FRAGMENTS ( propis) LITERARIS i VIATGERS: ELS SECRETS DE LA CASA VERDA-12

Maia, vol descobrir què passà temps enrere en la Casa Verda, imagina que és un assumpte turbulent i necessita saber-ho perquè sap que li ha llevat la salut a sa mare. 

 ES SECRETS DE LA CASA VERDA
Mariló Sanz Mora
Edicions 96

DESCOBRINT EGIPTE

Egipte és un país fascinant, que guarda mítiques meravelles arquitectòniques d’enormes dimensions que estan envoltades de magnifiques històries.

ENTRA  ALS LINKS per saber més....

Egipte és un país captivador, jo hi vaig anar en una ocasió i m’agradà tant que no vaig dubtar en tornar anys després. Les sensacions i sentiments  van ser diferents perquè el temps ho canvia tot, l’edat també canvia la manera com es mira.

Egipte es gran i divers, hi ha restes del passat i també llocs on trobar la realitat actual. Et propose uns llocs que sense cap dubte causen magnetisme a qui els veu, per impactants i fabulosos, per diferents. I un dels que més m’impactà fou La Ciutat dels Morts. Us propose una barreja dels dos viatges que vaig fer fa anys però que em van deixar una petjada profunda que costa esborrar.

Podem començar per la capital, El Cairo, la gris ciutat caòtica on recorde que el trànsit era insuportable. I recorde gent amable, molt amable, i un calor sufocant en un museu que em feia patir per les peces que s’hi guardaven. Actualment ja s’ha solucionat i hi ha un nou museu al que jo vaig visitar.

Recorde el seu mercat…els mercats àrabs tenen un “nosequè “ especial. Són diferents als occidentals, serà per l’olor o el color... no sé…s’han de visitar per entendre el sentiment que desprenen.

A prop de la capital estan les piràmides,  ja tothom sap de què parle, és la imatge més tipica i s’ho val. Impacten, et fan sentir menuda front a tanta inmensitat.

I també està la més antiga, la de sakkara, que tambè resulta igualemet enigmàtica. Tot Egipte ho és.

Hi ha molts monuments grandiosos, enormes... com colossos de Mennon o el temple de Deir el Bahari que trobem en el trajecte que dibuixa el riu Nil.

Si parlem de temples, els màxims exponents són  Luxor i Karnak, que són una meravella arquitectònica. Les columnes si el murs parlen. Els jeroglífics hi conten la vida dels faraons i els súbdits que tenien al seu càrrec. 

Esna,  Kon Ombo,  i Edfu són altres temples que impacten. Tot Egipte bocabada i els monuments competeixen en importància. 

Recorde la ciutat de Luxor  amb un somriure perquè hi vam viure una bonica experiència en una escola. 

I  tambè em trau un  somriure altra experiència, que tothom coneix si creua la resclosa d’Esna en un creuer turístic.

Com m’agradà Egipte! Guarde tantes imatges dels dos viatges! Una bona forma de veure les meravelles que té Egipte és fent un creuer.  En el primer viatge en vaig fer un pel Nil:  NIL I PART, NIL II PART, NIL III PART  i en el segon en vaig fer dos, pel Nil i pel llac Nasser .

Amb el segon Creuer vaig arribar molt al Sud, quasi a les portes de Sudan, a la regió de Nubia.

I tambè arribàrem a la meravella de les meravelles: Abu simbel. La primera vegada que vaig visistar Abu Simbel vaig arribar en un menut avió i la segona en el vaixell. Le dues maneres d’arribar emocionen, des de l’aire és una fantàstica imatge quan es veu el temple envoltat de desert i des de l’aigua que també mostra una perspectiva incomparable.

REFLEXIONS POSTERIORS, EGIPTE 1997 i 2000

 

RESSENYA LITERÀRIA: DELPARAISO de Juan del Val

 

nº178-DELPARAISO

Juan Del Val

 

No havia llegit res de Juan del Val,  només havia vist la seua faceta de tertulià irònic televisiu al costat de la seu dona, la polifacètica valenciana Nuria Roca. M’agrada escoltar-lo, sempre em trau un somriure amb eixa fluïdesa verbal quasi espontània que comença a parlar i sembla que no pot parar. Algunes vegades diu idees sense trellat, però aporta comicitat.

 

Per atzar em va arribar “Delparaiso”  a les mans i per curiositat el vaig llegir. Volia saber com se li donava això de l’escriptura al periodista que demostra tanta facilitat per parlar de qualsevol tema.  I la veritat, m’ha sorprès perquè demostra que val per a  transmetre, no solament de manera oral, també de manera escrita.

 

La idea de la que parteix la novel·la és bona, encara que no és original perquè ha estat ja emprada en altres ocasions en llibres o cine: es posa de base un hotel o un vaixell, em ve al cap el vaixell de l’amor…En este cas la  urbanització és el lloc triat on  pot passar de tot i dona peu a molts fets. Així que la ressenya de hui no ens durà a cap ciutat o país... o mostrarà una mentalitat diferent, hui l’escenari és un  barri o millor dit, una manera de viure que podem trobar en moltes ciutats espanyoles i arreu del món. Entrant dins les cases es coneix la gent i Juan del Val entra i ens conta que veu. És una urbanització de luxe, el que porta a que no siguen unes cases com les de qualsevol i  que la gent que hi visca no siga gent del carrer. Em recorda a algunes urbanitzacions exclusives  que hi ha en moltes ciutats com Madrid. Llocs on cal diners per viure-hi, on les persones busquen seguretat i privacitat i per aconseguir-ho hi ha un complet sistema de càmeres i a l’hora d’entrar cal identificar-se i  cap estrany passa sense tindre motiu justificat.

 

Els inquilins de Delparaiso són rics, però això no vol dir que són feliços. Hi ha qui ho és i hi ha qui no. Del Val explica les seus vides, el que passa portes endins de les grans mansions on viuen. És una novel·la com se la cataloga de les que no passa res  perquè passa de tot, com succeeix en la vida real.

 

Són setanta cases però l’autor enfoca la mirada en unes parelles: Luis i Eli, Lorena i Luca... o els últims en arribar, Pablo i Gloria. I entre tots Mayte la dona ja madura que li dona igual el que es diga d’ella i diu que va ser l’amant del rei. Del Val juga molt amb esta idea de manera sarcàstica. La veritat és que l’autor juga molt escrivint barrejant tocs d’ironia amb tocs que conviden a la reflexió.

 

Semblem  famílies idíl·liques, però al capdavall són com tots però amb diners, alguns en tenen mes que altres, la majoria volen aparentar i els importa molt el que diran. Del Val mostra un món superficial que malauradament és real. Però també mostra personatges que viuen fora de la urbanització, són els que treballen per a ells: els vigilants, els obrers que fan reformes que són romanesos, i altres més… Personatges que per contrast són més feliços que els que viuen intramurs.

 

Amb tot, mostra la diferència de les classes socials i aborda el problema dels immigrants i de la dificultat d’adaptació. I també parla sobre la culpa, els prejudicis…el penediment, la lluita, la valentina…  Tracta el tema dels problemes financers, la mort, les infidelitats, les relacions pares i fills, l’amor tardà, el sexe en totes les edats i des de diferents punts de vista…

 

Juan del Val fa bé això de mostrar de manera natural com actuen els personatges, així explica molt de com són. Sap adaptar el llenguatge segons qui parla demostrant ser un bon coneixedor de les persones o simplement un bon observador de la realitat que l’envolta.

 

El llibre és la suma de moltes històries entrellaçades que mostren la vida mateixa, així de simple. Del Val explica seqüències paral·leles, el que fan diversos personatges en un moment donat i ajuda al lector a que imagine el que fa cada personatge amb facilitat. Curiosament mentre llegia pensava que era com una obra de teatre o guió cinematogràfic, que explica pas a pas, i descriu personatges i llocs. I ressalte que em resulta curiós perquè després  he sabut que este llibre serà una sèrie televisiva en un futur. Així que recomane es llisga abans de veure el contingut en capítols.

 

Si. Millor el llibre amb tota seguretat, encara que la sèrie estiga ben feta, perquè el que realment enganxa en “Delparaiso” és més com està contat  que el que en realitat es conta. Juan Del Val escriu amb fluïdesa expressiva, amb ironia i picardia. I és que l’estil d’escriptura també m’ha sorprès gratament. Emprat una tercera persona justificada,  sembla un escriptura espontània, les que es fan quasi sense pensar, m’ha recordat quan parla…que va improvisant sobre una idea primera, seguint la inspiració. M’ha agradat el ritme del text amb frases curtes, en present, que fa que tot siga ràpid, trepidant... l’autor parla directament de tu amb el lector, com una veu en off...

 

Crec que estes matisacions són per a llegir-les millor que veure-les en pantalla. I cert que no dubte que quedarà bé com una sèrie, i funcionarà perquè al capdavall, generalment a la gent li agrada veure en pantalla les misèries dels rics,  les debilitats, la preocupació per l’aparença perquè hi ha molta hipocresia... a la gent li agrada veure que tot no és envejable darrere del luxe.

 

I tan la sèrie com el llibre funcionaran, estic segura, no només  perquè ho firma Del Val  que és un personatge mediàtic. Tothom sabem que la promoció fa molt. El llibre es vendrà molt bé per ser qui és, perquè la tele dona fama i cau bé,  però afegeisc, que en este cas, el llibre està bé i tot l’èxit que tinga se’l mereix.

EL BARRI DE LA VILA D’ONTINYENT(València), II PART: Entre carreronets i atzucacs

 Passegem pels orígens de la ciutat mentre anem descobrint racons i atzucacs i alhora imaginat el passat...

Hui ens hem proposat conèixer esta part d’Ontinyent, la dels orígens. Hem començat per un mirador des d’on es veu una bonica vista.

I després, ja dins del barri, hem visitat el Palaude la Vila.  Una vegada fora iniciem el nostre recorregut a les portes del palau, a la plaça de sant Roc on antigament se celebrava el mercat medieval. La meua amiga Amparo, que ens guia en esta visita, es coneix molt be no només el palau, sinó tots els carrers pels que anem a passejar. Sap molt i ens va contant anècdotes i diverses històries sobre el passat històric  on jugava i on anava a comprat quan era menuda. Malauradament ja no hi queda cap botiga i la majoria del veïnat que ella coneixia ja no hi és. Moltes cases estan buides, algunes estan restaurades i altres ho necessiten.

Ens enfilem pel carrer sant Pere, des d’on eixen perpendiculars diversos carrers pels que dubte si passaria un cotxe i atzucacs o sense cap, més estrets encara, com el carreró de la paella…No és el primer que veurem en el nostre recorregut per la Vila.

No hi ha carrers amples i la majoria són laberíntics. A un lateral deixem el carrer Cordellat, que fa referència al gremi que treballava el drap de llana filada a casa, que formava regruixos a manera de cordons i servia per fer peces de vestit. Més tard el travessarem. En realitat el barri es concentra en uns pocs carrers entrellaçats. Tots tenen encant. Hi ha cases rehabilitades i moltes pintades amb colors cridaners donen vida al barri, que per altra banda ha estat despoblant-se paulatinament des de fa un temps.

Arribem  a la plaça de sant Pere on hi ha un parc que dona al riu i es veu el pont de Santa Maria, no podem entrar i gaudir de les vistes perquè actualment està tancat. Enmig de la plaça està l’escultura de sant Pere de Verona, copatró de La Vila proclamat l’any 1660, durant la pesta. Al seu cap té un Ganivet clavat, segons la història perquè va morir recitant el credo i ratificant-lo amb la seua propia sang.

La continuació del carrer sant Pere és el carrer de la Trinitat, el carrer major, on continuem veient algunes cases que denoten riquesa en el passat. 

I no deixem de mirar els carrerons entramats.

Moltes cases tenen plantes a les portes. Un solar d’una de les cases es  s’ha convertit en un jardí ple  de verd i flors. Dona una sensació molt agradable. Demostra que el barri té vida i contrasta amb la sensació de solitud que s’hi respira.

Seguim l’itinerari que l’amiga ha proposat i des del carrer de la Trinidad veiem el singular i antic carrer del Callaris, el significat del nom ja ho diu, cami estret entre dues parets. Conserva l’empedrat escalonat, era on s’hi concentrava la població jueva, que sempre ho feia al costat de les muralles. Esta part és més ampla i fins i tot hi ha aparcament, és perquè han enderrocat cases i ha donat pas a placetes.

I seguim caminat avançant i retrocedint…és el que cal fer per descobrir raconets especials. M’alegra adonar-me d’un detall, tot està molt net, no hi ha brutícia arraconada ni cap paper per terra. L’última vegada que vaig vindre per estos carrers fa molts anys, el barri tenia altre aspecte, més degradat i abandonat, també brut. Ara trobem cases a punt de caure però no tantes com anys enrere.

Pugem per una costera de pedra i arribem a la placeta del Pinyó. Des d’on es veu el carrer major. En el nostre recorregut estem veient poca gent, alguna dona agranat el carrer i altra mirant per la finestra per distreure’s.

Seguim caminant. Ens anem  la Plaça de la Vila, i travessem el carrer Cordellat, que quan anàvem per sant Pere hem deixat a la dreta. En realitat estem donant voltes al voltant d’una area molt menuda.

En la plaça la Vila està l’església de Santa Maria, que algun dia visitaré amb deteniment, construïda entre els segles XIV i XVI, sobre el primer temple cristià que alhora es construí sobre la mesquita islàmica. I destaca el seu campanar, considerat el més alt de la Comunitat Valenciana. Li donem la volta per observar-la per totes les parts.

I tot just al costat veiem la plaça del fossaret, que ara és un parc molt agradable i que en temps antics seria un cementeri. Des del parc hi ha una vista molt completa del monestir de monges. En la plaça s’hi troba la seu de l’associació de la Puríssima. Observem el carreró que va directe al palau de la Vila.

Molt a prop de la plaça la Vila està el carrer Mirador on es conserva una font antiga, malauradament ha perdut el sostre.

I baixem a la Plaça Major pel Cantalar de la bola.

Estem a la plaça major, al peu d’on estaven les antigues muralles. Des del segle XVI  era el centre neuràlgic de totes les activitats públiques. La gent més important hi vivia, en grans cases i palaus. Hi està  l’ajuntament vell que data d’eixe mateix segle. I tot just enfront, el nou ajuntament, en una de els gran cases senyorials restaurades. Des d’esta plaça podem veure una bonica perspectiva del campanar de Santa maria.

Des de la plaça baixem al pont vell, és la següent parada.

Passem pel museu fester i racons que guarden l’essència dels orígens.

Arribem al riu on està el pont vell començat a construir en 1500. És un lloc emblemàtic. Era l’únic accés d’entrada i eixida de la vila. Consta de dos arcs de mig punt recolzats per tres contraforts, la superfície externa es de sillars de pedra picada i la barana fou construïda amb restos de diversos portals murals enderrocats a finals del segle XVIII.

Més enllà del pont i del riu està el camí dels Carros construït en 1520. També al segle XVI es construí el Tirador on es deixaven assecar els teixits de llana. I a principi dels segle XVII fou quan es transformaren les coves de la ribera del riu on vivia la gent amb menys recursos, l’actual Cantereria.

Ens acomiadem del barri de la Vila contemplant les velles façanes de les cases de la cantereria. Mirant amb atenció veiem un antic safareig. Però el que realment és agradable és escoltar la remor de l’aigua  fent un passeig agradable pel riu.

QUADERN DE VIATGE, ONTINYENT abril 2021

 

EL BARRI DE LA VILA d’ ONTINYENT(València):-I PART El Palau de la duquessa de Almodóvar

Visitem un monument historic artístic que és bé d’interès cultural, és el palau de la duquessa d’Almodóvar i se’l coneix com el Palau de la Vila.

Hui fem un passeig per Ontinyent, del qual ja us he mostrat el seu riu Clariano en dos ocasions, el pou clar  i El filaneron està la fundació Salvador Mollá. Temps enrere, el riu va tindre un paper fonamental per al desenvolupament de la industria tèxtil i el conseqüent enriquiment de la ciutat. De fet ja a finals del segle XVI era considerada una de les més importants del regne de València.

Hui us mostre un passeig per La Vila, situada a la part més alta de la població. La Vila és l’antic nucli històric que té els seus orígens a voltant del segle XI quan era una fortalesa musulmana. Després de l’arribada de Jaume I, cap al 1245, es convertiria en Vila Reial amb representació i vot en les Corts de l’Antic Regne de València.

El centre històric va ser declarat conjunt històric artístic en 1974 i a més a més de la importància històrica, guarda uns racons entranyables i acollidors… amb molts carrerons sense eixida anomenats atzucacs i costeres empedrades que li donen encant a esta part de la ciutat.

Abans d’entrar La Vila per una de les antigues portes, decidim creuar el pont de Santa Maria per buscar un mirador i així poder veure el barri en perspectiva.

És una bona decisió, la vista és magnifica. Des del mirador, que dona al llit del riu, s’hi veu la part de darrere de les cases que pengen sobre alguns restos de muralla. Destaca en el lateral dret el Palau de la duquessa d’Almodóvar, pels seus gran, grossos i consistents murs flanquejats per dos torres defensives. Ajunte dos fotos i acosegueix fer una panoràmica quasi completa.

Fins i tot veiem el pont vell, on volem acabar el nostre itinerari.

Creuem de nou el pont i veiem l’imponent convent de les carmelites  dels segles XVI-XVIII. Encara habitat per monges.

I observem de més a prop la part de darrere, la subterrània i el lateral del palau.

Creuem l’antiga porta de la ciutat i observem el Palau per fora. Va ser declarat monument històric-artistic l’any 1974 amb el nom de Palau de la duquessa d’Almodovar, que fou la última noble propietària i és bé d’interès cultural. M’acompanya en esta visita l’amiga Amparo que just va nàixer enfront del palau. 

L’estructura té forma de “L”i fa cantonera. El recorde quan fa molts anys estava fet malbé i a punt de caure. El mirava i sempre pensava amb lo bonic que quedaria amb una restauració plena. Pel que sembla no era l’única que veia la necessitat. L’any 1990 l’ajuntament d’Ontinyent l’adquirí i va promoure la restauració. Le obres van durar entre 2008 i 2011 i ara dona gust contemplar-lo. Hi trobem vestigis del segle XIV, XV, XVII, XVIII i XX.

Entrem. M’agrada el que veig.

Ara restaurat, s’ha habilitat per a nous usos que és el que a mi m’agrada, monuments “reciclats”, que serviren per a una cosa i ara ho són per a altra. Actualment és seu de museus, de l’oficina d’informació i turisme,i l’ultima planta acull el saló de plenaris municipals. Recorde que durant un temps hi havia cafeteria.

El Palau de la Vila o de la duquesa de Almodovar degué ser l’antic alcàsser andalusí. Aleshores tenia funció defensiva i era seu administrativa i de política municipal. Una vegada Jaume I conquistà les terres valencianes, es convertí en residència reial i posteriorment en palau nobiliari. Es diu que tan Jaume I, com Pere el gran i Jaume II empraren les estances del palau. Hi ha vestigis gòtics que daten de 1311 per unes obres per a la visita de Jaume II. A principi de segle XVI passà a ser propietat del llinatge Blasco, una família amb poder polític rellevant. I diuen les cròniques que en 1666, quan era propietat del comte de carlet, el palau acollí la visita de la infanta Margarita de Àustria, filla de Felip IV.  Per a l’ocasió es col·locà una cadena per separar el pati de les dependències. Després, per extinció de la branca dels Blasco, el palau passà a mans de la duquessa d’Almodóvar. Hi va viure fins l’any 1814, quan morí en 1814 i va dur a terme algunes reformes. Després passà a mans de la família Buchon Sanchis. A principi del segle XX va haver un incendi i va fer malbé una par de l’edifici. A més a més uns dels contraforts es destruïren amb la construcció del pont de santa maria a meitat del segle XX. 

El Palau començà a deteriorar-se, no estava en molt bones condicions, tanmateix la meua guia i amiga Amparo recorda que n’eren moltes les famílies que hi vivien quan ella era menuda. Sortosament l’any 1990 l’ajuntament d’Ontinyent l’adquirí i va promoure la restauració.

Només entrar està el vestíbul amb un gran arc de pedra dona pas a les diferents sales i a un pati gòtic amb escala oberta.

Hi s’han fet actuacions musicals en directe. Quin espai tan agradable per gaudir de la música. El pati dona accés a l’hort que està al riu Clariano i a la part subterrània que son els contraforts sobre els que es recolzen l’edifici.

Una de les sales és l’oficina d’informació i turisme. Un ascensor facilita la mobilitat entre plantes. Al segon pis s’habilita una sala per a plenos de l’ajuntament. Hi no pugem, entrem a les sales de la planta baixa, el primer pis i el soterrani.

On si entrem és al museu tèxtil valencià. En un futur proper s’hi traslladarà a una antiga fàbrica que s’acaba de restaurar, però mentrestant gaudim dels que hi ha. Hi trobem una col·lecció d’objectes dels segle XVIII fins l’actualitat, estructurat en tres sales, una amb instruments, altra elaboració i altra teixits. I en conjunt expliquen el procés de la producció tèxtil artesanal.

També visitem el museu dels gegants i cabets, els que podem veure dansar vespre del corpus i el la puríssima. Hi ha sis gegants que representen les tres cultures que convivien en l’edat mitjana i els cabots inspirats en altres personatges coneguts, com Manduca, personatge del poble.

Acabem la visita baixant al criptoportic i ho fem amb l’ascensor. El portic enterrat és una edificació annexa que era un antic pas de ronda a l’edat mitjana, segles XVI i XVII. Era el limit amb la llera del riu i el pas que connectava amb el camí actualment conegut com el cai del Carril. Entre murs grossos de pedra i rajola, bovedes veiem el riu a traves d’uns vidres en uns arcs. Els hem vist abans des de fora. El pont de santa maria està tot just al costat. Este pòrtic enterrat fa de contrafort i es va restaurar l’any 2012.

QUADERN DE VIATGE, ONTINYENT abril 2021