FOTOS i MÚSICA: PORTUGALETE i GETXO

Un pont espectacular...inmens...només per veure'l val la pena pujar a esta localitat del País Basc.

BISCAIA: BERMEO i MUNDAKA

Tren, autobús, tramvia... Bilbao és una de les capitals de província més ben comunicades amb els pobles dels voltant de les que conec. 

Estem a Bilbao, visitem les rodalies. Esta vegada ho fem amb tren, des d’Atxuri i anem A BERMEO. Per anar a Atxuri hem agafat prèviament el tramvia. La veritat és que portem un maremàgnum de transports... els hem tastat tots.

Quan es va amb tren a Bermeo es voreja la reserva de la Biosfera de Urdabai declarada per la UNESCO, és per eixe motiu que hem optat anar-hi amb tren. El paisatge de valor ecològic de les marismes ens acompanya fins Bermeo, des de Guernica, una meravella.

BERMEO és un important port pesquer amb quasi 17000 habitants amb importància històrica rellevant. És una de les poblacions més poblades de la comarca i on la tradició marinera i l’economia basada en la pesca i conserves té importància. Hi ha activitat pesquera al port vell i s’hi veu els pescadors dedicats de ple a tasques pròpies i necessàries per tindre a punt el vaixell per al dia següent, siga descarregant peix fresc o siga cosint xarxes. També està condicionat com port esportiu des de l’any 2006. 

El poble està construït en pendent, de manera que de lluny resulta una vista bonica. Les cases dels pescadors que voregen el mar tenen tres alçades i la majoria estan rehabilitades. Es nota un poble cuidat i preparat per rebre visitant. 

Encara que sens epedre la manera de ser i canviar costums d’abans. Ací, la roba estesa al carrer és pràctica habitual.

A casc antic hi ha un carrer que dóna a una muralla amb l’antiga porta d’entrada, només creuar la porta-muralla apareix el Bermeo modern i d’edificis alts. 

Però el que més destaca i a mi m'agrada,  és el casc antic on hi ha atractius turístics com la atalaya, un conservat patrimoni antic com La Torre de Ercilla, que és actualmnet el museu del pescador. La “torre de Ercilla” sobreïx entre les multicolors cases del poble. 

Hi va nàixer Alonso de Ercilla i Zuñiga, poeta i soldat autor de “La araucana”. L’edifici va ser construït al segle XV. Esta torre defensiva és l’única que es manté en peu en tot el minicipi on hi havia antigament altres. Està situada  a la xona alta del port vell i l’any 1944 va ser declarada Monument històric artístic i des de 1947 és propietat de diputació de Biscaia.

També al casc antic està la casa consistorial front a l’església de Santa Maria. Em sorprèn. Sembla més un temple romà que catòlic. Va ser construït al segle XVIII i remodelat l’any 1929. L’església de sant Maria de la Asunción és la més nova de Bermeo data al segle XIX, construïda per necessitat d’albergar la gran quantitat de fidels que no cabien en les altres dos existents. Hi havia tanta urgència que es va inaugurar encara amb obres per enllestir. L’edifici és neoclàssic amb torres als costats. Al costat dret hi ha un campanar i l’altre no es va arribar a construir.

Passegem pel moll. Les cases són les  típiques marineres, menudetes i de colors.

Al moll hi ha unes estàtues modernes que simbolitzen les ones i la lluita de l’home front a les inclemències. Al costat de les estàtues hi ha uns seients de marbre en forma de quatre que és un lloc molt agradable per descansar, prendre el sol o simplement gaudir de l’ambient pesquer que s’hi respira.

Seguint la tònica general de varietat de transport, després de dinar molt bé en una plaça enjardinada que dóna al port, per tornar a Bilbao agafem l’autobús i volem fer parada a Mundaka.

El poble de MUNDAKA el veiem en un tres i no res: és xicotet i la visita la fem ràpida. De Mundaka es diu que té una de les platges més boniques i propicies per fer surf de fet es diu que és el paradís del surf per tenir l’ona esquerra millor del món.

De nou agafem el bus amb la intenció de parar en Guernica. Però ens quedem amb la intenció perquè incomprensiblement, ens adormim al seient de l’autobús i quan ens despertem ja es tard, així que continuem el camí fins Bilbao malgrat no tenir bitllet perquè l’havíem pagat fins Guernica. I és que tant de trot amunt i avall, al final acaba amb les forces... Sortosament ja coneixem Guernica d’un viatge anterior.

QUADERN DE VIATGE, BILBAO i voltants, primavera 2011

PAIS BASC: el poble de LEQUEITIO

Des de Bilbao visitem els seus voltants... 

I des de Bilbao, un dia de tants, anem a Lequeitio, en esta ocasió ho fem amb autobús. Com no disposem de vehicle propi i estem visitant els voltants, ja hem tastat quasi tots els mitjans de locomoció!

Lequeitio és un poble pesquer molt bonic, hi ha una gran platja on malgrat no fer molta calor, s'hi veu gent banyant-se. El poble no és molt gran, són al voltant de 7000 habitants. Imagine que el turisme estarà substituint el negoci de la pesca. Ho imagine perquè és el que està passant en pobles semblants, que a la fi, la font econòmica del turisme, més còmoda i substanciosa, guanya la partida contra la font econòmica tradicional  pesquera, que és més dura.

El primer que veiem de Lequeituo, perquè destaca per grandària i situació, és la basílica de la Asuncion de Nuestra Señora, construïda sobre un edifici medieval, que quedà reemplaçat, a la segona meitat dels segle XV en estil gòtic tardà basc.

També passem per l’ajuntament, típic edifici barroc datat al segle XVIII.

Fent una passejada s’arriba a un mirador dea d’on es veu de lluny el far de santa Catalina, tenim davall uns penya-segats. I cert que és un lloc on s’està molt bé gaudint del sol i la brisa cantàbrica. 

El poble té un casc antic ben conservat on s’ajunten, sense perdre el gust i la harmonia, cases de pescadors i cases de nobles que es fan de notar pels blasons de les façanes així com per les portes i balconades grandioses que no tenen res a veure amb les de la gent de la mar.

En esta població s’hi respira un ambient diferent, sembla més arrelat l’esperit basc. I que em perdonen els altres. És el que veig al primer colp d’ull. S’hi veuen pancartes reivindicatives a les façanes, també note que tothom, xiquets, joves i vells, parlen la llengua pròpia, el basc. M’agrada, jo també parle la meua llengua pròpia materna i considere que cada poble sense arribar a extremismes,  ha de mantenir la seua identitat.

S’està bé hi passejant.

QUADERN DE VIATGE: PAIS BASC, primavera 2011

Si vols saber més sobre el Pais Basc clica ací.

BILBAO: PORTUGALETE i GETXO

En Espanya podien fer una posada en comú de bones idees. La del CREDITREN que funciona en Bilbao afavoreix i abarateix la comunicació entre pobles.

Des de Bilbao cada dia visitem una part de les rodalies. És fàcil moure’s per la província. Al respecte pensem que totes les ciutats haurien de copiar la fórmula: les targetes de CREDITREN  permeten viatjar més barat usant el tramvia, el bus, el metro i el tren, només s’han de validar cada vegada i va restant diners. 

Un dia anem a Portugalete i Getxo, dos ports separats per un pont que és Patrimoni Mundial per l’UNESCO des del 2006.  Està considerat com el primer pont penjant transbordador més antic del món, va ser construït l’any 1893. Sintetitza arquitectura i funcionalitat. Encara que el dia està gris a poc a poc va fent-se més clar.

PORTUGALETE és una ciutat portuària . S'hi nota que en el seu moment va tindre importància perquè hi ha cases senyorials del passat que pertanyien a famílies adinerades. 

Arribem matí i una lleugera boira s'apodera de l'ambient, a poc a poc se'n va i ens deixa veure el pont de Portugalete, únic, elegant, imponent.

La primera parada després de bocabadar-nos amb la visió del pont, és un preciós i acollidor café que conserva l’estructura del que era abans, una farmàcia: “la botica”. Així que assaborint el café del matí per entrar en calor, gaudim d’unes boniques vistes al port i al mercat de flors i fruites posat al costat del riu. 

Mentre esperem que la boira escampe, entrem a un café molt bonic i ens fem un café matutí.

Està al costat de l’ajuntament que és una edificació elegant dels segle XIX, de planta rectangular i baixos porticats. L’any 1985 va ser ampliat i reformat per adaptar-se a les necessitats.

Des del café hi ha unes vistes precioses a la plaça de l'ajuntament.

Quan passegem pel poble, curiosament trobem unes cintes automàtiques semblants a les vistes en Vitòria i que ens havien agradat tant.

Cada lloc empra una fórmula: en Portugal hi ha elevadors per salvar les costeres, en Portugalete, comen Vitòria trobem escales mecàniques.

Anem per on anem, mirem on mirem, si dirigim el cap al riu, entropessem la mirada amb el pont de ferro que sembla la torre Eiffel de Paris. El pont domina i no defrauda, malgrat estar en restauració. 

Estem on estem...tenim el pont a la vista.

En este moment no es pot creuar per dalt per les obres, a 150 metres d’altura, és una pena, així que el creuem com tothom ho ha fet tota la vida, usant ”la barquilla” que és una espècie de transbordador que no va per l’aigua sinó que penja del pont, semblant des de lluny, que levita en l’aire. Sobre tot ho pareix de matí i quan el dia està amb boira que tapa els fils que enganxen el transbordador.  

M'agrada molt el pont i a més a més el trobe "fotogènic" i no em canse de fotografiar-lo.

Resulta un curiós mitjà de transport en el que cap de tot: cotxes, bicis, motos en la part central i persones als laterals.

Resulta magestuós, imposa, de lluny i de prop.

És el principal atractiu turístic de la localitat. M’agrada i m’agrada molt. Cert que té efecte encisador, no el pots deixar de mirar.

Què tindrà este pont que no pots deixar de mirar-lo, sempre el tens davant i quan no, necessites veure'l i has de buscar-lo.

La ciutat té altres monuments importants: està la basílica de santa Maria d’estil gòtic renaixentista i la Casa- Torre Salazar del segle XIV, on la primera planta va estar dedicada en un principi a presó i la segona a vivenda. L’any 1934 va ser incendiada durant una revolta política perdent-se una valuosa biblioteca i posteriorment entre l’any 1958 i 1959 va ser reconstruïda. Actualment és museu i restaurant.

Casa-Torre Salazar

Creuem el pont colgant o pont de Vizcaya i estem a GETXO i seguim un relaxat passeig vora riu que sense adonar-nos-en, ens porta a una zona residencial anomenada Arenal plena d’enormes vivendes. És el que predomina en esta localitat palaus i vivendes construïdes per l’alta burgesia durant la industrialització. 

Quin passeig més agradable! quan més m'agrada la platja és quan no hi ha gent.

El port impressiona per gran però la platja és menuda. Tot és relatiu, i és que les compare amb les del Llevant on visc. Fem el passeig tranquil•lament. Baixe a l’arena al costat del mar, és el Cantàbric, he decidit continuar fer el passeig vorejant aigua. M’agrada estos moments de contacte directe amb l’aigua, amb la simple pretensió de veure l’horitzó més a prop, i d’olorar directament l’aigua salada. 

El passeig no va més enllà del port...Ens quedem sense veure altres parts interessants de Guetxo...altra vegada serà!

Mirem el rellotge. El nostre deambular tan tranquil sense rumb ha fet que no arribàrem al por vell de Getxo, que segons ens diu tothom està sempre ple de color i animació i on es conserven les cases dels pescadors. Altra vegada serà. Depenem del transport públic i d’horaris i l’hotel el tenim a Bilbao.

Per tornar no creuem de nou el pont colgant. Des de Getxo tornem a Bilbao amb metro. I és que els transports públics en el país Basc funcionen de meravella. 

QUADERN DE VIATGE, primavera 2011

Si vols saber més sobre Bilbao i voltants clica ací.

FOTOS i MÚSICA: BILBAO

Observe com es mantenen les tradicions i m'agrada, però alhora veig com canvien els llocs, com evolucionen favorablement ! Van adaptant-se a les necessitats i a la modernitat, contínuament han d’estar preparats per a l’allau de gent que els hi arriba, siga per treballar, per establir-se o simplement per visitar-los...

Per saber més de Bilbao, en este bloc pots llegir en:
Un passeig inacabat
I seguim passejant

Música:
Miguel Bosé-Kepa Junkera
"Iruten Ari Nuzu"

FOTOS i MÚSICA: El GUGGENHEIM de BILBAO

L'edifici del museu Guggenheim és una estructura on, per dissenyar el que és i serà simbol de la ciutat durant molts anys, s'ha ajuntat  imaginació, genialitat, originalitat i mestria arquitectònica.

El text que complementa este vídeo sobre el museu Guggenheim està en:

http://racoviatgermarilo.blogspot.com.es/2012/01/bilbao-el-guggenheim.html

Música: 

Músicas minúsculas

BILBAO: I seguim passejant…

Com canvien els llocs, com evolucionen! Van adaptant-se a les necessitats, a la modernitat, contínuament han d’estar preparats per a l’allau de gent que els hi arriba, siga per treballar, per establir-se o simplement per visitar.

Vidriera de l'estació Abando.

Bilbao té més que un centre històric, a l’altra part del riu Nervión està la universitat privada de Deusto i un grapat d’edificis importants en la vida de la ciutat.

La Universitat de Deusto té renom en els àmbits educatius.

És agradable passejar vorejant el riu però també és bonic anar per la zona alta. Per això pugem en funicular cap al Monte Artanda. S’hi pot anar també en cotxe i caminant. És una zona amb molta vida, hi ha molta urbanització i zones verdes, també llocs per practicar esport. Nosaltres passegem per un jardí que té unes vistes panoràmiques de la ciutat. Malauradament el dia està gris i les vistes no són molt bones.

Pugem en funicular i trobem un gran parc amb unes vistes de la ciutat i un barri  extens i modern.

Crida l’atenció una gran escultura, obra de Juanjo Novella, “ La huella de los Gudaris” en memòria dels soldats bascos que lluitaren contra Franco durant la guerra civil espanyola.

També hi ha una gran escultura, moderna i simbòlica, és la petjada de la memòria.

Ens agrada això del contrast de la zona alta i la baixa de Bilbao i altre dia el dediquem a pujar en ascensor fins l’església de la Begonya, que és la patrona de la ciutat i molt venerada. Per tornar agafem un bus i per buscar-lo descobrim una part nova a la zona alta de Bilbao que encara desconeixíem. 

Pugem a la Begonya, no podem deixar de veure l'esglèsia dedicada a la Patrona.

De nou a la part baixa anem passejant i parem al parc de Doña Casilda Iturriza conegut com el dels “patos”. Este parc és un dels molts que hi ha arreu de la ciutat i és peculiar perquè segueix l’orografia natural. 

El parc envolta el museu de Belles Arts. La gent de Bilbao aprofita els dies de bonança en l’oratge i gaudeix de les zones verdes. Fa uns anys es va fer una ampliació del museu i es va voler seguir l’estil d’arquitectura moderna però per no trencar amb l’existent hi ha trams que les parets de cristall actuals cobreixen les parets de caravista antigues. Dimecres és entrada lliure, nosaltres visitem una exposició de Daniel Tamayo, pintor bilbaí que sembla art iberoamericà, amant del dibuix geomètric, figuratiu i amb colors intensos.

Quina tranquil.litat s'hi respira en este parc...!

En eixir del museu entropessem amb un curiós parc format per fanals diversos, són tots els que llevaren de la ciutat quan els canviaren per nous, per renovar l’enllumenat dels barris.

Parem davant d'este conjunt de fanals. Què són, per què n'hi han tants? Ara ja ho sabem...són els que hi havia abans i ara estan retirats. Curiosa manera de reciclar.

La plaça Moyua és centre neuràlgic, ressalta un edifici d’arquitectura forastera, té l’estil del dels Països Baixos i és que va ser construït després d’haver viscut els fill de la família uns anys en aquella zona europea.

Este edifici té un estil arquitectònic diferent, va ser un capritx imitar  l'arquitectura dels Països Baixos.

Pel camí veiem constantment contrast arquitectònic, algun amb més encert que altre. La majoria són al meu gust aberracions perquè s’ajunta amb poc gust edificis moderns mediocres, sense encant, amb altres de valor històric. Però és la meua simple opinió. Només hi ha un edifici que m’agrada i que em recorda la ciutat de Rotterdam, on edificis ultra moderns conviuen amb antics, és un edifici que trobem de camí a l’Alhondiga.

M'agrada este edifici, és dels pocs que no trobe en dissonància amb la resta de l'arquitectura.

L’edifici de l’Alhondiga és sorprenent, dins d’una façana antiga i restaurada s’hi troba el major centre social i cultural de Bilbao, compendi de modernitat i avantguarda. M’agrada. Només entrar hi ha un gran vestíbul amb una pantalla gegant que projecta una gran bola de foc que és el sol. L’edifici es suporta amb columnes que representen diverses cultures i mentalitats. La modernitat arriba fins i tot als seients que són punts lluminosos on podem seure i descansar. El primer pis és una invitació a llegir per a majors i menuts, amb una part amb jocs i altra amb butaques que miren al vestíbul central. 

Mirant l'exterior no s'endevina el que la Ahondiga amaga...

.

Un lloc fabulós on passar el temps, on es respira tranquil•litat per poder llegir un llibre o revista de les que hi ha a les prestatgeries. I per a qui necessita més silenci hi ha una sala tancada i reservada només per a estudi i la concentració. Un lloc de jocs per al xiquets, un lloc on es projecta cine, on es fan espectacles... Fins i tot la cafeteria és acollidora, amb sofàs i butaques modernes.

...i per dins...m'agrada. Si jo fóra de Bilbao passaria molt de temps en este lloc.

Bilbao és agradable, i molt el visitem a peu. Nosaltres som bones en l’art de caminar i ens sembla que tot està a prop de l’hotel, que està construït buscant la riba del riu. Explique este últim punt. Tot Bilbao està construït en pendent, per exemple, l’entrada a l’hotel està a la tercera planta i només eixir a la porta hi ha unes escales que connecten amb el carrer de baix que és el que dóna al riu i per on s’entra al restaurant. Un poc embolicat no?

Si, tot està a prop, l’hotel està en un punt privilegiat. El pont de Calatrava el tenim just al costat. Dels ponts que hi ha en Bilbao és el que destaca per modernitat, és el que més m’agrada, sovint l’utilitzem per passar a l’altre costat del riu.

El pont de Calatrava, té l'estic identificable de l'autor. 

Em crida l’atenció l’arquitectura de les entrades al metro que són disseny de Norman Foster per la qual cosa es coneixen com fosteritos i pense amb un somriure, ah! com som els espanyols...sempre traient nom a tot...!

Una entrada de metro dissenyada per Norman Foster.

I altra cosa em sorprèn. Bilbao és una ciutat neta. Però me n’adone d’un detall. Les maquines de netejar dels carrers estan tothora funcionant, així dedueisc que és una ciutat neta però perquè sempre l’estan netejant.

En primer pla una escultura de Chillida vora al riu Nervión i al fons l'ajuntament de Bilbao.

Esglèsia de sant Vicent.

M'agrada Bilbao....paasejar pels seus carrers i seure a les terrasses...
El café Iruña ha estat el nostre refugi cada vesprada, lloc per descansar, per observar la gent i per fer el  "txiquiteo" local.

Però de Bilbao, sense cap dubte, el Guggenheim és l’edifici que més bocabada  i és qui domina la ciutat. De fet jo he tornat a esta ciutat només per comprovar si és tan magnífic com ens volen fer creure. I si que ho és, només ell es mereix capítol a banda.

QUADERN DE VIATGE: BILBAO 2011


*Les fotos amb música de Bilbao i les del museu Guggenheim les pots trobar des d'aci, clicant sobre el nom.