El Torcal d’Antequera, a la província de Màlaga, entre el poble d’Antequera i Villanueva de la Concepción, és un paratge agradable per poder passar hores caminant i alhora gaudir d’un paisatge singular. Hi podem observar les capricioses formes rocoses que la mare naturalesa ha anat configurant. L’erosió del vent, la pluja o la neu ha fet que les roques calcàries adopten formes variades, formes que dóna peu al joc de buscar semblances amb figures que tenim en la vida real.
 |
| Les formes que adopten les roques són variades. |
L’extensió del Torcal és d’uns 20 km quadrats i hi ha rutes per poder fer. Actualment està considerat com Paratge Natural pel seu valor paisatgístic i geològic en flora i fauna.
Jo hi vaig anar fa molt de temps i no recorde el centre de recepció e interpretació de la naturalesa que actualment hi ha. Però si recorde que anava amb un grup encapçalat per un expert geòleg o botànic, (no recorde exactament l’especialitat) que ens marcava el pas i ens feia parar l’atenció en la vegetació i la fauna alhora que ens explicava l’origen de la formació del paisatge càrstic que estàvem trepitjant.
El primer que ens va dir per introduir la ruta és que al Torcal d’Antequera hi havia una de les mostres de paisatge càrstic més impressionants de tota Europa. Amb eixa expectativa creada iniciàrem la caminada i l'expert guia va continuar explicant. La peculiaritat d‘este tipus de paisatge és que les roques són com esponges que absorbeixen l’aigua i la fan circular per l’interior a traves d’un enrevessada xarxa d’esquerdes i forats interns, per després traure-la per les parts menys permeables.
El primer que ens va dir per introduir la ruta és que al Torcal d’Antequera hi havia una de les mostres de paisatge càrstic més impressionants de tota Europa. Amb eixa expectativa creada iniciàrem la caminada i l'expert guia va continuar explicant. La peculiaritat d‘este tipus de paisatge és que les roques són com esponges que absorbeixen l’aigua i la fan circular per l’interior a traves d’un enrevessada xarxa d’esquerdes i forats interns, per després traure-la per les parts menys permeables.
 |
| Caminàvem per sendes, no era trajecte llarg. De camí trobàvem vegetació variada. |
No era una senda còmoda la que seguirem però recorde també que no trobàrem especial dificultat en cap tram. No sé exactament el temps que va durar la caminada, però estic segura que no va ser menys de dos hores roca amunt i roca avall, saltant en ocasions com si forem unes cabres de muntanya.
 |
| La caminada no era llarga però no era còmoda. |
Malgrat ser una ruta on la major part del temps havíem d’anar saltant entre grans pedres que en ocasions eren quasi de la meua alçària, ara pense que va ser una ruta lleugera. Tal volta perquè posteriorment n’he fet altres més llargues i complicades i això que es diu que el pas del temps tot ho relativitza, és cert i inevitable.
 |
| En ocasions s'havia d'anar fent camallades i saltant per salvar els obstacles de grans roques. |
No va ser una caminada amb presses, conscientment. Per observar el paisatge cadascú seguia el seu ritme, que era generalment pausat. Recorde que va haver temps per descansar, on volíem ens asseiem i respiràvem el bon aire que hi havia. L’expert ens esperava cada cert punt per concentrar-nos i fer-nos l’explicació didàctica del lloc en concret on s’havia parat.
No anàvem tots agrupats, això donava llibertat i semblava que el camí el feiem a soles. Si ens apartàvem del gran grup, en parar-se a descansar o fotografiar un paratge, no ens podíem perdre perquè més o menys allunyat veiem als companys que anaven per davant i sabiem cert que era un integrant del nostre grup, perquè, malgrat ser una setmana santa i temporada alta, al Torcal no hi havia d'altres.
Actualment el Torcal és molt visitat en temps de vacances, s'ha condicionat per afavorir el trajecte i la ruta s'aconsella per a totes les edats, per això crec, i tal volta m'equivoque, que el Torcal amb tan poca gent com jo el vaig recórrer, és una imatge que ja no tornarà. Això comporta una part mala i una bona: ha guanyat en visitants, però ha perdut en tranquil.litat.
No anàvem tots agrupats, això donava llibertat i semblava que el camí el feiem a soles. Si ens apartàvem del gran grup, en parar-se a descansar o fotografiar un paratge, no ens podíem perdre perquè més o menys allunyat veiem als companys que anaven per davant i sabiem cert que era un integrant del nostre grup, perquè, malgrat ser una setmana santa i temporada alta, al Torcal no hi havia d'altres.
Actualment el Torcal és molt visitat en temps de vacances, s'ha condicionat per afavorir el trajecte i la ruta s'aconsella per a totes les edats, per això crec, i tal volta m'equivoque, que el Torcal amb tan poca gent com jo el vaig recórrer, és una imatge que ja no tornarà. Això comporta una part mala i una bona: ha guanyat en visitants, però ha perdut en tranquil.litat.
 |
| El descans sempre va bé...unes vegades la parada és per recuperar forces, altres per escoltar l'explicació de l'expert. |
Veig les fotos i em venen al cap les moles rocoses i els laberints que formaven entre elles, túnels, pedres amb esquerdes, en moltes ocasions heura, molsa i liquens.
 |
| Durant tot el trajecte admiràrem el paisatge càrstic que ens envoltava. |
I també em venen al cap les vistes panoràmiques a la vall. Però després del temps transcorregut, a hores d’ara, no sabria especificar si les vistes eren de miradors concrets ni en quin tram de la caminada els vaig fer, si abans, enmig o acabant. Han passat ja molts anys!
 |
| I quan no teniem envoltant-nos les roques poroses i foradades, teniem precioses vistes de la vall. |
REFLEXIONS POSTERIORS sobre RUTA ANDALUSIA VERDA 1993
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada