SEGOVIA: la ciutat vigilada per L’AQÜEDUCTE

L’aqüeducte de Segòvia impressiona no només al primer colp d’ull per les dimensions tan grans, sinó en adonar-nos-en de com va ser construït en el passat.

L'aqüeducte impressiona al primer colp d'ull.

En Segòvia he estat dos vegades. Una d’elles va ser un viatge didàctic, cloenda d’un curs d’art i història sobre la ciutat organitzat per al professorat i amb un expert  al capdavant a qui va ser un goig escoltar cada detall. 

L’AQÜEDUCTE l’escric amb majúscules, com cal. Ja ens havia avisat el professor expert en art: l’aqüeducte de Segòvia impressiona no només al primer colp d’ull per les dimensions sinó en adonar-nos-en del fet com es va construir. Jo ja ho sabia, ja em meravellà la primera vegada, però així i tot, de nou aquell edifici romà em va bocabadar en arribar amb el grup de professors a l’entrada a la ciutat.

Totes les prespectives són boniques.

És l’obra d’enginyeria civil romana més important d’Espanya i un del monuments millors conservats dins del catàleg de vestigis romans a la Península Iberica. És símbol de Segòvia fins el punt de figurar a l’escut.

No se sap exactament quan va ser construït, hi ha qui diu que a meitat del segle I, hi ha qui diu que a principis del segle II, tampoc cal matisar tant per admirar la mestria de qui ho va fer i de qui ho va dissenyar. La inscripció feta en lletres de bronze que hi havia en època romana on constava any i nom del constructor s’ha perdut.  El que si se sap és per a què servia, va ser construït per abastar d’aigua un important lloc militar romà.

És porta d'entrada a la ciutat.

Té 163 arcs, ens fiem dels que ens diuen, si és cert o no també tan se val. Només mirar observem que en són molts, més dels que podem imaginar. El conjunt és impressionant. Mirem amunt, el punt més alt arriba els 28 metres, després parem en detalls retornat la vista avall.

És una gran obra d'enginyeria.

Quina obra d’enginyeria!. Està fet de granit i els blocs, alguns diuen que pesen més de dos tones, estan encaixats com si d’un trencaclosques es tractés. Entre bloc i bloc no existeix material d’unió i s’hi manté en equilibri gràcies a un perfecte estudi de pes i col•locació de les pedres. Tot un art.

Però Segòvia és més que l’aqüeducte i el “cochinillo” afamat que no deixem de tastar. Matise que està l’opció de la truita, que està molt bona, per a qui no li agrade la carn o li done pena menjar-se un animalet tan menudet i tan tendret  

Segòvia és una ciutat molt acollidora per a passejar per ella i per a descobrir-la, qui encara no ha anat. Això si, avise de bestreta, s’ha d’anar amb bon calçat perquè costeres no en falten.

Deambulem per carrers sense mirar saber quin nom tenen. Només parem atenció al carrer reial, que era i és la via principal de la ciutat.

Però la ciutat és més que les muralles...

Anem al barri jueu...i entre carrer i carrer no deixem de mirar les façanes. Trobem la casa de los picos d’estil renaixentista i decorada amb puntes de diamants.

La casa de los picos.

I arribem a la catedral, última d’estil gòtic construïda en Espanya on destaquen les vidrieres del segle XVI.

Vistes de la catedral.

San Juan de los caballeros, era antigament el lloc de reunió dels cavallers per a repartir la mesta o el dret al past de la ramaderia, hi ha una exposició de Zuluaga de ceràmica. L’artista Daniel Zuluaga germà de l’afamat pintor va comprar l’església l’any 1905 i la va convertir en residència i taller de treball.

San Juan de los caballeros.

Anem a altre símbol de la ciutat, El Alcazar, el balcó de la meseta. Pugem els 152 escalons per accedir a la torre i poder gaudir de les vistes. És un camí estret però val la pena pujar.  Està situat a un extrem de la ciutat i té a un costat el riu Eresma i a l’altre el riu Clamores.

El Alcazar

Primer fou construït com fortalesa a l’edat mitjana per la seua situació privilegiada, després va ser utilitzat com residència reial. L’any 1862, va ser reconstruït després d’un fort incendi.

El Alcazar és una fortificació imponent que domina la ciutat

Des del Alcazar s’hi pot veure de lluny l’església de la Vera Cruz.

L'església de la Vera Cruz

S’especula si és d’origen templari, però les noves investigacions ho posen en dubte. El que si està clara és la data de la fundació, segons consta en una làpida: el 13 d’abril de 1208, és el que llig al fullet informatiu que ens donen a l’entrada. 

És una joia arquitectònica que amaga misteris i història, té un aura especial. Els cavallers de la Sobirana Ordre Militar i hospitalària de sap Juan de Jerusalem, titulada de Rodas i titulada de Malta, hi celebren sovint els seus oficis i funcions religioses al llarg de l’any sent una de les més importants la del divendres sant i la processó de la mateixa nit santa. Cada any, pugen pel camí de Zamarramala els cavallers  que revestits amb els seus negres hàbits s’il•luminen amb ciris i torxes.

L’església de la Vera Cruz, està considerada el exemple més complet en Europa de temple construït com una planta central al voltant de la qual gira la nau circular. Este tipus d’arquitectura té els antecedents als baptisteris romans dels primers segles del Cristianisme i es feu habitual en les edificacions fetes pels cavallers de distintes ordres fundades pel Creuats de Palestina.

I si per fora és bonica i especial, també és sorprenent el que ens trobem en entrar. És totalment diferent a les catòliques, segons ens conten el disseny està inspirat en l’església del sant sepulcre i la mesquita de la roca, ambdues de la ciutat de Jerusalem. Hi ha una part extremadament de sostre baix, dedicada a l’activitat penitencial. És bonica, especial, sorprenent i s’hi respira espiritualitat.

L'esglesia de la Vera Cruz, de la qual hi ha qui diu té origen templari.

QUADERN DE VIATGE, SEGOVIA 2001

FOTOS i MÚSICA: Parc natural de DOÑANA

Què hi ha millor que entrar en un pulmó verd anadalús acompanyats d'una musica embriagadora com la que ens ofereix la combinació de Chambao i Enrique Morente?

Música:

"Respira"

Chambao i Enrique Morente

VALÈNCIA: Al RACÓ d’ADEMUZ passant per TUEJAR

Si no pots anar de viatge a un lloc allunyat, ves a altre més prop, tots tenen el seu encant. 

Detall  ceràmic d'una font al poble d'Ademús

El racó d’Ademús és una part d’Espanya que no coneixia í encara que semble mentida és una part valenciana. Després d’anteriors intents fallits hui, per fi, he visitat eixa zona “apartada”. Ja feia temps que volia anar-hi, perquè malgrat no haver estat mai sabia de bestreta què m’hi trobaria: uns bonics i verds paratges naturals, on hi ha uns menudets poblets de carrers estrets i costeruts amb història i passat amagat. 

El racó d’Ademús i la seua principal població Ademús, que ha estat el punt final d’este dia, pertany jurídicament a la Comunitat Valenciana. Les terres del racó d’Ademús foren conquistades per Pere II d’Aragó l’any 1210 fent presa de possessió dels castells musulmans d’Ademús i Castielfabib. És, doncs, una de les comarques més antigues de la conquesta que formen part de la Comunitat Valenciana, malgrat estar territorialment separada. 

L’oratge s’ha comportat, sol i núvols tot el temps, unes gotes de pluja tant en tant. El cel nuvolós li ha dónat un color i brillo especial a cada estampa. Són núvols preciosos juganers creant formes diverses i que hui també han jugat amb els matisos de color, perquè als blaus i blancs s’han afegit els grisos i quasi negres.

El núvols van canviant segons moments, són un espectacle natural.

He fet en total 450 quilòmetres en cotxe i he creuat comunitats. El meu trajecte ha començat de bon matí des de la comarca on m’hi trobe, la de la Vall d’Albaida,  direcció València i passant per Llíria  i després Xelva, he parat  a Tuejar, on he aprofitat per fer una visita a uns amics i també recórrer un poc del poble.

Tuejar, escut i serra que caracteritza el poble.

El primer que hem fet en arribar-hi ha estat buscar la casa dels amics i l'hem trobada, això si, endinsant-nos en cotxe per un carreronet per darrere l’església situada a la plaça principal. Mare meua quin poble més entramat!, no hi ha cap carrer recte, excepte “la calle larga”, que creua la localitat, un carrer que després de portar diversos noms s’ha quedat amb el que li toca, el que la defineix i amb el que tothom al poble la identifica per la seua llargària.

Vistes de Tuejar dec de prespectives diferents.

Quan arribem en cotxe fins la plaça quasi ni es pot passar, hi ha rebombori de gent, són els “quintos” del poble, no sé exactament què fan, és sobre una festa que tenen o que ja han fet, així que no sé si "fan o desfan". 

El que vegem del poble és el paratge natural del naixement del riu Tuejar. Primer anem a l’assut, on hi havia antigament una pressa construïda de canyes i fusta que recollia l’aigua per a la sèquia, després ja es va refer d’obra. Actualment és un paratge natural on va la gent per passar el dia a l’aire lliure. Hi ha un restaurant creat per l’agencia de turisme de la Generalitat Valenciana. I és bonic, tant el paratge que ho envolta com  l’edifici construït.

El Azud de Tuejar

És un bon lloc per passar el dia i si s’hi poden fer rutes de senderisme per admirar paisatge i també pintures rupestres. Ho deixem per a altre dia.

Paratge de "El Azud" de Tuejar

La ruta natural no ha acabat, els amics ens porten a altre zona recreativa on també, quan hi ha bon oratge, la gent gaudeix de les aigües del riu Tuejar.

Zona recreauiva al riu Tuejar.

Està molt prop d’un camping on hi ha unes cabanyes de fusta molt temptadores perquè semblen un bon lloc on quedar-s’hi de manera còmoda i econòmica.

Després deixem Tuejar i passant per Titaguas, creuem “frontera” a la província de Conca per una  infernal carretera estreta i sinuosa envoltada d’altes muntanyes. No està en males condicions però té moltes revoltes i les altes muntanyes quasi semblen caure damunt nostre, de fet hi ha xarxes de protecció per evitar despreniments.

De camí a l Racó d'Ademus.

I és infernal perquè just en este preciós paratge fa un vent quasi huracanat. Anem molt espai, i a soles en la carretera, cap vehicle més. En un moment donat vull gaudir de les vistes en un racó on veig que s’hi pot parar i no puc baixar del cotxe perquè el vent no em deixa ni obrir la porta. Em conforme en mirar a traves del cristall, però no puc fer fotos de la meravella del barranc. De nou...llàstima, altra vegada serà.

El racó d’Ademús està envoltat per la província de Conca i la de Terol, així que una vegada estem al racó, en un tres i no res, bé podríem visitar el Torico de Terol o anar a la ciutat encantada pertanyent  a Conca.

Passem per Casas Bajas...plou, vegem el poble a traves del cristall....

I després d’estar uns quilòmetres creuant la província de Conca, entrem de nou a la província de València i el primer poble que trobem és Casas Bajas, després Casas Altas i després de revoltes i més revoltes, a la fi, ja estem en Ademús, el poble més gran de la zona. Deixem a un costat Vallancas i al nord Castielbabib, no podem visitar-los en esta excursió d’un dia i ràpida, malgrat saber que tenen patrimoni històric artístic. Altra vegada tornaré amb més dies per davant perquè em quede amb les ganes de veure la resta de pobles que configuren esta zona. He de conformar-me només amb la visita d’este que és un del més grans amb poc més d’un miler d’habitants.

I arribem al poble d'Ademus,

D’Ademús destaquen les ruïnes del castell, el casc antic i l’església parroquial del segle XVII, però sense cap dubte el més important és l’ermita de la Virgen de la Huerta del segle XIII.

d'Ademus destaca l'ermita de la Virgen de la Huerta del segle XIII

Té un preciós paratge natural envoltant-lo molt preparat per poder fer rutes de caminades. De nou em venen ganes de poder disposar de més temps...

És un poble acollidor

Nosaltres fem un passeig pel poble pujant per la calle Mesón i en només uns metres trobem una font construïda per la Diputació provincial de València amb rajolets de Manises, que representen el casc urbà i el Pico Castro.

En pujar al casc antic trobem una gran font amb vistes del poble. 

Observem arquitectura popular, en molts casos restaurada. El carrer acaba a la plaça l’església o el Raval. Un bon lloc per parar l’atenció en l’església del segle XVII..i en les cases i en les vistes...

Ens dediquem a caminar  directes a la plaça principal..

Cert que el poble d’Ademús és bonic i mereix més temps per poder-lo descobrir. Jo no el tinc, he de tornar a casa i encara queden molts quilòmetres per davant.

El poble té racons amb encant.

De tornada, encara recordant el paratges naturals descoberts en esta visita llàmpec a la comarca dels Serrans, passem per Cofrents i per la central nuclear. Les fumaroles esgarrifen, més que les dels volcans...!Accelera li dic al conductor del cotxe, no vull respirar este aire contaminat!

QUADERN DE VIATGE, RACÓ D’ADEMUS, primavera 2013

ÀVILA: El que amaguen les muralles

Les muralles d’Àvila amaguen molt, més del que pensava abans d’anar-hi...Durant uns dies vàrem estar descobrint una acollidora ciutat que ens era desconeguda i que tenia molt que mostrar.

Avila era una assignatura pendent que havíem de visitar. Així que després d’ajornar durant molt de temps la visita a la ciutat de les muralles, una setmana lliure que teníem anàrem a Madrid i de la capital d’Espanya viatjàrem en tren fins a Avila.

Volíem descobrir què amagaven les seues famoses muralles, el que tothom coneix, el que tothom ha vist encara que siga en fotografia. I és que en realitat la gran muralla és una imatge que bé val l’honor de ser qualificada de simbòlica del lloc on s’hi troba.

Observàrem la muralla de prop i de lluny, de dia i de nit, imponent i majestuosa, pel caràcter clarament militar i defensiu.

Les muralles d'Àvila, símbol de la ciutat i monument estimat. 
Esta foto perttany al passat, actualment la gespa, com un gran jardí, envolta les muralles. 

Les muralles identifiquen la ciutat, i és més, a mi em passa, que en veure qualsevol muralla pense en les de la ciutat d’Àvila. I és que segons diuen és la segona muralla sencera més gran del món i la millor conservada d’Europa. Si, és llarga i està ben conservada. Les muralles tenen més de 2 quilometres de longitud i s’erigiren al segle XI. Hi ha molts torrellons. He llegit per algun lloc que en són 90, no ho vaig comprovar, per a eixa tasca hi ha gent millor preparada.

Denoten solidesa.

El que si puc corroborar és que les cigonyes hi posen els seus nius en primavera, ho vaig veure en pujar hi per admirar la vista que des de les altures s’hi contemplava.

A més a més, segons em contaren aleshores, és el monument totalment il•luminat més gran del món, això era ja fa anys... no sé si encara hom serà. El que si és cert és que els llums a la nit li donaven un encís especial, una màgia, un misteri...que a mi em van captivar.

Avila passa un poc desapercebuda en el conjunt espanyol, és el que passa quan parlem de ciutats menudes, queden a l’ombra de les grans i poc se’n parla d’elles, però Avila és, i val molt. Les muralles junt a les esglésies, és a dir, tot el conjunt el casc històric, és Patrimoni de la Humanitat. 

Ens trobàrem una menuda ciutat, al voltant de 60.000 habitants, tal volta no arribe, no sabria dir exactament la quantitat. Però si afirme que el passeig pels seus carrers era agradable i als dos dies ja tot resultava familiar.

El passeig per la ciutat el férem sense presses, gaudint dels racons i de la història. Des de la plaça que dóna a la porta de “El Alcazar” pujàrem als torrellons de les muralles. Des de les altures entre torres i merlets s’hi podia veure la ciutat, la part vella i la nova fora de les muralles.

A la part alta.

Mirant la vista ens férem idea de la vida d’abans, uns vivint dins les muralles, altres vivint fora. Les muralles marquen diferenciació social, representen la separació entre la part “ civilitzada”, la considerada per les altes classes socials “no tan civilitzada”. I a este grup pertanyien gent de camp, que a més de ser el grup més nombrós i pobre, havien de pagar uns impostos per a les infraestructures urbanes, i entre elles estava inclòs la muralla, era el que s’anomenava “reparo de muros”.

El passeig és agradable.

En la plaça des d’on accedirem als torrellons estan les figures zoomorfes. Àvila i la seua província es caracteritzen per tindre el major nombre d’estes figures que representen bous, porcs senglars o porcs de granja.

Un bon lloc per a descansar i fer una ullada al plànol...

Seguint el passeig arribàrem a la catedral amb l’aspecte d’una fortalesa i que té una de les torres per acabar. A la façana principal se superposen elements gòtics i barrocs. I una vegada dins, recorde que em cridà l’atenció la pedra amb tonalitats rogenques amb la qual va ser construïda.

Vista  exterior de la catedral. 

Visitàrem el claustre i m’agradà, com en la majoria de claustres religiosos, s’hi respirava pau i tranquil•litat. I l’abside de la catedral s’alça com un torrelló més de la muralla.

Claustre

Abside

Passant l’arc de sant Vicent, fora de les muralles, es troba la basílica de sant Vicent, l’edifici romànic més important de la ciutat. A l’interior està el sepulcre del sant decorat amb relleus que descriuen el martiri.

Arc de sant Vicent

Basílica de sant Vicent

La porta occidental té una representació de Crist i els Apòstols que es compara amb el pòrtic de la Glòria de Santiago de Compostela.

Basílica de sant Vicent

Passada la porta de “El Alcazar”, fora de les muralles trobàrem d’immeditat la plaça de santa Teresa o El Grande, i el seu  monument junt a la muralla. A l’extrem de la plaça està l’església de Sant Pere, primera parròquia d’Avila en la que ressalta un impressionant i gran rosetó vidriera.

Esglèsia de sant Pere. 
La plaça actualment no presenta este aspecte, actualment no està la carretera que li donava la volta i tota la plaça és una gran superficie peatonal.

El convent de Santa Teresa fou edificat en el segle XVII sobre el solar de la casa natal de la religiosa.

Convent de santa Teresa.

En el nostre deambular passàrem per la capella de Mosen Rubi, antic convent, ara residència de monges. El seu campanar estava ocupat per les cigonyes, com molts altres en primavera. Que bonica estampa, en tota la ciutat, la del nius amb eixos elegants ocells...!

A la primavera són moltes les cigonyes que fan niu a les torres i campanars d'Àvila.

I el convent de Santo Tomas té una església d’una sola nau i tres claustres gòtics. Entràrem al claustre anomenat del silenci.

Convent de santo Tomas

Anàrem al monestir de l’Encarnació que és convent de carmelites, lloc on va viure 30 anys santa Teresa.

Convent de l'Encarnació.

Sabíem el que veiem perquè anàvem plànol en mà. Passàrem pel que queda del convent de Los Jerónimos, i per Santo Tomé el viejo, que és una xicoteta església romànica dels segle XII. I paràrem l’atenció en detalls com el que queda a l’hospital de santa Escolastica. Veiérem, a la porta del Carme la torre que pertanyia al monestir del Carme. I de lluny veiérem l’església de Santiago, construïda sobre una romànica...i moltes més...perquè si una cosa no falta en Àvila són monestirs i esglésies.

Deambulant...trobem detalls...

...i també vistes boniques

La ciutat és acollidora i en no res de “patejar-la” ja anàvem amunt i avall amb seguretat. Hi ha places ineludibles per on cada dos per tres passàvem, una és la plaça de l’ajuntament. Hi ha façanes que de tant veure-les identificàvem al primer colp d’ull. com “La Torre de los Juzmanes” del segle XV, una mostra d’arquitectura militar i defensiva. També passàvem sovint per la “ mansión de los Polentinos” amb riquesa decorativa renaixentista sobre tot, detalls militars. I també la “mansion de los deanes”, que és un edifici també renaixentista però d’inspiració veneciana, en aquell moment que hi estàvem era el museu provincial. I també visitàrem el palau Benavides que és actualment parador Nacional.

Parador Nacional

Però on entràrem i prenguérem seient als còmodes sofàs d’un pati interior molt ben condicionat, va ser al Palau de los Velada, on ens férem un café. No més. El café el férem durar molt de temps, el temps suficient per a admirar l’estil renaixentista d’este edifici que és un hotel.

Palau de los Velada, que encara que manté actualment l'estructura  ha estat repintat i ha cobrat un aire diferent.

Avila és bonica, amb esglésies, moltes esglésies...i carrerons... i detalls a les façanes com el que trobàrem al cantó en eixir del Palau de los Velada, amb un antic cartell indicant que hi havia un lloc de menjar.

I una vegada visitada la ciutat decidírem veure-la des de lluny. “Quatro  postes” situat en la carretera de Salamaca són quatre columnes dòriques que cobreixen una creu. No està allunyat, nosaltres hi anàrem fent una passejada, ens agrada caminar. És el lloc que ofereix la millor panoràmica de la ciutat i de les muralles. I no érem les úniques que trobàrem un encant especial al lloc...un pintor havia decidit plasmar al llenç la idíl•lica imatge i hi estava, demostrant el seu art.

Cuatro postes

Des de cuatro postes hi ha una magnífica vista d'àvila i les muralles.

En tornar a casa i rememorant el viatge vaig voler saber més i em vaig assabentar que al monument de les muralles, malgrat ser propietat de l’Estat espanyol, gestionat per l’ajuntament de la ciutat, hi ha trams privats, concretament els que coincideixen amb alguns edificis i palaus o esglésies, una d’elles la catedral.

Vaig saber exactament les mesures d’aquell mur i la quantitat de torres, portes  i merlets. Ocupa un rectangle orientat d’est a oest i concretament té un perímetre de 2516 m. I 2500 merlets, 88 torres i 9 portes. Els murs tenen 3 m de grossor i 12 d’altura. Durant la construcció s’aprofitaren dels desnivells de terreny i no es construïren contraforts. Si veure el monument resulta impactant, saber exactament les mesures encara li dóna més relleu i importància.

Les dos portes principals, sobre la part més plana, les havíem vist eren  la de “Alcazar” i la de san Vicent, ambdues ben fortificades per estar en lloc de fàcil accés i més exposades a l’atac extern.

Com a materials s’aprofitaren altres ja emprats abans, procedents de la necròpoli romana, altres de construccions civils i de les antigues muralles romana i visigòtica. La pedra és granit gris i negre, dependent del seu origen.

Encara que de temps romans ja existia una muralla, l’actual data dels segle XII i se sap per la morfologia interna, tanmateix segons estudis s’hi conserven sectors on l’antiga romana s’encaixa amb la nova construïda. M’agrada viatjar perquè em fa gana de saber, de buscar informació per a completar la imatge real, perquè qualsevol lloc és la suma del que es veu i del la història que, si poguera, pot contar.

Ah! I vaig saber també que el riu que passa per Avila és el riu Riu Adaja, afluent del riu Duero. I és que quan més se sap...més es vol saber fins i tot les xicotetes coses.

Riu Adaja

REFLEXIONS POSTERIORS,  ÀVILA primavera 1999