PARIS: En la ciutat universitària

Oh la la! Paris…

Et tinc al cap com una nebulosa i vull tornar a veure’t per desfer-la. Ets dels records que guarde més allunyats en la memòria i no perquè no m’impactares, sinò pel temps passat.

Una vegada acabats els estudis de Magisteri amb l’especialitat de llengua francesa, aquell viatge a Paris tenia l’excusa d’estudiar per millorar l'idiomal francès pràctic, perquè de teoria ja n’havia rebut molta. I és que tota l’EGB (enseñanza general bàsica, i ho desxifre per a coneixement dels més joves), la vaig passar estudiant francès... i ja era hora de poder posar en pràctica els ensenyaments.

Parlar frances i dependre estava bé, tanmateix quan es va a l’estranger per estudis, i d’açó poden parlar hui en dia molts joves millor que jo, s’estudia, clar que si!,  però també s’ha d’aprofitar el temps per a fer de tot, perquè formar part de la vida diària d’on s’hi va també és una manera d’aprendre. 

Jo així ho vaig fer. Conserve amb inexactitud el dia a dia fet, però em queden molts records de moments. 

El curs especial per a professors tenia la  motivació de poder perdre’m entre gent del país, de poder empassar-me de les seues paraules, i adonar-me’n així d’una vegada, quin era el meu nivell de domini de la llengua que tant havia estudiat,  i cert és que des de l’inici de l’aprenentatge havia gaudit de debò en cada lliçó perquè sempre m’ha agradat molt, de la llengua francesa, la dolçor que desprèn la sonoritat de les paraules. A més estava el component afegit de la joventut que li donava un aire innocent. Aquella eixida a Paris suposava la segona vegada, després del viatge de final de carrera, que visitava un país de l’estranger.

Façana principal de "La Maison de Provinces"Recorde l'ambient estudiantil que l'envoltava i les velles dependències de dins. Recorde l'habitació on dormia que tenia sostre inclinat i era a la part més alta de l'edifici. i recorde que tenia un finestra on passaren els formatges les nits. Fotos google imatges.

Foren quinze dies vivint en una residencia d’estudiants, ”La Maison de Provincies”, situada al campus universitari anomenat de manera oficial la “Cité Internationale Universitaire de París, però també conegut pels estudiants en general amb l’abreviatura CIUP i  entre els parisencs localment com Cité U. Era un lloc preciós, els estudiants gaudien d’unes comoditats i unes instal•lacions que trobava boníssimes, tenint en compte que a mi en València, em donaven classe en un edifici antic, el palau de l'Exposició, que hagueren de tancar perquè se’ns queia damunt. 

Però en Paris era diferent. Allò era immens, ho recorde molt bé. Teníem al costat un parc, el parc de Montsouris, al que anàvem de tant en tant com la majoria dels estudiants. El nom del parc em va resultar curiós i en preguntar la procedència em contaren la història que originàriament la zona on es va construir estava habitada, millor dit envaïda, per roentors, i així el nom original era “moque souris” traduït literalment com els ratolins (souris) es burlen.

Parc Montsouris, al costat de "La Maison de Provinces".
Quins ratets de passeig relaxat que passàrem en este lloc!!.
Fotos de google imatges.

Moltes de les estructures edificades en la cité universitaire, havien estat dissenyades per arquitectes de renom com la del Brasil, feta per Le Corbuisier. Les residencies estaven organitzades per nacionalitats, encara que els residents de cada “maison” no necessariament eren del país que manava la construcció.

En arribar a la seu de l’Aliança Francesa ens dividiren per grups, ens classificaren per nivells, jo estava al nivell 4 d’un total de 5, no estava mal, vaig pensar en un primer moment.

El viatge estava organitzat de manera que cada estudiant podia portar un acompanyant, si volia, encara que als pobres els deixàvem tots el matí abandonats perquè nosaltres havíem d’anar a classe. Eren sessions intensives que començaven molt matí i acabaven per a dinar, moment en que ens retrobàvem amb els acompanyants. Les classes eren majoritàriament dins l’aula però recorde una ocasió que anàrem al cine amb la professora: la finalitat era escoltar, entendre i en acabar fer un debat. Quin trauma! No entenia res! Pel context vaig imaginar i encertar algun aspecte, però en tot cas em vaig adonar que no tenia el nivell que tocava per a una recent llicenciada amb permís d’impartir de manera oficial el francés en una aula. 

Però com sempre dic i ja ho deia aleshores, un s’ensenya a parlar parlant i així vaig pensar una estratègia. Del grup de classe sempre m’ajuntava amb una xica que encara que tinc present la seua cara no recorde ni nom ni d’on era, també recorde una sevillana molt salerosa i un canari pèl-roig. 

Llocs emblemàtics de Paris: l'arc de Triunf, Els Camps Eliseos, el Sena...
A Paris he de tornar...necessite tornar a veure la ciutat.
Fotos de google imatges

Els quatre anàvem junts sempre pels matins, per les vesprades i per les nits, que també eixiem de tant en tant per gaudir de l’ambient nocturn de Montmartre o quedant-nos a la “cité” en alguna residencia universitària on feien festa. Em ve al cap en estos moments els nostres ulls expectants i bocabadats passejant de nit per Pigalle. Anàrem un gran grup, sortosament. Le Moulin Rouge és el local més afamat però no calia entrar dins de cap lloc l’espectacle ja estava al carrer, on la prostitució era evident i el reclam de clientela constant. 

Montmartre, el barri bohemi, el més acollidor, tambè el més turistic i malauradament la massificació li lleva encis, tanmateix malgrat els turistes, val la pena perdre's per estos carrers.
Fotos de google imatges.

El Molí Roig, espectacle de vedettes que atrau turistes d'arreu del món. Foto de google imatges.

Però retornant al tema encetat, vista la situació que només anant a classe no era suficient per practicar l'idioma del carrer,  el xic canari i jo varem fer un pacte. Entre nosaltres dos no anàvem a parlar-se mai en castellà. S’ho varem prohibir. I així ho férem,  en francès i punt. Bo. Dir-li francès al que parlàvem és un poc arriscat. Recorde com ens rèiem en escoltar-nos les converses en francès castellanitzat que manteníem i com necessitàvem agafar un mini diccionari d’emergència que portàvem a la bossa de mà quan volíem dir una cosa i no la sabíem expressar. Pense com sonarien les nostres frases xampurrejant i damunt aportant cadascú el seu accent natal, el valencià per un costat i el canari per altre.

Per les vesprades i el cap de setmana visitàvem Paris i els voltants, unes vegades al nostre aire i altres seguint el programa del curs. Recorde que  dissabte i diumenge anàrem a Bèlgica, que està molt a prop. Fou una visita fugaç. Visitàrem Brussel•les, la plaça major, el mannequin pis... i després anàrem a Brujas que em va encisar per la màgia de conte infantil que desprenia. Però a Bèlgica, anys després vaig tornar i té capítol a part.

Al nostre aire, cada vesprada visitàvem una part de la ciutat i així descobrirem els racons del “vieux Paris”, visitàrem Notre Dame, les Halles, el Louvre...Però en especial no ens cansàvem d’anar a dos llocs de la ciutat, al meu parer els més emblemàtics, els que una vegada vistos i trepitjats no es poden oblidar.

El Louvre. Quan jo hi vaig estar, la piràmide central ni estava...Quants anys fa ja!!!!...
Foto de google imatges.

Un era la Torre Eiffel a la que vaig fotografiar per tots els costats però que malauradament per no ser una càmera de qualitat i haver passat el temps, són fotos, com les de la resta del viatge, que no puc mostrar. Per això he de tornar a Paris, per fotografiar-la de nou, i serà amb càmera bona i digital i també per rebuscar en la memòria aquella innocència dels 20 anys.

La Torre Eiffel, per tots els costats...Este entramat de ferro és espectacular!!.
Foto de google imatges.

I tampoc ens cansàvem d’anar al Sacre Coeur per capbussar-nos en l’ambient bohemi amb el qual em sentia tan identificada. I una de les vegades, que anàrem per passejar, i especifique que era només passejar perquè prendre un refresc en uns de les terrasses era prohibitiu,  pujant l’escala del Sacre Coeur va passar un fet casual i inesperat: em vaig trobar amb una parella d’amics amb qui havia estat parlant feia només una setmana abans, en Espanya, al meu poble natal. La setmana anterior, la conversa va anar per altres temes i ningú va anomenar aleshores que anàvem a Paris per això la sorpresa va ser tan gran.

I quin crit que donàrem en veure’s! Una reacció pròpia d’espanyols...i després de la sorpresa ens posàrem al dia del que havíem fet i vist de la ciutat. Casualitats de la vida...

El Sagrat Cor situat a Montmartre, on vaig trobar inesperadament els amics... Foto google imatges.

La jornada no s’acabava sempre amb les rutes que fèiem per les vesprades. Per les nits els mateixos estudiants en les seues residències muntaven festes. Nosaltres anàrem a les organitzades en la casa de Marroc, on vivien diverses nacionalitats àrabs però sobre tot marroquins i molts algerians, tots gent amb bona posició social. 

I Quina meravella d’edifici!

Pati interior de "La casa de Marroc" a la ciutat universitaria on cada edifici és diferent.
Foto Google imatges.

Nosaltres hi anàrem per mig del xic canari que tenia un amic algerià que hi vivia. No recorde si hi havia o no alcohol durant les festes, m’ho pregunte tenint en compte el precepte religiós musulmà, però si recorde molta música, bon enteniment, simpatia de tothom i diversió.

Al final rebuscant en la memòria la nebulosa s’ha anat desfent i me n’adone que recorde més del que pensava: els monuments de Paris, la imatge dels estudiants en la gespa del campus, l’alegria de la festa...Ah! i l’olor a formatge, que no puc suportar, perquè la meua acompanyant mentre jo estava en classe es dedicava a anar al supermercat i amb la parsimònia de qui té temps i vol seleccionar un producte que li agrada, en va comprar una bossa sencera, que una vegada en casa va tardar mesos en acabar de menjar.

També conserve  el costum, que començà en coqueteria i ara ho tinc com necessitat: el de posar-me un mocadoret al coll a l’estil parisenc d’aquells anys.

"Le vieux Paris", és el que realment enamora de la ciutat, els carrers que conserven sabor antic.
Foto google imatges.

REFLEXIONS POSTERIOS sobre PARIS 1985