FRAGMENTS ( propis) LITERARIS i VIATGERS: ELS SECRETS DE LA CASA VERDA-7

Dos de les protagonistes de la novel.la estan fent un viatge per Guatemala coneixent de primera mà tota la realitat del món indigena maia. Un dia van a una escola...

ELS SECRETS DE LA CASA VERDA
Mariló Sanz Mora. Edicions 96

VALÈNCIA: La Cripta Arqueològica de la Presó de Sant Vicent

El lloc causa respecte, tal volta també màgia o un no sé què, el que és cert és que és una menuda joia que conta molt al voltant de la història valenciana.

Estem fent turisme per València i en esta ocasió descobrim un racó més de la ciutat, un lloc realment especial, sabia que existia però encara no l’havia visitat. I realment ha estat una troballa espectacular perquè  desprèn màgia, és com una xicoteta joia preuada. I no penseu que és un terme exagerat.

Em dóna la sensació que és un lloc poc conegut, poc visitat, tal volta no estiga a les guies de turisme i això el fa ser invisible per als forasters que visiten la ciutat. I mira que està cèntric! Mira que està a prop de tot!. Però sembla invisible als ulls de tothom. Tal volta tampoc se li dóna la suficient importància des de les entitats corresponents, m’ho fa pensar el fet de veure el cartell de l’entrada trencat, com també oblidat perquè no té cap interès.

Malgrat tot, nosaltres entrem. Recorde que quan fa anys anava a València, a prop de la catedral, hi havia obres. El departament municipal d’arqueologia dependent del servei de Patrimoni artístic històric va iniciar l’excavació arqueològica en este lloc l’any 1989, quan s’enderrocà un edifici que envoltava la Presó de Sant Vicent que està a la part posterior de la Cripta.

Quan preguntava què passava sempre deien que s’havien trobat restes arqueològics importants. Sovint passava pel lloc i les obres continuaven.  Al cap d’uns anys vam poder veure que s’havia descobert. A hores d’ara encara s’especula si l’edifici estava connectat a la catedral, si hi va ser enterrat un bisbe romà...estem parlant de molt enrere en la història.

El que si és cert és que després de la conquesta cristiana l’any 1238 sobre les ruïnes que quedaven de l’edifici, Jaume I manà construir una capella dedicada a san Vicent Màrtir. I és un dels espais històrics  recuperats, la capella del segle XV que segon deia la tradició popular era la cripta de la presó de sant Vicent, el lloc on va estar pres el sant a principis del segle IV època en la que els cristians estaven perseguits per ordre de l’emperador romà Diocleciano. Així que bé es pot dir que es història dels inicis dels cristianisme.

Està en un edifici visigot. A dins hi ha des d’un mural romà del segle II fins a recipients islàmics del segle XI.

No vaig a parar-me en la part artística, sóc profana en el tema i no vull caure en errades. I m’encoratja no saber més per poder apreciar millor el que m’envolta. Però com en este món, tots no podem saber de tot, em conforme en saber apreciar el valor i reconèixer el magnetisme que ho envolta. I sobre explicacions, millor no parlar del que no se sap i més si hi ha manuals i articles que ho expliquen al detall. Però si que parle del que em fa sentir estar en una sala on hi ha tanta història.

El lloc causa respecte. És un lloc gelat però alhora acollidor, tal volta perquè és menut i hi ha una atmosfera de tranquil·litat. No hi ha visitants, recorrem la sala a soles. Anem llegit cartells, mirant plànols, observant objectes...

La cripta acull una capella funerària amb una planta de creu que segons diuen els entesos possiblement estava connectada a l’antiga catedral de la qual es conserva alguna par. Hi ha  dos monumentals tombes de llosa datades de l’època dels visigots.

En el creuer de la sala hi ha cancells  decorats que envolten la sepultura d’un bisbe mort a meitat del segle VI. Crida l’atenció l’altar. Tot es va trobar en molt bon estat de conservació.

Eisc de la cripta reafirmant la meua ignorància en alguns temes i valorant la saviesa dels que saben entendre les troballes i saben classificar-les, ordenar-les i exposar-les per a intentar fer-nos entendre-les un poc als altres. Per a tots ells i elles, va el meu respecte.

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA tardor 2019

ALMERIA: CAP DE GATA-NIJAR

Estic a Almeria, estic a la costa mediterrània. Quin gust veure com encara hi ha paratges costaners verges!

Ja conec la ciutat d’Almeria, mostrada al blog : Catedral, Alcassaba i dos passejos,  I PART, II PART, ja conec el desert deTabernas que hi ha tan a prop de la ciutat i que durant tants anys ha estat reclam cinematogràfic, ara queda recórrer la costa almerienca.

Eixim d’Almeria de camí a Cap de Gata-Nijar que ocupa parcialment els termes municipals d’Almeria capital, Nijar i Carboneras. Entrem a l’àrea del Parc Natural que té nombrosos reconeixements, entre tots es reserva de la biosfera per UNESCO des de l’any 1997.

El parc té una part terrestre i també una marina amb un ric fons arenós, rocós i amb posidònies. Hi ha diversitat en vegetació i en fauna i gran varietat d’aus hi arriben procedents d’Africa. El Parc el formen un grapat de preciosos i acollidors pobles, nosaltres a més a més de gaudir de paisatges, en visitarem uns pocs.

Passem pel costat de conreus sota plàstic. La majoria d’estos mars de plàstic esta a El Ejido però en el Parc es mantenen perquè es crearen abans de ser la zona declarada Parc Natural.

Actualment no s’hi permet crear-ne de nous, com tampoc edificar en la costa. Per això veiem tanta costa deserta sense edificacions que envaeixen quasi fins a l’aigua. I és que el títol de Parc Natural comporta unes normes a complir. Hi ha hostatges però no molts. Generalment són menuts i amb tracte familiar. Han de complir amb les normes mediambientals de sostenibilitat i han d’estar en consonància amb l’entorn. També les activitats que s’ofereixen han de complir uns requisits de protecció del lloc: buceig snorkel, kayak, cicloturisme, excursions a cavall...

La Serra de Gata és el principal massís volcànic de la península ibèrica. Anem per zona sedimentària del volcà que va crear la badia d’Almeria. És un paisatge inigualable i també la climatologia és única. Gaudim de la bellesa i de la bonança climàtica.

Quin paisatge més relaxant! A un costat el mar i a l’altra unes salines. Veiem de lluny els bassals anomenats “charcones”. Cadascú té una salinitat i cada au migratòria sap on ha d’anar. Les salines del Cap de Gata són les úniques que queden en activitat en l’Andalusia oriental i tenen a més del valor productor, valor ecològic per la gran quantitat d’aus que hi arriben.

Les salines es remunten a època fenícia o cartaginesa amb restes arqueològiques que demostren que en temps dels romans també hi existien. Són unes 400 hectàrees de terreny inundable i l’acumulació d’aigua es fa seguint un sistema de canalització aprofitant el desnivell respecte al mar i a traves de diverses rambles que va a parar  al salar.

Passem per paratges que han estat escenari de pel·lícules...pel que estem comprovant, tota Almeria és un plató cinematogràfic.

També passem per davant de l’església de les salines, un temple construït a principi del segle XX, i és peculiar perquè està enmig de no res, entre una barriada i altra. A més a més es va construir sobre una plataforma per evitar l’entrada d’aigua i arena i això li dona aires de superioritat, al menys respecte a la resta de vivendes que queden més baixes. Es va construir com a conseqüència dels beneficis que ocasionaren les salines a principi de segle. Es va restaurar l’any 2012 i ha reprès les funcions religioses i a més a més es punt d’informació de les salines i del parc natural.

Molt a prop de l’església hi ha un centre d’observació i anem a veure de prop les aus. I tenim sort. Amb uns bons prismàtics o un objectiu d’augment en la càmera de fotos  s’hi veuen perfectament. Hi ha aus i especialment uns preciosos flamencs de tonalitat rosada. Són de color rosa perquè mengen un crustaci anomenat artemia. És tot un goig observar el seu elegant moviment.

 Passem pel poble de San Miguel on queda en peu una torre militar  del segle XVIII construïda per Fernando VI. En 1941 va ser quarter de la guàrdia civil i actualment està en desús i quasi en ruïnes.

Anem cap al far.

Hi  fem parada. El far que és de 1863,  es va construir sobre les ruïnes d’un castell, el de San Francisco de Paula, que servia per a defensar la costa i va ser destruït durant la guerra de la independència. Al segle XX s’edificaren les dependències que el completen. Està`sobre un penya segat a 50 metres sobre el mar i té una altura de 18 metres. La llum del far es veu a 45 quilometres de distància i en dies  de boira la sirena avisa als vaixells.

Junt al far hi ha una vista preciosa. És l'anomenat El arrecife de las sirenas. El nom és perquè hi habitaven llops marins,  que els antics navegants confonien amb sirenes. Actualment ja no hi ha foques en esta zona. Em recorda al Rin i la llegenda de Lorelei. 

Mirem el penya segat. Le formacions rocoses que veiem per damunt del nivell del mar són antigues xemeneies volcàniques, s’hi veu el fons del mar.

Altra parada que fem és a la menuda població la Isleta del Moro, un típic poblet pesquer, amb les barquets al costat de la platja, les cases blanques i la tranquil·litat per tot arreu. Segurament en estiu serà diferent. Hi ha una platja amb dos grans turons, un  d’ells lleugerament allunyat com si fora una illa, és l’explicació del nom isleta del moro.

Seguim per carreteres estretes i amb vistes al mar. És un goig continu contemplar el  paisatge. De lluny veiem un mirador des d’on les vistes són espectaculars:  Mirador de la Amatista construït en un antic punt de vigilància de la guàrdia civil.

Rodalquilar és altra parada en la nostra visita al Parc Natural.  Visitem l’antic centre miner. Hi ha un museu geominer però no entrem. A l’entrada del poble encara es veuen les cases abandonades dels treballadors. Hi ha un projecte de  rehabilitació que no se si es durà endavant.

Durant l’edat mitjana al poble s’explotaven les mines d’alum, en castellà alumbre, un mineral que s’utilitzava per  a fixar colors en els teixits i era molt preuat en l’antiguitat. Actualment està en voga i s’utilitza molt en cosmètica per les seues propietats: és un producte astringent, antisèptic, antibacterià  i hipo al.lergènic. Al segle XIX i XX l’explotació es va concentrar en mines d’or. La major part de l’extracció d’or va ser a la planta Denver oberta amb maquinària americana l’any 1956. El proces des de l’extracció fins a aconseguir els lingots d’or era minuciós i llarg i una vegada enllestit els lingots esguardaven en una caixa forta fisn que amb cotxes particulars sense escolta els portaven al banc d’Espanya. Hui en dia ja s’ha parat l’explotació perquè no és rentable. Ha estat escenari de pel.licules i en algunes ocasiosn s’han deixat part de decorat.

De lluny tenim unes vistes precioses a la vegetació dels voltants. I malgrat ser una panoràmica preciosa és un poc preocupant. Observem una rambla, la rambla del Playazo,  o hi ha una part rogenca que són residus de les extraccions minerals que s’hi depositaren sobre els sediments al·luvials i que són un focus de contaminació. I em fa pensar en el perill constant que els voltants de les mines hi ha. Vull pensar que ecologistes i altres persones interessades en preservar el medi ambient  tenen control de la zona.

També veiem ruïnes d’una construcció que hi havia en el passat per a protegir-se dels  pirates berberiscs que aprofitaven el transport mineral cap a la platja per robar-lo. En un dels atacs raptaren a tot el poble de los Alumbres. La torre de las Alumbres del segle XVI, és la construcció més antiga del Parc i si no es fa una rehabilitació en breu acabarà enderrocant-se totalment.

Fernando, un guia local ens està acompanyant durant tot el dia per Cap de Gata i ha estat un autèntic plaer escoltar tanta història i fets, tot explicat i detallat amb passió i mesclant  anècdotes personals que han amenitzat el seu didàctic relat. El guia amb el seu discurs i xerrada continuada ens ha donat a conèixer aspectes que no es lligen en cap lloc i que només sap qui ho ha viscut directament i a més a més ens ha inculcat estima per la zona. I és que sóc de les que pense que és important saber un poc d’allò que visitem per entendre-ho i valorar-ho.

M’he quedat amb ganes de quedar-me més temps en algun poble, de visitar-ne altres, d’apropar-me a alguna cala de les amagades... o de parar en altres paratges com los Escullos o el mirador de la Amatista per gaudir amb deteniment de la panoràmica que s’hi veu des de tanta altura. Em resigne. Cal mamprendre el trajecte de tornada a casa i hi ha hores per davant. Tal volta torne en altra ocasió per fer el que se m’ha quedat pendent en esta visita llamp.

 Però abans anem a dinar. Acabem el recorregut del Parc Natural a la població de San José, que està considerada la capital del Parc Natural per ser la més gran i tindre tots els serveis. I només té censats 800 habitants, encara que en estiu la població s’hi  quadruplica. És un poble tranquil amb cases blanques i construccions baixes que segueixen les lleis urbanístiques del Parc. Hi ha un passeig marítim i nombrosos bars amb terrasses on poder menjar el bon marisc o peix de la zona. És el que fem, el millor pla.

QUADERN DE VIATGE, tardor 2019

FOTOS i MÚSICA de BOCAIRENT (València)

Bocairent, un poble bonic, amb història...entre muntanyes de la Vall d'Albaida...que cada dia és més conegut, i visitat, i enamora...

MÚSICA

I tu sols tu

Diluvi

ALMERIA: Seguim el passeig per la ciutat-2

Tothom va a Almeria per visitar l’Alcassaba  i la catedral, però tampoc hem d’oblidar parar l’atenció en una obra d’enginyeria singular anomenada el cable ingles, que hi ha al costat del mar.

La catedral és el monument important de la ciutat, junt a l’Alcassaba i un poc abans d’arribar-hi passem per una plaçoleta. Hi ha moltes a Almeria que tenen el seu encant. Encara que en alguna que altra s’han fet aberracions arquitectòniques que no deurien d’haver-se permès. Com s’hi pot construir llevant la vista d’un monument tan important?

M’agrada molt la catedral que sembla més un castell fortificat que una edificació religiosa. I com tinc moltes coses que contar, mereix un apartat a banda, al igual que el té la Alcassaba. Al costat de la catedral  està el museu de la guitarra “Antonio Torres, considerat el pare de l’instrument musical.

També, molt a prop, està la casa de los Puche del segle XVII, actual seu de la germandat del Prendimiento. Entrem-hi al pati. Hi ha exposat un betlem.

No molt allunyat està el convent de clausura de las Puras declarat bé d’interès cultural des de 1982. Parem l’atenció en la façana del segle XVIII.

Seguim el passeig i anem a la menudeta plaça Campoamor, on hi ha un mosaic de Sant Valentí, el sant de l’amor, fet per un artista local. Envoltant el mosaic hi ha uns cadenats símbol de l’amor etern. Als arxius d’Almeria, hi ha documents del segle XVIII que porten a pensar que a la catedral reposen restes del màrtir Valentín sacrificat per defendre els enamorats cristians. L’any 1965 l’arxiver de la catedral va recopilar documents de 1789 en els que s’hi constatava la donació d’un cos embolicat en un llençol, la donació procedia d’un beat assidu a les catacumbes romanes. El nom del cos donat era Valentinus i es va pensar que era del sant de l’amor, malgrat que en l’època romana era un nom assidu. Els 14 de febrer dels anys 1966, 1967 i 1968 la catedral  va rendir homenatge al suposat cos fent una imatge de drap. És un mite? És cert? Jo només ho anomene per a que se sapia. Mai s’hi va trobar el cos. Hi ha qui diu que va ser robat durant la guerra civil o que està soterrat en lloc amagat. Quan l’any 1969 el vaticà va prohibir el culte a san Valentí per tindre procedència pagana, el ritual es va cancel·lar, però ja havia arrelat a la ciutat d’Almeria. El mosaic de la plaça on estic en este moment ho demostra.

Després ens dirigim cap a la plaça de la Constitució. Arribem. És  una plaça porticada també coneguda com la plaça Vella, on en temps passats muntaven el suc àrab. Hi està l’edifici de l’ajuntament de finals del segle XIX . Actualment està en obres.

Enmig de la plaça està el monument de 18 metres d’alt dedicat als màrtirs de la llibertat, conegut com Monument de los Coloraos o Pingurucho. Fa homenatge als lliberals que arribaren a les costes d’Almeria i es pronunciaren contra l’absolutisme de Fernando VII i foren afusellats el 24 d’agost de 1824.  És una gran columna de marbre de Macael rematada amb un capitell corinti i una  esfera que simbolitza el sol. El monument original va ser destruït en arribar el franquisme però  en 1988 es va reconstruir a petició popular.

A la mateixa plaça esta també el centre de interpretació Patrimonial que va obrir les portes en 2014. Hi ha una gran maqueta en vertical que crida l’atenció i desperta la curiositat. El centre és un museu dedicat a la història local amb una terrassa mirador amb vistes a l’Alcassaba i a la plaça. L’entrada és gratuïta i nosaltres tenim la sort de que just quan arribem, hi ha programada una visita teatralitzada molt didàctica i divertida.

En el nostre passeig veiem el convent de las Claras i entrem.

Passem per Calle de las tiendas, estret i de vianants, que es remunta al segle XI,  un dels més importants d’Almeria en l’antiguitat on predomina el comerç i lloc de bars i tapes.

En este carrer està l’església de Santiago d’estil gòtic mudèjar  construïda entre 1553 i 1559 pels Reis Catòlics i és una de les més antigues de la ciutat. Té una torre cridanera de 55 metres i una portada lateral monumental. Va ser construïda en honor a Santiago Matamoros, i en la porta el trobem hi representat vestit de soldat i a cavall.

I seguim el passeig... Arribem al mercat central de 1892 exemple d’arquitectura de ferro del finals del segle XIX i lloc de venda dels productes típics que són atracció turística.

Volíem visitar el refugis antiaeris, però no ha pogut ser. S’ha de fer reserva prèvia per Internet. El que si visitem són els aljubs àrabs manats construir pel governat Jairan per abastir a la població. Estan tot just al costat. Hi havia 6 aljubs i cadascú li cabia més de cent mil litres d’aigua. S’hi conserven tres naus intercomunicades amb columnes romanes i arcs califals. Actualment és un centre cultural seu de la penya El Taranto, hi ha una exposició permanent i cada quinze dies un espectacle flamenc per als socis  i si queda espai queda obert per al públic en general.

Si seguim el passeig de Almeria en direcció contraria a la porta Purchena arribem al mar. Però abans d’arribar, veiem per fora un edifici singular: el museu de doña Pakita on estan representats artistes del segle XX siga locals o que han tingut relació amb Almeria.

Però si parlem d’edificis singulars hem de parlar del Cable ingles que  s’utilitzava per al transport de productes miners. És una via que va de l’estació de trens fins el port. Va ser construïda a principis del segle XX, concretament l’any 1904, seguint els ensenyaments de Gustave Eiffel. Va funcionar fins a la dècada de 1970 i actualment es bé d’interès cultural.

Al costat del cable Inglés hi ha un monument a les víctimes de Manthausen per a la memòria històrica. Són 142 columnes blanques i un monument central. Va ser inaugurat l’any 1999. Un almerienc que va sobreviure al camp i va retornar a  Espanya l’any 1963, va ser el promotor de la construcció del memorial. Em recorda un poc el que hi ha a Berlin dedicat a l’holocaust, l’alemany es més gran, però l’almerienc a xicoteta escala té el mateix significat:  recorda sofriment i barbàrie.

I també dóna pesar veure que hi ha una placa commemorativa on explica la raó del monument que quasi no es llig per culpa d’ algun fet vandàlic de gent que no sap tindre cura del patrimoni. Estes coses s’haurien de vigilar i no consentir.

Es pot baixar també al passeig marítim i a la platja per  la rambla Federico Garcia Lorca on  hi ha gran ambient perquè està la fira de Nadal i els preparatius per a l’arribada dels Reis Mags d’Orient.

QUADERN DE VIATGE, ALMERIA, desembre 2019