Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 11 de maig de 2013

COSTA RICA: ELS MICOS i altres “habitants” de TORTUGUERO


Quan visitem un país on la natura impera, s’ha d’anar conscienciat que la vegetació i els animals manen perquè estem a casa seua.


Costa Rica és pura vida...vida animal, vida natural...

El primer contacte amb el Parc Nacional de Tortuguero va ser molt emocionant. Anàrem en barca pel riu per traslladar-nos al “lodge”que era el lloc on passaríem uns dies, de camí intentava no perdre detall. Ens creuàrem amb llanxes que transportaven cubells i sacs de menjar, els transbordadors i bots donen molt de servei a la comunitat. Ens adonàrem d’altra manera de viure on les carreteres són substituïdes per aigua. També els animals eixien al nostre pas, ens donaven la benvinguda o tal volta estarien pensant...ja ens venen altres...a molestar!. 



De camí veiem llanxes que transporten menjar, i de tot, al poble de Tortuguero i als  hotels de la zona.

La barca va prendre velocitat en trams on ho podia fer perquè s’eixamplava el canal de l’aigua. I en llocs on el camí  era  estret, la llanxa parava el motor per poder gaudir del paisatge que ens envoltava. Era un primer tast dels que ens esperava. Encara ara, passat el temps, recorde eixa primera barca a Tortuguero, pel sentiment d’impaciència i curiositat que sentírm en aquell primer contacte amb un entorn pur i més natural si cal, que el que ja havíem visitat.


I de sobte...la barca agafa velocitat...

Aquelles nits de Tortuguero dormírem en un hotel immers en plena natura, enmig d’arbres residència de la fauna autòctona. Companys d’hotel foren sobre tot els monos del Congo, també coneguts com monos aulladors perquè tenen per costum, i sort que  ens avisaren de bestreta, despertar tothom en fer-se dia amb uns crits que esgarrifen qualsevol. En un primer moment no enteníem l’advertiment. I foren molt insistents dient-nos que els monos els agradava trencar el son a la matinada cridant de manera escandalosa. També ens alertaren del soroll que feien els cocos en caure damunt dels sostres d’uralita de l’habitació de dormir.


La porta d'entrada al lodge.

No vam tardar gens en comprovar “l’efecte coco”, i cert que semblaven bombes. Els colps al sostre i els crits de companys de viatge que, fins i tot sabent què era, es van espantar, foren immediats. 

Per a experimentar “l’efecte-mono” vam haver d’esperar un poc. De manera premeditada,  els monos volien que tots ens n’anàrem a dormir i així fer-se millor de notar, per alguna cosa són els amos i protagonistes principals en eixe escenari. Els monos volien fer l’entrada triomfal. I així la primera nit, després d’haver dormit només unes hores, a prop de les cinc del matí, els monos començaren a cridar de manera espantosa. 

En aquell moment vaig pensar que feien la mateixa funció que el cant del gall que encara s’escolta als pobles menudets i que anuncia que és l’hora de despertar-nos. Així que fent cas del despertador animal, ens alçàrem del llit a corre cuita i eixirem a l’exterior. Mentre preníem un cafè que ens ajudara a obrir els ulls, no podíem resistir la temptació de buscar pels arbres que envoltaven l’exterior de les habitacions per descobrir l’amagatall d’aquells monos que cridaven tan fort. A la fi en trobàrem un, el que demostrà més mal geni. Estava camuflat en una branca d’un arbre just al costat de la piscina. I malgrat adonar-se’n que l’havíem descobert continuava amb els seus crits esgarrifosos que ens demostraven clarament el seu poder i ens deia qui era l’amo de l’ indret.

La porta d'entrada a l'habitació amb sostre d'uralita.

Estos monos deambulant de branca en branca em feren recordar les mones de Chiffra a Algèria que vivien soltes i lliures en una muntanya. Recorde clarament com estaven d’espavilades aquelles mones algerianes quan se’ls donava una galeta de menjar. El que feien amb picardia era guardar-se-la en una mà i parar l’altra mà per a rebre’n més. També em recordaren les mones juganeres que acompanyaven les dones girafa assentades en poblats al nord de Tailàndia, estes eren menudes i corredores i no dubtaven en posar-se damunt de qualsevol, si era el que les abellia. Però això són altres viatges...En Costa Rica estos animals els podíem veure de lluny en el seu habitacle natural que són els arbres.

Al primer cop d’ull m’agradà que aparentment la infraestructura hotelera no haguera destruït paratges. Els hotels estaven plenament integrats entre arbres frondosos i múltiple vegetació i no desentonaven de l’entorn.

La vegetació abunda i amb varietats exòtiques.

Per passar la nit en este Parc Nacional hi havia pocs llocs on triar. I dels pocs, segurament uns millors i altres pitjors. El que ens tocà a nosaltres no era dels bons. L’aigua de la dutxa eixia amb arena negra i també era impossible rentar-nos les mans amb l’aigua que eixia de l’aixeta del lavabo de l’habitació. Era el que hi havia, i front semblant situació em consolava mirant la part positiva, i és que alhora que m’ensabonava en la dutxa em feia un tractament exfoliant de la pell. 

La primera nit, en anar-me’n al llit, vaig veure que tenia un “intrús” a l’habitació. O tal volta és més encertat dir que la intrusa era jo. Era un enorme escarabat que tenia curiositat per saber que hi havia dins la meua maleta. Quan de sobte el vaig descobrir escorcollant entre les meues coses, em vaig espantar per pensar que si s’amagava entre la roba ja no el trobaria i seria difícil matar-lo. Em donava fàstic imaginar que en desplegar alguna de les peces de roba poguera estar-hi. No sóc cap valenta expedicionària acostumada a tot tipus d’animals, ni sóc cap poruga que s’espanta amb animals que no tenen perill, però no em feia cap gràcia que aquell bitxo negre amb potes, dormira entre les meues sabates o els meus calcetins. 

I no va ser fàcil desfer-me’n d’ell, perquè qualsevol racó era un bon amagatall per desaparèixer de la meua vista. L’escarabat no volia deixar-se atrapar i corria de part a part de la maleta tot esperitat.


Lloc on aparquen les barques del lodge.


De sobte va desaparèixer, i vaig pensar que tal volta havia eixit i estava en altre racó de l’habitació. Tanmateix vaig insistir en rebuscar entre la roba i desprès de buidar tota la maleta i remirar per tot el que hi havia, el vaig trobar amagat i silenciós dins d’una de les botes de muntanya. L’altra bota va ser l’arma assassina.

A la fi el vaig derrotar i podia dormir tranquil•la. En el fons em va saber greu que acabara com va acabar. El vaig agafar, el que quedà d’ell, i el vaig desterrar fora de l’habitació. Pobre animal! després vaig pensar que ell no havia fet cap dany, simplement refugiar-se en un lloc que havia trobat nou. El vaig matar per ser un aventurer i un curiós... quin remordiment que em va entrar!

A mitjan nit em vaig alçar per anar al bany i em vaig adonar que al costat del lavabo hi havia altres escarabats de la mateixa família, estava massa dormida i a més a més ja no tenia ànims per començar la guerra de nou. Ho vaig deixar córrer, ja estava bé. A la fi ells estaven en sa casa, així que els vaig veure i vaig deixar que seguiren la seua. El que si vaig fer, fou assegurar-me que la maleta estava tancada i també tancar la porta del bany perquè els escarabats no tingueren temptacions de dormir al mateix llit que jo.


El paisatge és relaxant.

Aquells dies, en aquell lodge, no ens vam privar de res: escarabats a l’habitació, aigua bruta d’arena negra a la dutxa i les aixetes...i de bon matí els monos. Res importava. Havíem vingut a Tortuguero amb una finalitat ben clara i calia passar totes les incomoditats que se’ns presentaren, havíem vingut per observar les tortugues marines quan arriben a la platja a deixar els seus ous, sense dubte un incomparable experiència.


REFLEXIONS POSTERIORS sobre COSTA RICA, estiu  2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada