ÀVILA: El que amaguen les muralles

Les muralles d’Àvila amaguen molt, més del que pensava abans d’anar-hi...Durant uns dies vàrem estar descobrint una acollidora ciutat que ens era desconeguda i que tenia molt que mostrar.

Avila era una assignatura pendent que havíem de visitar. Així que després d’ajornar durant molt de temps la visita a la ciutat de les muralles, una setmana lliure que teníem anàrem a Madrid i de la capital d’Espanya viatjàrem en tren fins a Avila.

Volíem descobrir què amagaven les seues famoses muralles, el que tothom coneix, el que tothom ha vist encara que siga en fotografia. I és que en realitat la gran muralla és una imatge que bé val l’honor de ser qualificada de simbòlica del lloc on s’hi troba.

Observàrem la muralla de prop i de lluny, de dia i de nit, imponent i majestuosa, pel caràcter clarament militar i defensiu.

Les muralles d'Àvila, símbol de la ciutat i monument estimat. 
Esta foto perttany al passat, actualment la gespa, com un gran jardí, envolta les muralles. 

Les muralles identifiquen la ciutat, i és més, a mi em passa, que en veure qualsevol muralla pense en les de la ciutat d’Àvila. I és que segons diuen és la segona muralla sencera més gran del món i la millor conservada d’Europa. Si, és llarga i està ben conservada. Les muralles tenen més de 2 quilometres de longitud i s’erigiren al segle XI. Hi ha molts torrellons. He llegit per algun lloc que en són 90, no ho vaig comprovar, per a eixa tasca hi ha gent millor preparada.

Denoten solidesa.

El que si puc corroborar és que les cigonyes hi posen els seus nius en primavera, ho vaig veure en pujar hi per admirar la vista que des de les altures s’hi contemplava.

A més a més, segons em contaren aleshores, és el monument totalment il•luminat més gran del món, això era ja fa anys... no sé si encara hom serà. El que si és cert és que els llums a la nit li donaven un encís especial, una màgia, un misteri...que a mi em van captivar.

Avila passa un poc desapercebuda en el conjunt espanyol, és el que passa quan parlem de ciutats menudes, queden a l’ombra de les grans i poc se’n parla d’elles, però Avila és, i val molt. Les muralles junt a les esglésies, és a dir, tot el conjunt el casc històric, és Patrimoni de la Humanitat. 

Ens trobàrem una menuda ciutat, al voltant de 60.000 habitants, tal volta no arribe, no sabria dir exactament la quantitat. Però si afirme que el passeig pels seus carrers era agradable i als dos dies ja tot resultava familiar.

El passeig per la ciutat el férem sense presses, gaudint dels racons i de la història. Des de la plaça que dóna a la porta de “El Alcazar” pujàrem als torrellons de les muralles. Des de les altures entre torres i merlets s’hi podia veure la ciutat, la part vella i la nova fora de les muralles.

A la part alta.

Mirant la vista ens férem idea de la vida d’abans, uns vivint dins les muralles, altres vivint fora. Les muralles marquen diferenciació social, representen la separació entre la part “ civilitzada”, la considerada per les altes classes socials “no tan civilitzada”. I a este grup pertanyien gent de camp, que a més de ser el grup més nombrós i pobre, havien de pagar uns impostos per a les infraestructures urbanes, i entre elles estava inclòs la muralla, era el que s’anomenava “reparo de muros”.

El passeig és agradable.

En la plaça des d’on accedirem als torrellons estan les figures zoomorfes. Àvila i la seua província es caracteritzen per tindre el major nombre d’estes figures que representen bous, porcs senglars o porcs de granja.

Un bon lloc per a descansar i fer una ullada al plànol...

Seguint el passeig arribàrem a la catedral amb l’aspecte d’una fortalesa i que té una de les torres per acabar. A la façana principal se superposen elements gòtics i barrocs. I una vegada dins, recorde que em cridà l’atenció la pedra amb tonalitats rogenques amb la qual va ser construïda.

Vista  exterior de la catedral. 

Visitàrem el claustre i m’agradà, com en la majoria de claustres religiosos, s’hi respirava pau i tranquil•litat. I l’abside de la catedral s’alça com un torrelló més de la muralla.

Claustre

Abside

Passant l’arc de sant Vicent, fora de les muralles, es troba la basílica de sant Vicent, l’edifici romànic més important de la ciutat. A l’interior està el sepulcre del sant decorat amb relleus que descriuen el martiri.

Arc de sant Vicent

Basílica de sant Vicent

La porta occidental té una representació de Crist i els Apòstols que es compara amb el pòrtic de la Glòria de Santiago de Compostela.

Basílica de sant Vicent

Passada la porta de “El Alcazar”, fora de les muralles trobàrem d’immeditat la plaça de santa Teresa o El Grande, i el seu  monument junt a la muralla. A l’extrem de la plaça està l’església de Sant Pere, primera parròquia d’Avila en la que ressalta un impressionant i gran rosetó vidriera.

Esglèsia de sant Pere. 
La plaça actualment no presenta este aspecte, actualment no està la carretera que li donava la volta i tota la plaça és una gran superficie peatonal.

El convent de Santa Teresa fou edificat en el segle XVII sobre el solar de la casa natal de la religiosa.

Convent de santa Teresa.

En el nostre deambular passàrem per la capella de Mosen Rubi, antic convent, ara residència de monges. El seu campanar estava ocupat per les cigonyes, com molts altres en primavera. Que bonica estampa, en tota la ciutat, la del nius amb eixos elegants ocells...!

A la primavera són moltes les cigonyes que fan niu a les torres i campanars d'Àvila.

I el convent de Santo Tomas té una església d’una sola nau i tres claustres gòtics. Entràrem al claustre anomenat del silenci.

Convent de santo Tomas

Anàrem al monestir de l’Encarnació que és convent de carmelites, lloc on va viure 30 anys santa Teresa.

Convent de l'Encarnació.

Sabíem el que veiem perquè anàvem plànol en mà. Passàrem pel que queda del convent de Los Jerónimos, i per Santo Tomé el viejo, que és una xicoteta església romànica dels segle XII. I paràrem l’atenció en detalls com el que queda a l’hospital de santa Escolastica. Veiérem, a la porta del Carme la torre que pertanyia al monestir del Carme. I de lluny veiérem l’església de Santiago, construïda sobre una romànica...i moltes més...perquè si una cosa no falta en Àvila són monestirs i esglésies.

Deambulant...trobem detalls...

...i també vistes boniques

La ciutat és acollidora i en no res de “patejar-la” ja anàvem amunt i avall amb seguretat. Hi ha places ineludibles per on cada dos per tres passàvem, una és la plaça de l’ajuntament. Hi ha façanes que de tant veure-les identificàvem al primer colp d’ull. com “La Torre de los Juzmanes” del segle XV, una mostra d’arquitectura militar i defensiva. També passàvem sovint per la “ mansión de los Polentinos” amb riquesa decorativa renaixentista sobre tot, detalls militars. I també la “mansion de los deanes”, que és un edifici també renaixentista però d’inspiració veneciana, en aquell moment que hi estàvem era el museu provincial. I també visitàrem el palau Benavides que és actualment parador Nacional.

Parador Nacional

Però on entràrem i prenguérem seient als còmodes sofàs d’un pati interior molt ben condicionat, va ser al Palau de los Velada, on ens férem un café. No més. El café el férem durar molt de temps, el temps suficient per a admirar l’estil renaixentista d’este edifici que és un hotel.

Palau de los Velada, que encara que manté actualment l'estructura  ha estat repintat i ha cobrat un aire diferent.

Avila és bonica, amb esglésies, moltes esglésies...i carrerons... i detalls a les façanes com el que trobàrem al cantó en eixir del Palau de los Velada, amb un antic cartell indicant que hi havia un lloc de menjar.

I una vegada visitada la ciutat decidírem veure-la des de lluny. “Quatro  postes” situat en la carretera de Salamaca són quatre columnes dòriques que cobreixen una creu. No està allunyat, nosaltres hi anàrem fent una passejada, ens agrada caminar. És el lloc que ofereix la millor panoràmica de la ciutat i de les muralles. I no érem les úniques que trobàrem un encant especial al lloc...un pintor havia decidit plasmar al llenç la idíl•lica imatge i hi estava, demostrant el seu art.

Cuatro postes

Des de cuatro postes hi ha una magnífica vista d'àvila i les muralles.

En tornar a casa i rememorant el viatge vaig voler saber més i em vaig assabentar que al monument de les muralles, malgrat ser propietat de l’Estat espanyol, gestionat per l’ajuntament de la ciutat, hi ha trams privats, concretament els que coincideixen amb alguns edificis i palaus o esglésies, una d’elles la catedral.

Vaig saber exactament les mesures d’aquell mur i la quantitat de torres, portes  i merlets. Ocupa un rectangle orientat d’est a oest i concretament té un perímetre de 2516 m. I 2500 merlets, 88 torres i 9 portes. Els murs tenen 3 m de grossor i 12 d’altura. Durant la construcció s’aprofitaren dels desnivells de terreny i no es construïren contraforts. Si veure el monument resulta impactant, saber exactament les mesures encara li dóna més relleu i importància.

Les dos portes principals, sobre la part més plana, les havíem vist eren  la de “Alcazar” i la de san Vicent, ambdues ben fortificades per estar en lloc de fàcil accés i més exposades a l’atac extern.

Com a materials s’aprofitaren altres ja emprats abans, procedents de la necròpoli romana, altres de construccions civils i de les antigues muralles romana i visigòtica. La pedra és granit gris i negre, dependent del seu origen.

Encara que de temps romans ja existia una muralla, l’actual data dels segle XII i se sap per la morfologia interna, tanmateix segons estudis s’hi conserven sectors on l’antiga romana s’encaixa amb la nova construïda. M’agrada viatjar perquè em fa gana de saber, de buscar informació per a completar la imatge real, perquè qualsevol lloc és la suma del que es veu i del la història que, si poguera, pot contar.

Ah! I vaig saber també que el riu que passa per Avila és el riu Riu Adaja, afluent del riu Duero. I és que quan més se sap...més es vol saber fins i tot les xicotetes coses.

Riu Adaja

REFLEXIONS POSTERIORS,  ÀVILA primavera 1999