ROMA passeig per la ciutat-II PART

Dóna gust passejar pel centre històric de Roma perquè només donem una passada hi ha art interessant.

Roma és Patrimoni, art, història...diversió, romanticisme...
font d'inspiració d'escriptors, de cineastes, de múscs...Roma és molt.
A la foto: El palau Quirinal.

PRIMERA PART

Si, és cert, a Roma hi ha art i més art. Per tot arreu hi ha on mirar. No hi ha carrer que no ens faça parar, Roma està plena de conjunts escultòrics preciosos, importants i valuosos pels artistes que els van crear. I una cosa tinc clara, en Roma no s’ha d’anar a buscar, els racons interessants eixen al pas.

Hem vist el Vaticà,  hem estat en esglésies importants... i hem parat en llocs mítics, com la fontana de Trevi. Molt a prop d’esta fontana, mil vegades vista en pel·lícules i en fotos, parem l’atenció en altres que de camí trobem, són quatre fonts que coronen quatre cantons.

Trobem quatre fonts en quatre cantons...

Roma té moltes places boniques i acollidores... cert que no sabria dir quina de totes és la millor, perquè cadascuna té un encant especial.

Què dir de campo di fiori o Trastevere?. Són places acollidores i amb ambient diürn amb sabor popular i nocturn inevitablement ple de turisme, que seu a les terrasses a assaborir la pasta italiana i les especialitats de la casa.

I què dir de la piazza Espanya?. Adoptà el nom per estar-hi l’ambaixada d’Espanya davant la Santa Sede. Famosa com la que més, i turística cent per cent, a més,  per estar al costat de la via Condotti que és el carrer de botigues més exclusiu de la ciutat, el que tothom vol anar-hi malgrat siga per mirar escaparates perquè les xifres de preus que no baixen de tres.

És una plaça, la d’Espanya, que requereix el seu temps, no val anar-hi i punt. S’ha de passejar, s’ha de respirar l’ambient de dia i pel vespre, s’ha de seure en alguna cafeteria... Nosaltres ho fem...i per cert en una molt bonica on hi ha en una de les parets representada l’escalinata, la famosa escalinata, que és lloc on s’ha de seure als esglaons i deixar passar el temps. Imprescindible per assaborir l’essència de l’ambient que s’hi forma.

Trobem un plaça preciosa que porta per nom plaça d'Espanya...i a més a més, la trobem real i dibuixada a una paret...

L’escalinata, decorada amb motius florals, és símbol i punt de concentració. La majoria dels que seuen són, som, turistes. Parant l’orella a un costat i altres es barregen tots els idiomes: angles, francès, alemany, rus...valencià...Estic escoltant parlar  en valencià? Si, em gire, m’aprope i de sobte... inesperadament trobe gent que conec. El món és un mocador, allà on vas sempre trobes cares conegudes.

L’escalinata té 135 esglaons i va ser inaugurada l’any 1725 i es va construir gràcies a les aportacions dels borbons francesos amb la finalitat de connectar l’ambaixada amb l’església Trinità dei Monti. Com totes les places, també té la seua fontana central... també de Bernini, és la “Barcaccia” perquè sembla un vaixell naufragat.

I trobem gent i més gent...turistes, cuiriosos, viatgers...

El palau del Quirinal és la residència oficial del president de la república i l’edifici és simbòlic de l’estat italià. Té més de 1200 habitacions. És molt gran, diuen que és el sisè edifici més gran del món i la major residència d’un cap d’estat, també del món.

El palau Quirinal.

         

En el nostre passeig, que en la meua segona estada no es d’un dia sinò de set dies sencers, també passem per carrers menudets i carreronets, cap té desperdici. En Roma no cal buscar, ja ho he dit, tot: carrers, arcs, façanes, fontanes, unes més conegudes que altres... tot el ve de pas.

I el que fem tothom és parar en les places grans. Altre passeig ens porta a la plaça del Capitolio, anomenada originàriament colle caprino perquè era lloc de menjar les cabres. Hui és lloc turístic per excel·lència perquè és on està la lloba famosa, l’estàtua en bronze anomenada Liperca. Té 75 cm de grandària i 114 d’amplària. Segons la mitologia, l’animal donà de mamar a Romulo i Remo fundador de Roma, quan foren manats matar pel rei Amulio. L’estàtua original està al museu de Capitoli. Els xiquets no formen part de l’estàtua original, foren afegits després al conjunt escultòric. Hi ha una copia exacta d’esta estàtua a Llatinoamericà, està a la plaça de Roma de la ciutat de La Paz de Bolívia, donada pels italians a l’ambaixada.

La plaça es va fer  seguint un projecte de Miguel Angel, és lleugerament trapezoïdal per expandir la perspectiva cap al focus visual pel palau Senatorio. El palau Senatorio és la seu de l’ajuntament de Roma. L’escalinata de la Cordonata també va ser dissenyada per Miguel Angel, i està adornada per diverses obres escultòriques.

I cada racó ens fa recordar llegendes...

I si parlem de places, no oblide la plaça Venècia. De tot els passejos per Roma, ara em ve al cap el monument situat en esta plaça dedicat al primer rei d’Itàlia Victor Manuel, el lloc també és conegut també com l’altar de la pàtria o simplement Il Vittoriano. La plaça Venecià, és lloc de pas en nombrosos trajectes amunt i avall fent turisme per la ciutat. I el monument ressalta per la blancor del marbre utilitzat en la construcció, i per gran i per les majestuoses escalinates que un dels dies en el nostre deambular ens serveixen de descans. També és un bon lloc per veure la gent passar.

I admirem els monumnets històrics que recorden els governants..

La construcció d’este monument va comportar controvèrsia perquè suposà la destrucció d’un dels turons històrics on s’hi trobava un barri medieval. Hi ha qui diu que el monument és massa gran i pompós, també hi ha qui diu que tanta blancor el fa ser brillant en dies solejats i pot ser molest per a la vista perquè enlluerna.

Hi està la tomba al soldat desconegut amb una flama eterna, commemorant la primera guerra mundial.

I els admirem a totes les hores del dia... 
Monument a Victor Manuel...primer rei a Itàlia.

I la plaça Navona? Que bonica que és! Té forma allargada seguint la pista d’un estadi i els edificis que l’envolten se situen en el que eren antigament les grades. Curiós, no?

Hi ha tres fonts, tres conjunts escultòrics grans. La més important de Bernini és la central, la font del quatre rius s’anomena i representa els gran rius coneguts en aquella època: Nil Ganges, el Danuvi i Riu de la Plata. La font està coronada per un obelisc de més de 17 metres d’altura, que Domiciano manà construir en Egipte.

plaça Navona

En una ocasió, seguint el llibre guia, volem arribar a la boca della verita. Ens deixem arrossegar per la fama del lloc i volem saber si cal desmitificar o no. I arribem. I resulta ser simplement una antiga mascara de marbre col·locada a la paret de l’església de santa Maria in cosmedin en 1632. És un rostre masculí amb barba, i els ulls, el nas i la boca estan foradats. No se sap quina utilitat tenia només sabem la llegenda. Diuen que si es conta  mentides i poses la mà dins la boca, la perds. Una llegenda que en la pel·lícula “Vacaciones en Roma” van voler aprofitar, i així Gregory Peck fica la mà i alhora se l’amaga i el fet  espanta la innocent Audrey Hepburn que es creu que la boca se l’ha engolida.

Boca de la veritat.

QUADERN DE VIATGE, estiu de l'any 1996

ROMA passeig per la ciutat-I PART

Per conéixer Roma i trobar-la encantadora, un passeig és suficient... tanmateix una vegada se n’ha fet un, se sent la necessitat de fer-ne més. El passat romà atrapa.

Castell de sant Angelo.

Després de visitar el Vaticà creuem el pont més famós i bonic de la ciutat i anem cap al castell de sant Angelo junt al riu Tiber. L’edifici romà també és bonic i espectacular, construït en forma cilíndrica, amb pedra volcànica i revestit en marbre de Carrara, va ser concebut com mausoleu de l’emperador Adriano, però pel lloc estratègic on esta situat es va convertir en edifici militar i fortalesa que servia en les lluites pel domini de la ciutat.

També va ser palau on els papes passaven llargues temporades en temps turbulents. I va servir de presó. Des de 1925 el castell de sant Angelo és un museu. No hi ha cap dependència que ressalta especialment però el que realment cobra importància és el conjunt total i la barreja d’estils que s’hi observen. També destaquen les vistes que des de la terrassa superior es poden veure de la ciutat, del riu Tiber i del Vaticà i el passetto, és a dir el corredor que connecta el castell amb l’estat independent que hi ha dins la ciutat.

Si, és un llarg pont. El  passetto connecta el castell amb la ciutat del Vaticà des de 1277, té al voltant de 800 metres de longitud.

El nom del castell ve de l’any 590 durant una epidèmia de pesta. El papa de l’època Gregorià I va veure l’arcàngel al cim del castell, espasa en mà, donant a entendre que l’epidèmia s’havia acabat. Des d’aleshores la figura de l’arcàngel san Miguel corona l’edifici. 

Però deixem sant Angelo enrere, el passeig per Roma que us mostre, que és un xicotet tast, ha de continuar. I és un tast malgrat ser la meua segona estada, i és que Roma...( com totes les ciutats) es mereix més d’una passegiatta.

El riu, el pont, el castell...

Seguim...i visitem l'esglèsia de santa Maria la Mayor construïda sobre un temple pagà. És església important, perquè és basílica i perquè està dedicada a Maria, i conserva la planta estricament basilical i l’estructura paleocristiana primitiva. L’any 1990 va ser inclosa al llistat de Patrimoni de la Humanitat de Europa per UNESCO.

Santa Maria la Mayor.

També visitem San Juan Letran, la més antiga i més important entre les quatre basíliques majors o papals de Roma amb el títol honorífic de mare i cap de totes les esglésies de la ciutat de Roma i de tota la Terra.

San Juan Letran.

Les altres tres basíliques majors, totes caracteritzades per tenir porta santa i altar papal són: la basílica de san Pedro al Vaticà i la basílica de santa maria Major, que ja hem visitat i ja us he esmentat, i la basílica de san Pablo Extramuros.

Enfront de la basílica de san Juan Letran està l’escalinata santa. Impressiona veure la devoció, encara que imagine que hi haurà de tot, gent que puja perquè s’ha de pujar, i ho dic perquè mentre hi sóc, estic escoltant comentaris al meu voltant que em fan pensar-ho. L’escalinata és de marbre i té 28 esglaons.

Santa Helena, mare de Constantino l’any 326 va manar portar-la des de Jerusalem, concretament des del palau de Poncio Pilato, perquè diuen que és  la què Jesús va pujar divendres sant al palau per ser jutjat. Es per això que se la venera i se la qualifica com el lloc més sant de Roma i del món. Els devots la pugen agenollats per pregar i fer penitència. L’amiga Rosa, que ens acompanya, ho fa també, encara que no sé si amb la devoció que toca, això si ho fa amb el convenciment que així ja te indulgència per tot en el que de dolent en el passat ha fet i amb esperança que tembé li serveisca per a indultar-la pel que en el futur farà. 

Des de 1723 esta folrada de fusta de nouera per protegir-la del desgast produït pel constat peregrinatge. Hi ha trams recoberts de vidre que protegeixen el que sembla era sang de Crist però jo no he vist, simplement perquè no l’he pujada a genollons, com la tradició i la devoció mana. L’amiga Rosa que si ho ha fet, no ho corrobora perquè l’escala estava plena de gent i segons ha contat, no li ha donat temps de mirar més enllà d’on anava posant el genoll cada vegada conforme avançava.

El palau Berberini va ser construït al segle XVII i és una de les dues seus de la Galeria nacional d’art antic, i una part de les  dependències estan ocupades per un organisme militar. Enmig de la plaça està la font Tritoni que és de Bernini. 

Molt a prop d’esta plaça està la que acull la Fontana de Trevi, que és, segons dieun,  la més gran de totes les fonts romanes, té al voltant de 40 metres frontals i és la més famosa de les fonts barroques italianes.

I... està embolicada de llegenda: si es tira la moneda, és garantitza la tornada a Roma. Jo he de dir que no ho vaig fer la primera vegada que vaig anar a Roma i he tornat...no m'ha fet falta la moneda, simplement la voluntat. Així que cadascú pense si el que es diu de l’efectivitat de la moneda és o no és cert. Jo només dic que hi ha altres versions diferents i cadascuna ofereix un privilegi: unes un nuvi, altres un casament, altres benaventurança.... S’estima que es tiren al voltant de 3000 euros al dia, i que cada vegada és més. Quina bestiesa no? Cada any es rescaten de l’aigua les monedes. Un any foren quasi 400 mil euros els rescatats, i l’any 2012, 540 mil euros, xifra històrica malgrat que hi ha sovint robatoris. Em conten que el que es trau de la font es destina a obra social... està bé, i si la informació no és correcta es deuria tenir en compte.

QUADERN DE VIATGE: ROMA estiu, any 1996.

FOTOS I MÚSICA del conte del Pollastre de Nadal

El viatge desesperat d'un pollastre... 

o fugia o se'l menjaven...

Projecte de treball a l'aula d'Audició i  Llenguatge amb els meus alumnes
basat en el conte El pollastre de Nadal: 

Mariló Sanz Mora, CAIXAONTINYENT

Música clàssica

EGIPTE: Pinzellades fotogràfiques des d’ASSUAN a les piràmides de GUIZA

Com deia Terenci Moix, les piràmides són com tothom suposa però més grans del que se sol imaginar.

És el meu segon viatge a la terra dels faraons, encara no me n’he anat i ja sé que vull tornar-hi. En estos moments estem a Assuan. 

Però toca acomiadar-nos-en d’esta ciutat que ens ha servit de pont per conèixer la població núbia. 

I endinsar-nos en el llac Nasser.

Volem anar a El Caire per agafar l’avió, però el trajecte el fem en dues etapes. De l'anterior viatge a El Caire recorde l'amarga de la ciutat del Morts: una esgarrifant imatge.

El primer tram, ASSUAN- LUXOR, el fem per carretera. És altra manera de conèixer el país, altra perspèctiva totalment diferent i més autèntica que la més idíl•lica navegant pel Nil. Anem escoltats per la policia, les mesures de seguretat imperen. Als egipcis els preocupa el tema del fanatisme que no fa bé a ningú, no volen que els forasters deixem d’acudir al seu país a admirar tot l’esplendor del passat i no volen deixar d’oferir la hospitalitat natural que solen donar sempre. 

El que ens trobem de camí és un terreny àrid, ressec. Vora la carretera hi ha cases disperses, també passem per menudes poblacions. No perd detall, mire pel vidre del vehicle i els que seuen a les porta de les cases em miren.

Fem el trajecte sota protecció policial.

Després el trajecte de LUXOR a EL CAIRE el fem amb avió.

I arribem a Sakkara. En este racó viatger ja ho tinc tot dit sobre esta i les altres piràmides que després d’esta primera parada, anem a veure. No cal repetir, simplement voldria matisar que la màgia de les piràmides es manté intacta, no es perd en el temps, ni mirant-la una ni mil vegades.

SAKKARA

Sakkara

ANTIGA MENPHIS

antiga Menphis

GUIZA

Guiza

QUADERN DE VIATGE, EGIPTE, estiu any 2000

RESSENYA de cine: MOOLAADÉ

MOOLAADÉ

Ousmane Sembene

Al món hi ha tradicions que no entenc i no m'agraden. Malauradament hi ha algunes que són molt importants per a certs grups de gent i l'erradicació és difícil. Mooladé tracta sobre una d’elles: l’extirpació del clítoris, l’ablació infantil, la “salindé”, en l'idioma local

M’apassiona viatjar i conèixer noves mentalitats, procure estar oberta a tot perquè pense que és enriquidor el contacte entre diferents societats, però hi ha aspectes que no tolere com és l’opressió a les dones: no es tracta d'un problema de pensaments individualitzats sinó més bé un problema de cultura i educació.

Este és  el tema del documental- pel•lícula  Moolaadé.  El director és senegalès, la pel•lícula es va filmar a Burkina Faso. Els personatges no són actors,  el director utilitza la càmera oculta. I cal dir que és una pel•lícula valenta, perquè és una denúncia de la situació real a l'Àfrica, és un granet d’arena en la lluita per una societat més justa. El que vol el director amb el film és conscienciar de la necessitat d’una societat mica menys violenta contra les dones. 

Generalment, l'ablació és porta endavant cap als set anys, encara que segons cada família també pot ser als cinc o també fins els nou. No puc més que posar-me les mans al cap pensant en la barabàrie que suposa per a una xiqueta tallar-li de rodó una part del seu cos, sense més ni més, només perquè a les mares i a les iaies i a les besàvies també els ho han fet. Quan se ès tan menudeta no entens què és el que et van a fer i tampoc les repercussions que comporten.

La circumcisió femenina és un esdeveniment important en la vida de les nenes, aixó és el queles fan creure. Les mares preparen les filles seves mentalment per resistir el dolor quan el ganivet talla el tros de carn i generalment les mares tarden dues setmanes en la preparació-consciència del fet important per a la seua vida que suposa. Les mares conten els que a elles contaren les seues mares i amb eixa preparació les ensenyen a no queixar-se perquè això suposaria ser la millor esposa. 

Les mares avisen les filles que no han de cridar si senten dolor, sinó seran considerades males dones i no sabran aguantar la vida al costat del marit que en un futur tindran. 

La pel.lícula parla sobre tot este tema sense callar res posant de protagonista a Colle Ardo que viu en un poble rural. És una dona valenta que lluita en contra de la tradició de la circumcisió femenina. Fa set anys, no volia que la seva filla fóra mutilada perquè en el ritual de vegades moren xiquetes. Va ser una decisió difícil perquè els homes africans no volen una dona casada no mutilada. Però hi ha excepcions. la filla va a casar-se amb el cap d’una tribu, el jove viu a Paris i és un ric pretendent. Si estan educats a Europa vol dir que la familia té les idees més lliures.  

La pel•lícula s'inicia quan sis xiquetes s’escapen de la circumcisió femenina. Les noies tenen por de morir i saben que poden acabar els seus dies durant aquesta pràctica. Dues d’elles escapen a la ciutat , i acaben malament quan se senten apressades i les altres quatre va a parar a casa de Collé demanant protecció perquè saben que té una filla sense mutilar.

I és que alhora que està el ritual heretat de les avantpassades, hi ha altra tradició màgica de Moolaadé. Moolaadé significa dret de protecció. 

Sembla una contradicció, per una banda està la tradició de la mutilació i per altar la tradició de protecció.

A la casa de Collé no tenen portes i només una corda assenyala l’entrada. La corda és suficient.això és la mooladé. Les xiquetes estan fora de perill mentre no traspassen la corda.

Les dones majors responsables de la circumcisió descobreixen les xiquetes a la casa de Collé però no poden fer res perquè estan protegides per la mooladé i per la Colle que es nega a cedir les noies per a l’ablació. La mooladé es trenca amb unes simples paraules que Colle es nega a pronunciar per la qual cosa es apallissada a la plaça publica.

Amb tot apareix el problema de la filla casada amb el fill del cap de la tribu, quan eix el probelma de la casa de Coré, ja no volen a la jove perquè no està mutilada. El marit francès ha de renunciar al matrimoni si vol ser considerat com a fill.

El director no vol una solució per als problemes d'Àfrica  només vol mostrar a tothom la realitat. Vol ensenyar als mateixos africans que no hi haurà progrés ni intel•lectualitat si els homes  prohibeixen a les dones simples coses, com escoltar les ràdios que donen a conéixer el món. A les ràdios poden escoltar també que l'Islam que no obliga a la mutilació.

Este seria el senzill resum del documental però al seu interior hi ha una sèrie de temes transcendentals com el poder de la tradició, la tortura, la humiliació pública, el suïcidi, la mort i l'assassinat, la màgia, el feminisme, el fanatisme, el sexisme, les repercussions de la mutilació, la poligàmia, l'abús de xiquetes...

En conjunt, per contingut i forma, és una pel•lícula dura però necessària, colpidora però molt bonica per estètica, amb  els colors especials d'Àfrica i malgrat ser molt lenta, és molt bella. M'agradà la música ...m'agradà veure la vida senzilla... m’agradà tota ella.