CADIS: el poble de SAN LUCAR DE BARRAMEDA

De San Lucar de Barrameda destacaria dos coses: la “manzanilla” que és orgull i ànima de  Barbadillo i la fundació Medina Sidonia que és un arxiu històric valuós. 

L'olor a  vi està en l'ambient....el sabor de la història també.

SAN LUCAR DE BARRAMEDA és un poble gran mariner on hi ha palaus de famílies aristocràtiques com la de Medina-Sidonia, residencia de Luisa Isabel Álvarez de Toledo, que entre altres títols nobiliaris ostentava el de Duquesa de Medina Sidonia. El palau està situat en una plaça cèntrica molt a prop de l’església del segle XIV Nuestra Senyora de la O. El palau és d’estil renaixentista i és monument historicoartístic des de 1978.

Mirem cap a un costat i tenim l'esglèsia, mirem cap a l'altre i està el palau, entrem hi a mirar i ens fixem en uns fanals de l'entrada que ens agraden i que ens conviden a seguir mirant.

I em pare a parlar d’esta duquesa, per ser historiadora i escriptora, i per ser com era: fugia de l’ostentació que la sang obligava i de les normes rígides que comporten. I també pare l’atenció en este personatge que va morir el 7 de març de 2008, perquè al seu palau, on va viure gran part de la vida i on va morir, guardava l’arxiu privat més important d’Europa, amb més de 8 segles de la nostra història.

I això poca gent ho sap. San Lucar és conegut arreu del món pel seu conjunt historicoartístic declarat patrimoni l’any 1973, també per la seua gastronomia de peix i sobre tot per la manzanilla, també pel turisme estival i les carreres de cavalls que s’hi fan a la platja declarades d’Interès Turístic Internacional, però molta gent desconeix l’existència d’este arxiu i qui era la persona que més temps s’ha dedicat a ell.

Una vegada passat el reixat on està el cartell que ens diu on estem, hi ha una part oberta que dóna a la porta principal d'entrada, però tambè dóna a un jardí lateral per on ens enfilem.

No era una dona típica, va ser membre del partit socialista i va destacar per la lluita antifranquista, va ser empresonada, per la qual cosa se li va donar el nom de "la duquesa roja".

Nosaltres no accedim a l’arxiu privat, això és un privilegi per a historiadors que són els que no es perden amb tant de coneixement a l'abast, però si accedim a un pati, on entrem sense saber si està o no està permès. Com està l’accés obert ni s’ho pensem. El blanc ressalta, les flors també, és un lloc agradable per passar el temps.

Passegem pel pati com si fos casa nostra. De sobte pense, hi haurà algú mirant per qualsevol finestra del palau? i pense que estic envaïnt una propietat privada...tanmateix hem entrat perquè la porta estava oberta...

Però abans de parar a l’edifici dels Medina Sidonia, hem entropessat de camí, pujant per la Cuesta de Belen amb un monument molt valorat i reconegut, són Las Covachas. Las Covachas d’estil gòtic tardà, és una galeria porticada construïda a finals del segle XV. 

Està format per deu arcs ogivals que descansen sobre unes pilastres gòtiques en les quals s’hi veuen figures mitològiques. Estan adossades al palau ducal de Medina Sidonia, i antigament seria una entrada al palau.

"Las Covachas"

De San Lucar de Barrameda a més visitem l’Ajuntament. És el palau Orleans -Borbon conegut com el Palau municipal, antiga residencia d’estiu dels ducs de Montpensieur. 

Crida l’atenció, només  passar per la porta i obliga a entrar. És per l’estil com està construït i decorat, un estil eclèctic molt propi del segle XIX: les façanes són d’estil mudèjar i clàssic italià i per dins l’edifici, diuen hi ha una barreja d’estil xinés egipci o angles...diuen que és tot un caprici de qui ho manà fer. L’ajuntament està envoltat d’un jardí d’estil anglès dissenyat per botànics francesos de fama.

Edifici seu de l'ajuntament i el jardí que l'envolta.

En el nostre deambular arribem fins el castell, defensa de San Lucar i del riu Guadalquivir. Destaca la torre hexagonal, des d’on segons conta la història, la Reina Isabel La Católica va veure per primera vegada el mar.

El castell

Però, a banda de l’art i de la historia, San Lucar també té una ànima, la de les bodegues de Barbadillo. És el que per tot arreu es respira i també s’olora. Les bodegues Barbadillo fundades l’any 1821, ocupen convents, palaus...envolten el castell. En tot San Lucar de Barrameda les bodegues Barbadillo estan presents. 

A l'esquerra un racó de San Lucar a la dreta un carrer de camí a les bodegues Barbadillo, que ocupa gran part del centre. 

Són una empresa familiar que després de sis generacions han sabut mantenir els arrels conjugant-los amb modernitat. Eixa és la clau de l’èxit, eixa, a més d’haver creat la manzanilla, un vi singular, distint i únic al món, com diu la pròpia publicitat.

Entrada a les  afamades bodegues  i cartell conmemoratiu de l'empresa.

QUADERN DE VIATGE: CADIS i PROVINCIA ANY 2010

GRÈCIA: Les illes de MIKONOS i PATMOS

Del creuer de l'Egeo: el millor la comoditat i el pitjor, les presses.

En el nostre recorregut per les illes de Grècia, la primera illa on parem és MIKONOS. Em recorda un poc a la nostra mediterrània Altea, per blanca, pel sol, per l’aigua neta i clara, pels carrers estrets i emblanquinats. Diuen de Mikonos que és l’illa més divertida de totes les de l’Egeo. No podem comprovar l’ambient nocturn però si el de la vesprada i en el nostre curt recorregut trobem un grapat de  llocs de copes, i la majoria són locals amb gent elegant. El preus no són barats en Mikonos, serà així com selecciona l’illa els visitants.

Panoràmica que defineix l'illa de Mikonos: els molins i les terrasses al port.

Diuen de  Mikonos que atrau ambient gai, però en la mateixa illa volen desfer el tòpic dient que no és tant com es vol catalogar, té l’ambient semblant a qualsevol illa com Eivissa o Tenerife. El que cap persona pot negar és que en Mikonos la gent està oberta a tot. El que s’ha de tenir en compte és que és una illa menuda, les distàncies són curtes i les relacions humanes són fàcils. I en els carrers principals cada façana és un club o discoteca. Cada vegada més és destinació única de vacances i lloc que els visitants repeteixen sovint any rere any. La festa està garantida però no arriba als horaris infinits d’Eivissa, en Mikonos a una hora determinada es tanca i qui vol continuar-la hi ha locals concrets.

Els carrers de l'illa són blanc i néts, il.lumniats per l'ambient clar que proporciona el sol que ompli els carrers durants molts dies a l'any. 

En el nostre deambular pels abarrotats carrers parem l’atenció en les flors i colors de les  façanes de les pintoresques cases, la majoria blanques i blaves. Ens conten que en estos aspectes “parlen” i és que el color és simbòlic. Le flors i elements blaus davant d’una casa ens diu que hi habita gent que viu del  mar, en canvi les el color roig ens dóna a entendre que no.

Els colors de les portes o façanes ens conten sobre els habitants de les cases: qui viu dins i què fan.

Pugem cap al barri de Castro a la zona alta. Passem per l’església, que segons diuen és la més important de totes les de l’illa, i per la catedral. El sol ens acompanya, per sort, amb brisa. Els sol ens bronzeja sense buscar-lo i sense adonar-nos-en, segur que mirant-nos a l'espill i observant-nos la cara morena, en acabar este viatge, recordarem este passeig i el seu efecte a la pell. He llegit en la publicitat de l'illa que Mikonos, i deu ser cert,  té més de 3000 hores de sol a l'any. Al menys estes hores que jo hi passe són fidels a la publicitat i en esta ocasió no ens enganyen.

L'esglèsia de Mikonos, blanca i blava sintonitzant amb els colors predominants.

I en la part baixa passegem per la  coneguda com xicoteta Venècia amb cases que miren al mar amb balcons de fusta i que són la majoria bars de copes. Un lloc privilegiat actualment i tambè en l'antiguitat perquè segons conten estes cases, la majoria de tres altures i que tingueren el seu esplendor al segle XVIII, eren propietat de la burguesia sorgida pel desenvolupament del transport i del comerc. Es diu tambè que moltes tenien una porta directa que anava des del mar a una dependència amagada de la casa per guardar secretament el botí del pirates.

Vista del que es coneix com la xicoteta Venècia a la part baixa, on les balconades tenen precioses vistes al mar.

Però si hi ha una imatge que caracteritza l’illa són els molins de vent, símbol de Mikonos. El vent, sortosament bufa molt en esta illa, diuen que entre 200 i 300 dies a l'any. Antigament hi havia 15, i el feien servir per moldre el blat, el propi i el que els arribava d'altres llocs.

Els molins, són icon de l'illa. Els veiem de lluny...i de prop...

De Mikonos anem a PATMOS per visitar el monestir de San Juan que data del segle XI a.C i conserva encara el caràcter de fortalesa medieval. Per alguna raó es diu que és una de les illes més sagrades per al món cristià.


Patmos té 63 km de costes i és una de les illes habitades més menudes. Té una curiosa forma de 8 plena de colines rocoses, poca vegetació i dos poblacions importants. Skala és una, el port on transcorre la major part de la vida de l’illa. És la zona més moderna i les seues cases són blanques, color que predomina en totes les illes.

L’altra població és Patmos Jora, la ciutat antiga, i sembla que el temps no haguera passat per ella. És on està el monestir de San Juan teòlogo. Destaca per ser una enorme edificació bizantina envoltada d’una muralla.

Arribem a Patmos amb el temps cronometrat...en els creuers la puntualitat és fonamental. De camí al monestir, veiem carrerronets i temples d'arquitectura semblant a Mikonos.

El monestir està construït en la part alta de la colina, domina tota l’illa i ofereix unes vistes boniques de les illes del voltant. Des del punt de vista artístic, el museu del monestir posseeix relíquies úniques de l’art bizantí. En una capella està el sarcòfag del plata del seu fundador amb el cos envoltat amb tela d’or. També es pot visitar la gruta de l’ apocalipsis que és una menuda cova excavada en la roca. És el lloc segons es diu se li va dictar  a l’apòstol  l’apocalipsi a traves d’una esquerda en la roca.

Però malauradament en Patmos no em deixen entrar al monestir perquè la meua vestimenta no és l’adequada. I tampoc val tapar-se de manera rudimentària amb un mocador gran. Encara que porte els muscles tapats, puritanament, ensenye les cuixes amb els pantalons curts, així que em resigne i espere a la porta, mentre els amics entren i el visiten.

A la part alta està el monestir on a mi no em deixaren entrar, se me veien les cames i no tenia res per poder-les tapar.

I de Patmos, el vaixell s’enfila cap a la costa turca que està a només 18 km, perquè anem a EFESO. Però a este apartat, pel seu paper en l’època romana li dedique un capítol a banda.

QUADERN  DE VIATGE,  GRÈCIA 1994

COSTA RICA: Per les muntanyes de TILARAN

Hi ha moments en la vida que no se sap com reaccionar...

Estem de camí al volcà Arenal i necessite escriure. Malgrat l’organització digna de ressaltar en tot el país en qüestió de turisme, este viatge està ple d’imprevistos, encara que especifique que no tots són roïns. Estem viatjant com voliem, molt lliures, ho tenim mig organitzat, amb els llocs de dormir i els trasllats contractats, la resta sense horaris. Tanmateix en realitat no sabem molt bé què anem a trobar en cada moment, malgrat ser de les persones que ho estudien tot abans de viatjar. En som dos i tot i que és un "paquet de viatge", anem a soles. Sovint els paquets resulten més econòmics que els contractes individuals, perquè disposen d'ofertes en hotels i en avions que un particular no té.  

El conductor que ens ha d’acompanyar de Monteverde cap al volcà Arenal ha vingut abans d’hora i com ja estàvem a punt, tot seguit hem pujat al vehicle per anar-nos-en.  Este conductor no ha mirat cap paper, simplement ha preguntat per un nom, el meu, i cap allà que ens hem enfilat. No recorde com li deien, no sé tampoc si ho va dir. Com va demostrar ser un poc poca-solta, “Poca solta”  és el nom que se li queda.

Des de Monteverde anam cap al volcà Arenal, però ho fem travessant les muntanyes de Tilaran. 
Si fórem més gent, aniriem en autobús, encara que per estos caminals de fang i clots no ho podriem fer...
Com només som dos persones les que fem este trajecte, tenim conductor propi: un inesperat privilegi que ens hem trobat en este viatge a Costa Rica.

El primer que ha fet, ha estat dir-nos que ens espera un camí de poc més d’hora i mitja de viatge i que seria fastigós perquè anava a ser per les muntanyes, per pista de terra i pedres on hi ha moltes revoltes. En un principi ens estranyà un poc el que ens deia sobre la durada perquè ens esperàvem més. Tanmateix hem callat els nostres dubtes i hem esperat que el Poca-solta donara en algun moment algun detall esclaridor.

Entre bots que ens feien saltar constantment del seient, hem anat per una muntanya a més de 1500 metres d’altitud acompanyades de boires i pluges dèbils continuades, i d’esta persistent pluja no ens hem estranyat per estar a la muntanya de Tilaran, que és un nom indígena que significa “lloc on sempre plou”.

Conforme pugem...més boires, més fred...i  comença la pluja intermitent.

Hem passat per nuclis menuts de població, per paratges on s’hi veien cases disseminades i solitàries i hem notat com ascendíem en altitud perquè el fred es feia sentir cada vegada més.

Hi ha molta vegetació .

Les finestres les hem deixat obertes perquè amb tant de moviment de vehicle i revoltes hi havia perill de mareig. L’aire fresc de la muntanya ha ajudat a portar millor el trajecte.

...i malgrat entrar aire gelat...cal obrir finestres...Quines revoltes...Quin caminal! 

Només pujar al vehicle hem encetat una conversació amb el Poca-solta, primer sobre l’oratge en general, després sobre les pluges de Costa Rica i la sequera d’Espanya. I amb eixes estàvem quan hem arribat a un indret que no era exactament una població, eren grups de cases disperses a 1600 metres d’altitud.

I mirant mirant el paisatge...començà una situació inusual, de les que no se sap com reaccionar, de les que veus com comença i no vols imaginar el final...

De sobte ha passat una cosa inesperada, fins el moment tot havia estat normal. Ens hem estranyat quan el conductor parava el vehicle i es quedava mirant la façana d’una casa. Nosaltres dues ens hem mirat sense entendre el per què de la parada al camí i esperant una explicació per part del Poca-solta. Un poc neguitoses ens hem adonat que ell també ho estava perquè mirava sovint el rellotge. No hem gosat preguntar.

Faig fotos que no sé com eixiran  amb els bots i la velocitat del vehicle. 

Als pocs minuts hem començat a entendre. De la casa ha eixit una xica que ha pujat al nostre vehicle i després de saludar-nos dient un amable hola, ha començat a parlar amb el Poca-solta. I ja s’han acabat les paraules amb nosaltres. Cert és que la situació ens ha resultat desconcertant. La situació confusa ha continuat quan uns metres més avant de nou el Poca-solta ha parat el vehicle perquè pujara altra xica. Ja no sabíem què pensar i al cap ens han vingut tot un sortit d’especulacions. Sobre tot tenint en compte que l’última jove en pujar anava amb roba molt ajustada i escot molt generós, del qual el nostre conductor se n’ha adonat posant-se-li el ulls grans com a plats i brillants d’entusiasme.

Camins de terra i de fang, camins intransitables, 
com diuen els locals...està bien asi, todo és acostumbrarse.

Nosaltres estàvem atònites, tanmateix hem continuat sense preguntar. Donava la sensació que en aquell vehicle nosaltres dues no pintàvem res. Molt educada la segon jove ens ha saludat i tot seguit han començat una animada conversa que ha entrat en el terreny personal. En cap moment han pensat que estàvem darrere escoltant. Parlaven els tres, però era sobre tot el Poca-solta qui preguntava a la xica de l’escot. Ella riallera i segura del seu poder i magnetisme contestava seguint el flirteig que el conductor havia iniciat.

Des del seient de darrere, perquè les xiques estaven situades davant junt al conductor, hem escoltat cada detall de la conversa intentant que no se n’adonaren de la nostra indiscreció. Era inevitable no parar l’orella, perquè en cap moment han baixat el to de veu. Han parlat com si estigueren sols, com si hagueren oblidat que els seients de darrere estaven ocupats per gent que entenia la llengua que parlaven. I la veritat és que no sols escoltàvem també observàvem cada gest del Poca-solta a traves de l’espill retrovisor. Ells, capficats en els seus enraonaments, ni se n’adonaven, perquè la conversa ha adoptat un to íntim i personal.

Més que nuclis de població hi ha cases disseminades.

En els tres quarts que ha durat l’animada xerradissa hem deduït que a les xiques les havia conegut en una festa del dissabte anterior i que el xicot, que passava dels trenta, entre rialles i alcohol havia convidat la jove de l’escot, que era la que li agradava, a portar-la al treball per així evitar el transport públic. Només calia mirar-li els ulls al Poca-solta per notar com se la menjava amb la mirada. Pensem que la de l’escot havia acceptat amb la condició que l’amiga també anara amb ella i  així no anar a soles... per no deixar tant a les clares en un principi unes intencions que s’hi veia de lluny compartia.

I les cases tenen els seus animals... 
docilment mengen la nutritiva herba que en estos paratges sempre està verda. 

Ell no va perdre detall quan la xica dels seus desitjos, li contava una vida d’esforç i de treball lluny de la seua família a la que esperava en estos dies impacient. La xica volia que els seus parents se n’adonaren de com havia progressat i havia sabut eixir-se’n sola sense ajuda, tenia ganes que els pares admiraren la casa on s’havia establert amb la seua empenta i amb poques ajudes. El conductor preguntava encuriosit si se’n tornaria a la casa familiar i ella esvanida del que havia aconseguit, deia que el seu lloc era on ara vivia, mentre feia l’ullet al Poca-solta donant-li esperances de continuïtat en la relació.

No ens podem queixar, hem estat quasi una hora molt distretes i trafegoses intentant fer dues coses alhora. Per una banda admirar el paisatge muntanyenc que ens ha envoltat en tot moment i alhora no perdre el fil de la conversació que cada vegada ha anat enganxant-nos més. La jove que havia pujat en primer lloc, l’amiga, ha parlat poc, la major part del temps s’ha limitat a escoltar i de segur també ha fet les seues deduccions del flirteig que s’hi respirava. Tal volta la seua situació ha estat més incomoda que la nostra perquè estava asseguda just enmig dels interlocutors entusiasmats amb les seues coses i les mirades “luxurioses” es creuaven per davant d’ella.

En un moment donat, en arribar a una menuda població, just davant el supermercat les joves han baixat. Segurament era el lloc on treballaven.

Tal volta no era la primera vegada que el conductor feia de taxista voluntari i altruista. Qui sap? Una vegada han baixat les passatgeres improvisades, ens hem quedat de nou tots tres en el vehicle. En els minuts següents el Poca-solta ha estat callat segurament absort en els seus pensaments sobre la xica i analitzant les possibilitats amb ella.

Les granges semblen abandonades, però no ho estan.

No ha donat cap excusa, encara que no ha fet falta res per entendre. I tampoc ens ha donat cap explicació uns minuts després en rebre altra sorpresa. Encara no havíem eixit de la població, el vehicle s’ha aturat perquè pujara un xic amb el qual ha demostrat molta familiaritat. A la nostra estranyesa s’ha afegit un poc de preocupació perquè no sabíem si ens podíem fiar d’aquells xics, tan comunicatius i extravertits, dels quals depeníem totalment en aquells moments.

No era una situació normal la que estàvem vivint camí del volcà Arenal, afegint a més que era un lloc apartat, allunyat i incomunicat de tot. Tanmateix els dos amics començaren una conversa amb nosaltres amb la qual, a poc a poc, van aconseguir que els agafàrem confiança i que espantàrem pensaments desconfiats.

La veritat és que la xerrada va ser interessant i ens va mostrar el tipus de vida que es porta en la muntanya. És curiós com esta gent s’adapta a les circumstàncies en les que viu. És un viure de manera aïllada i amb autosuficiència. En estes muntanyes, cada nucli de població té els serveis mínims per viure, hi ha menudes escoles i tenen llocs d’esplai, generalment el bar, i  una cosa que mai falta enlloc és el camp de futbol.

Este cavall s'estranya quan em veu traure la càmera de fotografiar...

Notem que falten hospitals, al menys no n’hem vist molts en el nostre pas ràpid per la població dispersada. La conversa amb els dos xicots, el Poca-solta i l’amic, ha girat al voltant de què passa per estos paratges quan hi ha una urgència mèdica. Però ens contesten que no és motiu de preocupació perquè a la població de Tilarán hi ha metges que atenen perfectament i que estos visiten els pobles de manera periòdica, que no és diària ni setmanal. Volem saber més. Preguntem què passa amb les dones que es posen de part. La resposta és la mateixa, diuen que no passa res, molts xiquets naixen a les cases i algunes mares que necessiten algun tipus de cura especial i han d’arribar a l’hospital, van per esta intransitable via sense problemes i si per efecte dels bots al camí els xiquets naixen abans del previst, sempre hi ha algú que fa de comare improvisada i trau la situació endavant. No suposa cap problema ni la distància ni el camí que està fet pols i que no tenen cap interès en asfaltar-lo.

Arreglar-lo si que ho fan, de fet trobem un camió que està apanyant els desperfectes d’un despreniment de terra per les pluges. Un barranc se n’ha anat avall, just parant damunt del camí i cal llevar terra i aplanar el terreny per fer-ho transitable. Les obres de reparació ens reté durant uns deu minuts i no sembla un problema esperar, tothom està  acostumat.

Per fi, al cap de dues intensives hores des d’iniciar el trajecte a Monteverde hem parat. Hem tardat un poc més del que havia vaticinat el Poca-solta però molt menys del que tarda l’autobús regular quan fa este trajecte de Monteverde a Tilaran. L’autobús fa 30 quilòmetres i tarda 3 hores.

No sabem on estem perquè només hi ha un bar que es diu EL CRUCE, tampoc sabem  per què estem enmig de cap lloc, ja que el Poca-solta i l’amic estan molt enfeinats preguntant i anant amunt i avall i no ens ho diuen. Nosaltres no tenim més remei que confiar amb estos dos individus i simplement estem deixant-nos portar per les circumstàncies. No tenim més remei que confiar.

EL CRUCE? i ara on estem?  mirem per on mirem no veiem res, el llac Arenal i lloc solitari i abandonat.

Al moment d’acomiadar-nos hem sabut que l’amic del Poca-solta és també conductor de l’empresa, i també hem sabut els nostres immediats “plans de futur”. Anem a creuar el llac Arenal. El Poca-solta i l’amic ens han deixat en mans del conductor de la barca. És altra cosa inesperada. Mirant el paisatge que ens envolta, entenem perquè s’han reduït les hores que esperàvem de les nostres deduccions del principi. Nosaltres havíem comptabilitzat el quilometratge fet pel camí terrestre, que és com crèiem en tot moment que anàvem a fer-lo, i el fet de creuar el llac redueix el temps en més de dues hores. Ara  entenem moltes coses.

Mentre escric i estem esperant en este paratge inhòspit arriben uns quants vehicles plens...però de nou, segons ens diu el Poca-solta com acomiadament, no anem a creuar el llac amb esta gent. Nosaltres ho farem a soles.

De sobte apareix més gent...continuem sense entendre res...

I arriba tambè una barca...que és per nosaltres a soles!!! 
Després mentre creuem el llac, Carlos el conductor de la barca que ens acompanya, ens dóna una possible explicació: 
Tothom fa el trajecte de Costa Rica al reves que nosaltres...per això no tenim companyia mai.

El volcà Arenal és la nostra pròxima parada...generalment les boires tapen el cim...ara no, i ens preguntem, tindrem sort i veurem com la lava s'arrossega cap avall?

QUADERN DE VIATGE , COSTA RICA 2006

MÈXIC: De CANCUN a les ruïnes de TULUM

Abans d’arribar a Cancún pensava que era el mateix prendre  el sol caribeny que el Mediterrani. Ara he canviat d’opinió. Veig iguanes prenent-lo al meu costat..serà això el que ho fa diferent?

El món maia ocupa una area de 500.000Km2 on es concentren interessants vestigis arqueològics, ciutats colonials, platges, art, cultura i sobre tot gent amigable.

De Cancun anem a Tulum, el primer contacte amb el món maia.

L’avió aterra a Cancún. La sensació en arribar és tremendament insuportable. No sé quins graus hi ha però la humitat és asfixiant. Una de les companyes de viatge esta malalta, té una reacció al•lèrgica del tipus nerviosa inexplicable des de fa uns dies. Així i tot no se’n  tornà enrere a l’hora d’agafar l’avió i omplí la maleta amb urbason i xeringues.

Tot Cancún és un complex turístic, no hi ha res que no estiga preparat per al turista, hotels, tendes, restaurants, platges... Tots estan amb els braços oberts esperant al viatger de sol que majoritàriament es queda tot el temps a la gandula de la platja gaudint del beuratge màgic que els experts cambrers saben preparar. Este viatger "exclussivament" de sol, que és el que més abunda, quasi no té temps per visitar alguna ruïna maia propera, i si ho fa, malauradament no sap exactament que és el que està visitant i no se n’adona que les ruines que infravalora són testimoni d’una civilització amb rellevància en el passat.

En arribar a la ciutat, que personalment qualifique com un infern, la “malalta”es tanca a l’habitació i anem a buscar una tenda per comprar-li fruita fresca. I com és urgent, fins i tot ho fem abans de desfer maletes. És el primer contacte amb la ciutat de Cancún, anem carrer amunt, carrer avall sense saber per on, amb presses i un poc de dessassossec per empatia amb qui està patint eixa farragosa reacció al.lergica. Hi ha moltes tendentes de "souvenirs" i poques de menjar però al final trobem el que volem. Una vegada comprat l’aliment que li pot anar bé, i mentre està reposant a l’habitació climatitzada, l’altra amiga i jo ens refresquem a la platja privada que tenim només eixir de la “cabanya” on anem a passar les nits. 

Sense luxes ni moltes estrelles, és un hotel fabulós, i el qualifique tan bé perquè està molt adequat a l’entorn, no es tracta de cap edifici de gran altura ni urbanització amb tota mena de serveis turistics. L’hotel on estic, anomena al conjunt d’edificis que el formen, “villas”, jo diria millor que són cabanyes separades unes d’altres com si es tractaren de cases independents. Tan se val "villas" que cabanyes, el nom és el que menys importa i si els locals les anomenen "villas", este nom és el que hauré d'utilitzar. Hi ha una situada al centre del recinte que és recepció i altra al costat és el restaurant. Cadascuna disposa de dos habitacions dobles i totes tenen platja pròpia. Un privilegi, no?  S’està molt bé encara que convivim amb lloros, iguanes i milers de mosquits que ens envolten en tot moment.

Les iguanes estan per tot arreu...

Cancún no té res d’especial però les cabanyes o "villas" són un lloc acollidor, sobre tot en adonar-me'n desprès, de l’existència de nombrosos complexos preparats per al turista, com els que hi ha a la platja del Carmen, edificis més uniformes i impersonals, hotels on caben més persones, segur que disposen de més serveis i comoditats, amb vistes precioses i platja privada a les aigües netes i precioses... però tant de luxe no és el que a mi m'agrada. Massa artificialitat!. Estem a Mèxic on hi ha molta desigualdat social, aixì que posats a escollir, em pose al costat del menys beneficiat. L'hotel on estic en este moment mentre escric, no té luxes però si un gran encant, i cobreix les necessitats.

No sóc molt de platja malgrat portar a les venes sang mediterrània, i les platges les evite, així i tot esta paradisíaca platja sense ningú, on estem només l’amiga madrilenya i jo és una excepció. Hi estem hores i hores, fins que el sol ens indica que és l’hora de tornar a ocupar-nos-en de la malalta que hem deixat a l’habitació. 

Encara que em declare "anti platja", admet la temptació que l’aigua del Carib ofereix per allejar el calor xafogonós,  humit i asfixiant que s’hi respira al llarg del dia i de la nit. Ho admet perquè no es poden negar les evidències. El "sol" de Cancún és diferent, al menys, a mi m’ho pareix i les seues aigües també.

La platja és d'aigües transparents i arena blanca.
Encara que sóc poc amiga del sol, esta platja m'agrada, a més perquè no hi ha ningú.

De la ciutat de Cancún puc contar poc. L’ajuntament és el punt de trobada de tota la gent del grup que anem junts. Hi quedem per ajuntar-nos i sopar en colla quan arriba la nit. 

L'ajuntament és el nostre punt de trobada abans de buscar lloc per a sopar. Al voltant hi ha un grapat de tendes souvenir per captar el turista. El regateig s'ha de fer precís perquè els preus de base, de vegades són desorbitats. Nosaltres comprem, després d'un desesperat combat de preus, uns titelles de fusta representant un mexicà.

Cancún és el punt de partida per visitar els voltants. L’any 1992 es creà el projecte per potenciar el turisme de la zona, es va anomenar "Riviera maia". El projecte va funcionar i actualment acull els milers de turistes per a qui estava tot pensat.

El que tenim a prop és TULUM, només a 132 km de Cancún. Antigament anomenada “ciudad de Zamá” que significa eixida del Sol i després anomenada Tulum, que significa muralla. El nom és el que menys importa, les ruïnes de Tulum són un conjunt arqueològic acollidor menut i valuós pel que conserva, és un paradisíac lloc que té el blau del mar del Carib al fons. I a més a més és l’única ciutat maia construïda junt al mar. Val la pena anar-hi.

Tulum està situat en un lloc privilegiat.

Va ser una important ciutat maia als segles XIII i XIV. Els primers europeus que xafaren terra de Tulum foren uns expedicionaris espanyols comandats per Juan de Grijalva l’any 1518. En acabar la conquesta, els treballs forçats que els dominadors imposaven als dominats va ocasionar que a poc a poc Tulum fóra abandonada i la vegetació començara a cobrir-la. Sortosament es va redescobrir i es va apartar la vegetació que la tapava per així poder actualment gaudir d’ella. 

Una muralla de planta protegia el recinte per un costat i per l’altre els penya-segats feien de protecció contra les invasions. Els murs protectors de la fortificació tenien de 3 a 5 metres d’altura, 8 metres de grossos i 400 metres de llargs al costat paral•lel al mar. Estes mesures demostren la importància de Tulum per a defensa del poble maia. Després la ciutat adquiriria importància comercial.

Les edificacions de Tulum majoritàriament estan decorades amb figures del “dios buceador” dels maies, s’associa amb el déu de les abelles i amb el planeta Venus, guardià de la costa i el comerç.

L’estructura més important conservada al recinte arqueològic és l’anomenada El castillo, situada en una part alta, que domina el Carib i terra ferma, i separada alhora de les edificacions religioses. Té una altura de 7‘5 metres i acull un  menudet santuari, que segons conten podria haver sigut empleat com a far per a les canoes que hi arribaven.

La ciutat va adquirir esplendor als segles XIII i XIV

Baix del castell hi ha una cova i una acollidora cala on refrescar-se del calor humit de la zona. Així que si es visita este recinte arqueològic maia en estiu, a més de gaudir d’un singular parc històric vestigi del passat, s'hi pot prendre el bany sota la mirada dels fantasmes maies que viuen a l’edifici dominant. Per tant, s’aconsella agafar el banyador per aprofitat l’ocasió si es va en temps suficient per a la remullada. 

La cala sota l'edifici "El castillo" és menuda i acollidora, està en un lloc arraconat.
 Tothom que va a Tulum a veure les ruïnes aprofita per banyar-se.

QUADERN DE VIATGE:  RUTA MAIA 1998