallarus oratory és una construcció de pedra de fa uns 1300 anys, construïda pels primers cristians. Està tan ben feta que malgrat el temps no entra ni una gota d’aigua. Gallarus oratory és l’exemple millor conservat i explicatiu dels oratoris en forma de vaixell de la península de Dingle, les parets són de pedra i tenen un considerable grossor, ens diuen que més d’un metre. En una de les parets hi ha una finestra de cap rodó. Per dins és menut, mesura al voltant de 5 metres per quasi 2. Cert que és una enigmàtica construcció.

Gallarus Oratory

I al final arribem al poble. Dingle és suficientment xicotet per passejar-lo a peu i està molt animat amb restaurants al moll i cases pintades de colors. Encara està habitat per descendents dels emigrants del segle XVIII que escaparen de les severes lleis dels latifundistes anglesos per criar ovelles  i pollastres o treballar al mar, això al menys diuen. Dingle té a voltant de 2000 habitants però molta vida turística que fa que augmente l’estadística temporalment.

Donem una passejada. Ens adonem que al poble hi ha un personatge protagonista, és el dofí Fungui, que sovint està present en botigues i façanes, i diuen que de tant en tant se’l veu en el mar. No vull trencar la màgia ni la il•lusió de cap persona, tampoc tirar per terra el negoci, si és que hi ha, però pense que és un muntatge turístic preparat on es veu l’animalet saltar i amagar-se en alta mar....amb uns sospitosos bussejadors a prop dient quan han d’eixir. Tal volta estic enganyada i Fungui és més intel•ligent del que em pense, així que vosaltres mateixos decidiu si us ve en gana conèixer Fungui o quedar-vos passejant.

Dingle

Malauradament és en este poble quan ens assabentem d’una tragèdia d’accident d’avió a Madrid. Ho estem veient en una tele d’un pub on estem prenent café i el cambrer ens alerta per a que prestem atenció, en adonar-se que som espanyoles. La veritat és que ens deixa trasbalsades perquè les noticies que arriben són molt confuses, poques i van canviat per moments. És una gran tragèdia que no oblidarem.

Dingle

Agafem un ferry per creuar el riu Sannon, el més llarg d’Irlanda. I també a l’Atlàntic es troben platges acollidores, sobre tot en dies de sol com hui.  Una d'elles és la platja d’Inch que té importància per ser escenari de la pel•lícula “ La hija de Ryan”. Jo no ressaltaria res més, se li ha donat la publicitat per a que els cinèfils hi paren.

Platja Inch

El viatge continua, tenim molt vist i encara queda... M'agrada Irlanda, els paratges natural o ciutats, castells o abadies, la gents i els pubs. M'agrada molt.

QUADERN DE VIATGE:  Irlanda, estiu 2008

SALAMANCA, un passeig per la ciutat-II PART

 leer en castellano

És un goig passejar per Salamanca, amb sol o pluja, tant se val... cada ambient li dóna un color diferent i especial.

Ja hem vist un poc de Salamanca però continuem en esta ciutat. Malgrat passar pels mateixos llocs el passeig no avorreix ni cansa.

Quin no ha vist mai una foto de la casa de las Conchas? Fa uns anys vaig estar a Lisboa, a la casa de Saramago  i me la va recordar, la diferència és que aquella esta coberta de pedres tallades en forma de punta de diamant  i la salmantina de petxines. La casa de las Conxas l’observem per fora amb deteniment, i també entrem. Pas a pas...

Finestres a la façana de la casa de la Conchas.

És monument emblemàtic de la ciutat, una casa senyorial de temps dels reis catòlics. Quantes petxines hi haurà?, se m’ocurreix pensar mirant bocabadada la façana. Per algun lloc llig que unes 300... I mire la façana i les petxines amb deteniment perquè diuen que hi ha un tresor amagat davall d’una d’elles. Intente endevinar quina serà de totes la que guarda el tresor de llegenda, però ho deixe, no podré saber si ho encerte o no ho encerte.

També em pregunte quina raó portaria a decorar la casa amb les petxines i m’assabente que qui la manà construir era de l’ordre de Santiago, però hi ha altra raó explicativa més poètica, que al•lega ser una prova d’amor de l’amo de la casa cap a l’esposa, que pertanyia a una família nobiliària que tenia per símbol una petxina. També m’assabente que la casa tenia dues torres, ara només en queda una perquè Carlos I va manar enderrocar-ne una com a càstig a la família i és que un dels seus integrants va ser cabdill comuner.

La Casa de las Conchas.

Després d’especular i d’imaginar les històries del passat, entrem al casa, al primer colp d’ull m’agrada molt el que trobe. El pati, molt harmoniós, té com la façana, barreja estils, el gòtic tardà, el mudèjar i el renaixentista, la combinació m’agrada. A l’interior està la biblioteca publica.

Interior de la casa de las Conxas.

Entrem per un carrer... eixim per altre... quan mirem cap amunt, sempre estan les torres de la catedral mirant-nos, com un far. Una casa em crida l’atenció, resulta ser un edifici antic que era una fonda i actualment és un institut de secundària i pense quina sort estudiar en un lloc carregat d'historia.

Salamanca està formada per molts carrers que amaguen racons interessants.

També entrem de passada al pati del palau Fonseca, conegut pel palau de la Salina perquè també va ser dipòsit de la sal, és l’actual seu de la Diputació. I és que plou i és bon lloc per posar-nos a recer, alhora aprofitem per veure el pati on hi ha una galeria amb unes escultures molt expressives. Diu la llegenda que l’arquebisbe Alonso de Fonseca, personatge molt influent de l’època viatjà a Salamanca en una ocasió i els nobles no l’acolliren perquè anava acompanyat de la seua amant. L’arquebisbe es va enfadar tant que per a venjar-se manà construir el palau decorant-lo amb les cares grotesques dels nobles que no li donaren hostatge. I encara que és cert que el rector tenia una amant la història vertadera i no la de llegenda, diu que no va ser ell qui manà construir el palau sinó altre amb un nom molt semblant.

Palau Fonseca o palau de la Salina.

Tot no és caminar... també hi ha temps per al descans. Un d’ells és per a dinar. Hem trobat un lloc molt acollidor, quantitat de menjar de qualitat i a bon preu bo.

Encara estem al casc històric...

En acabar seguim el nostre deambular per carrers i parem l’atenció en l’església de Santa Maria i el palau de Monterrey propietats de la Casa d’Alba. Al  fons es veu el convent de les Úrsules.

Esglèsia de santa Maria i palau de Monterrey.

Convent de es Úrsules.

El fred no impedeix eixir a la gent al carrer i als turistes que visitem la ciutat tampoc, la zona comercial, concretament el carrer Toro i el carrer Zamora, que parteixen de la plaça major i els voltants estan plens. També està com punt comercial el mercat central al mateix costat de la plaça major, així com els carrers que venen i van a monuments importants també són una temptació turística, de les de cases de souvenirs i embotits de la regió.

Quan estem pel carrer Zamora trobem una església menudeta i bonica, que trenca el conjunt arquitectònic del carrer però m’agrada, perquè és una supervivent front a la voràgine comercial i els edificis del voltant, és l'esglèsia de san Marcos. Hi queda, dincs, la part espiritual front a la material.

San Marcos.

He vist molts estudiants pel carrer, molts són estrangers. També hi ha molt de turisme en general, però noi importa la gent, cert, perquè cabem tots en les amples avingudes que alhora fan de refugi als monuments. No sento la massificació turistica que es veu en altres ciutats, i no és perquè no la tinga, sinò perquè veig espais molts amples i grans. També pot ser perquè el temps no acompanya i està plovent de tanta en tant.

Cert que el conjunt arquitectònic de Salamanca impressiona, primer per quantitat, segon per estar els monuments concentrats uns dels altres sense competitivitat, ocupant cadascú el seu lloc, el lloc que la història li ha marcat. Com cada monument el veiem varies vegades dóna peu a observar-los en diferents hores i llums variades. També els podem veure des de diverses perspectives i això té el seu encant. Els monuments acaben sent familiars.

Mentre caminem i xarrem pare atenció en façanes i detalls.  Hi ha cases actuals amb arquitectura que té plena concordança, emprant la pedra semblant, a la del passat. L’arenisca de Villamayor és la que predomina i la que li dóna un cert color daurat caracteristic a la ciutat. I també m’agraden les reixes, modernes i antigues juntes i convivint amb harmonia i amb elegància.

Les jornades de visita a la ciutat es poden acabar en qualsevol lloc per prendre alguna cosa, hi ha molts originals i curiosos. A Salamanca hi ha molta varietat en noms i en decoració, l’oferta és múltiple i adaptada a tota tipus de persones.

La part més comercial...

I per acabar la visita a Salamanca anem a un barri on hi ha moltes façanes i portes de garatge, estan pintades, hi ha moltes i variades,  per no fer este text molt llarg, ho deixe per a altre apartat.

Us explique també en altre moment més sobre la plaça real i també sobre universitats... és que Salamanca dóna per a molt i no vull deixar res per explicar.

QUADERN DE VIATGE, PRIMAVERA 2016, SALAMANCA i VOLTANTS

SALAMANCA: un paseo por la ciudad (II PARTE)

llegir en valencià

Es un placer pasear por Salamanca, con sol o lluvia, no importa... cada ambiente le da un color diferente y especial.

Ya hemos visto un poco de Salamanca pero seguimos en esta ciudad. A pesar de pasar por los mismos lugares el paseo no aburre ni cansa.

¿Quién no ha visto nunca una foto de la casa de las Conchas? Hace unos años estuve en Lisboa, en la casa de Saramago y me la recordó, la diferencia es que aquella está cubierta de piedras talladas en forma de punta de diamante y la salmantina de conchas. Observamos el exterior de la casa de las Conchas con detenimiento, y también entramos. Os lo explico paso a paso ...

La casa de la Conchas.

Es un monumento emblemático de la ciudad, una casa señorial de la época de los reyes católicos.¿Cuántas conchas habrá ? se me ocurre pensar mirando boquiabierta la fachada. Por algún lugar leo que son unas 300... Y miro la fachada y las conchas con atención porque dicen que hay un tesoro escondido debajo de una de ellas. Intento adivinar cuál será de todas la que guarda el tesoro de leyenda, pero lo dejo, nunca podré saber si lo acierto o no lo acierto.

También me pregunto qué razón llevaría a decorar la casa con las conchas y luego se,  que quien la mandó construir era de la orden de Santiago, pero hay otra razón explicativa más poética, que alega ser una prueba de amor del dueño de la casa hacia su esposa, que pertenecía a una familia nobiliaria que tenía por símbolo una concha. También me entero que la casa tenía dos torres, ahora sólo queda una porque Carlos I mandó derribar una de ellas como castigo a la familia y es que uno de sus integrantes fue caudillo comunero.

La Casa de las Conchas.

Después de especular y de imaginar las historias del pasado, entramos en la casa. En una primera mirada me gusta mucho lo que encuentro. El patio, muy armonioso, tiene, como la fachada, mezcla estilos, el gótico tardío, el mudéjar y el renacentista. La combinación me gusta. En el interior está la biblioteca pública.

Interior de la casa de las Conchas.

En nuestro paseo por la ciudad, entramos por una calle... salimos por otra... cuando miramos hacia arriba siempre están las torres de la catedral mirándonos, como un faro. Una casa me llama la atención, resulta ser un edificio antiguo que era una fonda y actualmente es un instituto de secundaria. Que buen sitio para estudiar, pienso, un lugar con historia.

Salamanca està formada por muchas calles que esconden rincones interesantes.

También entramos al patio del palacio Fonseca, conocido por el palacio de la Salina porque también fue depósito de la sal, es la actual sede de la Diputación. Y es que llueve y es un buen lugar para resguardarnos, a la vez que aprovechamos para ver el patio donde hay una galería con unas esculturas muy expresivas. Dice la leyenda que el arzobispo Alonso de Fonseca, personaje muy influyente de la época viajó a Salamanca en una ocasión y los nobles no le recibieron porque iba acompañado de su amante. El arzobispo se enfadó tanto que para vengarse mandó construir el palacio decorándolo con las caras grotescas de los nobles que no le dieron hospedaje. Y aunque es cierto que el cura tenía una amante, la historia verdadera y no la de leyenda, dice que no fue él quien mandó construir el palacio sino otro con un nombre muy parecido.

Palacio Fonseca o palacio de la Salina.

Me gusta Salamanca, pero n todo no es caminar... también hay tiempo para el descanso. Uno de ellos es para comer. Hemos encontrado un lugar muy acogedor, cantidad de comida de calidad y a buen precio.

Aún estamos en el casco historico...

Cuando acabamos de comer, seguimos nuestro deambular por calles y prestamos  atención a la iglesia de Santa María y el palacio de Monterrey propiedad de la Casa de Alba. Al fondo se ve el convento de las Ursulas.

Iglesia de santa Maria y palacio de Monterrey.

Convento de las Úrsulas.

El frío no impide a la gente local salir a la calle y los turistas que visitamos la ciudad tampoco, la zona comercial, en concreto la calle Toro y la calle Zamora, que parten de la plaza mayor y los alrededores están llenos. También está como punto comercial el mercado central al lado mismo de la plaza mayor, así como las calles que vienen y van a monumentos importantes que también son una tentación turística, con souvenirs y embutidos de la región.

Cuando estamos por la calle Zamora encontramos una iglesia pequeña y bonita, que rompe el estilo del conjunto arquitectónico de la calle, pero me gusta, porque la veo como una superviviente frente a la vorágine comercial y los edificios de los alrededores, es la iglesia de san Marcos.

San Marcos.

He visto muchos estudiantes por la calle, muchos son extranjeros. También hay mucho turismo en general, pero no importa la cantidad de gente que haya  porque cabemos todos en las anchas avenidas, que a la vez hacen de refugio a los monumentos. No siento la concentración agobiante turística que se ve en otras ciudades, y no es porque no la tenga, sino porque veo espacios muy anchos y grandes. También puede ser porque el tiempo no invita al paseo ya que por momentos, está lloviendo y no da mucho gusto mojarse.

Es cierto que el conjunto arquitectónico de Salamanca impresiona, primero por cantidad, segundo por estar los monumentos muy juntos y sin atisbo de competitividad, ocupando cada uno su lugar, el lugar que la historia le ha marcado. Como cada monumento lo vemos varias veces al día da pie a observarlos en diferentes horas y luces variadas. También los podemos ver desde diferentes perspectivas y eso tiene su encanto. Los monumentos acaban siendo familiares.

Mientras caminamos y charlamos fijo mi atención en fachadas y detalles. Hay casas actuales con arquitectura acorde a la del pasado, es por la piedra utilizada. La arenisca de Villamayor es la que predomina y la que le da un cierto color dorado característico a la ciudad. Y también me gustan las rejas, modernas y antiguas conviviendo con armonía y con elegancia.

Cada jornada de visita en la ciudad se pueden concluir  en cualquier bar  para tomar algo, hay muchos originales y curiosos. En Salamanca hay mucha variedad en nombres y en decoración, la oferta es múltiple y adaptada a toda tipo de personas.

La parte más comercial...

Y para terminar la visita de Salamanca nos dirigimos a un barrio donde muchas fachadas y puertas de garaje están pintadas, hay muchas y variadas, para no hacer este texto muy largo, lo dejo para otro apartado.

También os explico en otro momento un poco sobre la plaza Mayor y también sobre universidades... es que Salamanca da para mucho y no quiero dejar nada de lado, quiero mostrarlo todo.

CUADERNO DE VIAJE, PRIMAVERA 2016, SALAMANCA y ALREDEDORES