MALÀGA- I PART: L’ALCASSABA i EL TEATRE ROMÀ

I de Màlaga destaca la imponent Alcassaba. No podem anar-nos-en de la ciutat sense visitar-la.

Tenia pendent conèixer la ciutat de Màlaga i ja ho he fet. Per la província vaig estar fa temps, recorde amb bon sabor de boca el Torcal d’Antequera, per on vaig caminar admirant el singular paisatge que amaga i també la bella ciutat de Ronda. Sé que la província de Màlaga té molt més.

Cert que m’abellia conèixer la ciutat. L’excusa ha estat anar a trepitjar el “Caminito del rey” i com està a la província, ha vingut bé aprofitar i fer estada en Màlaga.

De Màlaga destaca la llum, fins i tot en dies que el sol no ix. Té molta claredat, i això implica alegria. M’agrada, i més quan s’ajunta al caràcter rialler andalús.

Vinc a Màlaga expectant, amb gana de descobrir la ciutat. L’edifici que em sorprèn a primer colp de vista és l’Alcassaba, és imponent.

Màlaga convida a trepitjar-la, perquè té la grandària justa per veure tot el que és important a peu i no cansar. Nosaltres iniciem el trajecte cap a l’Alcassaba en un parc, molt a prop de l’Ajuntament i parem l’atenció en unes roses precioses. És el jardí de Pedro Luis Alfonso on està l’estàtua del Biznaguero, o el que és el mateix, el venedor de gesmil. Representa un dels oficis típics de la ciutat.

Des del jardí tenim vistes a l’Alcassaba i cap allà anem.

Un breu passeig en du front a l’Alcassaba i al teatre romà que està integrat a la ciutat, com un element més. Hi tenim la petjada romana convivint amb la modernitat. El teatre és símbol del que va suposar romà en Hispania.

Al centre d’interpretació que està just al costat, s’explica esta importància i els costums i vida de l’època.  El teatre es va construir en temps d’August al segle I després de Crist i va mantenir l’ús fis el segle III.

Malauradament molts elements com les columnes o seients van ser reutilitzats per a la construcció de l’Alcassaba. Es va descobrir l’any 1951 després d’haver estat amagat durant anys per edificacions damunt. Amb la restauració s’ha recuperat com era originàriament i actualment ofereix espectacles.

Junt al teatre hi ha una piràmide de cristall, com la del Louvre però a xicoteta escala. Té tres metres d’altura i 16 metres quadrats.  La finalitat és per a que els vianants puguen veure els restos arqueològics que hi ha al subsòl. La piràmide alhora aporta llum natural a la part subterrània.

     

Visitem  l’Alcassaba o ciutadella, que es troba situada en el cim del Mont Gibraltaro. Este palau fortalesa dels governants musulmans de la ciutat va ser construïda entre 1057 i 1063, segons els historiadors musulmans, a instàncies del rei de taifes bereber de Granada Badis. És una joia arquitectònica.

Anem seguint el camí indicat. Trobem una porta d’entrada anomenada Torre de la Boveda Vaida, després la porta de les columnes.

 Seguim endavant fins arribar a la torre de Cristo. I arribem al pati d’armes, seguim admirant jardins i patis on s’ajunta bellesa i aigua.

Hem estat pujant i les vistes al mar són boniques.

Estem en lloc fortificat, es veuen els grossos murs. Des d’aci veiem l’accés lateral a la fortalessa en zigui zaga que molta gent fa per pujar.

En la seua construcció s’utilitzaren columnes i capitells del teatre romà que hi ha al costat. Després arribaren a Màlaga els almoràvits i els almohades i al capdavall  ja passà a ser regne Nazari. De tots hi ha vestigis, mostres arqueològiques que han tret a la llum en les diverses restauracions. 

És edifici de defensa però amb la bellesa de palau àrab. Acabem la vista en els jardins i les dependències del palau.

 El millor de l’Alcasser és la situació privilegiada dominant tota la ciutat i el mar. Ara les vises encara són millors.

L’Alcasser està junt al castell defensiu àrab, estan units per un corredor resguardat per les muralles anomenat  La Coracha. El castell va ser residència dels Reis Catòlics després que l’assetiaren l’any 1487. Va ser construït al segle XIV per acollir a les tropes i protegir l’alcasser. Així que a pocs metres distància uns dels altres s’hi pot veure la unió de les cultures la romana, àrab i renaixentista.

Continuem la visita de Màlaga  combinant monuments i processons, combinant passeig i vinets, risses i bona harmonia...  tot ho explique en altre apartat diferent, en este em quedaria a mitges. Com la ciutat no és molt gran uns dies és suficient per a una primera mirada, encara que un d’ells l’hem dedicat a fer el caminito del rey. M’agrada Màlaga. Tota la ciutat. Màlaga és alegria, segur que torne altra vegada...

 QUADERN DE VIATGE, MÀLAGA, primavera 2019

EGIPTE: pinzellades de El CAIRE, la capital

Ciutat caòtica, enorme... ciutat gris i sorollosa... ciutat de contrastos per confluir riquesa i pobresa, misèria i esplendor.

Les dues vegades que he visitat el Caire l’he catalogada de ciutat caòtica, gran, (millor dit, enorme), gris, sorollosa... ciutat de contrastos, per confluir riquesa i pobresa,  misèria i esplendor. Les dues vegades m’he sentit embolicada d’aires d’història, política i religió.

Sobre la misèria que hi vaig trobar la primera vegada de  manera colpidora, ja he fet un esbós parlant de la ciutat dels morts i de la contaminació de Nil on la gent anava a poar aigua per a menjar sense tenir en compte el grau d’infecció que hi podia transportar. Va ser una imatge que difícilment s’esborra de la memòria, una imatge que contrasta amb el que realment es ven d’Egipte, que és la seua grandesa passada faraònica.

El Cairo.

        

El Cairo és gris, per la pol·lució i per la pols del desert. La ciutat pot arriba a atabalar, per la quantitat d’estímuls sensorials.

És una inmensa urbe.

Però també tot allò que atabala, és precisament el que realment encisa de El Caire, com en altres ciutats àrabs: és l’ambient, la barreja de colors i sabors junt als sorolls que tothora t’acompanyen. Tot el conjunt és el que realment val la pena, és el que a mi m’atrapa.

Tanmateix, a més a més de l'ambient, en una visita a El Caire no pot faltar la visita als seus grans monuments, alguns imprescindibles com la mesquita de Hassan, la mesquita de Mohamed Ali o la Ciutadella.

Però no cal córrer, les ciutats s’ha de visitar pas a pas.

Vestigis de moltes èpoques no en falten...

La mesquita de Mohamed Ali és un dels monuments més espectaculars i representatius de la Ciutadella, coneguda també com la mesquita d’alabastre. Mohamed Alí va ser el fundador de la destronada casa reial egípcia i l’impulsor de la modernització.

            

Fotos 265-

Mesquita de Mohamed Alí.

     

La Ciutadella va ser construïda per Saladino a partir de 1176 i durant segles fou la residència de sultans. Des de la Ciutadella es pot veure una panoràmica completa de la ciutat, sempre gris... sempre envoltada de boirina. 

Vista des de la Ciudadela.

       

Però ja sabeu que a mi el que m’agrada és anar carrer amunt, carrer avall... I si es tracta de perdre’s per la ciutat per tal d’assaborir més l’essència, cal passejar pel barri copto que és un entramat de carreronets estrets on hi ha un museu, i esglésies, on trobem la petjada dels antics cristians egipcis. Diu l’Evangeli que en esta zona de El Cairo és on visqué la Sagrada família durant el seu exili a Egipte, és el que una veu local ens conta quan passem per un estret carrer del qual no conserve ni foto, però si el recorde perfectament. Hi trobem doncs, història cristiana i història jueva. Hi vaig anar la primera vegada. El barri copte no és una visita molt turística, els tours guiats, la majoria, deixen esta part a banda.

Està bé endinsar-se per lloc pocs transitats, carrers que no estan ni al plànol, sempre amb precaució, sempre a l’aguait.

I és que les grans avingudes i als carrers principals el transit de cotxes i motos és desesperant, sense respectar cap norma de circulació vial, així,  creuar un carrer suposa una aventura de la qual no se sap com pot acabar. I pujar a un taxi també suposa anar amb la por al cos perquè sembla que anem a xocar.

Si, així és. En Egipte el trànsit és com una batalla campal, els vehicles aborden de costat, de front i per darrere, a altres vehicles motoritzats, o no motoritzats, com són els burros, els carros abarrotats de mercaderies, de gallines o de persones.

La ciutat és caòtica.

El museu de El Caire és impressionant. És on es veu un resum de l’esplendor faraònic. És com fer un passeig ordenat i en unes hores  per la història. Sempre bocabada admirar el que s’hi guarda, per bellesa, per antiguitat, per pensar quanta informació guarda. Sempre que estic a un museu pense la quantutat de coses que sabríem i que que no se saben si, de sobte, tots estos objectes que ara es guarden entre vitrines parlaren... Seria un documentat testimoni molt fiable...

Del museu destaque la secció dedicada a Tut-anj-amon. Magnifica. Sorprenent. Tant de tresor! És difícil imaginar-ho tot en la tomba tan menudeta. Particularment és el que més m’ha impactat perquè havia llegit el llibre del descobridor de la tomba on descrivia tot el que havia trobat...és un llibre apassionant. Estar davant del tresor em va fer recordar el llibre i recordar la visita a la tomba ara buida. Encara no puc imaginar com cabria tant de tresor dins d’aquell habitacle mortuori.

Malgrat el desordre, el calor que es pateix dins del museu i que pense no deu ser bó per a la conservació de les obres d’art... malgrat tot, pense que val la pena entrar-hi i estar un temps observant el passat egipci. Hi ha més de 5000 anys d’art, una xifra que es diu en no res... però si reflexionem-hi ens adonem de la gran quantitat de tresor acumulat.

Museu.

     

 La flor del lot és característica de l’Egipte antic i també de l’actual. Fent una ullada al passat veiem que des de la flor del loto emergiren molts deus. Com és flor que s’obri de dia, està relacionada amb Ra, el deu del sol. També de la flor de loto va emergir el deu Nefertum, el dels perfums. El loto era símbol sagrat de resurrecció i fins i tot es diu que de la creació. El loto oferia protecció i curació, veritat i justícia.

Flor de loto.

     

I fent referència a la planta del loto, també està la moderna Torre del Caire, la torre de televisió, de 187 metres d’alçària,43 més que la piràmide de Guiza, el que la converteix en l’estructura més alta de El Cairo i potser d’Africa. Fou dissenyada evocant el símbol esmentat. el de la flor del loto sagrada i consruida amb granit el material emprat a l’antic Egipte. Corona la torre un restaurant giratori a la planta 14 amb vistes a la cutat i al  riu Nil que té al costat.

Torre de El Cairo.

      

I no pot faltar, sense excusa,  anar al mercat de  Khan el Kalili, lloc de més de 600 anys d’antiguitat on s’assaboreix la vida real del país. Els preus no són barats, el turisme fa estralls, el regateix no és fàcil. Hi vaig gaudir de debò mirant-ho tot i intentant empassar-me de tots els olors i colors, com faig sempre als mercats àrabs que són sempre singulars i especials. Em va semblar enorme i seguia les pautes d’altres mercats àrabs, amb carreronets plens de botigues i gent, uns venent, altres comprant, alguns mirant, altres sense fer res, i molts xerrant. El mercat és lloc de trobada social. I això passa en qualsevol mercat del món, en els d’abans i en els d’ara, en els orientals i els occidentals.

Mercat de  Khan el Kalili

      

En el cafe Fishawi o cafe dels espills, prenem un cafè, el sobrenom li ve perquè d'espills, se’n veuen per  tot arreu i de totes les grandàries. Entrar-hi no és fàcil perquè és estret i està ple, així i tot trobem uns seients. Hi ha pocs occidentals en este moment, però ens miren amb bona cara, estan acostumats als estrangers. I per què és afamat? Doncs perquè des de fa dos-cents anys no ha deixat de funcionar, diuen que ni de nit ni de dia... es singular perquè a més dels espills no té portes.

I  sobre tot perquè s’hi  respira literatura pensant que el premi Nobel de 1988 Naguib Mahfuz era client assidu. I pensar la de novel·les que haurà germinat el premi Nobel assegut al mateix seient on jo he estat...

Cafe Fishawi o cafe dels espills

Em quede curta parlant d’esta gran ciutat, no he dit ni la meitat de la meitat... no parle del seus balls, ni de la seua música, ni dels menjars, ni de les aventures als taxis, ni en botigues comprant...Només us mostre unes pinzellades d’esta gran capital, deixe la resta per a la imaginació del lector que pot emprar  la capital egípcia com a base per visitar els voltants i anar a altres llocs del país dignes de visitar.

La danza del vientre.

Tenim l’hotel prop de les piràmides i ens llevem de llit amb una bonica panoràmica.

         

QUADERN DE VIATGE: EGIPTE primavera 1987i estiu 2000

JORDÀNIA: la ciutat d’Amman

El món àrab s’ha de saber mirar, s’han d’evitar els prejudicis i s’ha de voler estimar.

Panorámica de la ciutat d'Amman.

El món àrab m’atrau, no ho puc evitar, la rítmica i variada música, l’amabilitat de la gent, els incomparables deserts, els abarrotats mercats... tot és com un imant. 

Conec Algèria  i la seua gent, ja fa anys que hi vaig estar i no dubte, malgrat els fanàtics que sempre ronden enlloc, que el país deu continuar sent meravellós i el seu desert captivador. De la mateixa manera que ho és el desert de Palmira a Síria, un desert que em va encisar com antigament ho va fer a la reina Palmira, i també conec el desert d’arenes rosades que amaga la ciutat de Pedra en Jordània i el desert marroquí, amb la gran duna de Merzuga o el de Tunísia d’arenes quasi blanques.

Un poc de tots els deserts...tots iguals, tots diferents...

Però del món àrab, no només m’atrauen els deserts, també les seues ciutats plenes de colors, sabors i olors; i l’amabilitat de la gent, res a veure amb els tòpics negatius que la majoria de gent té per ser desconeixedora de la realitat. I és que ciutats àrabs enormes com les capitals, el Caire en Egipte o Amman en Jordània, o menudes com era Aleppo en l’atraient Siria, tenen característiques pròpies que les fan incomparables. 

L’ultima vegada que vaig tenir contacte amb el món àrab va ser a Amman. Jo ja coneixia la ciutat. En esta segon ocasió, va ser una estada curta d’un dia, que dit siga de pas, va ser regal de la companyia aèria jordana.

Dos fotos juntes formant una mostrant la ciutat.

Dies abans de l’inici del viatge a Tailàndia, els viatgers de la companyia aèria contractada rebérem un avis preguntant-nos si teníem inconvenient d’ajornar la tornada a Espanya un dia més perquè havien sorgit problemes d’excés de passatgers. Nosaltres no dubtàrem en acceptar la proposta, no teníem inconvenient. Al capdavall el preu no s’encaria i anàvem a estar un dia més de vacances viatgeres.

I així va ser, després d’haver-nos impregnat de l’ambient asiàtic d’aquelles terres tailandeses paràrem a l’aeroport d’Amman. Mentre esperàvem que al dia següent eixira el vol, la majoria dels viatgers que optàrem per allargar les vacances un dia més com nosaltres, decidiren visitar Petra o el Mar Mort. Tres del grup, que ja coneixíem eixes meravelles naturals, decidírem fer una passejada per la capital Amman. 

I ens retrobàrem, de nou, amb una ciutat moderna que acull un 90% de musulmans i la resta cristians. Hi conviuen edificis moderns de noves urbanitzacions amb les cases velles del centre. 

Les tres occidentals enmig del caos oriental rebérem en tot moment atenció i amabilitat. 

No hi havia res de turisme, l’efecte devastador de l’ integrisme no només afecta a occident, també els països àrabs amb el terrorisme han perdut una font d’ingressos important. Anàvem tres xiques soles pels carrers de la capital on no hi havia occidentals. No en vam veure cap en tot el dia que passàrem deambulant, la majoria del temps, sense rumb fixe pels seus carrers.

El que impera sempre, és el respecte mutu.

Visitàrem la Ciutadella, situada a 800 metres en el cim d’una de les set colines de la ciutat.

La ciutadela, visita a soles: no ens trobàrem cap turista, cap curios, cap viatger...

I visitàrem el teatre romà, d’entrada lliure i el més gran de tot Orient, es construí per a 6000 persones.

El teatre romà.

Anàrem a la mesquita del rei Addullah, la de la cúpula blava, moderna i preciosa. I entrarem respectant els costums i tapant-nos de dalt a baix. És la mesquita més gran de Jordània i l’única oberta als no musulmans. L’edifici és octogonal amb adorns i inscripcions en mosaic de color blau.

La mesquita del rei Addullah.

També visitàrem la mesquita de Al Hussein.

La mesquita de Al Hussein.

 Visitarem el suk i lliurement passejarem parant-nos a beure un suc de taronja en un de les paradetes de carrer de les nombroses que hi ha pels carrers de la ciutat.

Carrers de cami al suk.

Amman és una ciutat moderna on es barregen edificis moderns amb les cases del centre al suk i fora de la ciutat hi ha uns magnifiques cases de luxe que, nomes mirar-les per fora, em van bocabadar.

Cases de luxe als afores conviuen amb les més modestes del centre de la ciutat.

En cap moment sentírem incomoditat, no ens refusaren ni per ser de fora ni per ser dones, ni notarem mirades intransigents per anar amb els braços destapats i les cames a l’aire. Més bé al contrari els jordans procuraven en tot moment atendre les nostres demandes. Em sap realment greu que la intransigència religiosa d’uns pocs perjudique la majoria. Moltes persones, a hores d’ara no poden viure del turisme com ho feien abans.

És por a una violència terrorista que es pot trobar en qualsevol lloc del món. Sense anar molt lluny, 10 dies després d’aquell dia tranquil pels carrers d’Amman explotaven les torres bessones de Nueva York. I és que el  terrorisme pot actuar en qualsevol lloc.

El capvespre, ja fora de la ciutat.

REFLEXIONS POSTERIORS....sobre JORDANIA, estiu 2001

Si vols saber més sobre Jordània clica ací.