COSTA RICA: VOLCÀ POAS

La mare naturalesa mana sobre tot, està present, fa notar la seua presencia i quan vol parla.

Per anar al volcà Poas hem agafat la carretera principal que va a Alajuela, a només 20 quilòmetres de la capital. Al primer colp d’ull sembla una població gran, i ho és, segons les dades explicatives de José, el conductor que ens acompanya, un xicot xerraire i simpàtic que sap molt i ens ho conta. 

Alajuela és la segona ciutat del país, les edificacions són semblants a les que estem veient en tot moment, però es veu l’agitació que comporta albergar a molta població, alguna procedent de nuclis rurals, només per treballar. Des d’Alajuela ens desviem per una carretera secundaria de 37 quilòmetres per ascendir cap al volcà.

Plantació de café.

El conductor José, que sense ser-ho es mostra com el guia més expert, ens explica en cada punt el que estem veient, en les poblacions ens explica com són les construccions i la gent que hi viu, en la muntanya, ens conta coses sobre la vegetació que predomina i quan ens creuem amb un ramat de vaques, ens conta sobre la indústria lletera que genera. Este José és un eminència! Hui no anem a soles, com bé sent la tònica habitual en ese viatge per Costa Rica, també venen amb nosaltres uns portuguesos, però ells no parlen.

El volcà basàltic de Poàs està a 2700 metres d’altitud i nosaltres amb el vehicle de José, accedim fins els 2600 metres.  El camí per la carretera de pujada està envoltat per conreu de café. Passen per una plantació on es fa de manera exclusiva una curiosa varietat cafetera. Es l’anomenada PEABERRY. José ens proposa parar i tastar-la. Esta varietat està feta amb els grans de café que eixen junts del fruit. Segons ens conten, els grans quasi sempre estan separats i en esta plantació han tingut la paciència de destriar del total dels grans, els pocs que creixen junts per saber si fan un gust  diferent. I així és. El sabor és un poc més dolç i a més conté l’aroma i la força dels cafès de les terres altes. El 30% de la producció d’esta exclusiva varietat, s’exporta i la resta es ven en una xicoteta tenda que hi ha a la plantació.

Plantació de café on es fa la varietat Peaberry.

Una vegada assaborida esta varietat tan difícil de veure de café per laboriosa i minuciosa, seguim el camí de pujada cap al volcà. A 1500 metres generalment ja no hi ha café i canvia el conreu a falagueres que també s’exporten arreu del món. És zona de maduixes i també zona lletera, passem per un paratge on està ple d’uns arbres que tenen la fusta molt fluixa, creixen molt rectes i de forma molt ràpida. L'arbre s’anomena jaul i s’utilitza per fer mistos i escuradents. També s’hi veuen hortènsies per tot arreu que creixen silvestres, lliures, i que donen un toc de color entre els diversos matisos de verds que s'hi es veuen. Estes flors són un marcador natural del PH del terreny. Primer l’hortènsia és més groga i dependent de l’acidesa del terreny es torna més blanca o blava. 

Portar el ramat a esta zona va comportar realment problemes perquè va suposar la tala d’arbres de molta superfície de terreny de bosc nuvolós. Va ser aleshores quan es va crear la necessitat urgent de crear el parc nacional de Poàs per posar límits a esta destrucció d’arbres que no parava i que va arribar fins la porta d’accés a este paratge on està enclavat un dels volcans més espectaculars de Costa Rica. Era una necessitat parar esta destrucció que quasi arribà fins el volcà.

Tal volta la popularitat del Poas ve determinada per la facilitat d’accés ja que s'hi pot pujar amb vehicle fins quasi el mateix volcà. Des del lloc d’aparcament fins el cràter hi ha només uns cent metres de pujada còmoda, l’únic inconvenient és que es fa sentir l’altura en la que està i de vegades falta un poc l’oxigen. Tot és acostumar-se.

És molt fàcil pujar al volcà...

El camí de pujada al volcà és bonic, parem l’atenció en  unes plantes de fulles enormes que segons ens diu José, només creixen a partir del 1800 metres, s’anomenen “la sombrilla del pobre” i la fulla por arribar a tenir 2 metres de diàmetre. Hi ha per tot arreu, són espectaculars. Deduïm el per què del nom, i és que semblen certament ombrel•les i segurament es farien servir per a este menester temps enrere.

"La sombrilla del pobre"

De camí també parem l’atenció en una de les varietats de la bromèlia, de la qual ja n’ havíem vist abans, concretament la bromèlia que fa la fruita de la pinya que estava en casa de Diego a Monteverde. És una planta que s’alimenta del que li cau damunt, és capaç de mantenir aigua entre les fulles on van els mosquits per poder-s’hi abastar. Això les converteix en un ecosistema perquè proveeixen aigua quan no hi ha. Les varietats més grans poden guardar fins quatre litres d’aigua.

pinya

Generalment en altures tan elevades hi ha poca fauna, llevat d’aus, sobre tot colibrís que són  exclusius d’Amèrica.

Cartell informatiu sobre el volcà Poas.

En arribar a la part més alta, desprès del lleuger passeig contemplant la vegetació que ha durat escassament 15 minuts, ja el tenim davant, hi està imponent i majestuós el volcà Poàs, més bonic i espectacular del que esperava. És un dels més grans del món, amb un quilòmetre de diàmetre i a 2700 metres sobre el nivell del mar. Les boires que en tot moment van i venen li donen un aspecte bucòlic.

Espectacle magnific...olor a sofre...infernal.

De nou el bon oratge ens acompanya i ens deixa veure els dos cràters que la majoria dels dies estan tapats pels núvols. Hem tingut la mateixa sort que al volcà Arenal i el veiem completament. Impressionen els fumerols continus, tipus guèisers que segons conten  en ocasions han arribat a centenars de metres d’altitud i es tornen aterridors.

...i magnetisme...els volcans atrauen.

Ens diu José que l’any 1910 el volcà va “vomitar” de manera molt forta, és l’expressió que gasta. També diu que als anys 50, les columnes de cendra afectaren fins dos quilòmetres amb forma de pluja àcida. Des de 1989 el volcà ha incrementat l’emissió de gasos amb pluja àcida que ha perjudicat a les plantacions de maduixes i de café dels voltants. I afegeix impassible que només fa uns quatre mesos, eixien fumerols de cendra que feien pensar el pitjor. Me n’adone que la gent del país no viu amb temor tenir un volcà a prop, s’han acostumat al fet i simplement no pensen en si pot erupcionar. Si no fóra així, tothom viuria en una angoixa constant.  

La primera impressió bucòlica i romàntica canvia en passar un poc de temps observant el paisatge, és per culpa del fum continu que junt a l’olor penetrant a sofre, que és el que li dona el color verdós de l’aigua, fa que semble que estem en una part d’infern i que el dimoni de sobte eixirà per portar-nos amb ell al fons del cràter.

La boira i el fum va tapant i destapant el cràter.

Malgrat tot s’hi està bé i vull seguir gaudint de  la caminada entre el bosc nuvolós perquè és molt reconfortant.

Escodrinyen entre el ramatge i trobem esquirols.

Pugem per un camí que en trams es torna fosc i fred de tanta vegetació i humitat, i veig uns esquirols juganers que corren pels arbres seguint-nos en el camí que ens porta a la Laguna de Boto, a 2708 metres d’altitud formada per un antic cràter i plena d’aigua de pluja.

Laguna botos.

La zona estava habitada pels indígenes botos que li han donat el nom al cràter i al llac. L'estampa que contemplem és perfecta. El cràter està envoltat totalment de les ombrel•les dels pobres, i les enormes fulles vigilen el cràter. De sobte pense que hem deixat enrere els fumerols que pareixen infernals, ara  estem al cel i en este paratge de tranquil•litat mai podria arribar el dimoni.

Laguna botos i les ombrel.les dels pobres.

Dinem al poble de Fraijanes, nom que ve per un frare anomenat FRAY JONES. Pel que conten, els habitants de la població no sabien molt bé pronunciar el nom del frare. El lloc de dinar pareix més una casa particular que ofereix dinars als viatgers que passem per la porta. És un lloc modest i al pati cobert hi ha disposades unes poques taules. M’agrada, no és res turístic, fins i tot José ajuda a parar taula i a llevar els plats, sembla que està en sa casa.

QUADERN DE VIATGE, Costa Rica, estiu 2006

VIATGE EN BLANC I NEGRE: Com si el temps no passara…

M’agrada viatjar i així com sempre porte el quadern de notes darrere, mai oblide la càmera de fotografiar. I és cert que el color és el que predomina en les instantànies que faig  actualment, però hi ha imatges on el blanc i negre, per dret, mana. Algunes perquè mostren realitats “fosques” difícils de digerir, com el dolor, la incomprensió, la pobresa... altres perquè la mateixa estètica fotogràfica requereix el contrast blanc negre que a mi, personalment tant m’agrada. També estan les imatges que jo catalogue de perennes en el temps. Aquestes són les que he escollit per a esta sèrie en blanc o negre.

nº1-VOLCÀ POAS de Costa Rica: 

Ja poden estar dormits o desperts, 

els volcans sempre desprenen poder, magnetisme... màgia...

Per començar aquesta sèrie en blanc i negre, he dubtat entre mostrar un volcà o un desert i és que m’agrada molt veure i trepitjar volcans, i el mateix podria dir dels deserts. Allà on vaig el busque, a uns i a altres. No sé què tenen que m’hipnotitzen, m’atrauen.

Al final he escollit aquesta imatge del volcà Poas de Costa Rica a l’atzar,  tal volta inconscientment per reivindicar la bellesa d'un país al que considere immerescudament un etern infravalorat i desconegut. I segurament el seus habitants ho prefereixen així. Ja m’ho deia Don Manuel quan hi vaig estar, era el dia que anàvem camí de Monteverde: Queremos turismo però lo queremos controlado , perquè el turisme massificat, on va fa estralls. 

Considere que els volcans, son imatges perennes, no canvien. Un viatger de fa 50 anys o més...podria guardar a casa una foto similar, perquè així és la naturalesa viva, canviant però a un ritme tan lent que en una vida no ens dona temps d’apreciar el canvi que fa. 

nº-2. L’arbre de la ceiba a Tikal (Guatemala)

Entenc que actualment siga considerat l’arbre nacional i que els maies el consideraren sagrat. Com no rendir homenatge a un arbre tan gran, tan alt, tan gros, tan robust...?

Mire la foto i veig que no fa justícia al que és. El recorde tan alt! I gros! Tanmateix sembla un simple arbre, fins i tot sembla de tronc prim, el que demostra , una vegada més, que no hem de fiar-nos ni del que veiem amb els nostres ulls. Aquest arbre és important, per aparença i per fets. És arbre històric i venerat, és arbre que els maies consideraven sagrat. Segons la creença maia els arbres de la ceiba o yaaxché, aquestos gegants, unien el món terrenal amb el cel de forma sobrenatural i mística. No és suficient raó per considerar-los especials? Els maies en sabien molt i si ells li donaven importància, per què no ho he de fer jo? Com no sóc entesa en religó maia, el valor que personalment li atorgue és l’estètic, la ceiba és realment un arbre bonic i imponent.

Estic segura que aquesta mateixa fotografia l’han feta mil vegades nombrosos viatgers, tan del passat com del present, per la qual cosa aquesta imatge entra a formar part de la sèrie “Com si el temps no passara...” perquè en any rere any, des del temps maies, la ceiba  hi està.

nº3-Detall d’un mur al temple egipci EDFÚ 

Sovint escoltem dir allò de: Aiii... si les parets parlaren! Doncs en aquest cas ho fan, en Egipte les parets parlen.

Els egipcis escrivien als murs els esdeveniments importants, també la vida social pròpia o la familiar. És per això que sempre he pensat que els murs dels seus temples, de la mateixa manera que les pintures que mantenen vius colors dins les tombes, són com llibres oberts. I com m’agraden els llibres, quan he estat front a murs plens de jeroglífics i escenes, m’he quedat mirant-los amb deteniment, inventant o deduint què ens voldrien contar amb ells. Els experts en el tema ja saben desxifrar-ho, i ho saben gràcies al filòleg fiancés  Champollion  i el seu estudi de la pedra rosseta descoberta l’any 1799.

Si, els murs dels temples són “llibres-testimonis”que romanen intactes per a que tothom sàpiga quina civilització més avançada hi havia en altres temps.  

nº4- Les ghorfes de Tunísia

I allà on estiguen els antics habitants, avantpassats ja dels que viuen en l’actualitat, veuran com els edificis s’hi mantenen però no entendran què fan tants curiosos amunt i avall.

Les ghorfes són fortificacions del segle XVII fetes d’adob on el berbers guardaven el grà, a més a més, servien de vivenda, de lloc de comerç, lloc d’ensenyar o per celebrar festes en temps de pau i també lloc de refugi en època de guerra. Els berbers, en temps de migracions pagaven guàrdies per a que vigilaren les pertinències. Perquè hi guardaven el que era valuós per a ells: el blat, les llavors i les verdures. Cada família en tenia una. Actualment els edificis s’hi mantenen, tanmateix  han perdut totes estes utilitats i les ghorfes que s’hi poden visitar s’han convertit en comerços destinats al turisme. L’estampa ha canviat amb el temps i els sacs de gra i llavors han estat substituïts per estores penjades a les portes.

Tanmateix aquesta fotografia es mereix estar en la sèrie perquè la construcció  s’hi manté tal com era abans, quan estaven els avantpassats dels que hui hi tenen les seues botigues.

nº5- Roba estesa a un  carrer venecià.

Quan viatge, a més a més de veure el que indica el llibre-guia, m’agrada observar la vida que s’hi viu, la que no està escrita, observar la gent que hi habita, analitzar les xicotetes coses , les simples, les quotidianes...

I perquè no parar l’atenció en la roba estesa? Esta imatge és de Venècia, però tinc altres fotografies molts semblants que són de Nàpols, Sicília o Portugal. També en tinc del meu poble a València, però són de fa temps. Ja fa  anys que una ordenança municipal ho va prohibir i ja no s’hi veu roba estesa.

Aquesta imatge l’associe al passat, són costums que venen fent-se des de temps enrere i que no s’han abandonat. Simplement és aprofitar el sol i l’aire i estendre la roba, sense importar que s’està exposant part de la  intimitat. Per què ha d’importar? És el que s’hi feia i s’hi fa. I això que  la roba estesa d’una persona diu molt... Hi ha tradicions i costums que ni perjudiquen ni molesten, aquest és el cas, si tot el veïnat ho fa, no té per què importunar. Hi ha tradicions i costums que interessa conservar-les, és el cas d’alguns llocs turístics on la gent expressament va a fotografiar l’espectacle visual i simple de veure assecar la roba a l’aire. 

*****

Com podeu veure, són imatges  que malgrat ser actuals, molt bé podríem posar-li data del passat... perquè arreu del món, llocs propers i allunyats, hi ha racons, imatges, situacions.. que no canvien mai.


Amb aquest post, diguem-ne especial perquè trenca la línia dels posts habituals, compleisc el repte que em proposà Carme de la viajera incansable.

La resta de participants que han complit amb el repte i han publicat post al seu bloc de viatges apareixen al bloc de Viajes de Pumuki:
repte VIATGE EN BLANC i NEGRE

COSTA RICA: VOLCÀ IRAZU

Un paisatge lunar preciós...

Hui anem a visitar un volcà a la zona central de Costa Rica, el volcà Irazu. M’abelleix veure’l. Diuen que Amstrong, el primer astronauta que va xafar la lluna per primera vegada, allà pels anys 60 del segle passat XX, en veure este paisatge àrid que envolta el volcà, va dir que li semblava la imatge que va veure en la seua aventura per l’espai. Si ho diu ell, alguna part de cert tindrà.

Paisatge àrid, com si estiguessim a la lluna...

És impressionant admirar amb quina accessibilitat s’arriba en este país als volcans. Este de hui és el més alt de Costa Rica,  anem a pujar fins més de 3000 metres d’altitud és per això que es diu que per eixes altures pot fer fred...sobre tot si el sol està amagat. I també estem alertades que si el sol està fora, hi ha perill d’insolació o de cremar-se la pell sensible. Costa Rica està al tròpic, el sol està més a prop i l'efecte solar arriba amb més potencia. Així que la gent sol portar de tot a les motxilles, des de gorra i protector per resguardar-se dels efectes solars, a  roba d’abric perquè mai se sap. Aixó és el que fan la majoria que puja per admirar esta panoràmica espectacular que ens espera, jo simplement porte el de sempre: una jaqueta i l’anorac a la motxilla per si plou. Hui el sol està fora, per ara, i molt de fred no farà.

Ja hem iniciat el camí cap al volcà. En esta ocasió, a diferència de la resta de rutes que estem fent per Costa Rica, si tenim companyia, són una parella de Madrid. Esta visita la concertàrem des de la capital San José els primers dies abans d’iniciar ruta per la resta de parc nacionals. Així que en som quatre, més el conductor que no parla, i un guia acompanyant, que millor seria si callara. 

Hem pujat al vehicle adonant-nos al primer colp d’ull que qui ens acompanyarà  durant tot el dia no és com els altres conductors-acompanyants dels quals hem gaudit de debò per amabilitat i per sapiència. Ho note al primer colp d’ull. 

De primeres veig que té un humor que no entenc, segur que repeteix els mateixos acudits a tothom...segur que els recita de memòria. I a més a més es veu incompetent. Ens fa comentaris sense transcendència: “A su derecha estan labrando”... Que diu? Em pregunte bocabadada, escolte bé el que diu? i alguns comentaris clarament incorrectes, com allò que em deixà també amb la boca oberta: “Miren ahi hay un buitre, miren miren...se ve claramente...” a la qual cosa no he pogut evitar contestar-li, que allò que deia “buitre” era més bé una miltotxa deixada al vent i no un voltor.  “Ah, si...és que no lo havia visto bien....” m’ha contestat amb aires de superioritat. I jo em pregunte d’on ha eixit este personatge i com continua fent el que fa amb la organització turística i bon treball que hem vist fins el moment en tota Costa Rica. 

Som un grup xicotet i el que està clar és que entre el guia inexpert i jo no s’ha creat cap feeling i poc li preguntaré més. Ell sap que no el mire amb bons ulls, perquè no li ric les “gràcies” i les meues respostes, quan em pregunta, són curtes i seques. Una cosa que me n’adone és que no li agrada la meua llibreteta, el meu quadern de viatge, sap que hi poden quedar enregistrades totes les seues incongruències, i no va equivocat perquè en retornar a San Jose, i ho tinc clar, vaig a parlar amb qui em va vendre esta ruta i parlar-los de “l’acompanyant” i de la seua manera de tractar-nos. Va ser una clara errada, però era una manera d’endinsar-nos, sense perdre temps en un país on els mitjans de transport púbics no és el que millor té.

Sortosament per a mi i per desgràcia per a ell, ja m’han explicat molt sobre Costa Rica i sé quan explica coses amb errades, i sé amb seguretat que ho són, no perquè siga cap experta, res més lluny de la realitat, sinò perquè les he escoltat varies vegades amb anterioritat i a més a més, les tinc escrites al quadern. 

Just ahir, amb José, el conductor que tinguérem vàrem estar parlant sobre com s’arriba a ser guia de turisme a Costa Rica i els estudis que fan falta per treure’s un títol. José ens va detallar els tipus de guia que conviuen en l’actualitat. Segons deia encara no s’exigien molts coneixements per ser guia, era un aspecte que encara estava pendent a la universitat i que urgia reformar-lo perquè el turisme cada vegada exigia més qualitat i més professionals i no es podia seguir amb el que hi ha en l’actualitat. 

El que passa a hores d’ara és que a les reserves naturals i parcs nacionals el que contracten són experts botànics o biòlegs, gent específicament preparada en botànica o en la fauna de la zona. En la resta dels paratges que es visiten del país deixen un poc que els guies que ho són des de fa anys, (com el que hui ens ha tocat) voluntàriament es posen al dia en els seus coneixements, però en este aspecte no hi ha cap control. Cada agència és lliure de contractar a la seua plantilla de treballadors amb més o menys competència.

En el cas de hui, no només no sap del país, a més no sap ni per on anem. Comença a resultar sospitós que entre els dos, ni conductor ni guia, cap d’ells sàpiga el camí que hem de seguir.

Deixem un poc de banda la falta de competència dels nostres guies-acompanyants  i vaig a centrar-me en el volcà Irazu, que és més interessant. Aparquem el vehicle  a només 1 quilòmetre fins el cim seguint un senderol volcànic s’arriba a veure el volcà. 

Fem una passejada pels voltants abans d'anar a veure el cràter.

Realment resulta espectacular la imatge àrida que s’hi veu i el camí d’accés  sembla la foto de la lluna que ens mostren sovint en premsa i televisió. 

En qüestió d’oratge la sort ens ha acompanyat de nou i no hi ha núvols que puguen tapar la visibilitat. 

El volcà està a 3432 metres d’altitud, a mesura que es puja es nota com varia el paisatge i per sort el fred no es fa molt de notar. 

I no em canse de preguntar-me...què tindran els volcans, com els deserts, que tant m'atrauen.

Diuen que està en actiu, però en este cas no és evident com en altres ocasions en que les fumaroles em recorden les imatges bíbliques d’infern. 

Tanmateix els experts diuen, malgrat no ser perceptible en este moment, que contínuament està emetent gasos, núvols de vapor i cendra acompanyat de sacsejades sísmiques.

La vista és impresionant.

L’última erupció va ser relativament fa poc, l’any 1996, però la més forta va ser entre 1962 i1965 quan la pluja de cendra portada pels vents va arribar fins i tot a la capital que va acumular durant tres anys grans quantitats de matèria volcànica que va fer malbé a tota la població i l’economia sobre tot a l’agricultura. cert és que la imatge és espectacular amb dos cràters amb roques escarpades de molta pendent. 

El cràter principal amb aigues verdes sulforoses.

M’he assabentat en baixar del volcà que si el dia és clar, en la part més alta, es poden veure les dos costes del país. Costa Rica és un país estret, entre el pacífic i el Carib la part més estreta té 121 quilòmetres i només 300, la més ampla. Diuen que es pot veure com amaneix pel Carib i el mateix dia, el capvespre pel Pacific. Malauradament el guia i el conductor no ens ha dit res en el moment i no hem pogut comprovar-ho perquè l’oratge ha acompanyat per veure les vistes. Una mostra més de la incompetència professional. Esta zona va ser declarada Parc Nacional l’any 1955 i un poc el conjunt m’ha recordat Timanfaya a Lanzarote, en Espanya el paisatge àrid és semblant. 

I alhora el volcà i la cendra estan envoltats de vegetació abundant.

On més es fa de notar la poca professionalitat dels acompanyants, guia i conductor, que portem és desprès de visitar el volcà. Tots dos busquen un lloc en concret per dinar i ens perdem. Contínuament hem de preguntar en quin poble estem perquè ni el guia ni el conductor saben per on anem. Quina classe de conductor és este, si és que ho és?, i quina classe de guia és el que ha d’anar a un lloc prèviament previst i no sap el camí? Sembla que és la primera vegada que venen per estes carreteres. I ho pareix perquè volem anar a una població propera a l’anomenada Paraiso i no hi ha manera de trobar-la, donem voltes i més voltes i estem perdent un temps que després m’imagine voldrà recuperar amb el sistema de les presses.

Al cap de quasi un hora perduts donant voltes a la població de Paraiso a la fi hem arribat al restaurant que volia. Tindrà comissió, imagine. El restaurant esta abarrotat de gent però al menys s’ha menjat bé. 

Un brot de vida enmig de no res.

QUADERN DE VIATGE, COSTA RICA estiu 2006

Pots llegit més sobre Costa Rica a l'etiqueta corresponent.
Pots llegir més sobre volcans a l'etiqueta corresponent.

FOTOS i MÚSICA: El volcà ETNA (Sicília)

La pujada la fem amb temor. 

Hem d’estar expectants als canvis de color del fum que en tot moment desprèn un dels craters més importants: 

si es torna negre i no és espès...alerta 

s’ha de fugir immediatament.

Volcà ETNA

Música: 

fragments de Pascal Comelade

ITÀLIA: POMPEIA I ERCOLANO, a l’ombra del VESUVI napolità

I quan el volcà es desperta…per allà on passa, ho fa tot cendra…

El Vesuvi, fascinant i atemoridor, està considerat un dels volcans més perillosos del món. Dorm des de l’any 1944. Havíem començat amb entrebancs el viatge i llegir esta informació sobre el volcà de Nàpols no era res encoratjador.

És perillós perquè al seu voltant viuen al voltant de tres milions de persones i les seues erupcions han sigut violentes. A Nàpols hi ha anualment plans d’emergència per si de cas... i en dates previstes, conviden els ciudatans a fer un simulacre d’evacuació. Hi desenvolupen estratègies per salvar vides, bens materials i arqueològics. Val més prevenir que curar. Se sap que les erupcions són cícliques…se sap que produirien terratrèmols forts i molt destructors.

Però estàvem a la ciutat catalogada popularment de “perillosa” , a més a més del volcà, pels nombrosos carteristes que ronden pels carrers i  nosaltres, després d’haver passat l'entrebanc malaurat dels robatori amb violència, en primera persona, ja no teníem por de res.

La ciutat de Nàpols des del camí de pujada al Vesubi.

Així que malgrat saber allò de les erupcions cícliques, volíem veure’l de prop, volíem trepitjar la seua arena volcànica i respirar l’aire del seus voltants. No ens  importà l’ ingredient de perillositat, al cap d’uns dies a Nàpols ja tan se valia...així que ens buscàrem un transport que ens portà allà dalt.

Hi havia autobusos però també nombrosos vehicles que estaven dispostos a porta-nos-hi. Tinguérem sort perquè quan anàrem a contractar-ne un va acudir més gent que buscava el mateix i el preu minorà perquè compartírem vehicle. Va ser un ajust entre viatgers.

El Vesubi  no està lluny de Nàpols, solament a 33 quilòmetres. Sabíem que el vehicle pujava fins a un punt determinat i després havíem de caminar un poc per una ruta establerta que arribà al cim perquè el volcà està a 1270 m d’altura. Pel camí obsevàrem la quantitat de pobles que hi viuen aprofitant-se de la fertilitat de les terres.

Baixàrem del vehicle i començàrem la caminada. No és difícil, no és complicada. Les vistes en tot moment eren espectaculars mirant la badia de Nàpols i l’illa de Capri.

I al final arribàrem. Hi veiérem un gran con, era  el que més destacava. Li donàrem la volta. Lava i més lava. Observàrem els vapors de gasos procedents d’esquerdes, eren fumaroles. Observàrem i callàrem. Els volcans imposen, els volcans obliguen a un respecte. En cap moment oblidàrem que el Vesuvi estava actiu i podia fer-se de notar quan volguera.

L'acces no era dificil, tal volta un poc fatigant...
Conserve poques fotos i de poca qualitat. 
No hi havia temps per a fotos durant l'ascens.

Amb este visita havíem complit el desig despert des del mateix moment d’arribar a la ciutat  quan vàrem veure la silueta del  volcà a la badia de Nàpols. Personalment havía satisfet la curiositat que em desperta cada volcà que m’hi trobe pels camins. Així, ja en tenia un més al meu llistat, perquè com he dit en nombroses ocasions, allà on vaig els busque.

El cràter, imponent, com en tots els volcans.

Faig dos fotos i les ajunte...és el mètode rudimentari però en esta ocasió és suficient per poder comprovar com és de gran el cràter del Vesubi.

I si el volcà Vesuvi és tan afamat és perquè l’any 79, concretament el 24 d’agost, una erupció va arrasar Pompeia i Ercolano. Els  terratrèmols destruïren  les ciutats i tones de cendra les sepultaren.

Visitàrem primer Pompeia i férem una passejada en silenci per les ruïnes. Diuen que la majoria de gent va morir en enderrocar-se els edificis i no per la pluja de cendres. Millor pensar-ho així, encara que qualsevol mort és roina i irremeiable i el sentiment que sentiria aquella gent en veure la mort arribar, en adonar-se’n com el Vesuvi tirava el foc i que els arribava de sobte, deu ser d’una esgarrifosa angoixa intentar respirar i no poder per l’asfixia, intentar fugir i no saber com ni on.

En Pompeia causa gran respecte observar com va quedar la ciutat despres del desastre, és dificil imaginar la desgràcia, el caos...

Després visitàrem Ercolano, i m’agradà més...tal volta perquè no té tanta publicitat darrere i era una ciutat més menuda, se suposa que n’eren al voltant d’un 5000 el que l’habitaven mentre que a a Pompeia s’estima que n’eren de 10000 a 25000. Ercolano estava més propera al cràter però la direcció del vent va minvar el desastre, així i tot quedà sepultada sota 23 metres de material arribat des del cràter i la majoria de víctimes foren per estes onades dipositades i les altes temperatures.

Ercolano també va sofrir les conseqüències del despertar del volcà.
Estes ruines són ménys visitades que les de Pompeia, que són les més afamdes.
Particularment m'agrada més Ercolano, tal volta perquè hi havia menys gent visitant la ciutat.

Ni una ni altra ciutat foren reconstruïdes i encara que van haver sobrevivents de la catàstrofe, la seua localització va ser oblidada fins el segle XVIII. 

Per la meua banda, en una i en altra el sentiment era el mateix,  una mesclà  d'agre-dolç que tantes vegades experimentes en veure una cosa desitjada. No m’agradà el que estava veient. Pompeia i Ercolano, tan afamades i tan visitades estaven descuidades, tota Nàpols ho estava, tota la ciutat s’hi veia deteriorada, però Pompeia..Ercolano....em dolia en l’ànima veure un Patrimoni de la Humanitat en eixes males condicions. Hi havia brutícia i descontrol. La gent tirava deixalles per on volia, en racons amagats que alhora eren fàcilment visibles per a tothom. I que és el que sempre passa? Que si veus brutícia no importa embrutar. Total un paper o pot de llanda més! Que li fa?

Actualment Pompeia i Ercolano són dos ciutats que estan en perill de perdre la catalogació de Patrimoni de la Humanitat, s’han trobat humitats, han caigut edificis...la brutícia continua...Pompeia està abandonada per part de les autoritats competents. Cada dia la visiten milers de turistes, i eixe allau també fa malbè. Són massa gent trepitjant uns carrers històrics... i no per l’allau, que també pot ser, sinó per la falta de vigilància. Hi ha parets ratllades amb escrits, símbols d’amor...no hi ha altre lloc?...unes parets que guarden tanta història! La falta de vigilància és la culpable d’este aspecte i la falta de dedicació pressupostaria en matèria patrimonial és el que fa que els edificis acaben per caure després de sofrir les intempèries de l’oratge i la decadència pròpia del pas del temps. El desastre va arribar l’any 2010, quan  caigué un edifici situat a l’avinguda principal, “la Domus de los Gladiadores” on s’entrenaven els atletes en l’antiga Pompeia i l’any 2011, altre mur va caure, el del pati de “la casa del moralista”.

Dos anys  ha donat la Unesco a Itàlia de termini per posar al dia la conservació de les zones arqueològiques i fins final d’any té de temps per explicar les mesures de protecció que ha de portar endavant. Sinó d’estar a la llista de Patrimoni de la humanitat passarien a formar part del llistat de patrimoni en perill http://whc.unesco.org/en/danger/. Seria un desprestigi per al país que per altra banda és el que més patrimonis de la humanitat conserva.

L’amenaça és ferma però el govern italià fa poc cas, no li dóna la urgència que reclama la Unesco. Seria una llàstima. Itàlia i Nàpols perdrien una font d’ingressos turística important...però sembla que l’ interès per mantenir la cultura estan en segon pla,  hi ha retalls en Patrimoni i això està fent-se de notar.

Cultura, Patrimoni i educació són intocables per a una nació i qui no li dóna valor, sofrirà conseqüències. En el cas de Pompeia i Ercolano corren el perill de quedar de nou soterrades, i esta vegada no per la cendra.

REFLEXIONS POSTERIORS, NÀPOLS, estiu 2004

* Pots llegir més sobre Nàpols:
NÀPOLS, Passeig per la ciutat
AVENTURA DESVENTURADA-I
AVENTURA DESVENTURADA-II
AVENTURA DESVENTURADA-III
AVENTURA DESVENTURADA-IV
*I sobre altres parts d'Itàlia en l'etiqueta corresponent.

GUATEMALA: Llac ATITLAN, caminant entre panís

El millor per conèixer un país és capbussar-se en la vida de la gent local per adonar-nos-en del que passen cada dia i així arribar a entendre’ls.

Va ser un dia complet, preciós, primer barrejant-nos entre indígenes, després endinsant-nos entre el panís i al final fent un dinar molt familiar. Començàrem pel matí coneixent millor a Romeo, un ladí casat amb una italiana que era qui anava a acompanyar-nos en este dia de caminada entre panís. A Guatemala conviuen indígenes i ladins. Els ladins tenen mescla de sang, no arriben a ser indígenes ni tampoc blancs. Romeo era guia i li agradava la muntanya, amb ell férem una caminada de dos hores. Però abans descobrirem l’autenticitat dels mercats rurals locals, allunyats del muntatge turístic. Estos mercats, el de  Sololà i el d’Almolonga, “d’ells i per a ells” es mereixen capítol a banda i ja el tenen.  

La caminada seguint una senda guiada per Romeu en portà fins el cim, de d’on s’hi veia el llac Atitlan preciós.

Romeo, amb la seguretat que dóna ser un ladí amb estudis, ens explicà moltes coses que ens feren veure la realitat passada i la present que estàvem trepitjant. Ens parlà de religió, de política, de societat...de vegades la mateixa gana de parlar i la confiança que fàcilment es creà, el feren expressar opinions molt personals que als nostres ulls, tan allunyats, de vegades podien resultar radicals, però cadascú té la seua opinió i la seua perspectiva i en este cas ell tenia el màxim coneixement del tema del qual es parlava. 

Aquell dia després d’endinsar-nos entre la multitud de colors uniformes al mercat de Sololá  i adonar-nos-en que malgrat la quantitat concentrada s’hi respirava un aire de tranquil•litat lluny de crits i sorolls, Romeu ens va portar al seu café, per mostrar-nos així que, a més amés, era un ladí amb èxit, que havia aconseguit portar endavant un negoci propi. Era amo d’un cafè modern i ben condicionat, molt acollidor, amb una llibreria inclosa i una bugaderia que regentava la seua dona italiana. A més a més s’hi dedicava a preparar també turisme de l’estil mig solidari com el que estàvem fent nosaltres.

El café de Romeu era molt acollidor i complet:: servei de bugaderia i cafeteria, alhora que llibreria.

Amb el sabor del bon café expresso preparat per Romeo, anàrem a fer la caminada prevista que ens va portar per les muntanyes que voregen el llac Atiltlan. Primer vam pujar una costera que donava a unes granges habitades. 

En el primer tram de la caminada, sempre costera amunt, trobàrem moltes granges i alguns xiquets en el camí. Quan hi havia una porta entreoberta, no dubtàvem en mirar per poder xarrar amb els grangers. L’amiga Vicen sempre estava a punt per a la conversa, tot ho volia saber, res se li quedava per preguntar... 

Per estos paratges, Romeo ens contà com Patrick, el belga que ens havia organitzat el viatge, va iniciar el seu periple guatemalenc. Patrick va arribar de Bèlgica per encetar un projecte amb animals i el destí el va portar a una d’estes granges envoltades de conreu de panís. L'amo de la granja on va parar Patrick en primer lloc, tenia unes quantes filles i el belga, que no va aconseguir portar endavant el seu projecte, si va conquistar a una de les filles, a Glòria, a la que no va dubtar en emportar-se al seu país. Però Guatemala atrau i ell va tornar canviant el seu projecte inicial per altra empresa ben diferent però amb la qual dóna de menjar a molta gent que ho necessita.

Veritablement va ser un privilegi poder admirar tanta bellesa caminant entre camps de  milpas, configurats geomètricament. Milpas és la manera com anomenen allà el panís. A un costat veiem el conreu que seguia fins quasi el cim de la muntanya, a l’altre costat, més conreu que arribava quasi fins l’aigua verdosa del llac. Amb els volcans com a fons tocant els núvols i de vegades el núvols tocant els volcans.

El llac Atiltlan, segons diuen, el més bonic del món...està envoltat de milpa, el panis, sustent dels maies i dels guatemalencs des de sempre. 

Tinguérem algú que altre tram de costera forta i un poc dificultosa que vam passar com vam poder perquè Romeu, que caminava àgilment com les cabres, creient que tots ho fèiem igual que ell, no ens va donar cap cop de mà en moments que ho necessitàvem.

 Cadascú caminava al seu aire...i en moments de costeres més empinades , com no podiem seguir el ritme de Romeu anàvem a soles..

Un goig de passeig i una plaer per les vistes que trobàrem en arribar al punt més alt. Era inevitable fer parada per contemplar la vista dels volcans contemplant el llac i fer fotos.

Quina meravella, solament per admirar en tot moment tanta bellesa, val la pena fer la caminada...

Després tocava baixar. El descens el férem per altre caminal, sempre seguint les passes del guia expert que dominava aquells camps.

La baixadava ser menys pesada i en alçar la vista continuàvem contemplant i gaudibt del paisatge que era el mateix llac Atltlan però des d’altra prespectiva.

El passeig va ser gratificant, però més si cal el final, quan de tornada paràrem en una caseta a la muntanya prop de la carretera que portava directament a Panajachel, era la casa de la germana de Glòria que ens havia preparat el dinar. Un dinar pel que pag'arem solament 3 euros.

I després de l’esforç... a parar la taula i a dinar...i les vistes impressionants...

Hi estava també Glòria ajudant a preparar el menjar a la germana, i el seus juganers nebots que eren un encant. Els xiquets reclamaven la nostra atenció i jo els la donava. Sovint preguntaven i jo, sense poder-ho evitar els contestava. 

M’agradaven eixos xiquets tan espavilats. Entre rialles notava que estaven fent-se escoltets a l’orella uns a altres i els vaig demanar que volia saber què era. Aleshores em digueren la coseta més bonica del dia i del viatge, bonica i alhora sorprenent. I és que vaja on vaja em troben dobles...fins i tot en Guatemala...i este no va ser l’únic cas. La coseta bonica que em digueren, més per la forma que pel contingut, era que em semblava a una nina que eixia a la tele. Una ocurrència infantil realment afalagadora...

Els xiquets de la casa...sempre a punt per jugar...

Esta clar que els xiquets són el meu fort... siguen d’on siguen, tots me’ls emporte al meu terreny...Em vaig fer una foto amb ells prometent-los que els la faria arribar per correu electrònic per mig de l’oncle Patrick. I així ho vaig fer.

Va ser una situació molt familiar. No ens comportàrem com convidats passius perquè ajudàrem a parar i desparar taula. Ens feren arròs blanc amb carn a la brasa i meló d’alger de postres. 

Parlàrem dels problemes que els envolten: tràfic de drogues, corrupció, delinqüència...del tema de la religió. Això de parlar amb gent local, ho estàvem fent tots els dies i va ser una sort perquè al final del viatge després d’haver escoltat al voltant dels mateixos temes diferents versions, segons zones i gent, poguérem contrastar les opinions i no es quedàrem amb la subjectiva d’una sola persona. 

Un goig de dinar pel lloc, per les vistes al llac i als volcans, per la tertúlia en acabar...i també per la tornada a Panajachel, que va ser divertida anant amb picop, la furgoneta destapada que a Guatemala fa de transport entre pobles i on anàvem asseguts i acoblats per no caure.

Amb el picop, la manera local, anàrem des de casa de la germana de Glòria fins a Panajachel.

Amb este curt viatge en picop no va acabar l’odissea del dia perquè en entrar a Panajachel vaig haver d’anar amb Glòria a comprar-me unes botes de muntanya perquè les meues xiruques les havia destrossat en la caminada entre panís. Això em va permetre veure el Panajachel allunyat del turisme. Vam estar buscant per les tendes locals on van a comprar solament ells i per on Glòria es movia com peix en l'aigua. Al tercer intent les trobàrem, no va ser fàcil, però... quina sort!. Per 160 quetzals (al voltant de 16 euros) tinc unes botes que en Espanya no m’hagueren costat menys de 60 o 70 euros...També s’ha de dir que va haver molt de regateig.

Panajachel és un del pobles del llac Atitlan més conegut i turístic.  

Nosaltres vam poder veure tambè la part més desconeguda.

Amb la satisfacció del dia passat de manera tan agradable, arribàrem a l’hotel, descansàrem, donàrem una volta sopàrem i a dormir...Els costums canvien quan s’eix de viatge i en esta ocasió les circumstàncies portaven a anar-se’n al llit promptet. Les circumstàncies i també el cansament del cos pel trot del dia caminant i les matinades voluntàriament obligatòries. No estàvem fent un viatge estressant però si ple, amb tots els moments del dia ocupats. 

I quan el sol s’amaga...és l'hora màgica...
però estem tan cansats que toca descansar...

REFLEXIONS POSTERIORS sobre GUATEMALA 2009

* Pots llegir més sobre Guatemala en l'etiqueta corresponent