FOTOS i MÚSICA: Contacte amb la realitat MAIA (Guatemala)

Que bonic és viatjar per conéixer de primera mà la realitat...

Quin plaer dóna contactar amb la seua gent que és, 
qui millor pot explicar...

VIDEO; CONTACTE AMB LA REALITAT MAIA

Música:

Selecció de música tradicional guatemalenca.

*Per llegir sobre Guatemala en este bloc, clica ací.

TAILÀNDIA nord: DONES GIRAFA de la tribu Padaung

Hi ha tradicions que escapen al nostre enteniment, una de les més incomprensibles són els anells que es posen al coll les dones Padaung com un símbol de bellesa.

Les dones girafa viuen a les muntanyes de Tailàndia. Cada dia s'exposen al turisme.

Estem a l’embarcador de l’hotel. Hui ens espera un dia on, ja sé de bestreta, sentiré emocions contraposades. I és que ens anem en barca per pel riu Pai cap al poblat PADAUNG, el de les dones girafa, les que són tan afamades.

L'embarcador, a punt de pujar a la barca que ens portarà al poblat Padaung.

I estem expectants pel que anem a veure. No sabem si el poblat s’ha convertit en un zoo humà ple de dones simplement exposades. No m’agradaria. He llegit sobre el tema però no vull opinions subjectives. En cap moment voldria contribuir a fomentar cap negoci i comerç turístic fraudulent. Ja veurem...nosaltres anem amb la premissa de sempre que és el respecte. Sé que al poblat porten un ritme de vida controlat en el qual les dones accepten que envaïm la seua intimitat. Este aspecte em desagrada però alhora m’intriga saber com són i com viuen, vull fer les deduccions pròpies segons l’experiència viscuda sense que m’ho conten, vull veure de primera mà este grup de dones tan aparentment peculiars però que no deixen de ser unes dones com jo, com tantes altres. 

Estaria genial poder comunicar-nos amb elles. Quin goig seria dominar totes les llengües i saber el què pensen, però com això no és possible, em quedaré sense saber en realitat què opinen de tots aquells que anem a veure-les. Em conformaré amb el que observe mirant les seues cares. Les cares i les mirades, sovint, són reflex de l’ànima. 

Estem arribant...ja falta poc per desembarcar i trobar-nos amb un món diferent, desoncertant, una realitat i mentalitat que constrasta amb tot el que nosaltres pemsem.

Anem de camí. Estes aigües són perilloses, hi ha molts remolins i corrents, hem de protegir-nos amb un jupetí salvavides, encara que de poc pot servir en un riu on els cocodrils viuen tranquil•lament en les seues aigües. La barca en la que pugem és menuda i inestable, no pren velocitat voluntàriament, són les aigües ràpides del riu les que se’ns emporta tots plegats, a la barca i a nosaltres, sense poder dominar el corrent. A la barca en som vuit persones i no podem moure’s del nostre lloc en concret perquè tenim el pes controlat per evitar que la barca se’n vaja més cap a una part que no altra.

Fem bona cara per a la foto, però hi ha moments que el moviment de la barca espanta.

I arribem. Sincerament he sentit por, per moments, he pensat que la barca tombava. Els jupetins salvavides de res hagueren servit en aquelles aigües que no deixen veure el que amaguen, i que sense dubte estan plenes de famolencs cocodrils a l’aguait de rebre menjar humà extra. 

Entrem al poblat i no gosem obrir la boca. Veure per primera vegada les dones del coll llarg causa un fort impacte, alguna cosa se me remou a l’interior i un grapat de pensaments em circulen per la ment. Mai havia vist unes dones amb aparença tan singular. I no m’agrada el que veig.

A l'entrada un cartell diu on estem LONG NECK VILLAGE, com si fos necessari...simplement fent una ullada i mirant la primera dona, ja ho podem saber.

Les dones girafa, les Padaung, són una tribu procedent de Birmània, branca de les Karen. Segons conta la llegenda, un rei birmà volia oferir en sacrifici a la donzella més bella del regne que era Karen. Per tal de salvar-la i per a fer-la lletja li posaren uns espirals al coll. Des d’aleshores les anelles al coll són símbol de bellesa. Altra hipòtesi diu que la col•locació dels anells va començar com protecció front els atacs dels tigres. I altra totalment diferent explica que com els anells antigament eren d’or col•locats al coll de les dones era una manera de protegir les riqueses. Qui sap quina de tres serà la raó de ser d’esta tradició! En este moment tampoc importa molt.

Per a una dona Padaung és un privilegi portar els anells al coll, braços i cames. Al menys antigament ho era. Els aros són de coure. Comencen des de menudes a fer l’estirament enroscant-los al coll, entre els cinc i nou anys. La primera anella té 10 cm i es posa previ massatge de cap i coll. És una tradició actualment prohibida en Tailàndia i Birmània però que d’amagat continua. Bo, especifique, d'amagat s'inicia perquè després és inevitablement evident, però ja és tard, la tradició està iniciada i ha de seguir el procés.

Solament les xiquetes que han nascut un dimecres de lluna plena se les permet portar estos anells al voltant del coll.  I al cap de dos anys afegeixen un o dos anells més per a que l’allargament siga progressiu, tot fins aconseguir allargar el coll fins al voltant de 20 cm. Hi ha dona que en porta 28 i segons ens conten, les dones els llueixen amb honor, malgrat tenir el tòrax debilitat per l’opressió i la columna vertebral deformada. La seua manera de caminar, conseqüentment, també és diferent.

Joves i velles...què pensaran de la situació que viuen, de la seua tradició ancestral?

Torne a pensar que m’agradaria escoltar per boca d’elles què en pensen. Potser hi ha de tot, hi haurà qui ho porta amb orgull perquè creu veritablement que és un honor o altra que s’ho replanteja però ja es tard perquè llevar-li els anells seria contraproduent per a la seua salut. Per ara, observant les seues cares em fan pensar més bé en que es tracta de resignació.

Esta jove posa per a la foto, com totes les dones de la tribu, sense demanar diners a canvi. Estan acostumades a ser el focus d'atenció, saben que són protagonistes.
Alguna cara ens resulta familiar, com pot ser? I és que  la trobem fotografiada al llibre-guia de viatge que portem. .

Encara que és una tradició molt criticada per les conseqüències sanitàries físiques que comporta, seguirà perquè s’han creat massa interessos econòmics al seu voltant. Els habitants d’este poblat viuen del turisme i reben ajuda econòmica de la província de Mae Hong Song. Exposar-se cara el públic és la seua manera d’aconseguir guanys, no tenen altra alternativa, no els la ofereixen.

Tenen el cos deformat pels anells, caminen amb dificultad i seuen de manera rígida.

El poblat no és massa gran, ens enfilem pel carrer principal, escodrinyem el que es veu de les cases, el que hi ha per fora i el que podem veure de dins a traves de les portes entreobertes. Vegem molts micos menuts que fan companyia les dones. Homes se’n veuen pocs, estan al camp treballant i fins la nit no arribaran. 

Estem a soles al poblat, no hi ha més visitants. M'alegra.

Homes hi ha pocs, la majoria estan al camp. 
Les dones girafa i les altres que no formen part d'este grup, estan la majoria venent la seua artesania, teixint o simplement estan assegudes a la porta de casa.  
Mols micos els fan companyia.

Entre les tribus del Nord hi ha animistes, budistes o cristians. Al poblat de les Padaung trobem una església cristiana.

La natura ho envolta tot, el poblat està situat a la part alta de la muntanya.

Malgrat el pes dels complements, les dones fan treballs pesats i dificultosos per a elles per la falta de mobilitat, i ho fan de manera rígida, la majoria es dediquen a teixir i després venen el que fan.

Crec que el qualificatiu  que les defineix és "ressignades".

Al final del carrer trobem l’escola. Els continguts de l’escola compaginen tradició i modernització. Pare l’orella en les explicacions de la mestra, està ensenyant els dies de la setmana en angles, xiquets i xiquetes estan fent un joc seguint el ritme d’una cançó.  Dos xiquetes porten ja els aros al coll. M’esgarrifa veure-les.

Pare l'atenció a l'escola, vull saber què fan. M'esgarrifa veure les xiquetes amb anells al coll ja tan xicotetes.

A prop hi ha un xiquet molt menudet  mirant com els altres més majors juguen. I mirant-lo pense el poc que sap encara de la realitat que envolta les xiquetes, joves i dones del seu poblat. Pense que ha tingut sort naixent xiquet perquè portarà una vida simple sent caçador i treballant cultivant terres.

El xiquet mira els altres com juguen, algun dia entendrà.

Visitar este poblat em fa recordar unes paraules escrites al llibre "Viajes a la marginación" de Carmen Sarmiento, l’ experimentada periodista de renom que va visitar les dones girafa quan estaven reclutades per la guerrilla. Carmen Sarmiento aleshores augurà un nefast futur en el qual tothom podria visitar-les. I ho va encertar perquè actualment tothom les pot visitar. Va endevinar el negoci que comportarien.

Les dones Padaung tal volta estan cansades de tanta fotografia, tanmateix sempre es mostren diligents i a punt per complaure el visitant.

Estes dones segueixen una tradició als nostres ulls dolenta. M’entristeix observar-les i si el respecte és la base de tot viatger, també hem de respectar les seues creences. Tal volta se les deuria informar millor del que perjudica per a la salut el portar els anells i així anar conscienciant-les a poc a poc. Tal volta no s’ha fet suficientment. Tenen altra educació però també són unes víctimes del sistema.

Donant un passeig pel poblat veig altres dones que no porten els anells al coll i mirant les seues cares deduesc que tenen certa enveja que en part es nota perquè intenten amb un grapat de collars, assemblar-se el màxim a les dones del coll llarg, volen el protagonisme que tenen les altres.

Estes són les que als nostres ulls són les privilegiades, però note certa enveja en la mirada...

Em reitere en que no m’agrada veure el que estic veient però els que anem a visitar-les no fem res de dolent. Les dones girafa fan artesania i ens la venen. Jo en compre, sé que són diners que els arriben directes. Si no tingueren turistes o viatgers que les visitaren no podrien vendre el que fan manualment, que són objectes realment treballats minuciosament. 

Obrir el poblat al turisme també és una manera de contactar amb el món exterior fóra del seu entorn. Carmen Sarmiento estava radicalment en contra d’esta obertura al turisme perquè només veia el turista insolent que no sap on va, que de tot hi ha, però no pensava que hi ha altres viatgers més conscienciats, que sense ser experts antropòlegs ni documentalistes també estem interessats en veure com són en realitat els poblats i les persones.

QUADERN DE VIATGE, TAILÀNDIA estiu 2001 

* En este bloc pots llegir més sobre Tailàndia en l'etiqueta corresponent.

COSTA RICA: El Poblet de Tortuguero

De segur que la visita a este paratge natural la recordaré durant molt de temps, pels paisatges contemplats, exuberants i verdosos, per observar tan directament la vida animal que envolta el parc i per haver conegut a gent tan simpàtica i amable, tan oberta i riallera, com és la del poble de Tortuguero.

Per anar al poble de Tortuguero, una barca ens transporta des del lodge, que és com s’anomena on dormim. El primer lloc on anem és la seua platja, que és un àrea silvestre creada l’any 1975 per a la protecció de la tortuga verda. Al primer colp d’ull me n’adone que esta platja no és molt propicia per al bany perquè segons ens conten, les seus aigües tenen molts corrents marins que resulten perillosos per qui no les coneix, també perquè sovint s’apropen taurons famolencs. Els veïns de la població es banyen amb tota tranquil•litat perquè coneixen a la perfecció cada moviment d’ones i controlen les visites dels taurons. 

La platja de Tortuguero propicia per a que les tortugues hi vagen a deixar els seus ous, però no per al bany

A mi no m’agrada esta platja, no són aigües que conviden a remullar-se. La platja esta plena de brosses i branques i les aigües del mar dipositen a l’arena uns sediments que per altra banda les fan propicies per a que les tortugues acudeisquen en massa per desovar els ous i soterrar-los durant els mesos de juliol a octubre, just en esta època.

El poblet de Tortuguero és xicotet, només hi ha un estret carrer allargat que dona pas als altres laterals i a camins de terra per accedir a les cases. En el camí principal predominen les tendes, els lodges i els bars. La gent que viu a Tortuguero aprofita el turisme que visita el Parc Nacional. Dins de Costa Rica el Parc Nacional és un lloc valorat, tanmateix no tothom que visita Costa Rica arriba a esta part, i cert que si no ho fan, al meu parer,  es perden un paratge natural que s'ha de viure i experimentar si es vol conéixer l'essència natural del país. Si jo tornara a Costa Rica, tornaria a anar.

Un carrer travessa el poble, és el principal d'on eixen camins perpendiculars.

Seguint els camins secundaris trobem la veritable vida dels seus habitants, cases menudes de vegades amb una o dues dependències i la majoria amb l’hamaca al carrer. La roba estesa es veu sovint i és que hui ha eixit un dia solejat i s’ha d’aprofitar l’ocasió per assecar la roba. Entrem per fer una ullada al lloc de reunió dels joves, és una discoteca que dóna directament al canal i pense que és l’eixida d’emergència més original que he vist en la meua vida. 

Deixant el carrer principal, on hi ha tendes esperant turistes, trobem el que és realment la vida del poble.

La discoteca està decorada de manera simple, només uns llums de colors dels que fan fosforescència. En este moment, de dia encara, ja està oberta al públic i ja hi ha a la barra uns clients que deuen ser els habituals, bevent la primera copa de la nit que encara no ha començat. Estos clients, uns negres somrients i simpàtics, com tota la població del Tortuguero, ens conviden a quedar-nos. I ho fem. En la part de fora també hi ha una barra amb clientela que es refresca del xafogor. 

El lloc per prendre una copa i ballar...encara no és hora punta...l'ambient  amb la gent local encara està per arribar

Escodrinyant pels camins laterals descobrim l’escola i al costat, la casa del mestre. Davant la porta uns xiquets ens conten que és el que fan habitualment a les classes i com és el seu mestre. Ens apura si d’un moment a altre surt de la casa, ens escolta i s’adona que estem parlant d’ell, perquè els xiquets conten indistintament tot allò que el mestre fa a l’escola, i relaten el que els agrada i el que no, sense cap preocupació. Jo si que estic apurada, no per mi, pels xiquets per si reben alguna recriminació.  No pare de mirar la porta de casa el mestre per si apareix. No seria la primera vegada que em passa una situació on de sobte i sense esperar-ho, apareix el mestre de l'escola. 

L'escola, lloc de formació dels futurs adults. El mestre viu al costat...

Sortosament no apareix. Els xiquets ens acompanyen en tot moment carrer amunt carrer avall, perquè és l’únic que hi ha. Aprofitem per conversar perquè la gent és xerraire. Nosaltres preguntem i ells estan dispostos a contestar, i ells pregunten i nosaltres també estem dispostos sempre per a contestar.

Un cartell a la porta d’una casa ens fa traure un somriure. Deu ser un lloc de menjar malgrat no semblar-ho. L’escrit demostra clarament el caràcter tranquil i pacífic de la gent del carib. Demostra també el caràcter impacient que demostrem de vegades els viatgers. 

El simpàtic cartell diu: NO SE PERMITEN PRISAS DE NINGUN TIPO; NUESTRA COMIDA NO VIENE ENLATADA: ESTAIS DE VACACIONES, DISFRUTA  Y GRACIAS POR TU VISITA.

I jo em pregunte...quines impertinències hauran tingut que suportar esta gent per arribar l’extrem de posar la norma de comportament a l’entrada. 

I és que hi ha gent que no sap eixir de casa...

Hi ha gent que no sap comportar-se...

QUADERN DE VIATGE: COSTA RICA 2006

EGIPTE: Una escola de LUXOR

L’alfabetització d’Egipte és un greu problema...res s'hi pot fer mentre no es solucionen les diferències  socials.

De Madrid a Luxor hi ha 4 hores de vol. És el trajecte que vaig fer la segona vegada que vaig estar a Egipte. En esta ocasió l'itinerari començava a la ciutat de Luxor, lloc d’on partia el vaixell que ens portaría pel Nil.

Abans d’embarcar férem una passejada per la menuda ciutat de LUXOR per assaborir l’ambient i contactar amb la gent. 

En Luxor, com en totes les ciutats, hi ha carrers més transitats que altres...

Tinguérem l’ocasió única de poder conèixer una realitat que en Espanya coneixem de primera mà: una escola.

Sovint mirant les meravelles arquitectòniques construïdes en temps faraònics he pensat en les mancances que tenen alguns dels egipcis en l’actualitat. I especifique la paraula “alguns” perquè és un país de contrastos socials, rics molt rics, pobres molt pobres. 

Sovint he pensat en els habitants més menuts, el xiquets, que alhora són el futur, i quin tipus d’educació rebran. I de vegades em pregunte què pensaran quan arriben a la lliçó on es conten tot l’esplendor i riquesa que tenia el seu país en temps dels avantpassats.

Els xiquets són el futur, en Egipte i en qualsevol part.
Els dirigents han de tindre este aspecte en compte si volen que el país millore.
Estos xiquets  es posaren davant la càmera, sense més...per amabilitat despres de fer una xarradeta amb ells... 

Eixe dia, abans d’embarcar per fer el trajecte pel Nil, anàvem la colla de gent que m’acompanyava i jo passejant pels carrers de la població de Luxor i vàrem passar per una casa que pareixia una escola. Ho endevinàrem perquè mirant a traves d’una finestra s'hi veien seients i taules com si es tractés d’una classe d'un col•legi. 

Recorde que fèiem torns per mirar traves del cristall i no perdre detall de l’interior. Quin contrast amb els palaus de l’antic passat! Em ve al cap la posició incomoda que havíem de posar i com estiràvem el coll per arribar a la finestra. I no puc oblidar la nostra cara blanca d’espant quan ens vam adonar que ens estàvem observant de lluny. 

Interior de l'escola.
Mobliari vell, desordenat...amuntegat...recorda l'escola d'Espanya del passat.

El que no perdia detall del que fèiem era un jove que vivia a la casa del costat i que va resultar ser amic íntim del mestre que treballava a l’escola. El jove, molt amable, va dir que com notava que teníem curiositat de veure per dins l’escola havia cridat al seu amic el mestre, perquè acudira el més aviat possible i ens l’ensenyara. 

I així va ser, realment va ser un goig parlar amb aquells joves i conèixer de primera mà les necessitats de l’educació en Egipte a nivell general i d’aquella escola en particular. Ell ens explicà com treballava i de quins mitjos disposava...ell ens guiava per les parets de l'escola mostrant-nos els murals que junt als alumnes confeccionava...ell ens va fer veure les greus macances no solament de la seua escola, sinò de tot el sistema educatiu en general. Però era un mestre vocacional, i això fa superar mancances...i eixa és la sort que tenen els dirigents politics, els d'Egipte i els de tot el món, que se n'aprofiten de la voluntat i del treball extra mal pagat que eles mestres fan.

El viatge va continuar. Però ja no veuríem les coses de la mateixa manera. El contacte amb la realitat local ens va fer canviar el punt de vista.

Tanmateix era una escola viva, activa. Les parets estaven plenes de murals didactics, alguns preparats pels alumnes. Malgrat ser una escola amb mancances els alumnes tenien un mestre entussiasta que se les apanyava com podia i no ho feia mal...
És la sort amb la que compten els dirigents i de la qual se n'aprofiten...que la tasca de mestre és vocacional. I això passa en Egipte de la mateixa manera que en Espanya.

Aquella experiència em va fer indagar al voltant de l’educació egípcia i vaig buscar informació, que vaig anar afegint junt al que el mestre havia contat al quadern de viatge. I és  que volia conèixer més sobre les condicions com treballava aquell mestre en la seua escola. 

En l’educació actual d’Egipte hi ha dos sistemes d’educació paral•lela: el secular i el religiós. 

El secular esta organitzat  en un primer nivell bàsic fins els 8 anys i un segon nivell secundari. Hi ha un tercer nivell que és l’ensenyament universitari.

La vida quotidiana en els carrers de Luxor és tranquil.la.
No és una ciutat turistica, generalment qui va a  Luxor és per visitar el temple.

Fins els 10 anys, classe de 6è, xiquets i xiquetes van junts a l’escola, a partir d e7è les classes són separades.

L’ensenyament Al-Azhar és el responsable de transmetre l’Islam. Per poder ser admesos en la universitat All-Azhar els alumnes han de tenir el certificat de l’escola Al-Azhar de secundària i a més el certificat de l’institut de recitació de l’Alcorà .

Les escoles públiques estan dins de l’administració i supervisió del ministeri d’Educació i les privades són supervisades directament pel Primer Ministre egipci.

Les classes comencen molt prompte, a les 8 del matí les portes es tanquen per la qual cosa els xiquets i xiquetes han d’entrar abans. El dia no lectiu és el divendres.

Xiquets al carrer sense escolaritzar hi ha molts. Estos xiquets seran hui dia adults, esta foto és de l'any 1987, durant el primer viatge a Egipte

Egipte, lluitant contra l’analfabetisme, ha implantat un ensenyament gratuït i fa campanyes nacionals a favor de l’educació. Sobre tot són les zones rurals on els xiquets i xiquetes es queden a casa treballant en lloc d’anar a l’escola. I sobre tot són les dones les que omplin a les estadístiques el major índex d’analfabetisme, segons dades recents un 69% del total de la població analfabeta són dones. 

Però malgrat els esforços del govern no s'hi fa prou. No fa prou amb el tema de l’obligatorietat i no fa prou aplicant la llei si no es compleix la norma. És el sentir de la gent que no vol fills analfabets que per ignorància cauen en radicalismes. Joves ignorants són la base del fonamentalisme, els” martirs” que acaben matant-se matant.

Als mercats locals sempre hi ha aglomeració de gent.

Analitzant el tema des de la base és veu que el veritable problema està en les diferències socials, rics cada vegada més rics que opten a la millor educació i pobres que no poden optar a esta alfabetització perquè urgeix solucionar altres necessitats materials més urgents per sobreviure cada dia.

L'essència d'un lloc es veu trepitjant els carrers i barrejant-nos amb la seua gent.

Els estrangers que viuen a Egipte poden enviar els fills a l’escola estatal o a una de les privades internacionals que existeixen. La majoria estan en la capital El Cairo o en Alejandria, també hi ha escoles d’idiomes en llocs com esta ciutat de Luxor on l’ensenyament és en anglès, àrab i/o francès. 

Mai està de sobra saber què fan en altres països...tota informació és bona per entendre’ls.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre EGIPTE 2000 i EGIPTE 1987

GUATEMALA: visita a una escola

Qui viatja molt, en conèixer diferents realitats és torna més solidari i allà on va manifesta la seua solidaritat actuant en conseqüència. Cadascú ho fa com vol o com pot, però  siga com siga, és una aportació en la qual  indiscutiblement sempre acabem rebent més del que donem. 

Aroldo és un conductor molt competent xerrant en tot moment i contestant les constants preguntes que tothora li fem. I així anem assabentant-nos de molt del país i de la gent. A meitat camí cap a Atitlan parem per estirar les cames a un restaurant molt bonic, fet de fusta i palla però ben condicionat i després, una vegada de nou en ruta, ens fa una parada en uns camps on ens quedem bocabadats amb el conreu d’unes enormes pastanagues dignes de fotografiar. Com preguntem de tot, Aroldo ens ho mostra a la primera oportunitat.

La primera part del viatge, que anem per carrereta, és Aroldo el nostre conductor, és l’acompanyant ideal que està a punt per a tot i que sense preses ens porta per on toca, per on vol i per on volem nosaltres.
Després canviàrem d’acompanyant perquè el nostre mitjà de locomoció deixà de ser la furgoneta i passà a ser la barca.

¿Què és eso Aroldo? I al moment ja havia parat la furgoneta i ens havia portat al costat dels llauradors per a que ens contaren el que feien i ens mostraren les enormes pastanagues que cultivaven.

Mentre escoltem les explicacions d’Aroldo, no deixem de mirar per la finestra de la furgoneta tot el que hi ha per fora, tan els paisatges com les poblacions abarrotades de gent. Algunes persones van per la carretera a peu,  altres amb tuc tuc, (que són els mini taxis de tres rodes), tampoc se’ns passen desapercebuts els enormes i colorits autobusos replets de gent que ens creuem a la carretera junt als picops o furgonetes destapades on la gent va a la part de darrere de peu. Res escapa a la meua curiositat ni a la dels sis que formen el grup benavingut que ens hem ajuntat en esta aventura, on no sabem exactament què va a passar i què anem a fer. 

Els picops són la manera més habitual de moure’s per Guatemala.

De camí Aroldo ens para en una escoleta rural només perquè li hem dit que molts de nosaltres som mestres i ens agradaria veure’n una. Hem carregat les maletes des de casa amb un bon assortiment de material escolar per repartir i esta és una bona oportunitat. 

Nomes saber que alguns de nosaltres érem mestres i portàvem material escolar per donar, Aroldo ens diguè:
hay una escuelita por aquí cerca...vamos. Però no va ser fàcil. Aroldo va haver de parlar amb la màxima autoritat maia del poblat  per a que ens deixara entrar.

És una dura experiència, una cura d’humilitat veure l’educació i bones formes dels alumnes guatemalencs, i també és una injecció de solidaritat, veure les condicions amb les quals treballen els mestres i estudien els xiquets i xiquetes. Al moment te n’adones  que no ens podem queixar de res. Jo sóc de les que en Espanya, reivindiquen els drets per a la millor educació però això no li lleva el fet de pensar que som uns privilegiats, ja ho sabíem però front semblant experiència queda totalment corroborat. Amb tant poc fan molt, perquè els mestres, malgrat tot,  aconsegueixen gent preparada per a la universitat, xics i xiques que acaben llicenciats. 

 L’escola de l'aldea maia era nova, una de les millors de la zona rural, ens diguè Aroldo.
I així i tot trobar-se esta realitat que tan coneixíem va ser per a nosaltres una “cura” d’humilitat, un adonar-se'n de les nostres queixes injustificades en observar com amb tan poc ells feien tant, com tiraven endavant sense quasi materials ni condicions.

Una cosa és que t’ho conten i altra de ben diferent veure-ho amb els propis ulls. Sebastiana, l'amable directora del centre, ens ha portat a la seua classe, la dels majors i ens ha convidat a veure treballs dels alumnes. Ells educats i elles tímides, ens ho han mostrat diligentment responent  a la nostra curiositat. El material és escàs: cadascú té el seu quadern que ompli amb lletra uniforme i elegant i la mestra té un llibre de treball per a tots. Em recorda a l’ensenyament que tenien els nostres pares i iaios fa molts anys.

Un llibre per a tots i cadascú el seu quadern de treball...com en Espanya fa quasi cent anys.....
I quines llibretes tan netes i completes que tenien!  
Xiquets i xiquetes responien vergonyosos les nostres preguntes, alguns i algunes s’amagaven entre risses en vore la càmara. 

Desprès Sebastiana ens porta a la classe dels menuts on els xiquets acaben de rebre, com cada dia, el seu got de llet aiguada amb cereals per desdejunar i de nou pense en la nostra escola d'abans.

A l’hora de l’esplai cada xiquet rebia un got de llet, com en Espanya fa més de 50 anys.
Per a alguns d’estos xiquets possiblement era l’únic got de llet del dia.

Les classes les imparteixen en la llengua materna, la llengua maia que és la que parlen en la zona. M’agrada. Jo també pense que la llengua materna és la base en la que s’aposenten les altres. Els xiquets més xicotets no ens entenen quan els parlem amb el nostre castellà que a més a més té variants amb el seu, però encuriosits ens segueixen i ens diuen coses, joganers repeteixen el que nosaltres els comentem. La mestra del menuts a penes parla el castellà (la castilla com diuen ells referint-se a la llengua castellana) però entenem el que ens explica. Ens adonem què i com treballa, ens fem idea dels pocs recursos dels quals disposa i el problema generalitzat de l’absentisme. 

En preguntar-li sobre l’atenció al alumnes amb deficiències físiques o mentals, ens conta que una vegada va tenir una xiqueta sorda...feia el que podia, mentre va anar a l'escola...Res d’atenció especial, si hi ha un xiquet que li fa falta, es queda a  casa sense cap atenció escolar i si acudeix al centre estarà assegut a la seua cadira perquè el mestre/a no pot donar a bast per a una dedicació personalitzada quan les classes sòn tan nombroses. 

Quina amabilitat per part de tothom!. Regalem a Sebastiana un lot de contes infantils que portem a la maleta des de casa i un grapat de material escolar. Cert que s’ha posat molt contenta de la visita i els regals inesperats.

Sebastiana era l’amable directora i mestra dels majors que ens mostrà el centre.
Sense saber que anàvem a regalar material ens tractà molt bé.
Quedà sorpresa i contenta quan al final en agraïment li donarem els lots que portàvem preparats.  

I en tot moment  hem estat vigilats per l’autoritat local a qui hem demanat permís abans d’entrar a l’escola. Més tard ens hem assabentat que el jove amb la vara de poder és l’alcalde maia de la comunitat, el que té el poder obligat durant un any i ha d’estar a l’aguait de tot el que passa al veïns. És  una autoritat paral•lela a la governamental però que causa més respecte entre els indígenes.

Una inoblidable experiència pel fet de veure una realitat que nosaltres coneixem tant i adonar-nos-en de tanta diferència. I segons Sebastiana esta és una escola privilegiada per ser nova i estar en bones condicions. 

Per als xiquets aquella visita nostra va acabar sent una festa.
En anar-nos-en eixiren a acomiadar-nos contents dels contes que els havíem deixat i de les llapisseres, bolígrafs i esborradors que en no res podrien estrenar. 

Al llarg del posterior camí ens hem fixat en totes les escoles que ens apareixien al pas i algunes eren realment penoses, fins i tot en locals que pareixen galliners sense sostre, hem vist  xiquets asseguts en cadires escoltant el mestre. Tenia raó Sebastiana i el que hem visitat és, fent un simil d'hopedatge, com un hotel de cinc estrelles.

Amb la doble sensació agra i dolça de la realitat vista, arribem més tard del que toca a Panajachel, no importa, el compliment dels horaris no és el més important en esta travessia per Guatemala.

QUADERN DE VIATGE: GUATEMALA 2009

*Per saber sobre els maies pots llegir més en este bloc a la sessció de ressenyes literàries.