Ruta Isabel la Catòlica -IIPART ARÉVALO en Àvila.

 On la reina Isabel va viure un temps d’infantesa i adolescència.

Hem visitat  Madrigal de la AltasTorres, on nasqué la reina Isabel la Catòlica, un lloc on, el nom del poble ja ho diu: en el passat hi havia altes torres que destacaven en la planura castellana. Doncs ara seguim la ruta Isabelina parant en Arévalo, la capital de la comarca de la Moraña, de fet amb uns 8000 habitants, és la segona població més poblada de la província, el lloc on la reina visqué de jove. I just, com Madrigal,  també té torres destacables, en este cas són dos bessones d’arquitectura mudèjar. Però anem pas a pas.

Arévalo era punt d’encreuament de camins, entre els regnes de Castilla i de Lleó. Eixe punt estratègic la convertí en especial durant la conquesta cristiana i la raó per a construir la muralla, iniciada al segle XII, amb castell defensiu, fossat i ponts llevadissos. En Arévalo no es conserva el palau on Isabel passà la infantesa i on sa mare fou tancada, però si el castell on visqueren personatges importants. Abans d'arribar, el veiem de lluny. 

Parem davant. El castell al segle XV, fou manat construir per Don Alvaro de Zuñiga y Guzman, agutzil major de Castella i Cavaller al servei dels reis Juan II, Enrique IV i Isabel, aprofitant part de la torre vigia i la muralla del segle XII per alçar la Torre de l’Homenatge. La funció defensiva estava reforçada per la ubicació entre els rius Adaja i Arevalillo. Alvaro de Zuñiga i l’esposa Leonor de Pimentel van rebre el castell de mans d’Enrique I,  però la germana Isabel, recuperaria la propietat per a la Corona.  

Després fou presó de personatges il·lustres, cementeri i en 1952 passà a dependre del ministeri d’Agricultura convertint-lo en una sitja o graner comarcal amb capacitat per a més d’un milió de quilograms de cereals. Estigué operatiu fins l’any 1977. Actualment és un castell-museu únic de referència en tota Europa per la col·lecció de grans de blat amb 521 varietats i un centenar de diversos cereals.

 

Des del castell anem al casc antic del poble a peu, és un trajecte curt. Són carrers amb historia,  on la infanta, que ni tenia en el cap ser reina, passejava. La primera parada és l’església de Santa Maria i una plaça espectacular. Durant l’Edat mitjana a Arévalo vivia una important comunitat jueva i musulmana, la més gran  del regne de Castella de les que queden molts vestigis. Els mudèjars foren els musulmans que visqueren en territoris conquistats pels cristians. Arribem a un arc obert en una torre, és de l’església de Santa Maria, està tancada i no podem entrar. És un dels edificis religiosos més representatius de l’estil mudèjar. Seguim el carrer que indica el camí a la plaça de la Villa, que està flanquejada per dos esglésies, la que acabem de passar bodejant l’abside i i la de san Martin. Totes dues ham perdut les funcions religioses.

Ens enfilem pel carrer de Santa Maria a San Miguel, l’església de san Miguel la trobarem al final del trajecte en la visita a Arévalo. Mentre anem pel carreró, ja endevinem que anem a entrar en una plaça popular preciosa, amb essència.

I així és. El que trobem impressiona. Emociona. Bocabada.  No hi ha cotxes aparcats i es veu la plaça en tota la seua grandesa. És com retrocedir en el temps. La plaça de la Villa amb les típiques porxades castellanes davant les cases d’entramat de fusta i rajola, és enorme, és espaiosa, és especial, no es uniforme, i destaquen 2 torres grans mudèjars.

Però primer, abans de parar l’atenció en les torres, observem l’església  de Santa Maria la Major que fou construïda a finals del segle XII i segons conten, les campanes tocaven  els cent tocs amb els quals anunciava el tancament de les portes de la muralla.

A la plaça també està la casa de los Sexmos, actual museu d’història, era el lloc on es reunien els procuradors de la comunitat, que arribà a acollir més de cent vil·les i aldees. Es diu que els Reis Catòlics elegiren este edifici per ratificar el Tractat de Tordesillas en el qual es repartiren les terres conquistades en el nou Mon.

No puc deixar de mirar la plaça. M’encisa. M’atrapa. Observe les columnes que suporten les balconades, algunes són de fusta altres de pedra. Diuen que hi ha 56 columnes, em fie, no les conte, però si que corrobore que  en són moltes. Em passaria hores i hores  imaginant com seria la vida en esta plaça durant l’edat mitjana.   Tanque els ulls i em puc imaginar la reina Isabel, quan l’any 1494 va veure una correguda de bous embolats, perquè eixa era una de les funcions en època medieval, la de plaça de bous,  a més de celebració de festejos, tornejos o  mercats.

L’arquitectura mudèjar és representativa en la localitat. Combinant elements islàmics amb altres castellans com el romànic o gòtic. En un extrem de la plaça, està la font gòtica del segle XV. La veig quan m’aprope al cartell informatiu que explica sobre la plaça.

Ara parem l’atenció en l’església de San Martin. La de les torres bessones. Els veïns coneixen l’església de San Martin com les torres bessones, encara que no són  iguals, l’únic que s’assemblen es que són de planta quadrada. Durant segles serviren de torres vigia. A l’interior, actualment s’hi fan exposicions d’art contemporani, gestionades per la institució Collegium. Hi acudeixen artistes de renom per la qualitat de les sobres exposades.

A la part sud de l’església s’hi conserva un pòrtic d’estil segovià. Segueisc observant les torres. La de l’esquerra és la més antiga, de principis del segle XII d’estil romànic amb arcs de mig punt i amb rajols. Fou batejada com la de “los ajedreces”, pels dotze taulers d’escacs que decoren l’últim tram. La de la dreta és de finals del mateix segle i sembla més spobra en la decoració.

Seguim caminant i passem per l’església de san Nicolas, que abans estava dedicada a Santiago i formava part del col·legi del jesuïtes fundat en 1579,  La institució Collegium, que s’encarrega d ela gestió del museu de san Martin,  s’està encarregant de convertir-la en un museu modern.

A prop està  l’edifici de “ la alhondiga” del segle XVI i reconstruïda en el segle XVIII, que era la casa publica destinada per a emmagatzemar i  la compra i venda de blat o altres grans. L’escut d’Arévalo es conserva en la façana. Actualment es la biblioteca publica.

Arévalo m’agrada, a més s’hi respira ambient tranquil. Veiem  cigonyes  fan niu a les torres, en este viatge en veiem moltes…

La següent parada del passeig és el Mirador del Adaja, des d’on hi ha boniques vistes i un antic pou per arreplegar la neu. De lluny veiem una torre d’una església: és Santo Domingo, ho sabem pel Sagrado Corazon que corona la torre, una escultura que fou  sufragada per subscripció popular en 1944.

Seguim avant, deixem a un costat el carreró de los novillos, la fàbrica de gel...cases que acusen el pas del temps, algunes que en algun temps serien importants...De lluny seguim veient el Sagrado Corazon que corona l’església de Santo Domingo. I és que és gran, mesura al voltant de tres metres. Si la veiérem de prop comprovaríem que encara que està esculpida en pedra, el cap, les mans i el cor són de bronze, Jesucrist porta túnica i mant, té els braços avançats i mans obertes mostrant les ferides de la crucifixió. Porta una corona circular amb creu. I al capdavall, arribem a l’església de Santo Domingo.

És l’església  principal d’Arévalo, que venera els restos del patró san Vitorino màrtir i la Verge de le Angusties que té la seua festa en febrer. Entrem. Existeixen  documents que la situen en 1250, d’aquella època conserva l’abiside mudèjar. Al llarg dels segles va patir transformacions i actualment podem trobar, entre altres elements, una reixa plateresca i voltes barroques. Era lloc d’oració de cristians però també de moriscos rics.

La verge de les Angusties fou rescatada després d’abandonar-la provisionalment en enderrocar-se l’església del convent reial on històricament era venerada. Conta la historia que la reina Isabel de Castella era molt devota d’esta Verge.

Estem en la  plaça del Arrabal  que era, en el passat, i és actualment, centre comercial. És la típica plaça castellana en la que trepitges pedra i a cada costat hi ha  porxades on hi ha varietat de botigues com sabateries, merceries, bancs…

A l’altre estrem de la plaça està l’arc d’Alcocer que  és l’única porta d’entrada que queda en peu de l’antiga muralla. La reina, per ser una de les veïnes més il·lustrés presideix la porta en forma d’escultura de bronze. És símbol de poder, hi està la corona, i saviesa, hi estan els llibres. La reina Isabel sempre va defendre la vinculació d’Arévalo a la corona. La nomenava amb estima “La mi villa de Arévalo”,

Durant un temps fou l’alcàsser, les juntes del “concejo” i presó, just on ara està la oficina d’informació i turisme.

En la plaça del Real, la que trobem traspassant l’arc està l’ajuntament i antigament era l’epicentre de la vida cortesana de la vil·la. Hi estava el palau del rei Juan II on la menuda Isabel visqué. Ja no en queda res. La reina viuda mare de la futura reina Isabel la catòlica, el germà Alfonso, anaren a Arévalo quan Isabel encara no tenia 5 anys. La mare d’Isabel caigué en depressió i va ser l’amiga Beatriz de Bobadilla la que es convertiria en amiga i protectora de la futura reina. Fou un canvi de vida per a la menuda Isabel. Sa mare malalta, son pare mort i el lloc de residència  no era el mateix que a Madrigal. Vivia penosament fins que la dona del germanastre es quedà prenyada, aleshores ella i el germà foren cridats a la Cort. En Arévalo quedà la reina viuda Isabel de Portugal,  acabà boja i va morir.

Acabant la vista, encara veiem la façana de l’església de san Juan Bautista també anomenada san Juan de los reyes, del segle XII i XIII, que estava adossada a la muralla, i  segons diuen, probablement seria l’església del palau reial.

També junt a la muralla estava l’església de san Miguel, construïda entre els segles XII i XVI.

Cert que al llarg del passeig hem vist moltes  petjades del passat medieval, d’un ric passat en el que vivien cinc nissagues aristocràtiques importants que invertiren construint edificis que encara estan en peu. Eren les famílies dels Tapia, els Sedeño, els Montavol, els Briceño, i els Berdugo que  procedien del nord de la península i després de a conquesta de Toledo s’assentaren en Arévalo. Però de totes les petjades, sense cap dubte, la  d’Isabel és la més important. La reina que va escollir per a morir Medina del Campo i volguè ser enterrada en Granada. Durant el camí buscant el descans etern el feretre passà per molts llocs abans d’arribar a la ciutat andalusa, en arribar a  Arevalo on li oferiren una missa  en el seu honor i tot seguit continuà el camí.

L’últim vestigi del passat que veiem és el pont sobre el riu Arevalillo, de tres arcs apuntats i del segle XIV, i l’arc de Medina que fou construït com un arc commemoratiu en 1769 amb elements mudèjars. Fou restaurat en 1981.

Per tants i tants monuments, alguns hem vist i altres no, perquè cada lloc requereix die i dies per conèixer-los bé,  Arévalo fou declarat conjunt històric monumental artístic l’any 1970.

 

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024

Ruta Isabel la Catòlica-IPART: MADRIGAL DE LAS ALTAS TORRES en Àvila

On n va nàixer la reina Isabel de Castella.

Hui comence a mostrar-vos una ruta sobre Isabel la Catòlica, la bàsica i essencial, la dels tres punts clau. I és que Isabel, la reina, deixà petjades arreu d’Espanya i es podria parlar sobre molts llocs com Olmedo, Segovia, Avila, Tordesillas, Toro...fins i tot de Granada, on està soterrada. La meua intenció és mostrar-vos un tast i comence pel poble on va nàixer,  altre dia mostraré el poble en el qual va viure i per acabar, la III part, serà el lloc on va morir. Així, separat, pas a pas,  gaudireu més de cada indret.

Madrigal de la Altas Torres, a la província d’Àvila, i un dels pobles més significatius de la comarca de La Moraña, és un lloc ben situat i important entre Medina del campo i Arevalo, les dues localitats amb castell i d’uns 4000 habitants.

I no només és el lloc on va nàixer el dia 22 d’abril de 1451 la reina Isabel, que no és poc, també presumeix d’un conjunt històric protegit per una gran muralla i torres amb merlets. Fou declarada conjunt històric en 1963 i malgrat ser majoritàriament ruïnes conten, pedra a pedra, part de la  història d’Espanya.

Ja quan entrem comencem a veure un poc del que queda en peu de les muralles protectores i les torres defensives. Són del segle XIII i arquitectura mudèjar.  En el seu dia foren les segons muralles més importants de la província després de les de la capital Àvila. No estan completes, donat que arribà a haver més de seixanta torreons i actualment en queden vint-i-tres. Les portes d’entrada són quatre, que porten el nom dels municipis als que s’arribava des d’elles: Peñaranda (sud), Arévalo (est), Cantalapiedra (oest) i Medina (norte). La més monumental és la de Cantalapiedra, que veiem de passada. La de Peñaranda no existeix però si es manté les torres que flanquejaven l’accés.

Entrem al poble pel que queda de la porta de Peñaranda.

Les ruïnes parlen i també fan pensar en el pas del temps...tot té un inici i esplendor i tot acaba. Principi i fi. La vida és així. Res és etern i el patrimoni històric, artístic i arquitectònic també segueix la norma. Madrigal m’està fent pensar en com seria el poble amb tota la muralla i les torres reconstruïdes. No se...Ara veiem essència. Les pedres que veiem són les mateixes que s’empraren segles enrere i això és valuós també.

Tot just enfront està el convent que volem visitar: el real Monestir de  Nuestra Señora de Gracia, antic Palau del rei  Juan II, declarat Bé d’Interés Cultural (BIC) el 21 de setembre de 1942.

La filla del rei Juan II i Isabel de Avis, va nàixer en este antic palau. Ja 4 anys abans Isabel de Portugal s’havia casat en Madrigal,  fou un regal de noces i es va convertir en el seu refugi. Es casà amb 15 anys, s’entén que fins 4 anys després no tinguera cap fill o filla, el marit li doblava l’edat. Però al capdavall arribà la xiqueta. Fou un part difícil. Quan nasqué Isabel, ningú sospitava que arribaria a ser la reina de Castella i a més un dels personatges més influents en la història d’Espanya.

Al segle XVI, el nét de la reina, fill de la filla Juana i Felipe el Hermoso, Carlos I d’Espanya i emperador del Sacro Imperio Romànic germànic seria qui manà convertir el palau en un convent agustí per a dones il·lustres de la reialesa i noblesa castellana. Actualment, les monges de clausura, continuadores d’aquella primera congregació. Quan era menuda pensava que les monges de clausura mai eixien del convent ni deixaven entrar ningú. Que es dedicaven a resar i a les seues coses com tindre cura de l’hort per a viure o dolços que sempre s’han mostrat molt expertes. Ja fa anys que me n’he adonat que estava equivocada i que les  monges de clausura viuen molt connectades al món. En este convent són les guardianes de l’antic palau, són les responsables de tindre cura de dependències amb tanta història. España concentra una 3ª part de la vida contemplativa del món. És el país amb més  monestirs i convents.

Estes monges a més de resar i dedicar-se a la vida contemplativa, organitzen una ruta turística pels racons més importants del palau explicant sala a sala el que hi ha.  La monja Jenny és qui ens fa l’explicació advertint-nos que no es pot fer fotos en els interiors. Li fem cas. Accedim al pati envoltat de les sales que visitem. Era una de les residències d’estiu preferides del rei, fins i tot d’abans de casar-se amb la mare d’Isabel. De fet les dependències s’utilitzaven per a rebre mandataris i gent important i també per celebrar Corts en quatre ocasions en el segle XV. L’última seria al poc de convertir-se Isabel en reina.

Anem seguint la monja i escoltant atentament les explicacions. Em criden l’atenció els objectes que les monges aportaven quan entraven al convent com uns recipients per a guardar les medecines o uns plats. Era l’aixovar, que solia ser ric i valuós perquè les monges eren de  famílies nobles i importants. També m’agrada molt la sala d’ambaixadors que era on el rei rebia visites i on posteriorment seria el refectori, on les monges menjaven. Hi ha taules originals de l’època on cabien més de cent monges. És curiós l’antic púlpit des d’on una d’elles llegia mentre les altres menjaven, un element que les noves generacions ni han conegut ni saben per a que s’utilitzava però que diu molt sobre la manera de viure al passat. Al llarg de la visita veiem orfebreria religiosa i quadres religiosos i especialment destaquen els sostres mudèjars de fusta. Una meravella.

Pugem dalt, on estan el que eren les dependències privades reals que hem observat des del pati de baix. En les escales, de nou veiem un sostre mudèjar, este, la monja, si que ens deixa fer fotografia. I a ella també. No li importa que la fotografiem.

Quanta pau s’hi respira!

La part més important i la que més curiositat comporta és l’habitació real, on suposadament Isabel de Avis, va donar a llum a la infanta Isabel. És una habitació no molt gran i la part on donà a llum és més menuda encara. Quan la reina paria tenia observadors, segons conta la història...n'eren molts els que havien de cerificar el part...Sincerament, no sé com s'ho feien per entrar tots a la cambra...En esta part, en general no hi ha excessiva decoració. No es poden  fer fotos i és una llàstima. Tanmateix jo en faig una però des de fora, sense incomplir cap norma. Així recordaré millor esta part tant important en l’antic palau. 

Altra part important de la visita és el panteó on es troben enterrats, Isabel de Barceló, la iaia materna d’Isabel, la infanta Catalina, filla de Juan II i la seua primera esposa, una filla del rei catòlic, Maria de Aragón, que fou abadesa del convent, així com la infanta Juana, filla del emperador Carlos. A la mateixa dependència hi ha un orgue antic que encara el toquen algunes monges. Jenny ens fa una xicoteta demostració. Estem just al costat de l’església, en la part des d’on les monges escolten missa amagades darrere una reixa. La porta principal de l’església la veurem després, està en el lateral de l’edifici, per on entren els feligresos del poble cada dia.

Quan eixim del convent veiem la façana del Real Hospital de la Purisima Concepcion, està tot just enfront. Fou manat construir en 1443 per Donya Maria de Aragon, primera esposa del rei Juan II, per acollir a persones malaltes i pobres.  L’edifici ha tingut molts usos: biblioteca, lloc d’exposicions i activitats culturals. Actualment és l’oficina d’informació i turisme.

Enfront hi ha un jardí que dona a un lateral del l’antic palau i actual convent. Hi està la porta de l’església on fan missa diària publica, la que escolten les monges des de la capella enreixada on està els famosos enterrats.

El poble li fa homenatge a la Isabel amb una estàtua, on se la veu majestuosa. Isabel fou una gran dona i reina, esposa i mare, una gran persona que va prendre decisions transcendentals per a la història. 

Madrigal de la Altas Torres és un poble tranquil i silenciós. Hi ha poc turisme, i el que hi ha no està  massificat. En el parc uns homes juguen a la petanca, altres miren els visitants. Estan enorgullits de ser el poble de naixença d’una dona tan rellevant que hi visqué els seus primers tres anys de vida i on anà sovint durant la infantesa i després de ser proclamada reina.

Em quedaria més temps en Madrigal. M’agradaria seure al costat d’un vellet que he vist al parc i preguntar-li sobre què pensa sobre la reina i sobre els que venim a visitar el palau i convent. M’agradaria però no pot ser. He vingut amb un grup i no ens donen ni temps per passejar pel poble i em fa pesar perquè sé que em queda molt per veure. Tinc un plànol de Madrigal i sé que està tot molt prop. Voldria anar a l’església de san Nicolas de Bari, important per arquitectura, art i història, donat que és on es casaren els pares d’Isabel i on es conserva la pila baptismal on va ser batejada la reina o m la gran església de santa Maria del Castillo de gran valor artístic i arquitectònic o l’antiga sinagoga... o les cases solariegues i palauets que denoten períodes de prosperitat fins i tot després del regnat d’Isabel la Catòlica. Algunes de les esglésies les veiem de lluny perquè son edificis grans i amb torres elevades. I encara que de lluny no és suficient, és cert que sempre s’ha de deixar alguna cosa per veure. 

Eixint de Madrigal veiem com hi ha cases construïdes que formen part de la muralla, tal volta és la raó per la qual el rei Fernando IV en 1302 no acatà l’ordre presa en les Corts per les quals s’havien d’enderrocar per emancipar-se d’Arévalo sense permís.

També veiem les ruïnes d’un monestir del segle XIV i XV, el convent Agustí d’extramurs, un que fou molt important i que tenia un claustre que per dimensions, era conegut com El Escorial de Castella. Hi va morir en 1591, Fray Luis de Leon, a les 9 dies d’instar-s’hi. Un passeig fins les ruïnes també haguera estat molt bé. La veritat és que em quede amb ganes de quedar-m'hi més temps, per intramurs i extramurs,  per impregnar-me de l’escenari històric i de l’ambient que transporta al passat tan fàcilment.

L’última imatge que veig de Madrigal és la porta d’Arevalo, imponent i amb un bonic jardí davant i el cartell que dona la benvinguda o l’acomiadament, com és el meu cas, al viatger. És el punt des d’on dic adéu Madrigal, adéu el bressol de la reina Isabel. I dic fins altra, perquè tal volta torne algun dia per passejar tranquil·lament i no amb les presses d’esta vegada.

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024