Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 18 d’octubre de 2014

COSTA RICA: Camí cap al CARIB


La persona a qui li agrada viatjar sap, exactament, el què vol dir la paraula diferència, tot és segons el punt de vista des d'on es mira. 

Envassadora de bananes, producte nacional emprat en la cuina tradicional.

Hui ens dirigim cap al Carib amb hotels predeterminats i trasllats coberts. Fins ara tots els trasllats els hem fet a soles, res de grups nombrosos. Això és tenir sort per haver escollit ruta diferent a la resta de gent. I amb conductors xerraires que ens han contat mil i una històries!

Hui hem tingut nou conductor, però a diferencia de les ocasions anteriors sembla mut, no ens ha dit ni el nom. Ni parlava ni convidava a parlar. A les dues hores d’avorrit i silenciós camí, ens ha deixat en un lloc d’on sembla partirem cap a la següent destinació. És el que deduïm preguntant a altres espanyols que trobem. Este és un punt de concentració d’on eixen junts els grups de viatgers cap a Tortuguero, on nosaltres anem.  Pel que es veu nosaltres formarem part d’un dels nombrosos grups que estan a punt d’eixir. No ho sabíem. Com fins ara, el viatge l’estem a soles... però Tortuguero és diferent.

I ací estem, sense saber en realitat què anem a fer en estos moments. Sabem la destinació però res més. Hi ha qui va a Tortuguero amb avioneta des de San José, però és altra història que no té res a veure amb el que estem fent nosaltres.

El lloc on ens ha “abandonat” el conductors és un restaurant, sense explicacions,  ni tan sols un adéu. Enmig de la multitud desdejunem, també sense saber si és el que hem de fer. Tanmateix ens agafem al peu de lletra allò de “allà donde fueres haz lo que vieres” i tambè l’altre que diu “on mengen dos mengen quatre” i ho adaptem a la nostra, donat que en este cas seria “on mengen cent poden menjar dos més”. Així que entrem al restaurant, ens posem a la cua del buffet lliure del menjar i omplim la safata amb el que ens abelleix. Una cosa està clara, tothom és espanyol i va en diferents grups grans, tothom menys nosaltres dues.

Com no sabem què fer, mengem i callem...i després ja veurem.

Entre la confusió i veient que no ve ningú per nosaltres, en acabar de desdejunar ens encomanem a un dels molts guies de turisme locals que hi ha i preguntem qui s’ha de fer càrrec de nosaltres dues. El guia que hem abordat pregunta a altre i l’altre a altre més i de sobte apareix Ignacio que estava tot apurat buscant-nos preguntant entre tots els grups organitzats si a algú d’ells els sobraven dos xiques que eren les que li faltaven. Una vegada ja ens hem trobat, Ignacio respira tranquil i  ja podem partir.

Junt a 25 persones més i amb el jove expert i simpàtic guia Ignacio, comença l’aventura esta vegada massificada al Parc Nacional de Tortuguero. De nou es trenca la rutinària manera de viatjar que fins ara estem portant, ara ja no ho fem les dues soles i sense horaris. A partir d’ara junt al gran grup, que serà company de viatge, tenim pas a pas marcat, està tot controlat i dirigit. En Tortuguero ha de ser així..

En autobús primer hem travessat una zona eminentment bananera. Les bananes estan cobertes de plàstics per crear-les el micro clima desitjat. Son quilòmetres i quilòmetres de camí amb bananes sempre a un costat i altre de la carretera. Passem per una envasadora d’este producte, d’importància nacional, i parem per escodrinyar el que estan fent perquè el seu treball està a la vista de tothom i a més a més és interessant.

Vegem com separen unes bananes d’altres, com les netegen, com les col·loquen en caixes... Els treballadors deuen estar acostumats a que els viatgers camí de Tortuguero paren per veure com fan el seu treball quasi a la intempèrie. Ni s'inmuten, ells estan concentrats a la feina.

Parem atenció en cada part de procés, no hi ha parets a l'edifici i el treball està exposat a les mirades dels curiosos que hi parem.

Un venedor de sucs de fruita natural, anomenats a tota Costa Rica “frescos”, està a la porta de l’envasadora, sap que sovint arriben clients estrangers assedegats i sufocats pel calor, que ara si és fa notar de debò d’una manera xafogosa per la humitat. Estem al Carib i no es podia esperar altra cosa. També hi ha una persona que té a la mà, per mostrar als encuriosits viatgers que tot ho volem veure, un pal amb un exemplar d’un escarabat gegant. L’animal és enorme, tan gran com una puny i no em suposa cap fàstic pensar que on anem a parar dins de poc hi ha bitxos com este  i altres espècies més. No m'agraden els bitxos però sé que vaig a envair el seu espai natural, així que m'hi he de conformar.




Després del trajecte en autobús admirant el paisatge caribeny bananer i havent conversat amb els nous companys de viatge amb els quals compartirem uns dies al Parc Nacional de Tortuguero, arribem a un embarcador i pugem a la barca que al llarg d’un trajecte que s’estima durarà al voltant d’un hora, ens portarà al que serà el nostre proper destí.





I pense que la persona a qui li agrada viatjar sap exactament el què vol dir la paraula diferència. Una persona del Carib amb la pell negra és diferent físicament, respecte a mi i té diferent mentalitat perquè l’educació rebuda no és igual. És una persona distinta en aparença però jo, amb la meua cara blanca i descolorida, també sóc diferent per a ell. La diferència ve determinada segons el punt de vista des d’on es mira.


QUADERN DE VIATGE: COSTA RICA, estiu 2006


Si vols llegir més sobre Costa Rica, clica en l’etiqueta corresponent.
Si vols llegir més concretament sobre Tortuguero clica ací

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada