ENOTURISME AL CELLER de CAMBRA EN LES TERRES DELS ALFORINS, L’ANOMENADA TOSCANA VALENCIANA

Com a recurs publicitari a les Terres dels Alforins se les anomena La Toscana valenciana. És simple màrqueting. També podria ser a l’inrevés. Imagineu que allà en Itàlia qualificaren la zona de la Toscana com els Alforins italians? Estaria bé.

Quan anem pels Alforins trobem uns colors especials configurant un paisatge preciós on predomina el conreu de la vinya i  recorda un poc a la Toscana real, la italiana... Just  vaig estar per aquella zona italiana fa poc i realment puc afirmar que hi ha similituds entre els dos paisatges. Les similituds són per la tranquil·litat que s’hi respira contemplant el paisatge ordenat que va canviant de colors segons l’època de l’any, són pels arbres vorejant camins, o pels camps de cereals i bosc i especialment de vinyes. Vinyes i vinyes que, com en la Toscana italiana, en les Terres dels Alforins produeixen bons vins.

Hi ha gent que no li agrada el qualificatiu comparatiu entre les dues zones, pensen que és infravalorar la part valenciana posant en valor la italiana. Jo crec que no és per a tant, és simplement una manera com altra d’enganxar la gent a que visite un paratge incomparable que sembla a l’italià. No hi ha que donar-li massa voltes. La publicitat és així i mai està de sobra donar-se a conèixer. Els viticultors ho agraeixen perquè turisme és una manera de compartir el producte que tant els costa fer.

Les Terres dels Alforins  estan a uns 80 quilòmetres de  València, entre les comarques de la Vall d’Albaida i la Costera, entre tres pobles: La Font de la Figuera, Fontanars o Moixent, pobles menudets i amb encant, plens d’història i atractius turístics. I sobre tot són llogarets on s’hi respira calma.  Endinsar-s’hi per les carreteres i camins de la zona per anar hi suposa un remans de pau  per a la vista i l’ànim.

No vaig a esplaiar-me contant-vos sobre els pobles que conformen la zona ni del que s'hi pot visitar pels voltants, com podria ser el poblat ibèric la Bastida de les Alcusses situat a més de 700 metres d’altura, on es va descobrir el guerrer de Moixent, declarat monument historicoartístic el 1931. També es podria visitar el Bosquet, un bosc de carrasques situat vora la presa entre Moixent i Ontinyent. No, hui us parle d’un tema totalment diferent. Hui centre l’atenció en un celler, un dels nombrosos que destaquen a la zona d’on eixen vins rosats, blancs o negres amb un marcat caràcter mediterrani. Hi ha molts però us vaig a parlar d’un dels més emblemàtics, un que produeix vins de qualitat altament puntuats: el de l’ontinyentí Rafael Cambra.

Trobar el celler de Rafael Cambra no és difícil: des d’Ontinyent agafar la carretera de Fontanars i una vegada deixada a banda l’entrada al poble dels Alforins seguir uns metres fins a la indicació cap a Moixent. En uns minuts està la finca Colau en el terme de Fontanars.

La casa Colau regentada per Rafael Cambra i la dona Elena Arpón des de l’any 2020, l’any de la pandèmia, és una finca amb història que ja produïa vins al segle XVII. De fet l’edificació data de 1667 i el que hui en dia veiem és una restauració fidel de l'antiga casa.

La finca és gran, li done la volta a la casa. Després entre dins. Vull saber-ho tot sobre l’enòleg que ha posat en valor les Terres dels Alforins, el que ho ha aconseguit amb el seu bon treball posant-li passió pel que fa.  

Hui, Rafael Cambra no ens fa una visita guiada amb tast de vins com la que anuncia al seu web i que recomane que feu.

I és que és un dia especial amb un grup de gent també especial. Ontinyent celebra una setmana dedicada al cinema i novel·la negra “Ontinyent negre” 2025 i hui té programada una activitat que fem en acabar d’escoltar a l’amfitrió parlar donant-nos la benvinguda. 

Es tracta d’una presentació d’una novel·la, que no és del gènere negre però les morts estan presents. I ara permeteu-me que faça un incís personal i que  us diga que la novel·la és meua i sóc jo la que la presente. M’acompanya l’editora Dolors Pedros d’edicions 96. Així que entre barriques i copes de vi parle als assistents de la vida de Paulette Weil, la protagonista de Diari de Silencis. I veritablement és tot un plaer pel lloc i especialment per la companyia d’uns  assistents tant interessats i atents. És un plaer perquè vi i literatura fan una combinació perfecta, en termes vinaters podriem dir que fan un bon  maridatge.

Tot seguit, complint la programació que els organitzadors tenen previst, fem una “cata”, és a dir un tast de vins, que, sincerament, m’ha meravellat. I aixi li ho dic a Cambra. No us detalle que ens conta sobre cada vi, sobre les tècniques artesanals de l’elaboració, sobre els ingredients en cada marca... cal anra en persona al celler i sentir a Cambra per apreciar com estima el que fa. Ha estat realment un goig escoltar les explicacions apassiones de l’enòleg i ha estat un plaer tastar el que guarden les selectes botelles que ens ha anat mostrant. I tot, a més a més per a l’ocasió, acompanyat de poesia llegida amb molt de sentiment.

En acabar, també organitzat per “Ontinyent negre” fem un dinar, sota un gram om...i entre un bon arròs al forn i embotits selectes acabem de tastar els vins que Cambra ens va mostrant.

Tot un luxe de visita, de presentació, de tast de vins... de dinar. Així, la literatura...que bé entra...

 

Em reitere: us recomane que feu la visita i que escolteu Rafa Cambra que amb les seues paraules, amb la seua professionalitat és molt convincent. Amb tota seguretat que eixireu carregats del celler amb caixes de vins perquè no sabreu triar entre tots els que té.

 QUADERN DE VIATGE, FONTANARS DELS ALFORINS, 25 de maig del 2025

 

RESSENYA de cine EL VIAJE DE NISHA

 

EL VIAJE DE NISHA

Iram Haq

La pel·lícula “El viaje de Nisha” tracta el tema del xoc entre cultures. Sol passar entre la mentalitat xinesa, japonesa, pakistaní, àrab, musulmana... en tots els països occidentals hi ha famílies senceres que hi acudeixen emigrades del seu lloc natal buscant millors condicions de treball i una vegada instal·lades envoltades d’un món ben diferent al propi, viuen de portes endins com si estigueren al seu país natal. I sempre passa que amb el temps, les noves generacions no poden evitar les influències externes, amb  aires nous i moderns, que sempre atrauen. Tal volta els pares poden viure en una bombolla però els fills no són igual i  els pares deurien entendre que els fills no són com ells, però no ho fan per por a que els fills puguen perdre la identitat i també per por al que diran.

Si, este últim punt és molt important. En Espanya la pel·lícula porta per títol “El viaje de Nisha” però l’original es més èxplicit: What will people say, “El que diran”. En Pakistan és una expressió que s’utilitza molt perquè la tradició i l’honor ocupen el primer lloc en els valors que regeixen l’ordre familiar. Importa la reputació i el que pensen els altres: els compatriotes, els altres musulmans, els altres veïns, els altres familiars... perquè afecta a tothom. I especialment són les xiques les que més han de salvaguardar el comportament per a evitar que ningú parle malament d’elles.

En este cas, Nisha, una jove adolescent ajunta la cultura pakistanesa d’on procedeixen els pares i la cultura noruega, on ha nascut la jove  fa 16 anys. Nisha sap compaginar les dues vides, sap comportar-se com la perfecta filla tradicional, és l’ull dret del pare, parla urdu amb la família i segueix els rituals i alhora viu com els companys de classe,  és estudiosa i vol arribar a ser doctora, està integrada en la societat occidental, es diverteix, és lliure. Fins el moment ha sabut guardar les aparences.

Però un dia el pare la pilla en casa amb un amic, un mig nuvi. Solament s’estan abraçant i besant en l’habitació i la parella no ha arribat a cap intimitat però per el pare no ho veu així i no es fia quan la filla li diu que continua sent verge. El pare directament pensa que la xica ha perdut l’honor, que ha caigut en desgracia i amb aixó ha fet caure en desgràcia a la família. És un fet molt greu. La manera de castigar-la es enviant-la a Pakistan, on no ha estat mai, amb la tia i la seua familia, a la que no coneix.

La vida amb la tia, el tio i els cosins és un suplici. Nisha  haurà d’intentar adaptar-se a la nova societat ancorada quasi en l’edat mitjana, una societat que està regida per les estrictes normes familiars i de la tradició, una societat dura i cruel, on fins i tot no es pot fiar de la corrupta policia. La jove pateix una pressió constant que en la pel·lícula augmenta gradualment. Realment és un drama que  fa patir a l’espectador perquè a la jove no li augures cap bon final.

El contrast de les dues cultures és una constant que es veu per la mentalitat i també per mig dels escenaris on es mou la pel·lícula: Oslo en  Noruega i  un poble menut de Pakistan, uns carrers nevats occidentals i altres carreronets laberíntics orientals.

Tots els adults de la família, els d’aci i els d’allà, són exageradament ultraconservadors. Les reaccions són, al meu parer, extremes i sovint, cegats per la “norma establerta” actuen d’una manera insensata. Especialment contradictòria és l’actitud del pare, crec que és la part més criticable de la pel·lícula, que passa de ser afectuós a ser sever en un tres i no res, fins i tot embogeix de manera exagerada amb reaccions violentes i ordres desmesurades que posen a l afilla entre l’espasa i la paret, i a l’espectador amb el cor en un puny. No s’enten.

L’actriu, en el seu paper de jove atrapada en dos cultures, actua molt bé i dona molta credibilitat a la narració. I és que el guio i la direcció està basat en la realitat, la directora sap del que parla i conta la seua experiència. Mostrant les dos cultures i fent una aproximació als dos pensaments, la directora convida a l’espectador a que opine i que pense.  

A mi tanta ofuscació i falta de sensatesa reivindicant unes tradicions m’ha fet pensar en les contradiccions internes de la gent, en la quantitat de vides amagades i submises que hi haurà arreu del món seguint unes ancestrals normes que tal volta han perdut el sentit quan es traslladen de lloc. No dic que s’ha d’oblidar la cultura pròpia, però seguint allò de “Allá donde fueres haz lo que vieres”,  s’han de barrejar amb les noves dels lloc on es va i en cap cas prohibir o refusar el que el nou país aporta.  Això es diu integració en el lloc que acolleix.

Amb tot, la recomane perquè fa denuncia social, perquè dona unes pinzellades de llibertat protagonitzats per la jove amb la que inevitablement l’espectador simpatitza perquè la resta de comportaments són,  la majoria, hipocresia i perquè el relat, dur i real, emociona. 

FOTOS i MÚSICA de la serra de Cazorla en JAEN

 Naturalesa pura...pura naturalesa...i enmig, un bonic poble....

TORDESILLAS (Valladolid)

 Tordesillas és on es firmà el tractat per repartir el Nou Món descobert, entre castellans i portuguesos.

A una mitja hora de Valladolid i sobre la vega i ribera del Duero està Tordesillas, en un encreuament de camins. De fet diuen que és un del pobles mes ben comunicats d’Espanya.  I és just per ser pas obligat de camins que el pont de pedra cobrà gran importància. És el  primer que trobem només baixar del vehicle. Té deu ulls d’arc apuntat. No se sap l’origen exacte però si que en els inicis  al segle X tenia un castell de defensa construït en un terç de l’entrada. El que veiem actualment és per una remodelació del segle XV.

Hem vingut especialment a veure les cases del tractat, el lloc on tingué lloc la firma famosa de Tordesillas el 7 de juny de 1494, pel qual les terres del Nou Món es dividiren entre Castella i Portugal. Però abans anem a la plaça major.

Tenim temps lliure per veure-la bé i dinar. M’agrada. És la tipica plaça castellana acollidora i convida a seure en una de les terrasses.  Hui la plaça està buida, és migdia i no hi ha gent.

És quadrada i dona eixida a quatre carrers. Està tota porticada i les cases de dos pisos tenen botigues o establiments de menjar a la planta baixa. L’estructura actual data del segle XVII. Les façanes tenen grans finestres i balcons des d‘on es presenciaven, i es presenciaran actualment, les festes.

Hi està l’ajuntament.

En els 4 carrers dels voltants les que eixen de la plaça,  queden cases i palaus testimoni de l’esplendor del passat medieval, la majoria són cases del segle XVI.

Fent un passeig pel poble arribem  a l’església  gòtica de san Pedro del segle XVI i de planta rectangular.

Seguim passejant…és un goig per la tranquil·litat que s’hi respira entre cases palau i nius de cigonyes. Una cigonya té cura de les cries en  l’espadanya del que va ser l’hospital benèfic Mater Dei, fundat en 1467. El conjunt original estava format per l’hospital, l’església, el claustre i edificacions auxiliars com cases o quadres. L’estat actual és de ruïna,  des que es quedà deshabitat fa més de 30 anys. No se si l’ajuntament, dins del plans de consolidació urbanística evitarà que acabe tot enderrocat, fins i tot l’espadanya que ara és el lloc escollit per la cigonya... Fa uns anys l'ajuntament  tenia intenció de convertir-lo en un centre cultural. És una llàstima que encara estiga en tan males condicions,  però malauradament passa en molts edificis importants arreu d’Espanya. A poc a poc cauen i desapareixen…

Arribem a una plaça acollidora on està l’església de santa  Maria la Mayor amb una alta torre de base quadrada visible des de la llunyania. S’inicià al segle  XVI i és  d’estil gòtic i classicista per influència de El Escorial. Es l’església més gran de Tordesillas, està feta amb pedra i rajola i té tres portes d’entrada.

Li donem la volta a l’església i en el carrer Luna veiem restos mudèjars.

...i després anem de nou cap al riu…Volem entrar a l’església de san Antolin, hui museu.

És una construcció dels segles  XVI i XVII d’estil gòtic flamíger, amb una sola nau en la qual hi ha diverses capelles als costats. Destaca la nau central amb un sostres ricament decorats.

El retaule és del segle XVII i hi ha un crist jacent de l’escola de Gregorio Fernadez. El Crist té els braços articulats de manera que es pot presentar jacent o en posició crucificat.

El museu s’inaugurà l’any 1969 i  acull les millors peces procedents de les  esglésies de Tordesillas, i es que a poc a poc anaven tancant-se les esglésies i del poble i corria perill de perdre’s tot el patrimoni artístic i històric que els vells edificis guardaven.

 La solució fou convertir l’església de san Antolin en museu on dipositar les peces que anaven trobant a les parròquies. I el conjunt és molt interessant, tan el que s’exposa com l’edifici. Hi ha molt a veure…hi ha una sagrada família del segle XVII, està santa Llucia que porta els ulls en una safata, san Juan Baustista, un quadre de l’escola de Murillo que representa el casament de la Verge del segle XVII…una creu processional que sembla té tallat de fons una panoràmica de Tordesillas, moltes talles de l’arcàngel San Miguel, Santiago apostol, una d’elles guanyant al dimoni…i molts més quadres , mobles , orfebreria religiosa…

La capella de los Acebedos  té un calvari i la figura principal se li atribueix a Francisco del Rincon, un dels importants en este art, creador dels pasos processionals barrocs.

Al final pare l’atenció en una  porta vella i pesada, és de ferro, procedeix de l’església de san Pedro, on està enterrat un polèmic inquisidor de Perú. La decoració de la porta deixa constància de l’ofici amb una creu i espasa i olivera o palma en el cinc forrellats que tanquen la porta.

Si parlem d’escultures, sense dubte, una de les peces més importants, la joia entre les joies, és l’escultura de la Inmaculada esculpida en fusta i datada al segle XVII per Pedro de Mena, el millor escultor barroc andalús. És perfecta, bella, proporcionada. Sembla porcellana. Ha esta exposada en molts llocs per la seua rellevancia.

I si  parlem de capelles, destaca la capella dels Aldarete amb  la tomba de los Alderete i  una balustrada amb pinacles d’estil gòtic flamíger. A la capella s’accedeix a través d’una reixa del segle XVI entre gòtica i renaixentista. El retaule principal és d’estil plateresc de  Gaspar Tordesillas i Juan de Juni. Està el sepulcre d’alabastre llaurat en 1550 de Pedro Gonzalez Alderete personatge important fundador d’este espai funerari. En un lateral està el sepulcre de Rodrigo de Alderete que data en 1527.

Des de la capella accedim per una escala de caragol a un mirador. Se sap que en 1509 la reina Juana fou reclosa en Tordesillas on va morir en 1555, doncs, també està documentat que la reina Juana acudia sovint a esta església de san Antolin per mig d’un passadís  des del palau  on estava allotjada, comunicava en l’església. El palau va desaparèixer però en les cases del tractat hi ha un a reproducció de com seria.

La història de la reina quan acudia a missa està acompanyada d’una llegenda. Us l'explique. Conten que en acabar la litúrgia Juana pujava els 56 escalons de la torre per a veure si per veia el marit tornar per algun dels camins, un marit que ja havia mort feia temps. La reina boja d’amor, moria de pena. Jo també puge per l’escala de caragol que està en la capella dels Aldarete, però per a contemplar les vistes del riu Duero.

Al costat i també mirant al riu,  estan les Cases del tractat de tordesillas. Són dos palaus units. La façana mostra els escuts nobiliaris dels propietaris.

A l’interior de les cases, està el museu del tracta de Tordesillas i l’exposició de maquetes, entre les quals està el desaparegut palau reial on visqué la reina Juana i entre 1509 i 1555 que fou construït cap a 1400 i s’enderrocà en 1773 per l’estat t’abandono i deteriorament..

En les Cases del tractat és on tingueren lloc les negociacions i firma del tractat de tordesillas en 1494 pel qual es repartien les zones de navegació i conquista de l’atlàntic i Amèrica per evitar conflictes d’interessos entre les corones de Portugal i Castella. UNESCO atorgà la distinció de Patrimoni de la humanitat en 2007 dins la categoria de Memòria del mon, com document compartit entre Espanya i Portugal.

M’han faltat visitar algunes esglésies però el que més greu em sap  és no haver vist el monestir de santa Clara del segle XIV…m’he quedat amb ganes perquè sé que és un antic palau mudèjar, edificat sobre altre àrab que passà a ser convent i se que guarda molta història.

I acabe la visita a Tordesillas mirant de lluny el famós bou de la Vega. I dic de bestreta que no m’agrada la festa taurina, qualsevol variant. Actualment hi ha lluita entre qui gaudeix de la festa i qui s’escandalitza. Jo forme part del segon grup. En la festa de Tordesillas tradicionalment es maltractava l’animal. S’exhibia el bou fent-lo córrer amb un mantó banyat en combustible que era encès. El foc tornava boig l’animal. Conten que al segle XVI era pitjor perquè feien anar l’animal cap a un penya-segat des d’on queia i era rematat amb piques. Em pose les mans al cap. Ho veuria alguna vegada la reina Juana? Era una barbàrie de les que es feien seguint la tradició medieval, que abans del 2016 consistia en mesurar la força animal i la humana i acabava amb la mort de l’ animal.  I curiosament era una atracció turística que atreia nombroses persones fins i tot de l’estranger. 

La nova normativa del 2016 els impedia matar-lo, ja és un pas per evitar la violència animal, ara no és un torneig sinò “el encierro”. Ara la festa està un poc enlaire, entre partidaris de seguir, partidari d’eradicar, o partidaris de canviar les normes.

 

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024

LA LIGÚRIA en Itàlia: En vaixell per CINQUE TERRE i PORTOVENERE

Bellesa natural  dominant les roques i el mar, pobles pintorescos,  mariners, pobles amb essència popular, pobles amb color, olor i sabor típic per les aigües del mar de Ligúria que els banyen, i pel sol que els il·lumina. 

L’any 2007 vaig fer un viatge a la Ligúria, i va ser especial. Vaig descobrir una terra preciosa fent moltes rutes a peu per sendes amb vistes espectaculars.  En aquell viatge una de les rutes caminant de poble a poble va ser Cinqueterre: Monterosso, Vernazza, Corniglia, Manarola i Riomaggiore,  a peu, per la serra, per penya-segats amb vistes al mar. Alguns trams no eren fàcils, però va ser fabulós. Una experiència única. Tanmateix  em vaig quedar amb ganes de quedar-me més temps pels poblets. En aquella ocasió la finalitat era fonamentalment la caminada. Per això he volgut tornar per veure de nou estos pobles que estan penjats cara al mar.

Ara, molts anys després, en 2024, he tornat però no per fer la ruta a peu, esta vegada  vaig en ferry  de poble a poble. Els poblets també estan connectats en tren. I això també té el seu encís particular. Les vistes són des d’altra perspectiva igualment atractiva. El color i la gent és el que predomina en esta zona tan en  2007 com ara, en 2024. No cal dir que són uns pobles turístics per antonomàsia. I com són  tan menudets…doncs..es nota més la gentada Són pobles entre la mar i la terra. Dels cinc, visitem Vernazza i Monterosso al Mare.

Agafem el vaixell des de la Spezia. El ferry ix cada quatre hores des de la Spezia cap a Monteroso. Passarem per Portovenere fins arribar al parc Natural de Cinqueterre, els cinc pobles. Els vaixell funciona com el bus, va fent parades i la gent puja i baixa. En 2007 agafàrem el tren per anar al primer poble on començarem la caminada.

En vaixell les vistes són fabuloses. S’està bé a la part alta del vaixell...fa sol però amb aire agradable. Quin goig! Malgrat la gent, estic com en una bombolla, senc com si només m’envoltara el mar, l’aire, el sol...De tant en tant eisc de la bombolla particular i parle amb les amistats...ens fem fotos...en faig moltes al paisatge... l’aigua transmet serenitat...

El vaixell fa parada en Portovenere. Puja gent. Anem pel mar de la Ligúria. Des de 1997 Portovenere junt a les illes Palmaria, Tino i Tinetto i les Cinqueterre estan incloses entre el Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. En Portovenere, el castell Doria, una fortalesa domina sobre la resta de les construccions. La part més important es remunta al segle XVI, al XVII s’envoltà de muralla. Tota precaució era poca front als enemics que arribaven del mar. En el 2007, després de la caminada, ens hi quedàrem a sopar. Portovenere de nit també té el seu encant.

La següent parada del vaixell és Riomaggiore, el pintoresc poble en el que les cases de colors vius estan disposades en un turó i baixen al mar. Realment bonic. Emociona veure com ens apropem en el vaixell. És la imatge més fotografiada de Riomaggiore. Tal volta de tots els pobles de Cinqueterre, la panoràmica més espectacular. Tothom li fem fotos des de totes les perspectives que la posició del vaixell ens deixa. 

 

Els pobles estan molt a prop uns dels altres. Només deixem un darrere i ja estem expectants esperant el següent, que en no res ja veiem a la llunyania. És Manorola i el vaixell para. De nou la gent puja i baixa i nosaltres continuem el trajecte.  En tot moment estem veient les vies del tren i just quan les estic observant el tren  passa. Manarola és el poble més antic dels cinc i fou construït sobre una roca a 70 metres sobre el nivell del mar. Precisos...com tots...Cases penjades, milers de colors...

Durant tot el temps estem veient camps conreats de vinya i oliveres. Corniglia és el següent poble, com vaig amunt i avall pel vaixell no me n’adone si fa parada. El poble no té contacte amb el mar, està a 100 metres d’altura. Hi s’accedeix per una escala anomenada Landarina, formada per 22 rampes i 377 escalons. Qui no va en vaixell pot anar al poble per carretera que va des de l’estació al poble.

De lluny veiem Vernazza... En este poble si que baixarem per donar una volta...

Destaquen des de la llunyania, a un costat el bastió Beforte que fa de mirador i en la part alta, en un penya segat, dominant està el castell Doria. En la part oposada també destaca està el torreó d’origen medieval des d’on s’iniciaren les muralles.

Arribem a Vernazza i desembarquem. Hi ha molta gent. Molts refrescant-se en l’aigua de la menudeta platja del port.

Diuen que és un dels pobles mes bonics d’Itàlia i dels que millor han conservat l’essència marinera. Tenim temps lliure per donar una volta pel poblet pesquer. Passem per la plaça principal on està l’església però decidim deixar ho per al final... 

Primer ens enfilem per un carrer, un dels  carruggi, ...Mentre anava en el vaixell contemplant els altres pobles pensava en la quantitat  de costeres que tindrien. Ara ho comprove. Són carrers empinats i estrets que van a parat al mar.

Trobem una menudeta capella dedicada a santa Maria.

Seguim amunt... gent i més gent... botigues... És un poble bonic però tant de turisme...! Com m’agradaria visitar-lo a primera hora del mati o de nit quan tots els visitants no estan... és quan es troba la màgia dels llocs...però ara...I quina calor! Arribem fins la via del tren i se’n tornem a l apart inicial.

Els temps que ens queda abans d’agafar de nou el ferry, decidim quedar-nos en la plaça mirant les cases torre, fent-nos un gelat o refresc... El calor asfixia, és sufocant, humit. No abelleix anar cap al castell de Doria, amb la torre cilíndrica, des d’on estic segura, es podrà fer la foto perfecta,  no abelleix veure res més. En una ombra, en la plaça, s’està molt bé, perquè lloc on entrar i seure...res de res. Tot ple perquè a més a més, és l’hora de dinar. Nosaltres tenim previst dinar en Monterosso.

Però abans d’anar-nos-en, on si entrem és en l’església dedicada a la patrona del poble: Santa Margherita d'Antiochia. És l’església de l’any 1318 i que ja els romans utilitzaven com punt estratègic. D’estil romànic, barroc i especialment gòtic lígur, té encant. Les finestres donen al mar. El campanar octogonal  és particular, fou erigit en lloc d’una cúpula. També és peculiar la distribució interna donat que la porta està al costat de l’altar.

Embarquem de nou. Anem cap a Monteroso al Mare i al poc ja hi som. Desembarquem.

És el poble més gran del cinc. El poble es divideix en dos sectors, una part antiga i una part moderna connectada per un túnel. La plaça Garibaldi és el centre neuràlgic de la part antiga.

I és des d’on ens  enfilem per carrers  estrets, els  carruggi, i en costera, com en la resta de pobles. També ple de comerç...perquè el turisme  és una font d’ingressos important en estos pobles. Es menja peix bo i fresc.

Entrem en l’església San Juan Bautista construïda entre els segles XIII i XIV. Destaca per la façana bicolor datada en 1307. Destaca la rosassa  de marbre blanc i la portada on hi ha un fresc del segle XVIII que representa el Bateig de Crist. L’interior es d’una  planta amb tres naus. Fou restaurada entre 1963 i 1964 ressaltant, estil gòtic genovès pur. Hi ha un crucifix del segle XVII i l’altar major i sillería de fusta és del segle XVIII.

El campanar inicialment fou una torre de guàrdia, part de les fortificacions del segle XIII, fou reconstruïda al segle XV i restaurada al segle XVIII després d’un terratrèmol. L’hem vista quan entravem a la plaça.  Junt a l’esglesia, entre la multitud de persones, veiem part de la façana,  l’oratori de la cofradía di Neri o capilla mortis et orationis.

Retornem a la zona de platja al costat del port. Fa  ganes de prendre el bany.

Creuem Túnel lungomare Fegina, que connecta la part vella amb la nova. A les parets hi ha vitrines que mostren símbols del poble. Pare l'atenció en cadascú perquè m’agraden. És un resum de la historia i cultura de Monteroso.

A l’altra part del túnel hi ha una gran extensió de platges. És un zona plena de hotels.

Ja s’acaba, hem apurat el temps, toca anar-se’n a buscar el vaixell…

Pugem al ferry des d’on veiem millor la part nova de Monteroso, la de les extenses platges. També veiem la Torre Aurora del segle XVI, una de les tres torres medievals de guàrdia que actualment és una residència privada amb un restaurant de menjar local. La segona era la torre de l’església que hem viat abans i la tercera està més  allunyada i no la veiem

En la tornada el paisatge es monòton, relaxant…blau i més blau ...tornem a passar pels pobles bonics de Cinqueterre… fins que hem de fer transbord en Portovenre. Sembla que el ferry que hem agafat no arriba fins a la Spezia.

Mirar el mar beneficia la ment i l’ànima. I jo, mirant els blaus de l’aigua i del mar faig balanç del dia. Ha esta intens, xafogós, preciós. 

Entre reflexiona, de sobte, enmig del golf dels poetes veig sobre una roca, un edifici militar. És la torre Scola també coneguda com Torre de San Giovanni Battista. Just un dia abans del viatge vaig estar llegint sobre ella que fou construïda pels habitants de Gènova en 1606.

En no res estem en la Spezia que és el final del trajecte.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, CINQUETERRE des de LA TOSCANA