Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 13 d’octubre de 2012

COSTA RICA: El Poblet de Tortuguero


De segur que la visita a este paratge natural la recordaré durant molt de temps, pels paisatges contemplats, exuberants i verdosos, per observar tan directament la vida animal que envolta el parc i per haver conegut a gent tan simpàtica i amable, tan oberta i riallera, com és la del poble de Tortuguero.

Per anar al poble de Tortuguero, una barca ens transporta des del lodge, que és com s’anomena on dormim. El primer lloc on anem és la seua platja, que és un àrea silvestre creada l’any 1975 per a la protecció de la tortuga verda. Al primer colp d’ull me n’adone que esta platja no és molt propicia per al bany perquè segons ens conten, les seus aigües tenen molts corrents marins que resulten perillosos per qui no les coneix, també perquè sovint s’apropen taurons famolencs. Els veïns de la població es banyen amb tota tranquil•litat perquè coneixen a la perfecció cada moviment d’ones i controlen les visites dels taurons. 

La platja de Tortuguero propicia per a que les tortugues hi vagen a deixar els seus ous, però no per al bany
A mi no m’agrada esta platja, no són aigües que conviden a remullar-se. La platja esta plena de brosses i branques i les aigües del mar dipositen a l’arena uns sediments que per altra banda les fan propicies per a que les tortugues acudeisquen en massa per desovar els ous i soterrar-los durant els mesos de juliol a octubre, just en esta època.

El poblet de Tortuguero és xicotet, només hi ha un estret carrer allargat que dona pas als altres laterals i a camins de terra per accedir a les cases. En el camí principal predominen les tendes, els lodges i els bars. La gent que viu a Tortuguero aprofita el turisme que visita el Parc Nacional. Dins de Costa Rica el Parc Nacional és un lloc valorat, tanmateix no tothom que visita Costa Rica arriba a esta part, i cert que si no ho fan, al meu parer,  es perden un paratge natural que s'ha de viure i experimentar si es vol conéixer l'essència natural del país. Si jo tornara a Costa Rica, tornaria a anar.

Un carrer travessa el poble, és el principal d'on eixen camins perpendiculars.

Seguint els camins secundaris trobem la veritable vida dels seus habitants, cases menudes de vegades amb una o dues dependències i la majoria amb l’hamaca al carrer. La roba estesa es veu sovint i és que hui ha eixit un dia solejat i s’ha d’aprofitar l’ocasió per assecar la roba. Entrem per fer una ullada al lloc de reunió dels joves, és una discoteca que dóna directament al canal i pense que és l’eixida d’emergència més original que he vist en la meua vida. 

Deixant el carrer principal, on hi ha tendes esperant turistes, trobem el que és realment la vida del poble.

La discoteca està decorada de manera simple, només uns llums de colors dels que fan fosforescència. En este moment, de dia encara, ja està oberta al públic i ja hi ha a la barra uns clients que deuen ser els habituals, bevent la primera copa de la nit que encara no ha començat. Estos clients, uns negres somrients i simpàtics, com tota la població del Tortuguero, ens conviden a quedar-nos. I ho fem. En la part de fora també hi ha una barra amb clientela que es refresca del xafogor. 

El lloc per prendre una copa i ballar...encara no és hora punta...l'ambient  amb la gent local encara està per arribar
Escodrinyant pels camins laterals descobrim l’escola i al costat, la casa del mestre. Davant la porta uns xiquets ens conten que és el que fan habitualment a les classes i com és el seu mestre. Ens apura si d’un moment a altre surt de la casa, ens escolta i s’adona que estem parlant d’ell, perquè els xiquets conten indistintament tot allò que el mestre fa a l’escola, i relaten el que els agrada i el que no, sense cap preocupació. Jo si que estic apurada, no per mi, pels xiquets per si reben alguna recriminació.  No pare de mirar la porta de casa el mestre per si apareix. No seria la primera vegada que em passa una situació on de sobte i sense esperar-ho, apareix el mestre de l'escola

L'escola, lloc de formació dels futurs adults. El mestre viu al costat...

Sortosament no apareix. Els xiquets ens acompanyen en tot moment carrer amunt carrer avall, perquè és l’únic que hi ha. Aprofitem per conversar perquè la gent és xerraire. Nosaltres preguntem i ells estan dispostos a contestar, i ells pregunten i nosaltres també estem dispostos sempre per a contestar.

Un cartell a la porta d’una casa ens fa traure un somriure. Deu ser un lloc de menjar malgrat no semblar-ho. L’escrit demostra clarament el caràcter tranquil i pacífic de la gent del carib. Demostra també el caràcter impacient que demostrem de vegades els viatgers. 

El simpàtic cartell diu: NO SE PERMITEN PRISAS DE NINGUN TIPO; NUESTRA COMIDA NO VIENE ENLATADA: ESTAIS DE VACACIONES, DISFRUTA  Y GRACIAS POR TU VISITA.
I jo em pregunte...quines impertinències hauran tingut que suportar esta gent per arribar l’extrem de posar la norma de comportament a l’entrada. 

I és que hi ha gent que no sap eixir de casa...

Hi ha gent que no sap comportar-se...

QUADERN DE VIATGE: COSTA RICA 2006





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada