Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 14 de juny de 2014

COSTA RICA: VOLCÀ IRAZU

Un paisatge lunar preciós...


Hui anem a visitar un volcà a la zona central de Costa Rica, el volcà Irazu. M’abelleix veure’l. Diuen que Amstrong, el primer astronauta que va xafar la lluna per primera vegada, allà pels anys 60 del segle passat XX, en veure este paisatge àrid que envolta el volcà, va dir que li semblava la imatge que va veure en la seua aventura per l’espai. Si ho diu ell, alguna part de cert tindrà.

Paisatge àrid, com si estiguessim a la lluna...

És impressionant admirar amb quina accessibilitat s’arriba en este país als volcans. Este de hui és el més alt de Costa Rica,  anem a pujar fins més de 3000 metres d’altitud és per això que es diu que per eixes altures pot fer fred...sobre tot si el sol està amagat. I també estem alertades que si el sol està fora, hi ha perill d’insolació o de cremar-se la pell sensible. Costa Rica està al tròpic, el sol està més a prop i l'efecte solar arriba amb més potencia. Així que la gent sol portar de tot a les motxilles, des de gorra i protector per resguardar-se dels efectes solars, a  roba d’abric perquè mai se sap. Aixó és el que fan la majoria que puja per admirar esta panoràmica espectacular que ens espera, jo simplement porte el de sempre: una jaqueta i l’anorac a la motxilla per si plou. Hui el sol està fora, per ara, i molt de fred no farà.

Ja hem iniciat el camí cap al volcà. En esta ocasió, a diferència de la resta de rutes que estem fent per Costa Rica, si tenim companyia, són una parella de Madrid. Esta visita la concertàrem des de la capital San José els primers dies abans d’iniciar ruta per la resta de parc nacionals. Així que en som quatre, més el conductor que no parla, i un guia acompanyant, que millor seria si callara. 

Hem pujat al vehicle adonant-nos al primer colp d’ull que qui ens acompanyarà  durant tot el dia no és com els altres conductors-acompanyants dels quals hem gaudit de debò per amabilitat i per sapiència. Ho note al primer colp d’ull. 

De primeres veig que té un humor que no entenc, segur que repeteix els mateixos acudits a tothom...segur que els recita de memòria. I a més a més es veu incompetent. Ens fa comentaris sense transcendència: “A su derecha estan labrando”... Que diu? Em pregunte bocabadada, escolte bé el que diu? i alguns comentaris clarament incorrectes, com allò que em deixà també amb la boca oberta: “Miren ahi hay un buitre, miren miren...se ve claramente...” a la qual cosa no he pogut evitar contestar-li, que allò que deia “buitre” era més bé una miltotxa deixada al vent i no un voltor.  “Ah, si...és que no lo havia visto bien....” m’ha contestat amb aires de superioritat. I jo em pregunte d’on ha eixit este personatge i com continua fent el que fa amb la organització turística i bon treball que hem vist fins el moment en tota Costa Rica. 

Som un grup xicotet i el que està clar és que entre el guia inexpert i jo no s’ha creat cap feeling i poc li preguntaré més. Ell sap que no el mire amb bons ulls, perquè no li ric les “gràcies” i les meues respostes, quan em pregunta, són curtes i seques. Una cosa que me n’adone és que no li agrada la meua llibreteta, el meu quadern de viatge, sap que hi poden quedar enregistrades totes les seues incongruències, i no va equivocat perquè en retornar a San Jose, i ho tinc clar, vaig a parlar amb qui em va vendre esta ruta i parlar-los de “l’acompanyant” i de la seua manera de tractar-nos. Va ser una clara errada, però era una manera d’endinsar-nos, sense perdre temps en un país on els mitjans de transport púbics no és el que millor té.

Sortosament per a mi i per desgràcia per a ell, ja m’han explicat molt sobre Costa Rica i sé quan explica coses amb errades, i sé amb seguretat que ho són, no perquè siga cap experta, res més lluny de la realitat, sinò perquè les he escoltat varies vegades amb anterioritat i a més a més, les tinc escrites al quadern. 

Just ahir, amb José, el conductor que tinguérem vàrem estar parlant sobre com s’arriba a ser guia de turisme a Costa Rica i els estudis que fan falta per treure’s un títol. José ens va detallar els tipus de guia que conviuen en l’actualitat. Segons deia encara no s’exigien molts coneixements per ser guia, era un aspecte que encara estava pendent a la universitat i que urgia reformar-lo perquè el turisme cada vegada exigia més qualitat i més professionals i no es podia seguir amb el que hi ha en l’actualitat. 

El que passa a hores d’ara és que a les reserves naturals i parcs nacionals el que contracten són experts botànics o biòlegs, gent específicament preparada en botànica o en la fauna de la zona. En la resta dels paratges que es visiten del país deixen un poc que els guies que ho són des de fa anys, (com el que hui ens ha tocat) voluntàriament es posen al dia en els seus coneixements, però en este aspecte no hi ha cap control. Cada agència és lliure de contractar a la seua plantilla de treballadors amb més o menys competència.

En el cas de hui, no només no sap del país, a més no sap ni per on anem. Comença a resultar sospitós que entre els dos, ni conductor ni guia, cap d’ells sàpiga el camí que hem de seguir.

Deixem un poc de banda la falta de competència dels nostres guies-acompanyants  i vaig a centrar-me en el volcà Irazu, que és més interessant. Aparquem el vehicle  a només 1 quilòmetre fins el cim seguint un senderol volcànic s’arriba a veure el volcà. 

Fem una passejada pels voltants abans d'anar a veure el cràter.

Realment resulta espectacular la imatge àrida que s’hi veu i el camí d’accés  sembla la foto de la lluna que ens mostren sovint en premsa i televisió. 

En qüestió d’oratge la sort ens ha acompanyat de nou i no hi ha núvols que puguen tapar la visibilitat. 
El volcà està a 3432 metres d’altitud, a mesura que es puja es nota com varia el paisatge i per sort el fred no es fa molt de notar. 

I no em canse de preguntar-me...què tindran els volcans, com els deserts, que tant m'atrauen.
Diuen que està en actiu, però en este cas no és evident com en altres ocasions en que les fumaroles em recorden les imatges bíbliques d’infern. 

Tanmateix els experts diuen, malgrat no ser perceptible en este moment, que contínuament està emetent gasos, núvols de vapor i cendra acompanyat de sacsejades sísmiques.

La vista és impresionant.

L’última erupció va ser relativament fa poc, l’any 1996, però la més forta va ser entre 1962 i1965 quan la pluja de cendra portada pels vents va arribar fins i tot a la capital que va acumular durant tres anys grans quantitats de matèria volcànica que va fer malbé a tota la població i l’economia sobre tot a l’agricultura. cert és que la imatge és espectacular amb dos cràters amb roques escarpades de molta pendent. 


El cràter principal amb aigues verdes sulforoses.
M’he assabentat en baixar del volcà que si el dia és clar, en la part més alta, es poden veure les dos costes del país. Costa Rica és un país estret, entre el pacífic i el Carib la part més estreta té 121 quilòmetres i només 300, la més ampla. Diuen que es pot veure com amaneix pel Carib i el mateix dia, el capvespre pel Pacific. Malauradament el guia i el conductor no ens ha dit res en el moment i no hem pogut comprovar-ho perquè l’oratge ha acompanyat per veure les vistes. Una mostra més de la incompetència professional. Esta zona va ser declarada Parc Nacional l’any 1955 i un poc el conjunt m’ha recordat Timanfaya a Lanzarote, en Espanya el paisatge àrid és semblant. 

I alhora el volcà i la cendra estan envoltats de vegetació abundant.

On més es fa de notar la poca professionalitat dels acompanyants, guia i conductor, que portem és desprès de visitar el volcà. Tots dos busquen un lloc en concret per dinar i ens perdem. Contínuament hem de preguntar en quin poble estem perquè ni el guia ni el conductor saben per on anem. Quina classe de conductor és este, si és que ho és?, i quina classe de guia és el que ha d’anar a un lloc prèviament previst i no sap el camí? Sembla que és la primera vegada que venen per estes carreteres. I ho pareix perquè volem anar a una població propera a l’anomenada Paraiso i no hi ha manera de trobar-la, donem voltes i més voltes i estem perdent un temps que després m’imagine voldrà recuperar amb el sistema de les presses.

Al cap de quasi un hora perduts donant voltes a la població de Paraiso a la fi hem arribat al restaurant que volia. Tindrà comissió, imagine. El restaurant esta abarrotat de gent però al menys s’ha menjat bé. 

Un brot de vida enmig de no res.

QUADERN DE VIATGE, COSTA RICA estiu 2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada