DESCOBRIM COSTA RICA

El país dels ticos, el país de la natura, els país que és pura vida.

No oblides entrar als enllaços.

Hi viatjàrem lliurement… només controlats els trasllats i els llocs de dormir,  resta al nostre aire i en solitari… sempre a soles. Així visitàrem este país amb una de les  democràcies més sòlides del planeta i des de 1948 sense exèrcit...un país que  és pura natura, pura vida com diun els  eslògans publicitaris.

El viatge a Costa Rica començà  a la T-4 de  l’aeroport de Madrid, moderna i funcional, bonica i lluminosa i tan gran que les distàncies d’una part a l’altra són interminables.  I l’avió cap a San José també era enorme... i les hores dins també se me feren  eternes entre núvols i turbulències.

I quan per fi arribàrem  a l’aeroport costaricense,  notàrem la diferència amb la T4 madrilenya tan moderna d’on veniem i sentírem al cos la diferència horària. Però en un tres i no res ens adaptàrem.

Tanmateix San José no era la nostra destinació per a tots els dies, teníem previst anar de Parc nacional a Parc nacional i  és el que férem. 

Començàrem  per Monteverde. En  San José vinguè a per nosaltres un conductor d'una furgoneta, Don Manuel, que ja portava dins dos americans. Hi pujàrem i cap a Monteverde que ens anàrem els 5: els americans el conductor i nosaltres. 

Així funcionaria tot el viatge. Cada vegada era un conductor i un furgoneta diferent. Així ho organitzàrem. Unes vegades fèiem el trajecte a soles i altres, com este inici, anàrem acompanyades. Encara que els americans no parlaven res l’espanyol i estigueren tot el temps en silenci. I les que parlàvem i no paràvem de preguntar érem nosaltres. Estaven tan callats, que ara,  després de passats anys, ni siquiera recorde quina cara tenien o si van parar abans d’arribar a Monteverde, perquè ni en les notes escrites al meu quadern de viatge en els seu temps, ho anomene.

El primer que férem en arribar a Monteverde va ser i instal·lar-nos a l’hotel reservat de bestreta, donar una volta pel poblet Santa Elena i organitzar-nos les activitats a fer al llarg de les dies d’estada al parc. En cada parc feiem el mateix ritual: abans que res planificar, i tal volta després canviava però s’havia d’anar amb un primer pla dissenyat. En Monteverde entre altres coses, férem una excursió pels ponts de ferro i anàrem a una finca familiar de café i de canya de sucre.

El segon trajecte que férem cap al segon Parc Nacional, el Parc del volcà Arenal,  és dels que es qualifiquen d’estrany, va ser una situació inusual que encara hui en dia em crea dubtes del que passà. Però al capdavall, aquell individu ens portà on devia, a la llanxa amb la que anàvem a creuar el llac Arenal. I la llanxa la conduïa un jove que ens contà la seua vida. 

Amb este últim, ja eren tres conductors els que havem conegut i ens havien donat una visió del país . Cadascú amb el seu pensar i la seua manera de ser ens havien ajudat a entendre com era el país. Este trajecte va ser molt bocabadant i divertit perquè per a nosaltres dos a soles teníem una barca gran, mentre que al costat altres massificats grups de turistes anàvem en llanxes plenes i les persones hi estaven com a sardines en llauna, colze amb colze.

I així arribàrem al volcà Arenal i una vegada instal·lades decidírem anar per lliure, no fer res d’especial i gaudir de les vistes al volcà. Només anàrem al poble del costat a la Fortuna. I per la nit veiérem com eixia la lava del volcà, va ser un imatge incomparable que no sempre es veu perquè sovint el cim està tapat pels núvols.

Després anàrem al Parc Nacional de Tortuguero i ací canviaren les coses, el primer trajecte el férem amb un conductor "mut", al menys no va dir ni bon dia quan ens arreplegà. Tot ho deia  amb gestos i amb mala cara ens manava el que volia: que  pujàrem a la furgoneta, que  agafàrem la maleta, que  baixàrem, que se n’anàrem… No li vam escoltar la veu i no contestava les presguntes. I el pitjor és que ens va deixar en un descampat ple de cotxes al costat d'un restaurant sense saber on estàvem. Per sort un xic, amb un llistat de noms a lamà,  ens va vindre a buscar, tenia cara de sofriment  perquè estava buscant-nos i no ens trobava. 

Era el guia que anàvem a tindre en Tortuguero perquè per entrar a este Parc Nacional cal un grup,  l’entrada esta controlada i a més a més l’accés era per aigua i amb  llanxa.

Tortuguero va ser una bonica experiència i la part més bonica de Costa Rica: el poblet, passejar pels voltant entre fang, dormir escoltant micos... o l’experiència  de veure desovar les tortugues a la platja, una de les situacions úniques que t'ofereix la vida. Recorde eixe nit com si fóra ahir, recorde haver vist un cel estrellat magnífic, unes estrelles brillants i enormes, mai les havia vista d’eixa manera. Férem una ruta pel parc caminant I veièrem les tortugues gegants en un acte d'intimitat.

El punt final del viatge va ser la capital san José des d’on visitàrem els voltants pel nostre compte deixant-nos aconsellar per la gent local  visitàrem la zona central i el volcà Irazu i el volcà Poas.

REFLEXIONS POSTERIORS, COSTA RICA estiu 2006

TOT COSTA RICA:

Camí de MONTEVERDE amb D. Manuel
SANTA ELENA a MONTEVERDE
Un bar diferent
ACTIVITATS a MONTEVERDE
Visita a la finca TRAPICHE
FOTOS i MÚSICA: MONTEVERDE
Per les muntanyes de TILARAN
Creuant el llac ARENAL
LA FORTUNA i el volcà ARENAL
FOTOS i MÚSICA el volcà ARENAL
Camí cap al CARIB
El poblet de TORTUGUERO
PASSEIG a peu i amb barca per TORTUGUERO
Els micos i altres habitants de TORTUGUERO
Les tortugues verdes: documental en directe
FOTOS i MÚSICA: Parc Nacional de TORTUGUERO
VOLCÀ IRAZU
FOTOS i MÚSICA del volcà IRAZU
VOLCÀ POAS
FOTOS i MÚSICA del volcà POAS
LA VALL d'OROSI
SAN JOSÉ I PART
SAN JOSÉ II PART
FOTOS i MÚSICA La Vall central i San José
DESCOBRIM COSTA RICA

FOTOS i MÚSICA: La Vall central i San José de COSTA RICA

El que més impacta de Costa Rica és la natura, i a la Vall central hi ha un exemple clar de la bellesa i fertilitat fecunda que s'hi respira al país que és PURA VIDA. 

MÚSICA: 

TAN LINDA MI COSTA RICA 

de BETHO GARIA

COSTA RICA: la capital SAN JOSE-II PART

San José és un punt neuràlgic per trobar la natura pròpia del país, la que l’identifica.

Seguim el passeig per San José, la capital de Costa Rica. La catedral està a prop de l’avinguda principal, la que és l'eix principal de la ciutat i que deixem momentàniament. Està situada en una part del parc central, el lloc que junt a l’avinguda propera té més vida de la ciutat.

La catedral només destaca per ser un gran edifici enmig de construccions no molt altes i pel color blanc dels seus murs. No enlluerna ni per fora ni per dins i l’únic que ressaltaria és el paviment hidràulic utilitzat al terra, són rajols que m’agraden i que ja havia vist abans a l’església de la població de la Fortuna, prop del volcà Arenal.

           

M’assec en un banc del parc, just enfront de la catedral. Pare per impregnar-me de l’ambient que s’hi respira, per no perdre detall del que tinc al davant, per escoltar cada so que l’aire em porta. Observe i corrobore allò que algú, dels molts amb qui al llarg d’estos dies he parlat, em va dir sobre el fet que la majoria de la població de San Jose i de la Vall Central és de pell blanca. Mire i és cert: no es veuen ni persones de pell negra ni mestissos. Alguns hi ha però es poden comptar amb els dits de la mà.

M’adone que també es veu diversitat social. Hui és dia laborable i es veu la gent amb presses, tothom corre per anar d’un lloc a altre, s’hi veuen estudiants, treballadors dels comerços més modestos, els de les tendes de més qualitat de l’avinguda central, i també els ben vestits executius que entren a menjar a un lloc més popular.

També malauradament tinc enfront meu, altre tipus de gent:  són els que van amb un carro que és sa casa,  els que van deambulant per les avingudes i carrers principals, les persones pobres que no tenen on viure perquè són sense sostre que caminen sense rumb pels carrers de San José, alguns demanen en un racó, altres dormen en un banc perquè l’alcohol ha pogut amb ells. És una realitat obvia que no es veu a les poblacions més menudes on generalment se’ls empara, però en les grans ciutats cadascú va al seu aire i el ritme de vida és diferent.

  

Anem a la plaça de la cultura, què és un lloc molt acollidor malgrat que els coloms acudeixen en cada moment i interfereixen el pas del caminant. A la plaça hi ha un gran Mc Donald que conviu amb el seu competidor Burguer King.

foto procedent de google imatges

Nosaltres no busquem on menjar, busquem el Teatre Nacional, perquè segons ens han dit, és un  monument digne de ser visitat, ens diu la gent local que l’interior és espectacular.

El teatre va ser declarat monument nacional l’any 1965 i té una cabuda de 1000 persones. És l’edifici arquitectònic més important de la capital. La seua construcció va durar set anys  fins la seua inauguració l’any 1897, no obstant això l’edifici va ser restaurat fa uns quinze anys. El teatre va ser finançat gràcies als adinerats cafeters que volien gaudir de l’opera, per la qual cosa van destinar un impost per poder construir el monument.

Totes estes exhaustives explicacions ens les dóna una guia molt particular i "apropiada" que ens dirigeix cada pas per les dependències del teatre. La guia ha de fer les explicacions només per tres persones: nosaltres dues i una viatgera venezolana que curiosament també és de la ciutat de València però del continent americà.

I dic que es "apropiada" perquè la particularitat de la guia és que sembla una actriu que representa cada paraula que explica, pel seu aspecte deu ser-ho, o tal volta ballarina perquè és menuda i prima... No puc evitar especular sobre la seua vida mentre l'escolte. Estic segura que les seues funcions no es limiten a ser guia i que es dedica al món de l’espectacle en alguna de les seues facetes. 

En entrar al teatre comença l’actuació, una actuació carregada de gestos facials i manuals dignes de la millor representació, tot modulant la veu amb alts i baixos cridaners de l’atenció com fan els actors en meitat obra de teatre. Cert que és tot un personatge.

De l’edifici destacaria els curiosos murals alguns del quals representen escenes quotidianes de la vida rural en la recol·lecció del café, i que denota qui són els que han pagat les despeses de construcció, el marbre utilitzat a l’entrada en les escales i en les escultures.  també cal assenyalar  que dins de l'edifici està el café Britt, del que es diu és el més bonic i clàssic de la ciutat.

En este teatre han hagut importants actuacions com la d’Anna Pavlova l’any 1917. 

            

I seguint un suggeriment d’una jove amb qui parlàrem el primer dia, arribem al Mercat Central de la capital. Lloc on es concentren tots els artesans de San José i on es pot comprar artesania de qualitat a preus raonables, segons les seues enteses paraules. I el que més m’ha agradat del mercat és el tracte afectuós amb el que es tracta al client amb explicacions detallades sobre maneres de treballar o materials utilitzats.

    

San José és més del que es diu, no parle de monuments, que és cert que en són pocs, però si hi ha molt per assaborir. I molt per dependre perquè de tot el que es coneix es trauen conclusions que deriven en maneres d’actuar que s'apropien. 

QUADERN DE VIATGE:  COSTA RICA, estiu 2006

COSTA RICA: la capital SAN JOSE-I PART

Tenim uns dies per trepitjar la ciutat i comptem amb dues coses importants: ens hem estudiat el plànol al detall i tenim referències de gent local que ens han assessorat.

Del poblet de Tortuguero anem a la capital de Costa Rica: San José. Hem agafat una barca per abandonar el Parc Nacional que tant ens ha agradat. Quina llàstima abandonar este paratge¡ Quan arribem a l’embarcador on deixem la barca, agafem un autobús que ens portarà a Siquirres i Pococí on fem una parada abans d’arribar.

A la capital estarem uns dies i volem fer rutes per la vall central, la que concentra més conreu de café. Volem visitar dos dels volcans més importants de Costa Rica, Irazu i Poas, volcans que com l’Arenal, encara estan en actiu.

Entrem a San José pel Parc de la sabana, que és enorme i compta amb instal·lacions esportives importants, també té una àrea de bosc amb un llac per a ús recreatiu. L’autobús ens deixa al mateix centre, molt a prop de la catedral. Anem a peu buscant l’hotel que tenim reservat, que segons el planol, no deu estar molt allunyat. 

Arribem i ens alegrem. És un bon hotel, no ens podem queixar, i és que de vegades la publicitat no es correspon a la realitat. En esta ocasió no ens ha decebut i l'hotel és com es publicita. Per la nit hi ha actuacions en directe.

Al dia següent matinem per tindre més temps per davant. Per anar al centre travessem el barri Amón, i així podem observar de prop les cases senyorials del segle XlX que hi ha. Són velles i amb façanes descolorides la majoria, però denoten l’esplendor de la zona en èpoques passades.

procedència: de google imatges

El primer lloc on parem és al parc Morazan. Les Escoles metàl·liques criden l’atenció. Este edifici té unes làmines estampades simulant ser pedra i està fet de manera tan perfecta que a simple vista ho sembla i només si es toca la paret ens adonem que no ho és. L’edifici és símbol de l’ interès que té l’estat per l’educació. Cada sector de la façana va ser construït a Bèlgica, importat i després construït ací, com en el cas d’una església que visitàrem dies enrere a la ciutat de Grècia.

           

Esglèsia a la ciutat de Grècia

Resulta curiós saber que tota esta zona era un pantà que assecaren i cimentaren per construir el parc i els edificis que hi ha. Del parc l’únic que crida l’atenció és un templet de música que es remunta a l’any 1920 i que era molt utilitzat per fer festes i nits musicals. De  totes les festes que s’hi feien, ens han contat que la més important era la que es celebrava en cap d’any. Però d’això ja ningú ho recorda, perquè l’emplaçament de la festa es traslladà a altre lloc deu anys després.

El parc i les escoles.

Seguim el nostre itinerari previst i arribem a l’avinguda central, el punt neuràlgic de la ciutat. És el carrer per a vianants més important de San José que no té res d’envejar a qualsevol altra ciutat. Observem que hi ha un grapat de botigues de molta qualitat, de roba, de llibres, de sabates... i molta vida, bullici i soroll que eix de les botigues i també de boca dels variats personatges que deambulen per la via.

També hem aprofitat per comprar uns llibres i música en la llibreria Universal on un jove molt amable ens atén i aconsella en la nostra compra. Per cert... només entrar escoltem de fons musical una cançó de Nino Bravo, l’afamat cantant valencià i que, per a qui no ho sapiga, va naixer al mateix poble que jo. En escoltar-lo en un lloc tan bonic i ordenat envoltat de llibres, el cor ens batega per la morrinya. Enorgullides li diguem al jove que està venent en la llibreria que coneixíem a Nino Bravo de quan erem menudetes i venia al poble. Com el xic es mostra interessat seguim contant que coneixem a la família. I amb tot el jove s’emociona! Ens diu que Nino Bravo forma part sovint de la música de fons de la llibreria, que ell quan va naixer ja havia mort però l'dmira. Que bonic!

           

El xic ha guanyat unes clientes, així que mirem el que hi ha a les prestatgeries i li comprem. Jo en concret un llibre que es titula Mamita Yunai sobre les comanyies bananeres. També li comprem un preciós CD de música de piano interpretada enmig del bosc de Monteverde amb musica dels animals i la pluja de fons. 

I amb tot, seguim marxa i continuem el passeig pel carrer principal. Observem venedors de boletos o loteries, hi ha molts. També observem l’art que demostren els cantants improvisats amb més o menys entonació que espontàniament s’expressen en meitat carrer. La gent de Costa Rica és majoritàriament catòlica però també és curiós escoltar els sermons dels predicadors que anuncien el final imminent del món, ho fan amb gran ímpetu. Resulta divertit observar els esforços entossudits en persuadir a qui els escoltem, aparentment amb atenció, i així aconseguir afiliar-nos a la seua  religió que ens portarà a la vida eterna. Uns s’acompanyen de música de fons, altres es fan de notar amb crits que pugen i baixen de to amb la intenció de cridar l’atenció.

Continuarà...

QUADERN DE VIATGE.... COSTA RICA, estiu 2006

Vols més de Costa Rica? hi va el que hi ha fins el moment.

Camí de MONTEVERDE amb D. Manuel
SANTA ELENA a MONTEVERDE
Un bar diferent
ACTIVITATS a MONTEVERDE
Visita a la finca TRAPICHE
Per les muntanyes de TILARAN
Creuant el llac ARENAL
LA FORTUNA i el volcà ARENAL
FOTOS i MÚSICA el volcà ARENAL
Camí cap al CARIB
El poblet de TORTUGUERO
PASSEIG a peu i amb barca per TORTUGUERO
Els micos i altres habitants de TORTUGUERO
Les tortugues verdes: documental en directe
FOTOS i MÚSICA: Parc Nacional de TORTUGUERO
VOLCÀ IRAZU
FOTOS i MÚSICA del volcà IRAZU
VOLCÀ POAS
FOTOS i MÚSICA del volcà POAS
LA VALL d'OROSI

FOTOS i MÚSICA: volcà POAS ( Costa Rica)

Un volcà accessible... 

un olor peculiar... 

una imatge incomparable...

una història darrere...

això i més, és el volcà Poas...

Música: 

Alan Silvestri

Forres Gump

FOTOS i MÚSICA: Volcà IRAZU ( Costa Rica)

El volcà Irazu és un remans de tranquil.litat i màgia, accessible per a qualsevol, enmig d'una ambient carregat d'olor a sofre que sembla que estem a l'infern.

COSTA RICA: La vall d’OROSÍ

Fins ara tot ha anat rodat, però diuen que l’excepció confirma la regla.

Estem a Costa Rica gaudint d'un viatge en solitari. Dues persones i un conductor, un gran privilegi. Però quan hem arribat a la capital la cosa canvia quan hem contractat una visita.

Hem visitat el volcà Irazu, que és una meravella i  hem seguit camí observant llocs i gent. M’agrada el que estic veient però em desagrada qui em guia. Fins ara hem anat al nostre aire i eren els conductors qui ens explicaven, esta vegada hem comés una errada. Contractàrem l'excursió en San José perquè els mitjans de transport no funcionen molt bé en Costa Rica, les carreteres no són molt bones i l’accés als pobles és complicat si no es va amb cotxe particular o llogat. Així que ens vàrem deixar temptar per una agència de viatges de la capital, que segons anunciava ens duria per llocs i racons interessants. Però... diuen que l’excepció confirma la regla i este és un cas. Tan bé que ha anat tot el viatge... acabem amb sabor un poc agre... tot no podia eixit tan bé.

De cami per la Vall d'Orosí.

La ruta la fem 4 persones, més el conductor i el guia, per dir-li d’alguna manera, perquè el qualificatiu no se’l mereix. Després del volcà hem parat a dinar i en acabar-nos el peix que hem demanat ens hem fet el café “chorreado” a la manera de Costa Rica. El café és tan bo en estes terres que no cal que passe per cafetera, simplement és suficient aigua calenta i café passat per un colador dels de tela, a la manera com ho feien els nostres iaios.

El chorreado.

Desprès hem seguit la ruta per la fèrtil vall d’Orosí, amb el paisatge de cafetars perfectament dibuixats. Sortosament el paisatge és bonic, però el guia contractat des de San José continua demostrant en tot moment poca professionalitat. Contínuament ens perdem per les carreteres i no acabe d’entendre per què. Tan ell com el conductor demostren ser poc professionals que a més a més no admeten cap culpa.

Ho tenim clar, en arribar a San José anem a presentar la queixa pertinent.

En un moment determinat ens perdem, ni conductor ni guia saben per on van.

Hem anat a la població d’Orosí on està l’església de San José construïda l’any 1743 pels franciscans.

Orosí

És un joia arquitectònica perquè és l’única que es conserva en peu en tota la vall central, i va ser restaurada l’any 1990 per les nacions unides. I segons llig al llibre-guia, en una sala adjacent,  hi ha una valuosa col•lecció de 127 peces d’orfebreria, pintures i escultures digna de ser visitada. Però nosaltres no entrem-hi perquè anem amb presses, només tenim minuts per veure la façana de l’església.
- Rapido, rapido, que se hace tarde...ens diu impacient el guia... com sempre. I se’ns fa tard és perquè ell ha pedut el tamps abans.

esglèsia de san José.

La Vall d'Orosí

D’Orosí i ja camí de tornada a San José hem de parar en Cartago, població que va ser capital de Costa Rica fins 1700 i que té una de les basíliques més boniques que he vist mai que amb tota seguretat deu ser la millor de Costa Rica. És la basílica de Nuestra Señora de los Ángeles, erigida sobre l’antiga que va  enderrocar un terratrèmol, construïda al lloc on es va aparèixer la patrona de  Costa Rica.

Basílica de Nuestra Señora de los Angeles.

Els terratrèmols són una constant en este país i curiosament en esta ciutat sempre se’ls ha donat nom de sant. El primer terratrèmol del qual es té referència  va ser l’any 1689 i se li va posar el nom de San Gregorio i l’últim, l’any 1910, va ser Santa Mònica.

La basílica és grandiosa per fora i impressionant per dins, on tot el sostre està cobert de fusta. Té un estil atípic al país que la fa realment única.

-Den una vueltecita y vuelvan, però sin entretenerse... de nou insisteix el guia, que mira el rellotge de manera constant. I a mi tanta pressa... (i al meu pareixer anem molt bé d’hora), ja m’està desesperant.

La ciutat té quasi 100000 habitants, i està a uns 1500 metres d’altitud. Però no “tenim temps” de vore-la així que només fem una ullada des de la plaça i els carrers del voltant. Tenim el guia mirant-nos sense perdre’ns de vista per a que no ens allunyen massa i fem esta visita més llarga del que a ell li convindria.

Des de la impressionant plaça que envolta la basílica es veuen les colorades cases que predominen, així com també hem vist varies fàbriques de ceràmica i vidre que no són per vendre als viatgers sinó per decorar les seues cases. També podem observar un poc els habitants. La majoria de la gent que viu a la vall central descendeix d’espanyols i hi ha poc mestissatge. La població negra es va concentrar al Carib i és que, els individus de raça negra, fins fa escassament 50 anys, no podien entrar en la capital sense permisos especials. I quines barbaritats! Quines discriminacions racials!

Cartago

La següent parada en esta visita per la vall central de Costa Rica que hem “mal-contractat,  són els jardins Lankester, a la població de Paraiso,  que estan administrats per la universitat de Costa Rica. Com està a uns pocs minuts de Cartago, no tardem res en arribar-hi. Esta vegada no hi ha pèrdua, troben el camí.

jardins de Lankaster.

La tasca que es fa al jardí és molt interessant perquè no només exhibeix sinó també té cura, des de 1973, d’importants col•leccions de palmes, cactus, bromèlies...també heliconies. M’agraden molt les helicònies, ja n’havia vist varietats diferents a Tortuguero. L’heliconia és una planta flor nativa de Costa Rica, Sud Amèrica i Pacific.

helicònia

Hi ha 250 espècies de les quals 38 es poden veure a Cosa Rica. Tenen flor durant tot l’any, com les orquídies, que són la flor estrella del jardí. Hi ha més de 7000 orquídies que pertanyen a 1000 espècies diferents. l’orquídia és una flor important al país hi ha fins i tot una associació d’orquidiologia.

jardí de Lankester

Dins de les activitats científiques del jardí també s’inclou l’explotació  botànica, estudis sistemàtics i producció floral, investigacions en ecologia i biologia de la polinització de les orquídies o l’estudi de les espècies en perill d’extinció.

jardí de Lankester

El millor d’esta visita que hem fet a Irazu i la vall d’Orosí, de segur que ha estat conèixer a Eva i Jorge que han tingut que suportar, com nosaltres, les impertinències del guia acompanyant que ens ha tocat en sort en esta visita que a priori era molt interessant i que gràcies al seu mal treball s'ha convertit en visita-llamp. 

Després, una vegada a San José,  hem sabut que el trajecte i la ruta contractada, l’hem feta dues hores més curta del que tocava. El que ens faltava per saber... Posem denuncia...malgrat saber que no servirà per a res.

QUADERN DE VIATGE, COSTA RICA, estiu 2006