RESSENYA de cine: Isla mínima

La Isla Mínima

Alberto Rodríguez

Has estat al Maresme del Guadalquivir? Vols anar-hi? Isla mínima és la pel•lícula que et porta còmodament assegut/da al seient de la butaca del cine o al sofá de casa. 

Any 1980, dos policies ideològicament oposats són expedientats i la sanció és anar a un poble, allunyat de Huelva, allunyat del món i dels temps canviants que a poc a poc van entrant després de la recent estrenada democràcia. La tasca és esclarir la desaparició de dos germanes. Crec no desvetllar el contingut de la trama s’hi afegeisc que les joves han estat assassinades i torturades. Ja no dic més però si vull esplaiar-me en l’actuació dels actors o la fotografia, que mostra en totes les dimensions la bellesa d’un riu i unes Maresmes, zona andalusa malauradament poc coneguda.

Raúl Arevalo és un dels policies, el més liberal, el que, fins i tot, s’ha atrevit a escriure una carta al periòdic censurant. La seua actuació és genial, sempre amb el semblant seriós, sempre impassible. Però és que l’actor, interprete el paper que interprete ho fa bé, un dia et fa riure i altre plorar i es pose en la pell del personatge que es pose, sempre fa una interpretació creïble cent per cent. Javier Gutierrez també actua magistralment i interpreta un paper més difícil, més complicat, més variable per la qual cosa se l’ha de valorar més i es fa mereixedor de tots esl premis que li vulguen atorgar. 

Tots dos junts formen un equip que a poc a poc s’hi va adaptant, compleixen ordres governamentals i no cal entrar en altres polèmiques que no venen al cas.  Hi ha canvis de comportament, reaccions viscerals molt ben interpretades, com la ràbia o impotència, sovint hi ha silencis perquè les mirades manen. També està el personatge que dóna vida Antonio de la Torre, que paper que interpreta, comèdia o tragèdia, el borda. I Jesús Castro, més conegut pels seu recent paper protagonista en “el Niño”, n'estic  segura que arrossegarà molt de públic només per veure’l.

És cine negre i el misteri enganxa, però cal avisar que no és d’acció com el que ens envaeix tothora des de l’altre continent. Així que quede dit que si entres al cine buscant acció americana quedes decebut/ada, perquè és cine  que camina a pas lent i te cura dels detalls, siga al poble, al coto, al riu... El director ens els vol fer veure, vol que gaudim amb ells, que parem atenció. Hi ha pauses, magnifiques pauses, que ajuden a digerir el que estem veient. 

Les màgiques i enigmàtiques Maresmes de Guadalquivir, les que poden amagar tants secrets per ser laberíntiques,  són protagonistes encara que ni se les anomenen, però no cal, hi està el riu present en cada escena, vigilant tot el que passa i testimoni de tots els fets. Tampoc el poble té nom però s’endevina que forma part de l’Andalusia profunda hereva d’un passat arrelat, on hi ha corrupció, on hi ha terratinents preocupats per explotar els jornalers als conreus d’arròs que en època franquista s’hi van crear, i on la dona està supeditada al marit com havien estat les dones del seu passat. És una realitat de la qual les joves adolescents volen escapar.

Les imatges aèries de la zona són precioses i més si cal quan es veuen les bandades d’aus  aquàtiques  migratòries que sobrevolen. Els flamencs que apareixen en una ocasió són d’una bellesa incomparable,  en veure’ls em va fer recordar la meua estada al parc de Doñana, quan els veiea de lluny i desitjava tenir-los més a prop. La pel•lícula també mostra la bellesa cromàtica del sol amagant-se o eixint, tan se val l’hora, és el color taronja mesclat amb el fosc del blau. El color està molt ben tractat, totes les escenes de la pel•lícula et remunten al passat, s’ha emprat un cromatisme creant l'atmòsfera adequada que embolica la pantalla.

Le pel•lícula es dura i alhora elegant, la pel•lícula atrapa per la trama i per la bellesa com esta narrada i entreté des de l’inici fins el final. La pel•lícula té un toc de critica social, mostrant una realitat que encara reobri ferides quan es tracta. És una època de transició la que mostra i encara s’estan donant els primers passos en la democràcia. 

Estic segura que el bon cinèfil sabrà trobar tota la potència que té Isla mínima, qui li agrada el cine espanyol, com a mi, quedarà satisfet i enorgullit per veure quin grau de qualitat s’hi pot arribar a aconseguir.