Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 22 de febrer de 2014

MONTEVERDE en COSTA RICA: Activitats en plena naturalesa.

La veritable riquesa de Costa Rica està en la naturalesa que l’envolta. Tenen al voltant del 25% del territori protegit i s'hi concentra quasi el 5% de la biodiversitat del Planeta.

Quan es va a MONTEVERDE, no es pot perdre el temps, hi ha tantes coses que es poden fer...Quan jo hi vaig estar, una d’elles era visitar el GRANOTARI, exactament no sé si és el nom que cal emprar per anomenar este lloc on tenien cura i conservaven moltes de les varietats de granotes existents a Costa Rica. Hi havia grans d’uns 4cm, menudes com una ungla, unes que tenien un color indefinit que es camuflava entre les fulles o les pedres on solien parar i altres que eren molt vistoses. Algunes de les que tenien colors més cridaners eren tòxiques o verinoses per defensar-se dels depredadors naturals, era la seua manera de dir als enemics que si s’atrevien a menjar-se-les corrien perill. Tal volta n'eren, al voltant d’unes vint espècies diferents entre granotes i altres amfibis les que s’hi  concentraven en este recinte.

Al granotari hi ha varietats de tots els colors i grandàries i de tots els nivells de perillositat.
Va ser una visita molt interessant guiada per un expert jove que a més d’indicar-nos els costums de cadascuna de les granotes, ens les mostrava assenyalant-les amb una llanterna perquè la visita va ser nocturna i les granotes que trobàrem despertes eren les que dormien de dia. Amb el mateix tiquet d’entrada podíem entrar per veure les granotes diürnes però nosaltres no ho férem, no per falta d'interes, sonò per falta de temps. 

De vegades les granotes es camuflen i no es veuen si no es posa molta atenció. 

Recorde que el recinte que tenia cura de les granotes estava un poc separat de tot, a tres-cents metres més enllà de la població de Santa Elena, no hi havia cases al voltant només vegetació frondosa. Varem tornar de nit fosca i plujosa per un camí de pedres solitari i costerut, amb fred per la humitat i un poc de por al cos per no saber exactament si el camí escollit era el que tocava agafar.  

Altre dia férem un passeig pels PONTS COLGANTS DE FERRO. La passejada entre ponts i sendes va ser tranquil•la, agradable. Endinsar-nos entre tanta vegetació i en ocasions caminar a tanta altura pels ponts de ferro va estar una experiència relaxant, perquè la passejada es va fer molt pausada, sobre tot quan s’havia de creuar pels ponts, alguns del quals eren molt llargs, al voltant de de 300 metres de longitud, i tremolaven les cordes que el subjectaven, fent-nos tremolar tambè a nosaltres perquè el bac seria mortal.


No és na activitat de risc, només si es té vertigen pot  resultar dificultós.

Tanmateix pense que podria haver estat millor. Este passeig no el férem a soles, s’organitzà agrupant a gent perquè així, segons deien, s’aprofitava  l’explicació de la persona que acompanyava i encapçalava el grup. En este cas érem una colla diversa de dotze persones, alguns que no entenien res l’espanyol, més un guia que no en sabia molt de la fauna i vegetació autòctona i que deuria ser un principiant al que se li notava la falta d’experiència.


El nostre passeig de pont a pont, és tranquil,
impresiona mirar avall i també amunt perquè es quan te n'adones de l'altura per on es va.

Varem veure molta vegetació diversa però l’expert no ens va dir el què era, només de tant en tant va esmentar el nom d’algun arbre com el guayabo o l’arbre depredador però vaig acabar per no fiar-me de les seues paraules. Jo no sabia, ni sé, d’arbres ni d’animals, sobre tot dels que existeixen en este país, per la qual cosa em vaig quedar amb ganes de més informació. No vull queixar-me, s’ha de perdonar la inexperiència... tothom ha de passar per primeres vegades.

Vegetació i més vegetació. PURA VIDA.

Després de la visita als ponts de ferro buscàrem lloc per sopar, i per no perdre detall i continuar observant la gent que circulava pels carrers, agafàrem taula en una restaurant junt a una gran finestra al poble, a Sannta Elena.  Era dia de festa gran,  el dia de la mare, 15 d’agost, i tothom estava de passeig. De sobte una xica em saludà de manera molt eufòrica, era una xica que havia conegut el dia d’abans, ama d’una cabines de dormir per llogar. Em vaig adonar de la familiaritat que s’hi respirava. En poc de temps ja havíem fet amistats locals...La pluja també anava resultant-nos familiar. 

També férem amistat amb el fill d’una hisenda familiar on anàrem per conèixer el procés d’extracció de la canya del sucre fet a la manera tradicional. Però esta visita va donar per a molt i li dedique un espai especial

Ens acomiadàrem de Monteverde on es vivia la natura en tot moment i ho férem amb un poc de tristesa per no poder quedar-nos uns dies més, però alhora amb l’entusiasme de que anàvem a conèixer altra part de Costa Rica que de segur era totalment diferent.

Costa Rica és sinònim de natura.
Si hagueren disposat de més temps en esta reserva biològica, podríem haver gaudit de més passejades naturals per senders, algunes es poden fer lliurement però la majoria recomanaven fóra amb guies experts que formen part de l’Associació per a la Conservació de Monteverde. Algunes s’aconsellava fer-les amb cavall com la visita a la reserva santa Elena situada a  5 km al nord del poble. Amb este transport s’hi podien recórrer més llargues distàncies i a més s’evitava enfangar-se, perquè el bosc sovint estava banyat i amb tolls. Les sendes en esta reserva arribaven fins un cim elevat on hi havia un mirador des d’on s’hi podia veure fins i tot el  volcà arenal, situat a 20 km i també hi havia en este lloc un alberg per poder passar la nit.


Ens va faltar moltes explicacions, però la bellesa de l'entorn i la pau que s'hi respitava compensava.

També amb més temps s’hi podien haver fet altres activitats d’aventura que per tot arreu s’oferien com el canopy o tirolina que es feia passant, simulant ser Tarzan, d’arbre a arbre a unes altures, i que en este paratge eren altures de vertigen, a velocitats trepidants i amb més trajecte que en qualsevol altre lloc de Costa Rica. No era la millor manera d’apreciar la vegetació i la fauna, però tal volta, per als atrevits, si era la més emocionant.


Els arbres adopten formes estranyes amb el pas del temps.
Em vaig quedar amb la curiositat de visitar una granja de quàquers, malgrat la meua aversió al formatge que era el producte que fabricaven. Esta comunitat procedent d’Estats Units va arribar per primera vegada a Monteverde  l’any 1951 atrets per la terra fèrtil i el clima benigne. Començaren talant arbres per crear terreny per pasturar el ramat però aviat es van adonar de la importància de conservar la selva verge. I va ser quan crearen una reserva de 10.000ha de bosc nuvolós.

I la vegetació inunda el paratge

En l’actualitat la comunitat quàquera de Monteverde està al càrrec de modernes instal•lacions on es produeixen 1000 kg de formatge a l’any que distribueixen per tot el país. Malgrat ser generalment comunitats que viuen al marge de la resta de població allà on estan, en Monteverde no passa, i han aconseguit que la llengua anglesa s’utilitze en la zona tant com l’espanyol.

Malauradament per falta de temps tampoc poguérem veure el jardí de les papallones. Quina llàstima, quantes coses ens han quedat pendents...tal volta algun dia de nou torne.


COSTA RICA, PARATGE NATURAL, 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada