Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 24 de maig del 2025

RESSENYA de cine EL VIAJE DE NISHA

 


EL VIAJE DE NISHA

Iram Haq

La pel·lícula “El viaje de Nisha” tracta el tema del xoc entre cultures. Sol passar entre la mentalitat xinesa, japonesa, pakistaní, àrab, musulmana... en tots els països occidentals hi ha famílies senceres que hi acudeixen emigrades del seu lloc natal buscant millors condicions de treball i una vegada instal·lades envoltades d’un món ben diferent al propi, viuen de portes endins com si estigueren al seu país natal. I sempre passa que amb el temps, les noves generacions no poden evitar les influències externes, amb  aires nous i moderns, que sempre atrauen. Tal volta els pares poden viure en una bombolla però els fills no són igual i  els pares deurien entendre que els fills no són com ells, però no ho fan per por a que els fills puguen perdre la identitat i també per por al que diran.

Si, este últim punt és molt important. En Espanya la pel·lícula porta per títol “El viaje de Nisha” però l’original es més èxplicit: What will people say, “El que diran”. En Pakistan és una expressió que s’utilitza molt perquè la tradició i l’honor ocupen el primer lloc en els valors que regeixen l’ordre familiar. Importa la reputació i el que pensen els altres: els compatriotes, els altres musulmans, els altres veïns, els altres familiars... perquè afecta a tothom. I especialment són les xiques les que més han de salvaguardar el comportament per a evitar que ningú parle malament d’elles.

En este cas, Nisha, una jove adolescent ajunta la cultura pakistanesa d’on procedeixen els pares i la cultura noruega, on ha nascut la jove  fa 16 anys. Nisha sap compaginar les dues vides, sap comportar-se com la perfecta filla tradicional, és l’ull dret del pare, parla urdu amb la família i segueix els rituals i alhora viu com els companys de classe,  és estudiosa i vol arribar a ser doctora, està integrada en la societat occidental, es diverteix, és lliure. Fins el moment ha sabut guardar les aparences.

Però un dia el pare la pilla en casa amb un amic, un mig nuvi. Solament s’estan abraçant i besant en l’habitació i la parella no ha arribat a cap intimitat però per el pare no ho veu així i no es fia quan la filla li diu que continua sent verge. El pare directament pensa que la xica ha perdut l’honor, que ha caigut en desgracia i amb aixó ha fet caure en desgràcia a la família. És un fet molt greu. La manera de castigar-la es enviant-la a Pakistan, on no ha estat mai, amb la tia i la seua familia, a la que no coneix.

La vida amb la tia, el tio i els cosins és un suplici. Nisha  haurà d’intentar adaptar-se a la nova societat ancorada quasi en l’edat mitjana, una societat que està regida per les estrictes normes familiars i de la tradició, una societat dura i cruel, on fins i tot no es pot fiar de la corrupta policia. La jove pateix una pressió constant que en la pel·lícula augmenta gradualment. Realment és un drama que  fa patir a l’espectador perquè a la jove no li augures cap bon final.

El contrast de les dues cultures és una constant que es veu per la mentalitat i també per mig dels escenaris on es mou la pel·lícula: Oslo en  Noruega i  un poble menut de Pakistan, uns carrers nevats occidentals i altres carreronets laberíntics orientals.

Tots els adults de la família, els d’aci i els d’allà, són exageradament ultraconservadors. Les reaccions són, al meu parer, extremes i sovint, cegats per la “norma establerta” actuen d’una manera insensata. Especialment contradictòria és l’actitud del pare, crec que és la part més criticable de la pel·lícula, que passa de ser afectuós a ser sever en un tres i no res, fins i tot embogeix de manera exagerada amb reaccions violentes i ordres desmesurades que posen a l afilla entre l’espasa i la paret, i a l’espectador amb el cor en un puny. No s’enten.

L’actriu, en el seu paper de jove atrapada en dos cultures, actua molt bé i dona molta credibilitat a la narració. I és que el guio i la direcció està basat en la realitat, la directora sap del que parla i conta la seua experiència. Mostrant les dos cultures i fent una aproximació als dos pensaments, la directora convida a l’espectador a que opine i que pense.  

A mi tanta ofuscació i falta de sensatesa reivindicant unes tradicions m’ha fet pensar en les contradiccions internes de la gent, en la quantitat de vides amagades i submises que hi haurà arreu del món seguint unes ancestrals normes que tal volta han perdut el sentit quan es traslladen de lloc. No dic que s’ha d’oblidar la cultura pròpia, però seguint allò de “Allá donde fueres haz lo que vieres”,  s’han de barrejar amb les noves dels lloc on es va i en cap cas prohibir o refusar el que el nou país aporta.  Això es diu integració en el lloc que acolleix.

Amb tot, la recomane perquè fa denuncia social, perquè dona unes pinzellades de llibertat protagonitzats per la jove amb la que inevitablement l’espectador simpatitza perquè la resta de comportaments són,  la majoria, hipocresia i perquè el relat, dur i real, emociona. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada