RACÓ VIATGER de Mariló: COSTA RICA: el poblet de SANTA ELENA a MONTEVERDE

dissabte, 16 d’agost del 2014

COSTA RICA: el poblet de SANTA ELENA a MONTEVERDE

Que bonic és viatjar per trobar i analitzar contrastos...per adonar-nos-en que al final tampoc en són tants.

Estem a Costa Rica. Monteverde és un lloc molt tranquil, un indret a la muntanya molt integrat en la naturalesa que l’envolta i on fa un inesperat fred, que alhora és comprensible si ens posem a pensar en l’altitud en què s’hi trobem.

L’àrea la constitueixen diversos entorns naturals de bosc humit d’altura i Santa Elena, que és el nucli de població més gran i que només el formen dos carrers on s'hi concentren la majoria dels serveis necessaris: llocs per dormir i establiments per menjar, un banc, una clínica i una escola. També hi ha un complet supermercat, VITOSI on comprem els endolls de dues platines tipus americà, que ens fan falta per poder utilitzar el corrent elèctric que en tota Costa Rica va a 110 voltis.

Així que prompte descobrím que esta menuda població té tot el que és necessari per viure i acollir al turisme de muntanya que anem, com jo, per admirar entre altres coses el bosc de boires i humit o el granotari que és, segons conten, el millor de Costa Rica.

En cada viatge, procure fer reserva d’hotel, em dóna seguretat. Sempre és una sorpresa el que et pots trobar perquè una cosa és la publicitat i l’altra la realitat, però en este cas la sorpresa ha estat bona perquè, l’hotel de Monteverde és un dels més grans i en consonància al lloc que mai he vist. Tanmateix me n’adone que hi ha molt d’assortiment de lodges lliures per llogar, que són com cabanyes que per passar uns dies no estan gens malament. Així que si es va a Monteverde sense res previst per a dormir, no hi ha cap problema.

Parlant amb gent local hem conegut a dos xiques Analí i Marleny, ames d’unes cabines, que es mostren interessades sobre tot en saber el funcionament del turisme en Espanya. Les xiques volen saber quina és la imatge publicitària que es ven fora de les seues fronteres del país. Encuriosides m’han inspeccionat la guia de viatge que sempre porte damunt, on no esta inscrit el lloc de dormir que elles lloguen als viatgers. Després de tan agradable tertúlia els faig la promesa que en arribar a Espanya faré publicitat del seu establiment. El de Marleny i Freddy s’anomena CABINAS EL PUEBLO i el que regenta Analí amb Jorge és CABINAS VISTAS AL GOLFO.

I no conte cap mentida si dic que els fullets publicitaris que ens han donat són atraients, amb habitacions acollidores a preus molt econòmics, que no tenen res a envejar a altres hotels que tenen estrelles al seu poder.

Però de lloc de dormir, nosaltres dos ja en tením. L’hotel és enorme, només dir que per moure’s per les seues instal•lacions cal un plànol per orientar-nos. Està un poc allunyat del nucli de població de Santa Elena, a 15 minuts caminant, perquè esta emplaçat en una muntanya, en un turó al llarg del qual estem situats els diferents blocs on s’hi troben les habitacions i altres dependències. La nostra habitació està al bloc dels 500, el que vol dir que ens ha tocat dormir a la part més alta de la muntanya, des d’on s’hi veu la península de Nicoya amb les seues illes que tenen unes platges tranquil•les com la del Conxal on la vegetació arriba fins l’arena.

Generalment tot el que s’hi veu a Monteverde no està fora de lloc, tot està ben conjugat amb la natura, els lodges, els restaurants menudets, les agències que preparen excursions... les cases on viuen els seus habitants disperses per les muntanyes del voltant...És el que tal volta em crida més l’atenció, l’esforç en pro de la conservació i estil de vida centrat en el respecte a la natura.

La natura és qui dóna vida a esta zona.

Molts dels viatgers que hi parem, no tenim res previst i una vegada al lloc hi ha un grapat de possibilitats que s’ofereixen als hotels o a les agencies locals de Santa Elena.

Hi ha tantes activitats, que difícilment podem fer totes les que ens abelleixen. Per la qual cosa hem de seleccionar, s’ha de tenir en compte que es fa de nit ben aviat i que també és bo deixat temps per deambular lliurement per la població, encara que el poblet només són dos carrers.

I tot està envoltat de muntanyes...

M’ha sorprés la quantitat de galeries d’art que s’hi veuen, la majoria són botigues on es poden comprar vestits fets de manera artesana i bruses pintades a mà. Les artistes formen part d’una cooperativa de dones i els beneficis que aconsegueixen són per a la comunitat local.

A més a més de botigues d'artesania hi ha llocs de menjar lleuger i ràpid.

M’agrada observar com són les cases, per fora la majoria de planta baixa, màxim dues plantes, de fusta i amb sostre d’uralita. Ens conten que este sostre és millor en cas de terratrèmols perquè en caure fa menys estropell, i és que pel que sembla els habitants estan acostumats als tremolors continus de terra. I m’agrada escodrinyar les cases per dins quan veig portes entreobertes i és veu la senzillesa de vida amb la qual passen el dia a dia i que contrasta amb alguns hotels realment complets i sòlidament edificats com el que estem nosaltres. La majoria de les construccions esta envoltades de vegetació, estan disperses, separades unes d’altres, i només al poble esta les cases disposades en alineació formant els carrers.

La gent és amigable, busca conversa.

En una ocasió per dinar, hem entrat a un restaurant, que es diu MARAVILLA on es menja barat i bé. El lloc és molt agradable i la clientela és la majoria jovenalla. Les parets estan plenes de papers amb inscripcions i dedicatòries al país i al restaurant. He menjat una corbina que he acompanyat fresqueta cervesa imperial.

Pel restaurant han passat gent d'arreu del món, només cal fer una ullada als diferents idiomes en els que s'han escrit les notes.

Al poble hi ha molta gent jove que busca el turisme d'aventura.

La corbina

El dia 15 d’agost estem al poble, és festa important, mentre ens fem un café observem la gent passar, enfront d’on estem, hi ha una església. Ens entra curiositat de com se celebren en este país les misses perquè en cada lloc la religió està impregnada d’identitat. Així que, sense pensar-ho dues vegades fem el que tothom local fa, una vegada pagat el café anem cap a l’església.

Mai haguera pogut imaginar veure com està d’abarrotada, quin fervor hi ha! i sobre tot quina quantitat de gent jove. Quines cançons més peculiars i al final altaveu en mà el cura ha fet com una espècie de tómbola, un sorteig que sembla, és una cosa habitual.