Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

diumenge, 20 de gener de 2019

DESCOBRIM COSTA RICA

El país dels ticos, el país de la natura, els país que és pura vida.

No oblides entrar als enllaços.

Hi viatjàrem lliurement… només controlats els trasllats i els llocs de dormir,  resta al nostre aire i en solitari… sempre a soles. Així visitàrem este país amb una de les  democràcies més sòlides del planeta i des de 1948 sense exèrcit...un país que  és pura natura, pura vida com diun els  eslògans publicitaris.

El viatge a Costa Rica començà  a la T-4 de  l’aeroport de Madrid, moderna i funcional, bonica i lluminosa i tan gran que les distàncies d’una part a l’altra són interminables.  I l’avió cap a San José també era enorme... i les hores dins també se me feren  eternes entre núvols i turbulències.

I quan per fi arribàrem  a l’aeroport costaricense,  notàrem la diferència amb la T4 madrilenya tan moderna d’on veniem i sentírem al cos la diferència horària. Però en un tres i no res ens adaptàrem.

Tanmateix San José no era la nostra destinació per a tots els dies, teníem previst anar de Parc nacional a Parc nacional i  és el que férem. 

Començàrem  per Monteverde. En  San José vinguè a per nosaltres un conductor d'una furgoneta, Don Manuel, que ja portava dins dos americans. Hi pujàrem i cap a Monteverde que ens anàrem els 5: els americans el conductor i nosaltres. 

Així funcionaria tot el viatge. Cada vegada era un conductor i un furgoneta diferent. Així ho organitzàrem. Unes vegades fèiem el trajecte a soles i altres, com este inici, anàrem acompanyades. Encara que els americans no parlaven res l’espanyol i estigueren tot el temps en silenci. I les que parlàvem i no paràvem de preguntar érem nosaltres. Estaven tan callats, que ara,  després de passats anys, ni siquiera recorde quina cara tenien o si van parar abans d’arribar a Monteverde, perquè ni en les notes escrites al meu quadern de viatge en els seu temps, ho anomene.



El primer que férem en arribar a Monteverde va ser i instal·lar-nos a l’hotel reservat de bestreta, donar una volta pel poblet Santa Elena i organitzar-nos les activitats a fer al llarg de les dies d’estada al parc. En cada parc feiem el mateix ritual: abans que res planificar, i tal volta després canviava però s’havia d’anar amb un primer pla dissenyat. En Monteverde entre altres coses, férem una excursió pels ponts de ferro i anàrem a una finca familiar de café i de canya de sucre.




El segon trajecte que férem cap al segon Parc Nacional, el Parc del volcà Arenal,  és dels que es qualifiquen d’estrany, va ser una situació inusual que encara hui en dia em crea dubtes del que passà. Però al capdavall, aquell individu ens portà on devia, a la llanxa amb la que anàvem a creuar el llac Arenal. I la llanxa la conduïa un jove que ens contà la seua vida. 

Amb este últim, ja eren tres conductors els que havem conegut i ens havien donat una visió del país . Cadascú amb el seu pensar i la seua manera de ser ens havien ajudat a entendre com era el país. Este trajecte va ser molt bocabadant i divertit perquè per a nosaltres dos a soles teníem una barca gran, mentre que al costat altres massificats grups de turistes anàvem en llanxes plenes i les persones hi estaven com a sardines en llauna, colze amb colze.



I així arribàrem al volcà Arenal i una vegada instal·lades decidírem anar per lliure, no fer res d’especial i gaudir de les vistes al volcà. Només anàrem al poble del costat a la Fortuna. I per la nit veiérem com eixia la lava del volcà, va ser un imatge incomparable que no sempre es veu perquè sovint el cim està tapat pels núvols.




Després anàrem al Parc Nacional de Tortuguero i ací canviaren les coses, el primer trajecte el férem amb un conductor "mut", al menys no va dir ni bon dia quan ens arreplegà. Tot ho deia  amb gestos i amb mala cara ens manava el que volia: que  pujàrem a la furgoneta, que  agafàrem la maleta, que  baixàrem, que se n’anàrem… No li vam escoltar la veu i no contestava les presguntes. I el pitjor és que ens va deixar en un descampat ple de cotxes al costat d'un restaurant sense saber on estàvem. Per sort un xic, amb un llistat de noms a lamà,  ens va vindre a buscar, tenia cara de sofriment  perquè estava buscant-nos i no ens trobava. 

Era el guia que anàvem a tindre en Tortuguero perquè per entrar a este Parc Nacional cal un grup,  l’entrada esta controlada i a més a més l’accés era per aigua i amb  llanxa.



Tortuguero va ser una bonica experiència i la part més bonica de Costa Rica: el poblet, passejar pels voltant entre fang, dormir escoltant micos... o l’experiència  de veure desovar les tortugues a la platja, una de les situacions úniques que t'ofereix la vida. Recorde eixe nit com si fóra ahir, recorde haver vist un cel estrellat magnífic, unes estrelles brillants i enormes, mai les havia vista d’eixa manera. Férem una ruta pel parc caminant I veièrem les tortugues gegants en un acte d'intimitat.





El punt final del viatge va ser la capital san José des d’on visitàrem els voltants pel nostre compte deixant-nos aconsellar per la gent local  visitàrem la zona central i el volcà Irazu i el volcà Poas.







REFLEXIONS POSTERIORS, COSTA RICA estiu 2006



TOT COSTA RICA:

Cap comentari:

Publica un comentari