Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

divendres, 6 d’octubre del 2023

PORTO II PART (PORTUGAL) El cor de la ciutat

El cor de Porto amb els monuments, rajols a les façanes, places i carrers…i un llarg llistat més ... és història, és vida, és art...és Patrimoni de la Humanitat des de 1996.


Com m’agrada Porto i això que el veig amb poc de temps i a més a més hi ha molts carrers tallats per obres i molta gent. Tal volta és l’ambient del passat que també em va captivar en Lisboa, en la que vaig estar set dies trepitjant-la carrer a carrer, plaça a plaça. És el que em falta en Porto, més dies per arribar a més llocs, per entrar a monuments, per poder gaudir d’un café sense mirar el rellotge...

Després d’haver fet una primera mirada a Porto, visitant la part elegant, la desembocadura del Duero i la zona del Carmo, seguim pel cor de la ciutat que arriba al riu, del qual us he mostrat el creuer del sis ponts

Comencem per l’emblemàtica avinguda los Aliados, presidida per la Camara Municipal és a dir, l’ajuntament. És una avinguda elegant plena de botigues, restaurants, cafeteries...


Són edificis històrics que estan protegits i no es poden modificar. Per exemple, hi està un macdonald que conserva a l’interior l’aspecte del passat: amb vidrieres i làmpades modernistes. L’edifici de l’ajuntament, que té sis plantes, fou construït al segle XX i és un dels més importants de la ciutat, destaca per la façana neoclàssica decorada amb escultures que mostren activitats típiques de Porto. Davant de l’edifici està l’estàtua, feta en 1954, del poeta Almeida Garret que visqué entre els segles XVIII i XIX. També en l’avinguda veiem les icòniques cabines telefòniques britàniques de color roig que recorden les antigues aliances politiques del passat.

Just darrere veiem l’església Trindade. L’avinguda dels Aliats és ampla, tanmateix els carrers paral·lels, els perpendiculars i altres més allunyats, no ho són tant.

Des de l’espaiosa avinguda, que trobem plena d’obres, i a uns 300 metres a peu, està l’estació de Sao Bento que és  un gran edifici de granit molt famós per tindre el vestíbul decorat de rajols típics portuguesos. L’estació funciona des de finals del segle XIX encara que oficialment fou inaugurada en la dècada de 1910. En el passat era un important punt de comunicació i continua sent-ho en l’actualitat.

Diuen que és una de les estacions més boniques d’Europa...i cert que és bonica, distingida,  harmoniosa i alhora didàctica, doncs els més de 20.000 rajols, com si foren llibres oberts,  narren la història i vida del país. També hi ha una part que relata la història de la construcció de l’estació i altra que mostra les estacions de l’any. Els rajols es numeraven per escenes vertical i horitzontalment per a que al col·locar-les no hi haguera confusió. Són una meravella artística.

A més a més l’estació és un punt important de transport. Es va construir sobre les ruïnes de l’antic convent de Sao Bento del Ave Maria que es va destruir per un incendi, i és la raó del nom de l’estació. El sostre és blanc amb relleus on destaquen els noms dels dos rius més importants de la zona: el Miño i el Duero.

Eixim al carrer. Quanta gent! Obrint el mapa me n’adone que els monuments importants de Porto estan concentrats i no molts allunyats uns dels altres, perquè des de l’estació es veu l’església de los clerigos,  de la que ja hem vist la Torre quan estàvem pel Carmo. 

I és que... d' esglésies hi ha moltes. Entre la multitud de persones en destaca altra que hem vist quan veníem des de l’avinguda però ara la tenim enfront. Es tracta de l’església de San Antonio de los Congregados, que ressalta per la decoració de la façana en rajols blaus i també grocs, que quasi s’ha perdut en la majoria de les esglésies.


Seguim visitant Porto. La catedral no està lluny. Hi anem seguint un carrer empinat cap amunt. I és que està a la part més alta de Porto. Anem apropant-nos... sembla una fortalesa. Mentre caminem no deixe de pensar com pot haver tanta gent, i és que feia temps que no viatjava durant la Setmana Santa i m’angoixa entropessar amb tantes persones i a més fa calor...tanmateix com no ho puc canviar em conforme. 
Estem veient sovint unes moto taxis turístiques anomenades tuk tuk, hi ha una parada un poc abans de la catedral. Fan tours mostrant la ciutat. Són menudes i circulen bé pels carrers estrets, i diuen que són vehicles elèctrics i ecològics. Està bé tot el que evite contaminació. Recorde haver-ne vist també en Lisboa i especialment en Tailàndia.  

De camí, abans d'arribar a les portes de la catedral, veiem més cases del vell Porto construides seguint l’orografia del terreny i també veiem el mercat Sao Sabastiao, un edifici construït amb gespa en el sostre. I és que estem pujant... 

Molt a prop ja de la catedral, de la que veiem la part lateral, està l’estàtua eqüestre d’una figura llegendària portuguesa. És Vimara Peres que fou un mític cavaller, comandant de les tropes que ocuparen la ciutat des de l’any 868 a 1071 i considerat com el primer governant.


Ja estem davant de la catedral. Es veu una construcció sòbria, quasi sembla més defensiva que religiosa. La construcció s’inicià  al segle XII i s’enllestí al XIII. Una curiositat és que de les dos muralles que va tindre Porto la catedral formava part d’una d’elles. Al llarg dels segles l’estil romànic inicial ha anat variant, i segles rere segles s’han anat incorporant altres corrents arquitectòniques, com gòtiques o barroques.


La catedral té davant una gran esplanada i enmig hi ha una columna, un pelourinho, com les que s’utilitzaven antigament per penjar als condemnats. Però en este cas, simplement és una imitació, un element decoratiu instal·lat al segle XX. Al costat de la catedral està el palau episcopal, antiga residència dels bisbes de Porto i es remunta al segle XII.

Tot el conjunt està situat en un emplaçament privilegiat perquè es domina la part vella de la ciutat i també Gaia, a l’altra part del Duero. De fet l’edifici del palau episcopal, quan estem per la part baixa, destaca i es distingeix perfectament.

Retornem a l’estació perquè des d’eixe punt, agafant altre carrer cap amunt arribem a una zona neuràlgica, el carrer comercial santa Catarina i els voltants. Atrau molt de turisme perquè hi està el famós cafè Majestic de la dècada de 1920, un café que era punt de trobada de personatges il·lustres, i especialment escriptors i artistes de l’època. Durant més de quinze anys es va tancar però l’Estat el va declarar Patrimoni cultural en 1983 i en 1994 va reobrir les portes. Des d’aleshores la clientela són majoritàriament els curiosos que volen veure l’art nouveau de l’edifici. Alguns entren, malgrat que els preus són cars, altres es conformen mirant la bonica façana, que transporta al passat.

A més de botigues internacionals i algun que altre centre comercial, hi ha moltes cafeteries i pastisseries. És bon lloc per buscar on dinar perquè els preus són més barats que per la zona del riu. Nosaltres tenim molta sort i dinem en un lloc res turístic, un establiment local que sembla aparentment una pastisseria però dins hi ha un gran menjador. M’agrada el lloc, es veu familiar, tradicional i veig que després de dinar hi s’ajunten alguns vellets per a prendre café i fer tertúlia.

Mirant cap a l’altra part del carrer veiem l’església de San Idelfonso, que ja havíem vist des de l’estació Sao Bento, també decorada amb els rajols blaus.

Decidim no seguir el carrer fins el final, encara que mirant el plànol de Porto, sabem que un poc més avant està la Capela das Almas, que està coberta dels rajols tan típics. En una visita a Porto de poc temps s’ha de triar, així que en esta ocasió escollim deixar el carrer per desviar-nos i buscar el mercat Bolhao, el mercat municipal més important. És de principis del segle XX, d’estil neoclàssic i avantguardista per a l’època, perquè combina formigó, metall, fusta i granit. Compta amb dos plantes i té quatre entrades, nosaltres entrem per la del carrer Formosa.  

Em bocabada per espaiós, per net, per la llum...perquè hi ha de tot i les paradetes segueixen un ordre. Estan especialitzats en productes frescos: hi ha flors i plantes, fruites i verdures, peix fresc, carn i embotits... però també veig moltes conserves i bacallà salat, productes tan típics.

És un mercat tradicional en un edifici del passat però tot amb aires moderns. Durant quatre anys es feren obres de modernització i rehabilitació i es va reobrir en 2022. M’agrada que es conserve el que forma part de l’essència de la ciutat.

Veritablement és un edifici monumental que contrasta amb els voltants: uns carrers que tenen la bellesa de la decadència...que a mi m’atrau tant i que es veu per tota la ciutat. La confiteria Bolhao, que està enfront té fama de ser una de les millors de la zona.

De nou retornem a l’estació per baixar al riu pel carrer la Flores, un dels més bonics dels casc històric, dels més característics i transitats. El carrer es va obrir al segle XVI, i ajuntava orfebres i joiers. S’hi conserven casones del segle XVIII amb blasons i hi ha comerç tradicional junt a moderns establiments. I fent un tranquil passeig passem per davant de l’església de la Misericordia i arribem al largo Sao Domingos, una xicoteta i acollidora plaça plena de restaurants i cafeteries.

Tot seguit arribem a la plaça de l’infante D. Henrique. Enmig està la seua estàtua: Enrique el Navegante. Curiosament este personatge, malgrat el sobrenom, només va navegar una vegada en la seua vida perquè patia de mareig en el mar. Però va tindre un paper rellevant en el segle XV, durant l’època dels descobriments formant un grup de dissenyadors i experts marítims per desenvolupar vaixells, mapes i instruments de navegació i també finançant expedicions. A la plaça hi ha tres edificis que destaquen: el mercat Fereira Borges de 1880, que destaca per l’estructura en ferro forjat de color roig, l’edifici neoclàssic de la Bolsa,  i just al costat l’església de san Francisco, patrimoni de la humanitat. No entrem a cap dels edificis. Les cues són llargues per entrar a la bolsa i a san Francisco, així que en altra ocasió serà.

La façana de San Francisco que dona a la plaça està tapada amb andamis, tanmateix aconsegueisc veure altra perspectiva de l’exterior.

I baixant un costera arribem al riu. Passem per la porta de la Casa do Infante que era la duana a l’any 1300. I al final del carrer, la paret blanca de la dreta, és el lateral de la capela de N. Sra. do O, que mira al riu però quasi passa desapercebuda entre tanta gent i perquè té cadires i taules d’una cafeteria del costat que quasi la tapa.

Mentre passege pel casc antic no deixe de preguntar-me com serà Porto dins d’uns  anys, com evolucionarà.  Què passarà amb els edificis vells que marquen la fesomia de la ciutat? Cauran? S’edificaran amb arquitectura moderna en el seu lloc? I les botigues de tota la vida? Les restauraran? Les modernitzaran?…les canviaran per les que venen records per als turistes? Ja se’n veuen moltes... Canviarà Porto? El que és cert és que la modernització és inevitable, la restauració o neteja d’alguns edificis necessària... però imagine que s’hauran de respectar lleis i normes que vigilen com va l’evolució sense perdre l’essència.

Queda mostrar-vos el port...

 QUADERN DE VIATGE, PORTO I VOLTANTS, PRIMAVERA 2023

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada